DE SOBTE PENSA EN MI

He fet una mica d'arqueologia i he vist que aquí al bloc amb prou feines vaig parlar de Lèmmings. No va ser per modèstia -tan de bo!- sinó perquè ens trobàvem en plena convulsió post 1-O, amb totes les detencions i els merders, i jo creia, pobre de mi, que l'escriptura era el meu granet d'arena. No s'hi val a riure: molts ens ho vam creure, aleshores, i alguns de força més intel·ligents i cultes que no pas jo, cosa  gens extraordinària, d'altra banda.

En fi, tornem a Lèmmings. La novel·la va anar molt bé, sobretot a nivell de crítica. Llibres del Delicte no és de les quatre editorials catalanes que a dia d'avui copen l'atenció de bona part de la premsa, i que sembla que pixin colònia i que no publiquin ni un mal llibre (1). Malgrat tenir-ho tot en contra, l'editorial va fer una tasca de difusió fantàstica, i vaig quedar-ne molt content. I algun vespre, en algun dels festivals de novel·la negra que van tenir la bondat de convidar-me, vaig prometre al meu editor -i amic- que si mai tenia una altra obra, ell seria el primer a llegir-la. I jo sempre compleixo els pactes, sobretot si són entre cavallers. 

En Marc Moreno va decidir que la novel·la sortiria l'octubre del 2020 però, ai las, un devorador de rat-penats va escampar la pitjor pandèmia des de fa cent anys, i el món es va deturar. No cal que ens hi entretinguem gaire. Vam reprogramar la data de sortida, ja que no només es va endarrerir el meu llibre, sinó també el número 50 de la col·lecció, un recull de relats d'autores i autors que admiro, alguns dels quals tenen la bondat de regalar-me la seva amistat. By the way, hi ha un relat meu: Ràbia atípica. El recull es dirà Delinqüents, i compta amb una il·lustració de portada del gran Àlex Santaló, que per cert també ha dibuixat la del meu nou llibre. Em moro de ganes d'ensenyar-vos-la perquè és brutal.  La del número 50 ja corre per la Xarxa, és aquesta: 

Avui faig més voltes que un vigilant de parquímetre. Perdoneu-me. Totes aquestes tombarelles i piruetes argumentals són per anunciar-vos que, si la plaga ens ho permet i el món no s'acaba el mes entrant, en algun punt del febrer sortirà De sobte pensa en mi. 

Per ara no puc explicar-vos gaire res, però sí que us puc avançar que és la novel·la que he treballat més, i fins que no ha quedat exactament com volia, no he parat. Com totes els altres llibres que he tingut el privilegi de publicar, és una obra molt viscuda. Si Lèmmings transcorria sobretot a polígons industrials i als afores d'una ciutat sense nom, De sobte pensa en mi té lloc a urbanitzacions desballestades. Vaig passar els estius de la infància en una i conec aquest món de primeríssima mà. Fa anys vaig escriure un article per la Revista de Girona que trobareu aquí, per si teniu ganes de saber més d'aquest món tan poc tractat a la literatura catalana, tot i que hi ha milers de persones que viuen en urbanitzacions i colònies, moltes d'elles il·legals. Alguns dels seus habitants fan que els hillbillies dels Apalatxes semblin hipsters d'aquests que hi havia fins fa poc. Tots coneixem la versió americana, i jo m'he proposat traslladar al llibre els més nostrats. 

Aprofito l'entrada per destijar-vos una bona entrada d'any a tothom. No cauré en el tòpic de dir que el 2020 ha sigut una merda i que el 2021 segur que serà millor i bla bla bla. Per això ja tenim les xarxes socials i els cunyats que envien whatsapps. La veritat, tampoc crec que el 2021 hagi d'anar tan bé com tothom espera: a l'hora de prendre decisions personals m'equivoco sempre, però si s'han de fer previsions no fallo el tret per tant, sobretot perquè no sóc una persona optimista, i ja sabeu que a la vida real la gent optimista sempre s'equivoca.

Ara sí, bon 2021 a tothom. I sobretot, salut. 

(1) Cosa que no és certa, perquè he llegit cada nyap d'algunes d'elles que n'hi ha per caure de cul. 

