BUKOWSKY I LA POLÍTICA

No és cert que Bukowsky passava de la política. Aquí tenim un exemple en forma de poema:


El rostro de un candidato político en una valla publicitaria

Ahí está:
No demasiadas resacas
No demasiadas peleas con mujeres
No demasiados neumáticos desinflados
Nunca pensó en el suicidio

No más de tres dolores de muelas
Nunca se saltó una comida
Nunca estuvo encarcelado
Nunca estuvo enamorado

7 pares de zapatos

un hijo en la universidad
un coche que no tiene más que un año
pólizas de seguros
un césped muy verde
cubos de basura con tapa hermética

seguro que le eligen.

EL TIO DE L'AUDI

Ahir vaig anar al gimnàs. Després d'entrenar vaig pujar al cotxe i vaig fer maniobra per sortir del lloc on havia aparcat. Sense voler vaig tocar -molt lleugerament- el cotxe de darrera. No vaig sentir-ho perquè anava amb la música a tota llet. El que sí vaig sentir van ser els crits del seu propietari. Gesticulava  i feia molt mala cara, de manera que vaig parar i vaig obrir la finestra per veure què passava.

- ¿No has oído nada? - em va preguntar. Era un paio de mitjana edat, ni gaire alt ni gaire fort.
-  No - vaig admetre.
- Has tocado mi coche. No sé si el tuyo te ha costado mucha pasta, pero a mí el mío sí. -el cotxe en qüestió era un Audi nou que, en efecte, feia pinta de valer molts diners.
- Ho sento - vaig dir, sentint-ho sincerament.
- Como mínimo baja y mira que no le hayas hecho nada.
Aquí van començar els dubtes: què havia de fer? I si volia fotre'm una hòstia? El paio en sí, com ja he dit, no era ni gaire alt ni gaire fort. Jo sortia del gimnàs i em sentia pletòric, no hauria de tenir gaires problemes a defensar-me si anaven mal dades.
- Que bajes del coche - va insistir davant del meu moment de vacil·lació.
Vaig baixar poc a poc, procurant guardar distàncies amb el tio. Vaig fer un cop d'ull al seu cotxe. Impecable.
- Està perfecte - vaig dir, però el tio ja m'havia donat l'esquena i s'allunyava tranquil·lament, com si el seu objectiu hagués estat únicament fer-me baixar del cotxe.
Vaig tornar a pujar al meu Toyota, preguntant-me per què cony serveix tenir un cotxe tan exclusiu si després t'has de passar la vida angoixat i paranoïc perquè no te'l ratllin. Agraït per tenir un cotxe vell i vulgar, em vaig incorporar al dens tràfic gironí. És setmana de Fires i la ciutat està impossible.

EL CAPITÁN ALATRISTE I EL MINISTRE MORATINOS

Pérez-Reverte, un dels meus escriptors preferits en llengua castellana, el dissabte passat - en referència a la destitució de Moratinos- va escriure:

"Vi llorara a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos".

Lògicament aquest comentari va provocar una allau d'acusacions de masclisme. Pérez-Reverte, enfadat, va contraatacar dient que no es tracta de masclisme sinó de dignitat. Després va afegir: "Se es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda".

No esperava menys del creador del meu ídol, el Capitán Alatriste. Pérez-Reberte en el fons és un romàntic que somia amb una Espanya que no existeix   - i que segurament no ha existit mai- però que retrata de forma magistral a les seves novel·les. A Pérez-Reverte, com a mi, li agradaria ser un espadatxí sinistre que despatxa rivals a tanto la mojada. Passar-se les nits rondant per carrerons foscos i humits, beure vi servit per daifas de medio pelo a tavernes de mala nota i llançar-se al combat defensant un rei en el que no creus i una bandera que no estàs segur de que sigui la teva.

És normal que un romàntic com Pérez-Reverte no soporti a Moratinos.

PRESENTACIONS DE MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA

El llibre està a punt de sortir al carrer. De moment  farem dues presentacions, una a Girona i una a Cassà.

