Fa un any i mig vaig tancar aquest bloc. Vaig fer-ho perquè els blocs són un anacronisme, i el real game avui es juga a les altres xarxes. Vaig tancar el Tardes de birres, us deia, amb la intenció d’estudiar la mecànica de Twitter, la seva lògica intrínseca, i fins i tot vaig obrir un compte a Instagram (!?). Tot plegat va ser error molt gros.
Per mi Twitter és
i seguirà essent un enigma. És cert que mai no he sigut un usuari gaire actiu, però
segueixo uns quants grups –literaris i de xorrades en general- i si
bé en molts casos he descobert el biaix o alguna pauta de funcionament, no he sigut capaç d’entrar en el joc,
i si ho he fet m'ha passat el mateix que quan era petit i jugava a futbol al
pati: ho feia tan malament que ningú no em volia al seu equip.
Després hi ha el tema de la mala llet. És flipant com està la penya, allà dins. Algú em va dir que Twitter no era un debat, sinó un partit de futbol, d’aquells on la gent mig pitof anima al seu equip i insulta als altres, i si poden els hi tiren coses i tot. Jo mateix m’havia barallat per qüestions polítiques, però ara no penso fer veure que el bàndol que un dia vaig escollir no ha sigut el bàndol perdedor. Suposo que encara sóc independentista, i ho seguiré essent perquè sóc un sentimental, però tal i com estan les coses no trobo que tingui cap sentit enfadar-se.
En definitiva, m’he cansat dels llacistes, de totes les variants dels espanyolistes, dels que fan veure que són federalistes, dels graciosets, dels rabiosos, dels que hi van només a promocionar-se, dels vegans, dels carnívors, de les feministes, dels cunyats, dels homes grans que no volen deixar pas al jovent i del jovent que es pensa que el món els hi deu alguna cosa perquè els hem educat en un entorn lliure de frustracions. M’he cansat dels puristes de la llengua i dels qui la maltracten, i encara més dels qui la volen destruir. Estic avorrit dels policies de balcó i dels irresponsables, dels mestretites, dels reis i les reines del drama, dels condescendents, i en general de gairebé tot. En definitiva, no és el meu lloc, i si bé no tancaré el compte, limitaré encara més les meves aportacions, i sobretot el faré servir per penjar les entrades del bloc, que és l’únic lloc on em sento còmode, encara que només em llegeixin quatre amics amb més preocupació que interès.
El Facebook no
l’he abandonat, potser és l’única xarxa que entenc una mica.
En canvi, el tema d’Instagram ha sigut tragicòmic. No sóc una d’aquelles persones que es miren al mirall i s’agraden, més aviat al contrari, tendeixo a odiar-me. I
malgrat que quan era jove sí que era una mica tarambana, ara tinc una vida insubstancial que no crec que pugui
interessar a ningú. De debò voleu saber què esmorzo? O veure’m fent
flexions mentre esbufego?
Em quedaré aquí, encara que parli per les parets. Seré el monjo
que escriu quan és negra nit a la solitud de la seva cartoixa, perduda en un
bosc alemany. Un dels samurais de Saigo Takamori, que van llançar-se contra els seus rivals
armats només amb katanes, sabent que els farcirien de plom amb metralletes de darrera generació. Sóc el darrer duelista que va a matar-se amb
algú a trenc d’alba, i a sobre amb espasa en comptes de pistola. Sóc el tio que
encara passa més estona llegint que no pas veient sèries, el que enyora una joventut que al capdavall
no va ser gran cosa. Un dels que encara escriuen català,
i el més important, que llegeix altres autors que també escriuen en català (heu pensat què passaria si tots els escriptors
compréssim llibres de camarades? La indústria editorial reviscolaria de cop). Un dels músics que tocaven mentre el titànic
s’enfonsava, i que cada vegada que veia passar un cambrer que fugia per salvar
la vida, li demanava un còctel. Sóc aquell barber alguerès que l’any passat
va venir al meu poble i a la meva escola, i que va explicar-nos que és el darrer paio que canta català en aquella illa, i que quan ell mori ja no
ho farà ningú, però que és important que
algú ho faci per recordar que el fet català –malgrat el que diguin els seus
enemics- un dia va ser real, i fins i tot va existir més enllà de Catalunya.
He trigat un any
i mig, però al final ho he entès. No es tracta d’escriure perquè et riguin les
gràcies mil persones, o t’aplaudeixin perquè critiques als polítics que ells
també odien. Hem d'escriure per demostrar
que un dia vam ser aquí, com el barber alguerès, i per resistir una dècada més, o
potser dues. Amb moltíssima sort serem capaços de lligar un parell de bons paràgrafs, i després
fer el que deia Pla: anar a casa, fotre’s una sopa o una truita, i no envejar
res a ningú. Una cosa més fàcil
de dir que no pas de fer. No trobeu?
En fi, si ho
voleu, ens anirem veient per aquí. No espereu gaire constància, però hi seré. Tornar a casa sempre fa il·lusió .