ELS NEGRES ESCAMPEN LA COVID

Ahir vaig anar a fer quatre compres nadalenques. Mentre pagava, un grup de tres o quatre adolescents sense mascareta, o amb la mascareta tan abaixada que era com si no en portessin, van passar per davant de la botiga. Em va semblar reconèixer-ne un, era de casa bona, però anava vestit com si fos un membre en pràctiques de la mara Salvatrucha. Estos chavales son unos cabrones, va rondinar el botiguer. Por su culpa nos van a joder a todos. Com que no sabia què respondre vaig deixar anar una rialleta, que tant podia ser de complicitat com de dir, hòstia quin disbarat. A diferència de la majoria de la gent, no tinc una opinió formada de quasi res, i si bé a vegades faig afirmacions categòriques, no me les crec quasi mai. No sé si els joves són més culpables que la gent de mitjana edat, ni si realment hi ha culpables. Si aquest virus m'hagués enxampat amb vint-i-tants, jo potser tampoc m'hagués quedat mesos sencers plàcidament assegut al sofà dels cals pares com es demana als nanos que facin, esperant una vacuna que, ja ho veureu, no acabarà d'arribar mai en aquest dissortat país nostre. Ens hem acostumat tant a que les coses s'acabin d'una manera concreta -mirem massa sèries- que ara pensem que hi haurà una mena de happy end global en un moment localitzable, en comptes de l'agonia lentíssima que serà el tram final de la crisi. A la vida real els finals s'assemblen més al de Lost (que no són finals ni són res, i són del tot incomprensibles) que no pas al de Joc de Trons. Davant d'aquesta perspectiva tan descoratjadora, entenc més les festes dels joves que no pas moltes trobades que fan la gent instal·lada en la trentena  i els quarantins, que són del tot prescindibles i moltes vegades només responen al seu caprici i al jo tinc dret a.  

Però tornem a la botiga. El bon home, en veure que li havia rigut la gràcia, va treure l'artilleria: Y los peores son los negros. Van todo el día con la mascarilla así -i es va treure la mascareta, imitant el que segons ell fan els negres, i fins i tot va estrafer la manera de caminar. Jo vaig fer-me enrere, entre divertit i preocupat. Em preguntava quin seria el proper pas, potser es pintaria la cara amb sutge perquè la imitació fos més versemblant. Si no les gusta esto de llevar mascarilla, que se vayan a su país, va decretar, content com unes pasqües i col·locant-se bé la mascareta. Normalment quan algú diu un disbarat m'agrada punxar-lo per veure fins on és capaç d'arribar, per descobrir si la pot dir encara més grossa. Però ahir la meva resposta va ser covarda, poc a l'alçada de la seva diatriba:

- Deu haver-hi de tot, no?

- No. Los negros van sin mascarilla. Si no les gusta, que se vuelvan a África. 

El seu raonament era molt ben acotat i tenia una conseqüència unívoca. Vaig estar a punt de dir-li que a mi no em semblava pas que hi hagués gaire negres al moviment antivacunes i entre els conspiranoïcs, però al final vaig deixar-ho estar. Cada any que passa estic més cansat que l'anterior, i em meravella mirar enrere i descobrir el meu jo de fa deu anys, combatiu i decidit, que malgastava hores i hores en debats estèrils. L'altre dia algú em va dir a Twitter -no hi entro mai, però van escriure-hi una mentida grossa i bé havia de rebatre-la- que discutir era positiu. A mi no m'ho sembla pas. Discutir és una de les coses més estèrils que hi ha. Dels debats rarament en traiem cap conclusió, i malament rai si algú té l'opinió tan dèbil que la canvia només pel fet de parlar amb algú que té més seguretat -que no raó. Aquest va ser un dels motius pels quals amb prou feines participo de les xarxes si no és per algun tema literari. Algú va dir que no eren àgores, sinó camps de futbol on airejar tota la rancúnia i els prejudicis. Aquest algú era un puto geni, però ara no puc recordar qui era. 

Vaig pagar, us deia, i vaig sortir de la botiga. Quan vaig pujar al cotxe vaig veure un missatge que em convocava a una trobada de boxadors veterans, per fer uns combats encara més de patxanga que els que fèiem aleshores. M'hagués fet moltíssima il·lusió, però no hi aniré perquè allà no hi haurà ni una trista mascareta. Ho sé del cert, perquè els conec. Alguns dels participants seran espanyolíssims i orgullosos de la seva blancor i la seva fúria ibèrica, com el botiguer.  Però aquests sí que poden anar sense mascareta, perquè tenen l'edat correcta i el color de pell adequat.