- La de Girona serà el dijous  11 de novembre a les vuit del vespre a la llibreria-cafè Context, al Pou Rodó (darrera st. Fèlix i el River).

- La de Cassà serà el dijous 2 de desembre a les vuit del vespre a la biblioteca del poble (Sala Galà).

Us hi espero a tots i a totes. Més endavant faré els recordatoris pertinents.

NO PODER PARLAR DE POLÍTICA

Com tots sabeu, fa poc em vaig comprometre a no parlar de política en aquest blog. La veritat, però, és que no poder parlar de política és una merda. No puc parlar de l'anunci de l'Àngela Merkel de que la multiculturalitat ha fracassat. Tampoc puc parlar de les declaracions que el President Montilla ha fet aquest matí, jurant que no reeditarà el Tripartit. Ni tansols puc riure'm del ridícul que van fer ell, la consellera Geli i la consellera Tura quan es van posar a ballar en un míting com si el món s'hagués d'acabar l'endemà. He de fer veure que mai he sentit que volen donar ajudes als ni-nis, i tampoc em deixo parlar del canvi de Govern in extremis que ha fet Zapatero. Ni tan sols de les estratègies xenòfoboes que darrerament adopta el PP. Ni d'Anglada, líder de la Plataforma per Catalunya (aquell que tenia per lema "Vic pels vigatans i no pels immigrants") i de la ironia que un negre li hagi escrit el seu llibre. No puc explicar-vos que els de Ciudadanos van parar-me ahir, pel carrer, a BCN. M'he censurat a mi mateix i no us puc transmetre la sincera confusió que em provoquen els dos partits independentistes i el fet que no vulguin anar junts a les urnes.

Em sembla que faré com Francisco Umbral i em limitaré a dir: "He vendio aquí para hablar de mi libro".

EL MISTERIÓS CAS DE L'EDITOR MUNTANYENC

L'estiu passat vaig anar a passar tres dies a una casa que els meus avis tenen a Sant Grau, entre Tossa de Mar i Llagostera. La idea era poder escriure sense distraccions (ni tele ni Internet). Un dia vaig anar a llençar les deixalles als contenidors que hi ha al costat de l'ermita i de tornada (exactament al lloc que surt a la foto) vaig ensopegar amb un caminant que duia una motxilla enorme.

- Perdona... ¿Voy bien para Sant Feliu? 

- No estoy muy seguro - vaig admetre jo- Aunque creo que por aquí hay carteles.

Vaig acompanyar-lo fins a un trencant on, en efecte, hi havia un rètol que indicava la direcció i el temps estimat a peu: unes cinc hores. La tarda ja queia i vaig dir-li que potser no arribaria a temps. Ell va respondre que no li feia res dormir a bosc, i que de fet aquesta ja era la idea. Per si de cas li vaig passar el meu número de mòbil. Em va donar les gràcies i em va dir si em podia fer una pregunta. Li vaig respondre que sí, esclar. La pregunta era què hi feia jo allà. Li vaig respondre que estava treballant.

- Ya veo... - va dir ell. - ¿Eres escritor?

Li vaig respondre que més o menys, o que com a mínim ho intentava. Somrient, em va explicar que ell era argentí (ho havia endevinat per l'accent) i que tenia una editorial petita, ara no en recordo el nom. Em va ensenyar un dels seus llibres: molt artesanal, mimat, fet amb moltíssima cura. Més que un llibre semblava un objecte de col·lecció -quan es completi la Revolució Digital tots els llibres seran similats, crec-.  Me'l volia regalar, però s'hauria quedat sense lectura i sóc el primer de saber que un llibre sempre fa molta companyia.

Vaig fer-li notar que era molt casual que ens haguéssim trobat allà dalt. Ell va somriure - era jove, segurament més que jo - i va dir que les casualitats no existeixen. Vaig oferir-li una cervesa i em va dir que havia de marxar perquè li quedava molt de camí per endavant. No vaig insistir perquè tenia raó. Ens vam acomiadar i vaig tornar cap a casa, pensant que, a vegades,  passen coses molt estranyes.

