dimarts, 30 d’octubre del 2018

VISCA EL HALLOWEEN

Aquest post té banda sonora: Novembre, dels Umpah Pah. Poseu-la mentre el llegiu.

Ahir els meus fills  van voler tant sí com no que els hi fes una Jack o'Lantern, que ja sovintegen pertot. Després de l'escola vam anar a comprar-la al Caprabo, i a casa la vam buidar. No va ser tan difícil com em pensava. Encabat vaig practicar-hi quatre orificis: els dos ulls i el nas, triangulars, i la boca amb tot de dents punxegudes. Per ser la primera em va quedar força bé.

Abans d'anar a dormir vaig fer un cop d'ull al Facebook. Hauria de ser a Twitter, però hi ha alguna cosa que allà fa falta i que jo no tinc. No em pregunteu quina. En fi, us deia que aquests dies és habitual veure memes de castanyeres sorrudes fent fugir carbasses de Halloween, i reivindicant aquesta festa tan nostrada. Quina paraula més feixuga, aquesta. Nostrada té una reminiscència folclòrica insuportable, de català panxacontent. A mi les castanyeres sempre m'han fet cosa. Les fictícies una mica de por, i les autèntiques em desperten tota classe de sospites. Precisament van ser aquests memes tronats i carrinclons els que em van fer decidir a escriure aquest post tan intranscendent que esteu llegint avui.

Imagen relacionada

A vegades m'han acusat de nacionalista - malgrat que jo lo niego todo, com canta en Sabina-, de manera que no se'm pot titllar de còmplice de la destrucció de l'essència catalana. Però és que les nostres festes deixen molt a desitjar. És normal que els meus fills, un nen de sis anys i un de quatre, tiguin més ganes de disfressar-se de monstres i córrer casa per casa reclamant llaminadures que no pas d'asseure's a la vora d'un foc menjant castanyes. Quina cosa més depriment, per l'amor de Déu. Amb els adults passa el mateix. Un any vaig viure el Halloween a Dublin, i tot eren festes i barrabassades. Tot eren disbarats. Aquí ens limitem a menjar panellets i a beure una micona de vi ranci, que és festa, què carai, però amb moderació, no fos cas. És normal que un poble com el nostre no aconsegueixi cap gesta èpica, ni cap objectiu gaire elevat.  Hi ha qui diu que els catalans ens hem tornat uns covards a força de patir repressions (Decrets de Nova Planta, franquisme...) i segurament tenen raó. També es vincula l'estalvi a aquestes repressions, o a reminiscències carolíngies, o a la vinculació històrica amb el poble jueu, que pobres desgraciats com eren havien d'estalviar per força. Ara mateix res d'això no ve al cas.

Els fets culturals es mouen per un mecanisme rigorós de selecció natural. Les festes més atractives sobreviuen, i les que perden interès desapareixen amb més o menys prestesa. El tió guadeix de bona salut perquè és un precursor del Reis, i perquè té un punt absurd i escatològic que agrada molt als catalans. I sobretot, ofereix regals, i permet certa eufòria -moderada, com sempre. La Castanyada, ai las!, és una festa avorrida, grisa i xopa. Una castanyera abrigada venent al carrer és una estampa tristoia, contrària a la músicalitat de les corredisses infantils i a les festes de disfresses, als llamins i als excessos. La mort és una merda, i per això cal combatre-la amb alegria. Tempus fugit i tot això. Bon Halloween, i sobretot passeu-ho molt bé.

dijous, 25 d’octubre del 2018

EL RACISTA DE RYANAIR I EL DIA QUE EM VAN FER UN ULL DE VELLUT

Diumenge passat un guiri que viatjava amb Ryanair va insultar la seva companya de seient, una dona negra de mitjana edat. "Vaca, lletja i bastarda...!", li cridava l'agressor, "...no em parlis en una llengua estrangera!". Aquesta darrera frase a molts catalans els hi resulta familiar.