EL PATGE INOPORTÚ

Els amics i amigues que fa temps que teniu la bondat de seguir-me ja sabeu que conec un patge reial. Treballa pel Rei Ros, però pel seu color de pell -la té d'un blanc amb tocs ictèrics- ningú no ho diria. Normalment el veig una vegada l'any, coincidint amb la festa de Reis, i a vegades fem un cafè o bevem un whisky, depenent de si en aquell moment ell o jo estem en mode detox: la vida dels esclaus de Bacus és dura. 

Els Reis tenen molta feina, i comencen a preparar-se amb molts mesos d'antelació. El novembre ja fa temps que van atrafegats, i sempre que poden aprofiten el Black Friday. L'últim dia que ens van deixar sortir del poble, el meu fill gran i jo vam anar a un magatzem on venen productes amb tares i defectes. Hi ha des de menjar fins televisors. Mai no hi compraria cafè allà -vaig estar a punt, però vaig descobrir que el paquet de càpsules estava obert- però un televisor petit i barat sí, clar. Per què no?

Us deia que  en Lluc i jo vam anar al magatzem i, vés per on, vaig trobar el patge. El tio era allà, fent aprovisionament de regals. El vaig saludar i vam xerrar una estona. El meu fill ens escoltava amb uns ulls com unes taronges. El patge anava una mica torrat -qui l'ha parit!- i en un moment donat se li va escapar que a casa nostra enguany no passaria perquè ja havíem fet el pacte que nosaltres compraríem els regals pels nostres fills, donat que ells van súper enfeinats amb altres famílies. "Tu rai que et mestre i vius bé" em va dir, el carallot. Li vaig haver de repetir que no sóc funcionari, i que qualsevol em poden fotre al carrer, però a ell li entra per una orella i li surt per l'altra. 

A casa mai ens toquen patges seriosos com aquest.

Va acomiadar-se dient que tenia molta feina i em va deixar sol amb al meu nano, que em mirava amb ulls acusadors. Vaig intentar fer com qui res, però ja era massa tard: la trencadissa ja estava feta. Em va caure al damunt una pluja de preguntes i retrets, cadascun més cru que l'anterior. Va haver-hi un moment que vaig creure que podria reconduir-ho, però valia més tirar endavant: a la seva classe la majoria de nens tenen pares i mares que han hagut de fer pactes similars per fer més fàcil la vida als Reis, i molts en parlen obertament. En Lluc va concloure la conversa afirmant que aquella era la pitjor tarda de la seva vida. Qualsevol patge era preferible a nosaltres, fins i tot un borratxí arreplegat com el meu amic.

Va plorar molt. I jo també una mica, però d'amagat, no pas per fer-me el tio dur (en Lluc ja sap que té un pare disfuncional i diferent dels altres, pobret) sinó perquè jo era conscient que tant ell com nosaltres passàvem d'etapa, i que a partir d'ara el món serà una mica menys tranquil·litzador i càlid. I tot per culpa del tarambana del patge, que va sortir d'Orient abans d'hora. 

P.S.: El protagonista real de la història va ser la meva dona. Jo no tinc l'enteresa per parlar d'aquests temes. Reconèixer-ho és de justícia. Però el que va plorar, al final de tot sí que vaig ser jo. 

ESMENEM ERRADES

 Al llarg de deu anys de bloc m’he penedit de molt poques entrades, i n’he esborrat encara menys. Una de les errades més vergonyoses va ser quan vaig encimbellar en Trapero desprès dels atemptats de Barcelona i Cambrils. A tots ens va semblar heroïc que digués una frase en català, i vam creure que era un dels nostres, algú que en un moment donat seria capaç de fer un salt de fe, una jugada valenta del tot o res. Ens equivocàvem, com ens equivoquem sempre a l'hora de confiar en els càrrecs polítics.  

No segueixo gaire els informatius, però recordo alguns fragments d’en Trapero declarant davant dels tribunals. Semblava que en qualsevol moment s'estriparia la camisa -deixant al descobert una creu enorme i daurada- i cridaria visques a Espanya i al rei, amb veu de cigaló de conyac de cuinar.  Durant aquestes sessions va explicar -al jurat i a nosaltres-  que ho tenia tot pensat per arrestar en Puigdemont en cas que la independència hagués anat de debò, en comptes de la farsa que va ser. I sense que Espanya li ho hagués demanat! Va mostrar-se com un home obedient, el cap de la policia colonial que vol congraciar-se amb els sahibs. Segons ell, Espanya va malinterpretar-lo, i si no ens van apallissar amb l’entusiasme que van demostrar un any més tard, va ser per precaució, no pas per lleialtat al poble. Aquesta és la primera idea que ha fet pública ara que ha tornat: que hauria pogut fer les coses millor. Reconeix de manera inespecifica que es va equivocar, i ja té dia i hora per anar a Madrid a fer les paus amb la policia d'allà. Qué soy de los tuyos, joder, qué me hice Mosso porque pagan mejor que la Guardia Civil o los nacionales.