EL NOU DOCTOR HOUSE

Diumenge vaig veure el primer capítol de la setena temporada. El capítol és dolent -i  molt- però planteja serioses qüestions filosòfiques: qui som? Som els nostres actes? Som el nostre caràcter? Som els nostres pensaments?

Fins ara quan pensàvem en el Doctor House ens venia al cap la seva mala bava, el cinisme, les drogues legals, certa misantropía etcètera etcètera. El nou House no té res a veure amb aquell nihilista amargat que va revolucionar les sèries de metges. Enamorat com un col·legial, és capaç d'actes tan execrables com escriure "I love you" quan juga a l'Scrable. Decepcionant. El Nou Doctor House, totalment irreconeixible, ja no és el Doctor House que tant ens agradava. És algú altre.

No sé si la sèrie seguirà aquesta tònica i es convertirà en una mena d'Anatomía de Grey. Servidor li donarà un parell més d'oportunitats, no sigui dit. Si el doctor segueix ridiculitzant-se a si mateix, optaré definitivament per la nova sèrie que he descobert: Black Books, les aventures delirants d'un llibreter alcohòlic. I a esperar que comencin les noves temporades de les altres sèries que segueixo. Això sí: pregant sempre perquè els guionistes no facin experiments tan estranys com han fet els de House.

CACERES DE BOLETS

Les caceres de bolets han sofert un autèntic procés democratitzador. Quan era petit, ho recordo bé, els boscos no estaven ni la meitat de plens. Programes com "Caçadors de bolets", llibres i fascicles setmanals han contribuit a massificar aquesta pràctica.

Ahir al migdia vam pujar als Àngels per veure a una persona. Mai havia vist una muntanya tan concorreguda, semblava la Rambla el dia de Sant Jordi. Els vorals de la carretera eren plens de cotxes aparcats, i al pàrquing de dalt no hi cabia ni una agulla. Gent  amunt i avall. Es veia que alguns s'ho prenien seriosament i que s'havien equipat per l'ocasió: pantalons del Coronel Tapioca, barrets d'explorador i armilles d'aquelles que tenen tantes butxaques. Els més aventurers fins i tot duien robes de camuflatge (no és broma). D'altres, sobretot els més joves, semblava que en comptes d'anar a caçar bolets anessin de copes: molt de G-Star i bambes Tiger. També hi havia, és clar, els inevitables xandaleros, amb les subcategories pertinents: des de xandalls Decathlon fins als acetats dels que venen a mercat. El denominador comú era el cistell. Generalment, buit. O s'esperaven una altra cosa? Ahir, als Àngels, era més fàcil trobar un bitllet de cent euros al terra que no pas un bolet comestible.

Això no seria un problema si no fos per l'actitud de moltes persones, que dins del bosc semblen toros en una botiga de ceràmica. Vaig trobar a una coneguda amb el cistell ple de bolets. Estranyat, vaig preguntar-li com s'ho havia fet.

- Oh, és que no sé si són bons - va reconèixer ella - Ara els porto al meu pare i que hi faci un cop d'ull, a veure si en podem aprofitar algun.

EL POST QUE NO VOLIA ESCRIURE

No volia haver d'escriure aquest post. Pensava que, al final, d'alguna manera ho aconseguiria. Que d'alguna manera se'n sortiria. Diuen que per derrotar al càncer cal una determinació a prova de bombes. El meu amic, company d'universitat i de feina, Xicu Petit la tenia. Però per desgràcia no n'hi ha hagut prou.

Home de fe com era, ens ha donat un exemple d'enteresa extraordinària. En unes condicions que haurien fet que la majoria de nosaltres ens passéssim el dia lamentant-nos i maleïnt la nostra mala sort, ell es negava a abandonar. No es va rendir mai. Si no aprenem la lliçó després de l'exemple que ens ha donat és que som uns casos perduts.

No es tracta ara d'alabar de forma exagerada els difunts, que és una tradició que no m'agrada gens: el que escric és la pura veritat. Sense maquillar-la ni ensucrar-la. Fins i tot malalt tenia més energia i entusiasme que molta gent perfectament sana.