L'insultaire era un energúmen de panxa rotunda, el clàssic fatxenda que fa pudor de cervesa rància que aquí votaria a Vox o a Ciudadanos, i que aplaudiria amb les orelles les columnes d'en Salvador Sostres -ara treballa al DdG, en parlarem en breu- dient este tío pa' ser catalán los tiene buen puestos, i després faria un rot.  L'anglès en qüestió tenia una retirada fugaç a algú en concret, però ara mateix no em ve al cap qui. Si algú detecta una semblança raonable ja té el meu correu.

Però en fí, tornem a l'incident: "Si no et canvies de lloc, et canviaré jo", cridava el miserable. El passatger de darrera va increpar-lo, però en general la gent estava desconcertada. Ryanair va reaccionar de manera covarda, fent passar a la pobra dona per la humiliació de canviar-se de lloc. Després, per arreglar-ho, van posar una denuncieta no sé on, i diuen que s'estan mirant això de prendre mesures, i potser li posaran una multa, però tots sabem que a aquest imbècil no li passarà res, i tal dia farà un any. El grau de blanor de la justícia és proporcional a la posició de l'acusat respecte l'extrema-dreta.

Fa moltíssim temps vaig viure una situació semblant. Era en un autobús, però també hi havia un borratxo que increpava unes noies a qui jo coneixia de vista. Jo només era un nano, devia tenir disset anys perquè recordo que tornava de Girona. Em vaig voler fer l'heroi davant de les noies i li vagi dir que ja n'hi havia prou. El tio em va mirar amb uns ulls fosquíssims i envoltats de vermell, i em va amenaçar "et fotré una hòstia, desgraciat". Jo li vaig dir que d'acord, però no em va pegar. Al cap d'una estona jo ja m'havia oblidat de l'incident i parlava amb algú que seia al davant meu. Vaig notar una pressió lleu a l'espatlla i em vaig girar, confiat. Em vaig empassar el cop de puny del borratxo. Patapam, a l'ull. No sé si us n'han fotut gaires, de plantofades fortes. A mi sí, i és cert que es veuen llumetes orbitant pel camp visual, com si fossin foc-follets. Quan em vaig incorporar -va llançar-me al terra- el tio ja havia baixat de l'autobús, i des del carrer vaig llegir-li als llavis, ben clarament, les síl·labes de la paraula subnormal.

Vint anys més tard la meva dona i jo érem a l'aeroport de Bangkok. Tornàvem del viatge de noces. A la cua per anar a embarcar hi havia dos hindús que es barallaven amb unes noies japoneses. Eren uns miserables esprimatxats que semblaven fures o mostel·les, i els vaig espantar com si fossin aquestes mateixes bestioles. Uix, uix, passeu d'aquí. Resulta que es volien colar davant de les noies, que feia una hora que eren dretes a la cua, i com que elles no es van deixar els hi van dir no sé què. Van veure's valents amb aquelles dues perquè, oh, qui ho havia de dir, eren les  úniques noies que anaven soles. Jo em veia valent perquè tornava del país del Thai boxing, i estava convençut que m'havia impregnat de l'esperit guerrer dels seus habitants. També és possible que la meva senyora i jo haguéssim combatut l'avorriment de l'espera amb algun còctel, però no n'estic gens segur. Sempre li dic als meus fills que sobretot hem de ser valents, i intento predicar amb l'exemple, encara que la major part de la meva vida estic mort de por. De fet, aquesta por indefinida que abarca qualsevol incertesa meva ha condicionat gairebé tots els meus actes, un dia us ho explicaré amb calma, o encara millor, escriuré alguna cosa llarga.

També els hi dic que hem de ser bons, perquè ja hi ha massa dolents. Aquesta frase tan guapa no és meva, l'he manllevada de la magnífica sèrie The Preacher, basada en uns còmics encara més magnífics. Val a dir que és ben certa, i ben mirat tampoc no diu res de nou: al món hi ha pocs bons, i massa dolents. Però a vegades guanyem nosaltres. Recordeu el borratxo de l'autobús, el que em va fotre un cop de puny  i em va deixar un ull de vellut? En aquella època treballava de manobre amb un paleta del poble, un home seriós, de valor sòlids i  tradicionals que, quan li va arribar que m'havia deixat mig inconscient, va manar-li que vingués a demanar-me perdó, o que si no l'endemà ja no calia que tornés. El pobre infeliç va venir amb el cap jup, i vaig fer l'única cosa que se'm va acudir: vaig fer-m'hi amic. Al final resulta que no era tan mal tio, sinó un dissortat fill d'un alcohòlic violent. Quina sorpresa, oi? Fa anys que no el veig, però durant un temps li vaig  anat seguint el rastre, un rastre que menava cap al naufragi segur. Quan el trobava ens donàvem la mà i somrèiem. Alcalde, em deia, perquè el meu pare en aquella època era l'alcalde del poble. El pobre nano cada dia tenia els ulls més foscos i envoltats de vermell.