A mi les declaracions del major em va agafar per sorpresa -sóc un romàntic- però la gent diu que era més o menys esperable. Els processistes defensen que 

a) En realitat en Trapero està mentint per salvar el cul, i que en realitat era fidel en secret al govern català, o bé: 

 b) Pobret, només era un policia que complia lleis, i ja se sap que les lleis van com van. 

El cas és que aquesta setmana el processisme ha celebrat la restitució del major, fins i tot ara que sabem que és algú disposat a arrestar el president legítim d'un país a la mínima de canvi, i  que es penedeix de la seva actuació de l'1-O (la Brimo i els Arro deuen fregar-se les mans amb delit llaminer). Una vegada més, queda palès que el pitjor enemic de la independència no són les ànsies centralitzadores d'Espanya, sinó el propi processisme. La meitat dels qui es manifestaven a Barcelona aquelles tardes daurades, quan érem capaços d'aquelles proeses d'organització i d'enginyeria, mai van creure en la independència amb la fermesa necessària. Fins que no ens fem grans i comencem a assumir errors, a exigir responsabilitats als que ens van mentir, i a assumir que tenim l'enemic a dins no en farem ni una del dret. Jo ja fa un parell d'anys que vaig deixar de votar -tret de les municipals, que són una altra lliga- i, per descomptat, de participar en qualsevol mascarada insana. Vaig veure els Mossos rebentant caps a la Plaça 1 d'octubre de Girona, i que ara al capdavant hi posin un senyor que diu amb tota naturalitat que només es deu a l'Estat em regira l'ànima. Celebro la seva llibertat perquè em desagrada que Espanya es cobri encara més trofeus de guerra, però aquest senyor hauria de dimitir i dedicar-se a altres tasques dins del cos. 

He estat temptat d'esborrar el post en qüestió (que, per cert, podeu llegir aquí). Però he decidit deixar-lo com un homenatge a la nostra bona fe, a la nostra candidesa. Ho tenim a tocar! Els nostres fills fliparan, de debò.

GO DONALD, GO!

En el moment d'escriure aquest post hi ha un empat tècnic entre en Biden i en Trump, amb un avantatge del primer que cada hora que passa és més ampli. Fa una estona el bo d'en Donald ha sortit a proclamar-se guanyador i a dir, alhora, que impugnarà les eleccions per frau (!?). Seria divertit que al final les guanyés, però si diu això és que l'assumpte ja està dat i beneït: en Biden serà president dels EUA.

Sigui com sigui, serà una victòria molt ajustada, per punts i amb un jurat dividit. Fa quatre anys vaig avisar, en aquest mateix bloc, que en Trump podia guanyar les eleccions. Tothom reia per sota el nas, i mireu qui va tenir raó al final. Jo de política no en sé ni un borrall. Amb prou feines sóc capaç de posar la butlleta dins del sobre, i aquest dins de l'urna. Quan hi havia cabines de votació em perdia a dins, com un taradet. Un desastre, vaja. Aleshores us preguntareu, i amb raó: com és que aquest pobre infeliç la va encertar?

És fàcil: en Trump va guanyar perquè molta gent n'està fins els collons i els ovaris de tot, i els hi emprenya que vinguin mestretites amb un sentiment de superioritat  estratosfèric a dir-los com han de fer les coses. És gent que no compta: no són rics, ni intel·lectuals, ni nerds guais, ni activistes, ni penya  de Silicon Valley. Tothom els hi diu què han de fer, i ells, esclar, es cabregen. Si jo fos americà potser també el votaria, només per fotre els europeus pretensiosos i els ullerepastes privilegiats dels grans nuclis urbans. A mi em resulta més fàcil identificar-me amb un redneck borratxó i pagerol que no pas amb un tio de New York. És un vot de ràbia, de ganes de veure com crema el món, de prémer el pedal i accelerar sense pensar-s'hi gens. A la merda tot. 

I de tots els pedants i els set-ciències, els catalans som els pitjors. Aquests dies han sigut insuportables, i això que amb prou feines miro les notícies. Quasi prefereixo sentir l'Oriol Mitjà parlant de calamitats i el doctor Simón fent bromes de cunyat sobre inferemeres. Nosaltres, precisament, hauríem de callar. 