Un dia que vaig anar-lo a veure a l'hospital em va dir que, sobretot, no deixés d'escriure en aquest blog. Em va dir que li agradava llegir-me i que el divertia. No pateixis, Xicu: seguiré fent-ho sempre que pugui perquè tu, des d'allà on siguis, puguis llegir el Tardes de birres.

LA PORTADA

La portada de Manual de Supervivència, si no hi ha res de nou, serà semblant a aquesta:

UN APUNT BREU

al post d'ahir. Potser val la pena revisar el final. Quan vaig dir que així no es tracta a la parella no només em referia al vergonyós comportament del noi: també em referia al vergonyós comportament de la noia.

L'HOME QUE DEIA PUTA A LA SEVA DONA

El dissabte vam sopar en un restaurant molt agradable de Carcassona: llum tènue, detalls cuidats i menjar boníssim a un preu raonable. Vam arribar tard, de manera que al final només quedàvem nosaltres i una parella que seia dues taules més enllà. L'home, que vestia com un membre de les Nuevas Generaciones del PP, feia una llista dels nois que havien anat al llit amb la seva dona: "Fernando, follado. Antón, follado. Pedro, follado". El tio ho deia amb un to de veu tranquil i modulat, i al principi vam pensar que estava fent broma. "Eres una puta" va continuar, segurament pensant que no l'enteníem. La noia no deia res, només es mirava les mans. "Ahora vas de mosquita muerta y te estás riendo de mí por dentro, ¿verdad? Te has follado a todo el mundo". Al final la noia es va aixecar de la cadira i va fer el gest de sortir del restaurant. "¿Vas a dejarme tirado en un restaurante por segunda vez?" va preguntar ell. Aquí hi va seguir una conversa que no vaig poder sentir, però el noi va anar a pagar a la barra i ella, sense asseure's, va agafar una copa de vi plena i se la va beure d'un sol glop. Havent pagat el noi va tornar, va agafar l'ampolla -ja mig buida- va demanar al cambrer que la tapés i tots dos van sortir del restaurant. No sé si van arribar a sopar.

En un primer moment totes les nostres simpaties es van dirigir cap a la noia: aguantar un impresentable així deu voler un esforç considerable. Però de seguida va sorgir el dubte: ¿I si ella li havia posat les banyes amb els seus amics? Els insults del noi no haurien estat justificats -quasi mai ho són- però sí que haurien estat comprensibles. Fins i tot vam pensar que potser havien muntat una mena de viatge-reconciliació que els hi havia sortit malament, perquè el passat no és tan fàcil de deixar enrere com la gent es pensa. Vam sortir al carrer i ja no hi eren. Prop d'allà hi havia un "Bar Vasc" (amb ikurrinyes, toros, guitarres i pilotes de rugby penjades del sostre) i vam fer un cop d'ull (i un cubata) a veure si hi eren. Tampoc. Segurament havien tornat a l'hotel. Ens vam quedar sense saber si en Fernando, l'Antón i en Pedro eren amics comuns, ni si la noia se'ls havia passat per la pedra quan sortia amb el noi que semblava de las Nuevas Generaciones. El que sí que ens va quedar clar és que, malgrat tots els malgrats, aquesta no és manera de tractar a la parella.

EL PONT INUNDAT

La intenció era passar el cap de setmana de pont a Carcassona i visitar la ciutat emmurallada i algun poble dels voltants. El primer dia, el dissabte, va anar molt bé i vam poder fer una volta per Portbou (no hi havia estat mai) i per Colliure, un poblet costaner que val molt la pena (i que se suposa que va inspirar a un munt de pintors, entre ells Picasso i Matisse). 