dimarts, 16 d’octubre del 2018

LA TRINXERA D'EN BATMAN


Dilluns al vespre vaig anar al gimnàs. Per tirar pel dret dic a la gent que boxejo, però en realitat el meu esport sempre han estat les arts marcials, en particular el kickboxing, que és una mena de boxa on també pots fotre coces. Els entrenaments acaben amb un parell d'assalts de combat lliure, més o menys tranquils depenent del rival que et toqui. El dilluns em van posar amb un nano que quan el vaig conèixer no aixecava ni un pam de terra, però ara ja té divuit anys i l'energia que acompanya aquesta edat mítica. Sweet, sweet eighteen. Més que un combat va ser una partida d'escacs, perquè ell sabia que sóc gat vell i i jo sabia que ell és el doble de ràpid i  resistent que no pas jo. En un moment donat em va fotre una fuetada de peu al pòmul, pam!, que per sort no em va deixar cap blau però em va xarbotar el cap. Encabat es va disculpar. Tranquil, tio, són coses que passen. Potser demà rebràs tu. Això és un esport de cavallers, i no pas el futbol.

Quan et baralles per Internet passa el mateix, i és normal empassar-te plantofades. La setmana passada vaig penjar aquest text, a la part central del qual hi ha una referència a un treballador del Diari de Girona. La meva tesis és que l'individu en qüestió no llegeix en català -així ho va afirmar ell mateix a les xarxes socials, no sé si amb voluntat de provocar- i per tant la seva prosa se'n ressent. Doncs bé, al meu post hi havia dues faltes d'ortografia, que ara mateix no venen al cas. Algú del seu entorn va detectar-les  i li va fer saber amb la celeritat d'un bon esbirro. Potser esperava una medalla o una moixaina a canvi: A los bravos defensores de la patria

El treballador del DdG va fer exactament el mateix que hauria fet jo: utilitzar les faltes com armes llancívoles. Va fer ben fet d'atacar allà on fa mal, de la mateixa manera que vaig fer-ho jo. Aquesta és la dinàmica interna de qualsevol enfrontament, aprofitar les debilitats de l'adversari. Ja ho deia Sun Tzu, i de fet qualsevol pelacanyes pot imaginar-s'ho. Jo sabia que hi havia aquest risc, i vaig decidir afrontar-lo.  Algú em va dir que estava boig, i que amb aquesta gent és millor callar, però a vegades el silenci dels bons és la millor arma dels dolents.

També va valer-se dels seus fans per atacar-me. No puc veure el seu compte, però alguns amics m'han passat fotos, i es veu que em van ploure tota classe d'insults: un tal Joan Manuel Cabezas, un senyor que a la foto de Twitter surt espitregat  i només li falta la creu daurada, em qualifica de típic exemple de feixistoide llacista, i un que es fa dir Jaume Tutusaus diu que sóc un capullu (sic) que va de pur. A més a més, un senyor madrileny afirma que sóc un minúsculo conservador gironí.  I aquests són els pocs que he vist, sé que n'hi ha hagut molts més, però de fet em rellisca el que puguin pensar de mi quatre desconeguts.

