PER QUÈ ELS MOSSOS NO ENS PODEN INSULTAR?

Els mestres i els pares i mares hem de treballar plegats perquè tenim un objectiu comú. En un tant per cent important dels casos és així, i les coses segueixen el seu curs, amb els altibaixos normals. Però a vegades, ai las, els mestres i les famílies no s'entenen, i aleshores apareixen les friccions. Si aquestes desavinences no se solucionen la cosa pot arribar a extrems desagradables. A vegades el culpable és el docent, però si assumim que la majoria són professionals vocacionals, hem d'admetre que molt sovint la culpa del mal rotllo la tenen les famílies. No és una impressió meva, sinó un fet objectiu perfectament observable. Segur que tots coneixeu algú que, quan l'escolteu, penseu pobre el mestre dels seus fills, ja el planyo. Oi que sí? Doncs això.

El més normal és que els testos s'assemblin a les olles -de fet, la font del conflicte sol ser aquesta. A vegades, deia, els ànims poden caldejar-se una cosa de no dir, però mai, mai dels mais, he sentit un mestre que digui idiota a un nen o als seus progenitors. He vist companys difamats, menyspreats i agredits, però no sé de cap cas que hagin insultat un alumne, o al seu pare. Senzillament és una cosa inassumible, un disbarat.



Faig tota aquesta volta per parlar del mosso d'esquadra que fa poc va dir idiota a un company seu forestal, i s'ha convertit en ídol en cenacles unionistes, votants de Ciudadanos i Vox i lectors de l'Albert Soler.  Anem per feina, que diría Sant Esteve: de la mateixa manera que si un mestre té un mal moment s'ha de mossegar la llengua, i que la societat no toleraria que faltés al respecte a un infant o a la seva família (per bé que hi ha casos que Déu n'hi do), de cap manera es pot aplaudir un mosso que insulta la gent, encara que tingui més raó que un sant. Insultar i agredir no són tan diferents, i m'hi jugo un coffee que els que aquests dies a la sobretaula han rigut les gràcies del mosso, vermells com un pigot, farts de turró i de Freixenet semi-sec, són els mateixos que diuen que l'u d'octubre no hi va haver ferits.

S'ha d'investigar al mosso en qüestió, i si cal se l'ha de sancionar. No vull que els meus impostos vagin a parar a una policia que em pot insultar quan els hi vingui de gust. Un agent s'ha de quedar allà, dempeus, sòlid com una roca, aguant-ho tot perquè li paguen precisament per això, i si quan li donen l'oportunitat de repartir llenya -alguns l'esperen amb candeletes- ha de reprimir el killer instinct i pegar-nos de manera reglamentària, comme il faut, perquè ells no són venjadors de cap causa, sinó agents de l'ordre, i la seva feina és mantenir-lo. He vist segurates de discoteca de polígon amb molt més capteniment, sentit comú i seny que alguns mossos, i això que aquests darrers havien de ser una policía moderna i d'elit.

La República no existeix, i segurament mai no existirà. En això tens raó, mosso insultaire. Però si els nostres polítics tinguessin autentiques ganes de començar-hi a rumiar -seria una novetat- una de les primeres coses de la llista hauria de ser tenir una policía més professionalitzada.

EL BIBLIONAUTA

He tingut l'immens plaer de poder col·laborar amb el número quatre de la revista El Biblionauta. En Daniel Genís, l'alma mater del projecte, em va proposar publicar-hi un relat i de seguida li vaig dir que sí. Bé, en realitat la història no va ser exactament aquesta: de fet vaig ser jo qui li va oferir un relat que tenia escrit de feia un temps, i que formava part d'un recull de temàtica fantàstico-festiva que mai no he arribat a publicar, i que ja no crec que en un futur ho faci, com a mínim en forma de recull.

Sempre m'he definit com un friqui, però un friqui de la vella escola. No pas aquests que hi ha ara, que només han vist les pel·lícules de Star Wars i Vengadores i es pensen que són qui sap què. O aquells altres que diuen que els hi agrada la fantasia perquè segueixen la sèrie de Joc de Trons. Fer això és a l'abast de qualsevol titit, no té cap  mèrit. El que era difícil era ser friqui durant els noranta, quan ningú era friqui, i El Senyor dels Anells només el llegíem quatre inadaptats, i en general provocàvem més rebuig que no pas simpatia. Però en fi, és Nadal i avui no tinc ganes de cagar-me en res ni en ningú.

Com que l'ocasió s'ho val, he reescrit el conte de cap a peus i l'he adaptat a aquests temps ràpids i mòbils que ens toca viure, sempre tan propensos al toc canviant -i alguns diran que corruptor- del Caos. Espero que us ho passeu tan bé llegint-lo com m'ho he passat jo escrivint-lo. És un plaer i una sort poder publicar en mitjans valents, i sota les ordres d'editors que tot ho fan per amor a l'art.

Podeu llegir o descarregar la revista fent click aquí. No us ho demano mai perquè entenc que és una cosa molt personal, però si en feu difusió tant jo com l'equip del Biblionauta us estarem agraïts. La causa s'ho mereix, i la Rebel·lió us necessita.

Que tingueu unes molt bones festes de Nadal. Sigueu feliços i divertiu-vos.

EL DRAC D'EURODISNEY

Aquest pont els meus pares han tingut la gentilesa de convidar-nos a Eurodisney. Sort n’hem tingut, perquè amb els nostres propis mitjans ens hagués sigut difícil anar-hi. No sé si us ho he dit però per si de cas ho repeteixo aquí: gràcies, papa i mama. 

