No fa gaires dies una noia em va dir aquesta mateixa frase i es va quedar tan ampla. És una noia que es passeja pel món amb aires de cosmopolita i de lletraferida, però pensa que la nostra literatura és escarransida i fa pudor d'adob. De manera estranya, a aquesta noia li agradaria que el seu país fos lliure. Creu que Catalunya està capacitada per emancipar-se, però que la cultura feta en català és una cosa folclòrica i regional. Per descomptat, no ha llegit l'Adrià Pujol, ni en Vicenç Pagès, o en Sánchez Piñol quan molava, ni sap qui és la Baltasar, i ni tan sols la Marta Rojals. Ella afirma que això es deu a que no és nacionalista, perquè només un nacionalista es preocupa de nimietats com ara la llengua i la cultura pròpies d'un lloc.
Tinc un altre amic -a qui fa temps que no veig- que deia el mateix. Ell només llegia en castellà. Quan li preguntaves les raons mai no en treies l'aigua clara. A diferència de la noia d'abans, aquest no elaborava discursos universalites per justificar-se. Simplement, no s'ho havia plantejat mai. Llegia en castellà perquè ho trobava més guai, que dèiem aleshores (perquè ell s'havia educat en català i no podia fer servir la trista i avorrida excusa del franquisme). Per descomptat, també és un independentista convençut, o com a mínim ho era la darrera vegada que el vaig veure.
Heus aquí dos exemples de diglòssia. Són exemples claríssims, de manual: ambdós són catalanoparlants i fan vida en català, però tenen assumida una llengua de prestigi (el castellà, que tothom sap que s'ha de fer servir per la cultura i per les coses importants) i una llengua d'estar per casa (el català, que només serveix, com deia aquell, per parlar amb les vaques). És aquesta catalanor de gralla i braç de gitano els diumenges, el calla calla, que no s'ofenguin, i sobretot el puja la ràdio, que ara en Basté fa el davantal.
Aquest tema és vell i se n'ha parlat abastament. Ni diré res de nou, i ni tan sols sé perquè escric sobre això, si no puc aportar res. Però en fi, tinc ganes de fer-ho igualment. No amagaré que és un assumpte que em preocupa. A parer meu, va més enllà de l'evolució normal de la llengua, que és l'excusa que fan servir molts per intercalar frases senceres en d'altres idiomes, sobretot en castellà. Passa sovint a la ràdio: quan entrevisten un convidat -a un tipus concret de convidat, això cal matisar-ho- aquest fa tot d'interjeccions en castellà, com per donar un to més de ciutat al discurs. Quina tristor i quina angoixa sentir-los. Y yo le digo, osea, esto es en plan amigos, no? Per infinita vergonya meva parlo malament el castellà, però quan ho faig intento honrar la llengua i no contaminar-la amb expressions catalanes. M'agradaria molt que també passés a la inversa.
Per desgràcia, molts periodistes donen un exemple nefast. Ells, que tenen visibilitat i haurien de respectar la llengua, la maltracten de mala manera, com si s'haguessin proposat fer-la desaparèixer abans d'hora. A emissores tan escoltades com ara RAC1 hi ha convidats que et fan sagnar les orelles. Si qualsevol catalanoparlant que parlés en castellà fes les errades que ells fan, ja tindríem tota la brunete mediàtica posant-lo d'exemple d'adoctrinament lingüístic, com va passar una vegada amb un nen o amb un pobre avi d'Olot, ara no ho recordo. També passa a la premsa escrita. Ara em vénen al cap els textos de l'Albert Soler, articulista de referència de la pàgina ultra Dolça Catalunya, i un altre que s'enorgullia de llegir només en castellà. No sé si encara ho fa, el vaig haver de bloquejar al Facebook, però suposo que sí. Tractant-se d'un escriptor en català -segons ell és periodista- aquesta mancança es veu reflectida en els seus textos, que tenen una sintaxi netament castellana, i si bé no hi ha faltes perquè els correctors fan bé la seva feina, a nivell estilístic són una catàstrofe, com si els hagués traduït a cop de Google. Soler és un altre exemple de diglòssia clàssica. En el seu cas té certa lògica, ja que és un unionista ferotge, però a parer meu hauria de deixar de malmetre la llengua i centrar-se a escriure en castellà. Potser així, finalment el contractarien al El País i podria fer la vida de periodista canalla per la qual sospira, i que no li permet la nostra minúscula i conservadora Girona.
Potser la clau de volta del problema és que no hi posem prou de la nostra part. Diguem que sí, però a l'hora de la veritat és que no. Tinc la sensació que la literatura catalana aquests darrers anys s'ha obert, i ara podem llegir fantasia, novel·la negra, obres underground, freakades vàries i tota classe de rareses fetes originalment en català. Tenim la sort de tenir gent tan diferent -diria que contraposada- com la Mar Bosch i en Sergi Pons, en Marc Pastor i l'Anna Carreras. En Bennasar, en Marc Moreno, en García Nogueroles, en Matthew Tree... Quién no lleva bragas es porqué no quiere!, que diria la gitana del mercat.
Conrad Son, el director de porno, ja va intentar-ho explicar quan va rodar les Excursionistes Calentes (1999). Diuen aquesta la pel·lícula porno en català -la primera- només va ser una maniobra per treure subvencions, i és molt possible que fos així. Però la lliçó segueix essent vàlida igualment, encara que el mestre que l'explica no ho faci prou bé. Si no ens ho creiem, nois i noies, no arribarem mai enlloc. Per mi aquest és el gran problema que tenim ara mateix, i que segurament hem tingut sempre. Aquesta és la meva reflexió d'avui, el dia que fa més pudor de resclosit de l'any. Però gaudiu-lo igualment. Si pot ser, llegint algun autor o autora d'aquí, i que escrigui en aquesta pobra llengua nostra. Contra la barbàrie, llibres. Sempre.
P.S.: segons la troupe de l'Albert Soler, a l'escrit hi havia dues faltes. L'una era "sintaxis", que va sense la "s" final -errada meva, ho admeto- i l'altra "venen", que jo vaig escriure sense accent, i en efecte va així: és un dels mots que amb la renovació ortogràfica ha deixat de dur-ne. Ho aclareixo perquè he corregit sintaxi, i perquè l'Albert Soler, a qui he fet enfadar molt amb el post, ho ha fet servir al FB com una esmena a la totalitat.