Resultado de imagen de batman barcelona

Però no vull parlar dels seus insults genèrics, sinó de la paraula que el treballador del DdG i els seus minions feien servir per fer-me mal: llacista. Desconec què és un llacista, però puc fer-me'n una idea. Em sap greu decebre`ls perquè mai no he dut res groc ni tinc cap intenció de fer-ho perquè em sembla una xaronada. Tampoc participo a cadenes humanes, ni cassolades, ni he anat al darrer 11-S ni crec que  mai més vagi a cap, ni envio cartes als presos, ni compro merxandatge, ni em veuran retratat amb estelades. Sé del cert que m'ho passaria més bé a la Feria de Abril que en una ballada de sardanes, i al cap de l'any llegeixo el mateix nombre de llibres en castellà que en català. A nivell polític entenc que els líders processistes ens han ben fotut, i ara ens fan un xantatge emocional d'anar-hi anant, com diem a Cassà.

Dit això, estic infinitament més a la vora d'algú que protesta per uns empresonaments injustos que pels qui se'n riuen, o encara pitjor, malden per congraciar-se amb els carcellers. És normal que l'independentisme desperti antipaties en un país que es congratula i fa bandera de la fúria ibèrica dels seus habitants, però jo sempre estaré més a prop d'un tractorista indepe voluntariós o d'una padrina que envia peücs a en Puigdemont perquè no passi fred que d'un d'aquests individus que criden Puigdemón al paredón, Árthur Mas cámara de gas. Els pobres infeliços s'equivoquen dient-me llacista perquè no en sóc, però de cap manera m'insulten. En canvi, deixen ben clara quina és la seva postura envers una repressió fora mida de l'Estat. Tal com diu Flash en un còmic de la Justice League, davant d'un conflicte confús cal anar sempre a la mateixa trinxera que en Batman, perquè sempre serà la trinxera correcta. En aquest cas jo faig servir un truc similar, però a la inversa: sempre triaré el bàndol contrari a aquesta tropa, perquè potser perdré, però segur que no m'equivocaré.


divendres, 12 d’octubre del 2018

JO NOMÉS LLEGEIXO EN CASTELLÀ

No fa gaires dies una noia em va dir aquesta mateixa frase i es va quedar tan ampla. És una noia que es passeja pel món amb aires de cosmopolita i de lletraferida, però pensa que la nostra literatura és  escarransida i fa pudor d'adob. De manera estranya, a aquesta noia li agradaria que el seu país fos lliure. Creu que Catalunya està capacitada per emancipar-se, però que la cultura feta en català és una cosa folclòrica i regional. Per descomptat, no ha llegit l'Adrià Pujol, ni en Vicenç Pagès, o en Sánchez Piñol quan molava, ni sap qui és la Baltasar, i ni tan sols la Marta Rojals. Ella afirma que això es deu a que no és nacionalista, perquè només un nacionalista es preocupa de nimietats com ara la llengua i la cultura pròpies d'un lloc.

Tinc un altre amic -a qui fa temps que no veig- que deia el mateix. Ell només llegia en castellà. Quan li preguntaves les raons mai no en treies l'aigua clara. A diferència de la noia d'abans, aquest no elaborava discursos universalites per justificar-se. Simplement, no s'ho havia plantejat mai. Llegia en castellà perquè ho trobava més guai, que dèiem aleshores (perquè ell s'havia educat en català i no podia fer servir la trista i avorrida excusa del franquisme). Per descomptat, també és un independentista convençut, o com a mínim ho era la darrera vegada que el vaig veure.

Heus aquí dos exemples de diglòssia. Són exemples claríssims, de manual: ambdós són catalanoparlants i fan vida en català, però tenen assumida una llengua de prestigi (el castellà, que tothom sap que s'ha de fer servir per la cultura i per les coses importants) i una llengua d'estar per casa (el català, que només serveix, com deia aquell, per parlar amb les vaques). És aquesta catalanor de gralla i braç de gitano els diumenges, el calla calla, que no s'ofenguin, i sobretot el puja la ràdio, que ara en Basté fa el davantal. 