Anar a Eurodisney amb nens  és fer, en paraules de l'escriptora Mar Bosch, el Viatge. Una pregrinació, una experiència intensa, iniciàtica, i gairebé de llegenda. El parc ens recorda moltes coses que ja sabem, però que necessitem que de tant en tant algú ens refresqui. 

La primera és que la infància és l'autèntic paradís perdut. No hi ha cap arma més poderosa que la nostàlgia, i a Can Walt ho saben. A Eurodisney no hi ha només famílies, sinó parelles de totes les edats sense fills, i fins i tot grups de joves que volen recordar una infantesa que se'ls hi va acabar tot just fa quatre dies. La predisposició i l'entrega dels visitants és total, i molts es disfressen per entrar al parc. D'altres es conformen posant-se unes orelles de Mickey Mouse. Curiosament, hi havia més adults que no pas nens que les portaven, un altre tanto pel bo d'en Walt -nosaltres no, és clar, a casa no som gaire de fer aquestes coses. 

Però la cosa no s'atura amb les orelles i les disfresses. Aquests dies de Nadal el parc és ple de llum i ornaments, i tot és tan bonic que fins i tot un talòs com jo s'emociona a cada cantonada. No vaig veure a ningú plorant, i ara que hi penso gairebé ho trobo estrany. Aquesta màgia tan real ho envolta tot, i algunes persones se senten més posseïdes que d'altres, i encabat actúen de manera estrambòtica. Les Fotos Felices m'han cridat molt l'atenció. Els retratats i retratades s'esforcen en demostrar una joia fora mida. Una de les maneres que tenen és somriure de manera exagerada, i obrir molt els braços, com si volguessin abraçar l'ambient, o l'aire del parc, o el que fos. També hi sovintegen les coreografies improvisades i les danses que executa la gent a qualsevol racó. Realment, la combinació d'iconografia Disney i la pròpia del Nadal fan que el visitant s'instal·li en una mena de trànsit de bondat, un Nirvana de benaventurança. L'amabilitat extrema del personal del parc reforcen encara més aquest estadi de beatitud. Que diferent dels parcs d'aquí, on els membres de l'staff moltes vegades són desagradables i et tracten com si et perdonessin la vida. 

Només hi ha un instint capaç d'engegar en orris aquest benestar, i és la gana. Si bé el nivell d'educació general és molt més alt que el que pots trobar, per exemple, als buffets de l'Outlet de la Jonquera, als restaurants del parc també hi podem observar comportaments desagradables. Molts homes i dones van peu avall, sense cap contenció ni temor de Déu. Les escenes grotesques no són la norma, com als buffets lliures xinesos dels centres comercials, però són habituals, i és fàcil tornar a perdre la fe en la Humanitat que al ratolí Mickey tant li ha costat que abracem. Aquests dies he vist homes i dones menjant molt per sobre de les seves possibilitats, i encabat abandonat plats sencers perquè els cambrers els llancessin a les deixalles, tot just una mica porquejats. Hi ha qui diu que això ens obliga a fer-ho el vell rèptil que nïa a les fondàries dels nostres cervells, o bé l'instint de caçador-recol·lector, que fa que ens alimentem de valent quan veiem teca, en previsió de futures escassetats. Podria molt ben ser, però no podem permetre que la barbàrie ens tiri enlaire una fantasia tan ben aconseguida. 

Al parc fas molts cues. És inevitable que sigui així. En una vam conèixer breument uns paios de La Rioja. Per descomptat, la política no existeix a Eurodisney, només faltaria. Però una cosa em va cridar l'atenció: en sentir-nos parlar es van pensar que érem italians. Vaig quedar parat. No sóc d'aquelles persones que fa demagògia dient que la resta de l'Estat hauria de tenir un coneixement bàsic de les llengües oficials, però em va entristir que confonguessin el català amb l'italià. Tan lluny estem els uns dels altres? Aparentment, sí. Per això és bo sortir de casa sempre que es pugui. A la tornada l'autopista ens va sortir gratuïta cortesia dels armilles grogues, que durant el cap de setmana havien cremat els peatges. Vam tocar el clàxon i els hi vam desitjar sort. Vive la France!, cridava jo, eufòric. Hores abans havíem compartit aeroport amb una dona plorosa amb tres fills. Anaven de qualsevol manera, com haguessin hagut de sortir a corre-cuita. Ella tenia una ombra sota un ull, podia ser un blau, o no. He estat a punt de dir-li que, fos el que fos el que li passés, al final es resoldria.  Però no sabia com respondria, hi havia els meus fills pels volts fotent merder, i el meu francès és purament de supervivència. Al final no he dit res, i encara ho duc a dins. Tan de bo llegís això. Els dracs es poden derrotar, companya.

M'explico millor: ahir, abans de marxar del parc, els meus nanos i jo vam descobrir, quasi per atzar, una masmorra a sota del castell icònic, allà on hi clapa la Bella Dorment. No hi havia gairebé ningú, i és normal, perquè costa accedir-hi, i es troba mig amagada. A dins hi ha un drac malvat, una bèstia enorme, molt ferotge, que per sort algú ha encadenat a una roca. A dalt podeu veure la foto. Aquesta masmorra és dels pocs llocs inquietants del parc. És una metàfora perfecta, exacta. La metàfora definitiva: als soterranis del castell de color, ple de llumetes i de bellesa mig carrinclona, hi ha una cova fosca i humida, una cova on hi reposa un drac terrible. A sota la bellesa i la bondat sempre hi ha el mal. Un drac a sota de cada flor. Tal com va dir Chesterton, els contes de fades no ens diuen que els dracs existeixen -això els nens ja ho saben- sinó que poden ser encadenats. Els podem derrotar. El darrer missatge del parc és aquest. I és el més important de tots.