I hauríem de callar perquè ens han sotmès a l'engany més gran de la història recent. Van treure'ns al carrer i nosaltres vam desfilar, obedients com xaiets. Més tard van dur-nos a l'escorxador, amb la BRIMO atonyinant-nos amb un delit que feia semblar desvagats els policies nacionals i la Guàrdia Civil de l'1-O. Nosaltres, que ens vam creure que faríem una república -alguns ens ho vam creure de debò, mira que trist- no hauríem de donar lliçons de res a ningú, que no fos de cagades i errors. 

Però no només els independentistes han de callar. Els votants catalans de Ciudadanos tampoc poden badar boca. Un partit que s'ha construit sobre els fonaments de l'odi a qualsevol cosa que tufi a catalananisme. Un partit que s'alimenta de rancúnia, i que de fet s'assembla molt a l'entorn de demagògia trumpista. El PP i el PSC tres quarts del mateix, amb la diferència que són partits històrics i poden presumir de tenir més background i un programa una mica extens que la destrucció de la cultura i la llengua catalana. 

Encara queden els alegres xicots i xicotes de Podemos, que segurament són els que alliçonen  amb més vehemència, com si la resta fóssim alumnes justets. Estic segur que els suristes del Mississipi agraeixen molt els seus consells, i els celebren amb un bon glop de birra i un rot posterior. Au, va, deuen dir. Calleu, europeuets de Can Pixa, que prou feina teniu per venir-nos a tocar els collons a nosaltres. 

I tenen raó, perquè aquí tenim una extrema dreta puixant, una esquerra inòqua que va des del sushi car (abans era caviar) fins al kebab del barri de Gràcia i un independentisme que sembla una gallina sense cap. Encara hi ha gent a la presó i a l'estranger, i els que vindran, com el meu camarada escriptor, el gironí Josep Campmajó, a qui van arrestar per tot el muntatge dels soldats russos que volia enviar Putin. Quina farsa, quina vergonya tot plegat. Què pensaran els nostres fills quan siguin prou grans i llegeixin tot el que està passant? S'avergonyiran de nosaltres, com nosaltres ens avergonyim de la generació precedent que presumeix d'haver corregut davant dels grisos i blablabla, però que al final el dictador va morir al llit amb tots els honors?

Doncs així, estimats lectors i lectores. M'han educat en el seny català més granític i pragmàtic, gairebé possibilista. A mi tampoc no m'agrada en Trump, és clar que no. Però em fotria  moltíssima gràcia que tornés a guanyar només per veure la cara que els hi quedarà a alguns i algunes, que tantes lliçons  ens han donat. 

UNA NIT AL CANÒDROM

Quan feia l'idiota per Dublin -d'això ja fa vint anys- vaig anar un parell de vegades al canòdrom. A molts irlandesos els hi agradaven les curses d'animals: al costat de casa hi havia l'hipòdrom més important del país. Els diumenge anaves al Leopard's Inn i trobaves parelles de pensionistes emborratxant-se amb discreció abans o després de les curses. Era un ambient festiu però contingut, de senyores amb ulleres d'aquelles que ara es tornen a portar i homes amb rebeca de punt. Ja veieu per on vaig. 

Al canòdrom les coses eren diferents. Allà s'hi bevia sense fre qualsevol dia de la setmana. Els jugadors no eren jubilats de classe mitjana-alta, sinó homes atrapats amb roba duta massa vegades i alè de cervesa que torna amb cada rot. Si tenies dubtes a l'hora d'apostar et cridaven de mala manera, i era fàcil trobar-te enmig d'una batussa.

El meu sistema era apostar pel gos amb el nom més divertit. N'hi havia un que es deia She is a shark, que em va fer guanyar quinze mil pessetes de l'època. No anava gaire granat i allò em va posar molt content. Un gallec que era amb mi va començar amb la tabola que no els convidava perquè era català, i que un gallec ja hagués convidat tothom. El tio anava vestit com un pijo a mig fer, semblava el cap de llista del PP en un poble perdut de la Costa da Morte. La qüestió és que després de separar un bitllet gros per poder comprar tabac, vaig pagar un parell de rondes, i al final em vaig fondre el premi. 