Aquest tema és vell i se n'ha parlat abastament. Ni diré res de nou,  i ni tan sols sé perquè escric sobre això, si no puc aportar res. Però en fi, tinc ganes de fer-ho igualment. No amagaré que és un assumpte que em preocupa. A parer meu, va més enllà de l'evolució normal de la llengua, que és l'excusa que fan servir molts per intercalar frases senceres en d'altres idiomes, sobretot en castellà. Passa sovint a la ràdio: quan entrevisten un convidat -a un tipus concret de convidat, això cal matisar-ho- aquest fa tot d'interjeccions en castellà, com per donar un to més de ciutat al discurs. Quina tristor i quina angoixa sentir-los. Y yo le digo, osea, esto es en plan amigos, no? Per infinita vergonya meva parlo malament el castellà, però quan ho faig intento honrar la llengua i no contaminar-la amb expressions catalanes. M'agradaria molt que també passés a la inversa.

Per desgràcia, molts periodistes donen un exemple nefast. Ells, que tenen visibilitat i haurien de respectar la llengua, la maltracten de mala manera, com si s'haguessin proposat fer-la desaparèixer abans d'hora. A emissores tan escoltades com ara RAC1 hi ha convidats que et fan sagnar les orelles. Si qualsevol catalanoparlant que parlés en castellà fes les errades que ells fan, ja tindríem tota la brunete mediàtica posant-lo d'exemple d'adoctrinament lingüístic, com va passar una vegada amb un nen o amb un pobre avi d'Olot, ara no ho recordo. També passa a la premsa escrita. Ara em vénen al cap els textos de l'Albert Soler, articulista de referència de la pàgina ultra Dolça Catalunya, i un altre que s'enorgullia de llegir només en castellà. No sé si encara ho fa, el vaig haver de bloquejar al Facebook, però suposo que sí. Tractant-se d'un escriptor en català -segons ell és periodista- aquesta mancança es veu reflectida en els seus textos, que tenen una sintaxi netament castellana, i si bé no hi ha faltes perquè els correctors fan bé la seva feina, a nivell estilístic són una catàstrofe, com si els hagués traduït a cop de Google. Soler és un altre exemple de diglòssia clàssica. En el seu cas té certa lògica, ja que és un unionista ferotge, però a parer meu hauria de deixar de malmetre la llengua i centrar-se a escriure en castellà. Potser així, finalment el contractarien al El País i podria fer la vida de periodista canalla per la qual sospira, i que no li permet la nostra minúscula i conservadora Girona.

Potser la clau de volta del problema és que no hi posem prou de la nostra part. Diguem que sí, però a l'hora de la veritat és que no. Tinc la sensació que la literatura catalana aquests darrers anys s'ha obert, i ara podem llegir fantasia, novel·la negra, obres underground, freakades vàries i tota classe de rareses fetes originalment en català. Tenim la sort de tenir gent tan diferent -diria que contraposada- com la Mar Bosch i en Sergi Pons, en Marc Pastor i l'Anna Carreras. En Bennasar, en Marc Moreno, en García Nogueroles, en Matthew Tree... Quién no lleva bragas es porqué no quiere!, que diria la gitana del mercat.

Conrad Son, el director de porno, ja va intentar-ho explicar quan va rodar les Excursionistes Calentes (1999). Diuen aquesta la pel·lícula porno en català -la primera- només va ser una maniobra per treure subvencions, i és molt possible que fos així. Però la lliçó segueix essent vàlida igualment, encara que el mestre que l'explica no ho faci prou bé. Si no ens ho creiem, nois i noies, no arribarem mai enlloc. Per mi aquest és el gran problema que tenim ara mateix, i que segurament hem tingut sempre. Aquesta és la meva reflexió d'avui, el dia que fa més pudor de resclosit de l'any. Però gaudiu-lo igualment. Si pot ser, llegint algun autor o autora d'aquí, i que escrigui en aquesta pobra llengua nostra. Contra la barbàrie, llibres. Sempre.

P.S.: segons la troupe de l'Albert Soler, a l'escrit hi havia dues faltes. L'una era "sintaxis", que va sense la "s" final -errada meva, ho admeto-  i l'altra "venen", que jo vaig escriure sense accent, i en efecte va així: és un dels mots que amb la renovació ortogràfica ha deixat de dur-ne.  Ho aclareixo perquè  he corregit sintaxi, i perquè  l'Albert Soler, a qui he fet enfadar molt amb el post, ho ha fet servir al FB com una esmena a la totalitat.