Vam tornar a casa ben pitofs. Amb taxi, com els senyors, tot i que quan remenava fotos per documentar-me n'he trobat una de la mateixa nit que érem a dins d'un autobús (?!). El taxista també estava borratxo (us ho juro) i ens ensenyava cançons populars irlandeses. Vam parar a mig camí per comprar cervesa i l'endemà em van explicar que m'havia embolicat amb una estudiant sueca que ara no recordo com es deia. A veure si el nom em ve al cap abans d'acabar el post. Quan vaig arribar a casa vaig trobar l'estudiant grec amb qui vivia assegut al jardí. Estava trist perquè havia de tornar al seu país a fer la mili. Havia perdut les claus i no podia entrar a casa, i s'esperava que algú tornés. No anava trompa, però li faltava poc. Dublin era una festa aleshores, o com a mínim ara m'ho sembla. Puta nostàlgia tardoral. 

En aquella època les noies no feien morrets, i els nois no s'esforçaven per semblar pinxos sortits d'un videoclip de reguetón. Érem uns borratxos i uns troneres i no volíem semblar res més. I ja està. 

No sé com hauríem reaccionat tots plegats davant d'un desastre com la pandèmia que avui ens assota. M'agrada pensar que érem uns tarambanes i uns animals, però que sabíem frenar a temps. Per desgràcia, l'autoengany no rutlla gaire bé: en aquella època tothom conduïa mig pitof, i fins que no van posar-se forts amb les mesures coercitives, anar i tornar eren la introducció i l'epíleg de la pròpia festa. Després passava el que passava, i l'índex de mortalitat i d'accidents greus era esgarrifós. Ens ho van explicar per activa i per passiva, van fer venir ferits a l'escola, però no va servir per res. Nosaltres a les nostra bola, que dèiem aleshores. Passava el mateix amb les drogues i el sexe (els que eren prou afortunats per tenir-ne): ens van informar abastament de les conseqüències de follar a pèl i de fumar massa porros, i això no va impedir que a cada generació hi haguéssin les Sorayas de torn embarassades, i els porretes que ara  són quarantins i que encara  no senten tocar ni quarts ni hores. I no en respiris, si/si no és maria.  

El meu jo present s'emprenya com una mona quan veu que els contagis pugen en part deguts a les festetes i les botellades (Torra:2020). Quan era a Twitter una vegada un nano em va rebatre amb un "ok boomer", que es veu que és la manera que tenen ara de tallar la conversa amb un adult, encara que no sigui pròpiament un baby boomer, com és el cas.  Em fascina que siguin capaços de sintetitzar tant menyspreu, tanta energia vital, amb dues simples paraules. M'emprenyo com una mona, deia, però alhora m'hi veig reflectit. I em rosega l'enveja, perquè penso que són millor del que vam ser nosaltres: han viscut amb més intensitat, sense tantes borratxeres inútils, sense aquest sentiment d'estar sempre a punt d'arribar. Els nanos d'ara no condueixen mamats, ni surten com si el món s'hagués d'acabar, potser perquè saben que el món és seu i s'acabarà quan ells ho diguin. Han fet més l'amor -o han follat més, segons el cas- i no han tingut tanta por de tot. Potser no viuran les nostres festes demencials, i ni falta que els hi fa. La sobreprotecció paterna els ha carregat amb un pes extra d'egocentrisme, això és cert. I potser aquest ego incontenible, sumat a l'energia desencadenada pròpia de la joventut (els neuròlegs diuen que és un tema de maduració de l'escorça pre-frontal, no sé si creure-me'ls) fan que se saltin les normes i es limitin a viure una mica a la babalà. Com vam fer nosaltres aquella nit al canòdrom de Dublín, i tantes i tantes altres vegades. Vist així, qui sóc jo per retreure'ls-hi res?

M'acaba de venir el nom de la sueca al cap. Linda, es deia Linda. 

LA CULTURA DE L'ESFORÇ

No fa gaire vaig seguir una d'aquelles baralles que a vegades ens entretenen a les xarxes. Els participants discutien la validesa de la cultura de l'esforç. 

Un dels bàndols era format per gent molt d'esquerres, que diria l'avi, a falta d'una definició més precisa. Aquests afirmaven que aital concepte és un invent de ricatxos i aburgesats, que per protegir el seu status quo s'han empescat el romanço que amb dedicació i esforç s'arriba a tot arreu i es poden superar totes les barreres. Segons ells, la mecànica social segueix uns principis molt antics basats en la predeterminació: els pobres difícilment faran res perquè les circumstàncies no els acompanyen, i els rics triomfaran per força. Fent una reductio ad absurdum de la seva teoria, de seguida inferirem que no val la pena cap esforç perquè, tal i com diuen en castellà, to el pescao está vendido. Així, podem seguir-nos queixant amb la tranquil·litat d'esperit de no semblar un ressentits ni uns envejosos. Som, senzillament, les víctimes d'un sistema injust. 

Els seus rivals eren conservadors optimistes que afirmaven que la sort només afavoreix a les persones ben preparades, i que cal sortir a fora a buscar-la. Posaven exemples reals de gent nascuda a la misèria i que a base de tenacitat ara fan la migdiada en un iot conduït per un sicilià amb rínxols. Aquests carlins tenen uns cosins pobres, la colla Miss Wonderful, que ens atabalen a l'Instagram i a tot arreu amb diapositives insofribles fetes amb Canvas, i on ens alliçonen que l'únic rival a abatre som nosaltres mateixos, que el més important és el trajecte i que si treballem molt i somrien tothora, l'Univers -que és com el col·lega enrotllat que ens passava els apunts quan fèiem campana- ens tornarà el somriure, acompanyat de mil benediccions de tota classe. 

Vaig tenir la temptació de prendre part en el conflicte, però de seguida me'n vaig desdir. Potser per això la meva experiència a Twitter ha anat com ha anat. Els arguments de tots dos grups tenen la seva càrrega de veritat, això l'amable lector/a de seguida se n'ha adonat. En general els rics tenen la vida molt més fàcil que no pas els pobres, però l'esforç és un element imprescindible en moltes àrees, començant per l'esport i acabant en el món de la cultura. Sense talent és impossible arribar gaire lluny, no deixeu que us enganyin, però que tampoc us enredin els altres: Umberto Eco -per posar només un exemple- va estar un any prenent notes abans d'escriure ni un sol mot de la meva novel·la preferida. 

Per mi el game changer és la sort. Un cop de sort -o la manca de sort- pot destrossar-te la vida o encarrilar-te-la en un moment. És cert que la Sort sempre ens diu -per fer-se la digna- que té predilecció pels qui s'ho curren, però és una mica pendó i a l'hora de la veritat es tira als braços de qualsevol. O li fot una coça al cul i l'empeny a l'abisme, com una amant russa. És una dama capritxosa i imprevisible en extrem. Hi ha un exercici que no us recomano gens, consistent en fer una ullada retrospectiva i sincera, i descobrir els moments de les vostres vides en que l'atzar ha jugat un paper determinant. N'hi ha tants que espanta. 

Algú dirà que la Sort no existeix, i que només és el nom que donem a un conjunt de variables impossibles de controlar. Si tinguéssim els mitjans, podríem preveure-ho gairebé tot. Els jugadors de rol o de wargames més veterans saben que al final els daus donen la raó a l'estadística. Ignoro si els ludòpates de casino creuen el mateix, i si realment hi ha una manera de guanyar. Jo només conec jugadors d'escurabutxaques, i aquests són gent poc propensa a teoritzar, encara que a la seva manera saben que tard o d'hora la màquina s'escalfa i dona el premi gros, i pobre del que els hi prengui mentre ells són a la barra a buscar un altre Larios amb cola. 

M'estic desviant del tema. La Sort, deia, pels descreguts només és un constructe cultural. Aquesta  teoria és impossible de refutar, però a la pràctica tan se val. M'explico -i ja acabo-: tan li fa si en un món teòric podríem controlar o no les variables. La qüestió és que en el món real no podem, i estem molt lluny de fer-ho. Per tant, seguim i seguirem essent esclaus de l'atzar. La feina dura, si no va acompanyada d'un petó dolç de la Senyora, es quedarà en foc d'encenalls. I al contrari, si algú té la fortuna de ser al lloc concret en el moment adequat -sense saber-ho, perquè aquestes coses no se saben- potser gaudirà del somriure i del frec de dits de la Dama. I els altres, els que no hem sabut enamorar-la, els que ens ha rebujat i dit que només ens vol com a amics, només ens quedarà l'agror i el preguntar-nos si els afortunats són conscients que el seu èxit no es deu  al seu talent sinó a la mirada rampelluda de la Sort. 

UNA BIRRA I PROU NO FA MAL

Fa un any i mig vaig tancar aquest bloc. Vaig fer-ho perquè els blocs són un anacronisme, i el real game avui es juga a les altres xarxes. Vaig tancar el Tardes de birres, us deia, amb la intenció d’estudiar la mecànica de Twitter, la seva lògica intrínseca, i fins i tot vaig obrir un compte a Instagram (!?). Tot plegat va ser error molt gros.

Per mi Twitter és i seguirà essent un enigma. És cert que mai no he sigut un usuari gaire actiu, però segueixo uns quants grups –literaris i de xorrades en general- i si bé en molts casos he descobert el biaix o alguna pauta de funcionament, no he sigut capaç d’entrar en el joc, i si ho he fet m'ha passat el mateix que quan era petit i jugava a futbol al pati: ho feia tan malament que ningú no em volia al seu equip.

Després hi ha el tema de la mala llet. És flipant com està la penya, allà dins. Algú em va dir que Twitter no era un debat, sinó un partit de futbol, d’aquells on  la gent mig pitof anima al seu equip i  insulta als altres, i si poden els hi tiren coses i tot. Jo mateix m’havia barallat per qüestions polítiques, però ara no penso fer veure que el bàndol que un dia vaig escollir no ha sigut el bàndol perdedor. Suposo que encara sóc independentista, i ho seguiré essent perquè sóc un sentimental, però tal i com estan les coses no trobo que tingui cap sentit enfadar-se. 

En definitiva, m’he cansat dels llacistes, de totes les variants dels espanyolistes, dels que fan veure que són federalistes, dels graciosets, dels rabiosos, dels que hi van només a promocionar-se, dels vegans, dels carnívors, de les feministes, dels cunyats, dels homes grans que no volen deixar pas al jovent i del jovent que es pensa que el món els hi deu alguna cosa perquè els hem educat en un entorn lliure de frustracions. M’he cansat dels puristes de la llengua i dels qui la maltracten, i encara més dels qui la volen destruir. Estic avorrit dels policies de balcó i dels irresponsables, dels mestretites, dels reis i les reines del drama, dels condescendents, i en general de gairebé tot. En definitiva, no és el meu lloc, i si bé no tancaré el compte, limitaré encara més les meves aportacions, i sobretot el faré servir per penjar les entrades del bloc, que és l’únic lloc on em sento còmode, encara que només em llegeixin quatre amics amb més preocupació que interès.

El Facebook no l’he abandonat, potser és l’única xarxa que entenc una mica. En canvi, el tema d’Instagram ha sigut tragicòmic. No sóc una d’aquelles persones que es miren al mirall i s’agraden, més aviat al contrari, tendeixo a odiar-me. I malgrat que quan era jove sí que era una mica tarambana,  ara  tinc una vida insubstancial que no crec que pugui interessar a ningú. De debò voleu saber què esmorzo? O veure’m fent flexions mentre esbufego?

Em quedaré aquí, encara que parli per les parets. Seré el monjo que escriu quan és negra nit a la solitud de la seva cartoixa, perduda en un bosc alemany. Un dels samurais de Saigo Takamori, que van llançar-se contra els seus rivals armats només amb katanes, sabent que els farcirien de plom amb metralletes de darrera generació. Sóc el darrer duelista que va a matar-se amb algú a trenc d’alba, i a sobre amb espasa en comptes de pistola. Sóc el tio que encara passa més estona llegint que no pas veient sèries,  el que enyora una joventut que al capdavall no va ser gran cosa. Un dels que encara escriuen català, i el més important, que llegeix altres autors que també escriuen en català (heu  pensat què passaria si tots els escriptors compréssim llibres de camarades? La indústria editorial reviscolaria de cop).  Un dels músics que tocaven mentre el titànic s’enfonsava, i que cada vegada que veia passar un cambrer que fugia per salvar la vida, li demanava un còctel. Sóc aquell barber alguerès que l’any passat va venir al meu poble i a la meva escola, i que va explicar-nos que és el darrer paio que canta català en aquella illa, i que quan ell mori ja no ho farà ningú, però  que és important que algú ho faci per recordar que el fet català –malgrat el que diguin els seus enemics- un dia va ser real, i fins i tot va existir més enllà de Catalunya.

He trigat un any i mig, però al final ho he entès. No es tracta d’escriure perquè et riguin les gràcies mil persones, o t’aplaudeixin perquè critiques als polítics que ells també odien.  Hem d'escriure per demostrar que un dia vam ser aquí, com el barber alguerès, i per resistir una dècada més, o potser dues. Amb moltíssima sort serem capaços de lligar un parell de bons paràgrafs, i després fer el que deia Pla: anar a casa, fotre’s una sopa o una truita, i no envejar res a ningú.  Una cosa més fàcil de dir que no pas de fer. No trobeu?

En fi, si ho voleu, ens anirem veient per aquí.  No espereu gaire constància, però hi seré. Tornar a casa sempre fa il·lusió .