L'endemà la cosa es va complicar: plovia de mala manera i vam pensar que el millor era anar a Toulousse, a més de cent quilòmetres, a veure si allà hi feia millor temps. L'excursió va ser un fracàs total: allà encara hi plovia més, de manera que de Toulousse només vam veure el kebab on vam anar a dinar i un cafè ple de gent rara (una vella que parlava sola, un tipus de dos metres amb xandall i esdentegat, un altre amb bigotis i barbeta de mosqueter) on vam anar a fer temps per veure si parava de ploure. No va haver-hi sort.  La tarda a l'hotel, llegint Cavalls Salvatges, de Jordi Cussà, i veient reportatges de Corea del Nord a la BBC. El vespre vam trobar un pub irlandès molt correcte i el restaurant amb les llums més molestes que he vist mai, on hi vaig menjar el pernil salat més medicore que he menjat mai.

Avui dilluns el matí ha començat amb una pluja gelada, d'aquelles que no hi entenen de paraigües. Conscients de que en tot el dia no pararia, hem agafat el cotxe i hem tornat cap a casa aprofitant que encara estàvem de bon humor. Hem fet una parada a Perpinyà i hem sortit de l'Auchan carregats de vins, formatges i coses així. Si t'hi pares a pensar és una mica trist: volíem visitar el nucli medieval més important d'Europa, impregnar-nos de cultura i història, i hem acabat comprant formatges en un supermercat de Perpinyà. Com a mínim avui soparem bé.

ENTREVISTA A EN MATT ( II )

P- Quan t'has presentat no ens has dit res del teu lloc de residència.

R- Perquè no té gaire interès: visc en un barri de merda d'una ciutat mitjana. El nom tan li fa perquè al capdavall totes són molt semblants. Comparteixo pis amb dos paios, més o menys de la meva edat.

P- Ens pots dir alguna cosa dels teus companys de pis?

R- En Borja es passa el dia davant de l'ordinador. Deu pesar uns cent vint quilos i no treballa. En Xavi sí que treballa. Necessita els diners per poder tunnejar el cotxe i tota la resta.

P- Tota la resta?

R- Compra la novel·la.

P- Matt, abans ens has dit que havies estat taoista.

R- El taoisme és una religió xinesa molt antiga. És molt complicada i, alhora, molt senzilla. Per algú tan anàrquic com jo, que no m'agrada la rigidesa ni les normes estrictes, és la religió ideal.

P- Per què la vas deixar, doncs?

R- No ho sé. Potser només va ser una etapa de la meva vida.

P- Aficions?

R- La música. Fa anys tocava la guitarra en un grup grunge.

P- I no dius "la lectura i l'esport" com fa tothom?

R- No. No llegeixo gaire i d'esport fa anys que no en faig. Potser m'aniria bé, però caminar pel meu barri ja és un esport de risc.

P- Tens parella?

R- (bufa, s'està una estona pensatiu i triga a respondre) No.

P- El teu somni?

R-  No ho sé. Suposo que, en el fons, trobar una feina de debò i aconseguir una mica d'estabilitat. Suposo.

P- Gràcies pel teu temps, Matt.

R- Gràcies a tu.

ENTREVISTA A EN MATT

En Matt,el protagonista de Manual de Supervivència, ha accedit a respondre a quatre preguntes. Com que no volia que quedés massa llarg ho he fet en dues parts. A continuació hi teniu la primera:

P- Comencem amb la presentació obligatòria. Què ens pots dir de tu mateix?
R- Em dic Matt, tinc trenta anys. Sóc apolític en el sentit més estricte de la paraula. Sóc creient a mitges: abans era taoista. Sóc llicenciat en Farmàcia però ara mateix no tinc feina fixa. Faig cosetes...
P- Cosetes?
R- Sí, el que surti. Extra en anuncis o pel·lícules, cambrer en un local d'espectacles eròtics, coses així.
P- I amb això en fas prou per anar tirant?
R- No. També sóc donant de semen i faig de conillet d'índies  amb medicació experimental.
P- I no és molt perillós, això?
R- Donar semen? No, en certa forma ho fa tothom (riu).
P- Vull dir les proves amb medicaments.
R- Home, depèn. No és el mateix provar una vacuna, que pot tenir efectes secundaris, que una crema hidratant.
P- És a dir, que és molt perillós.
R- Doncs sí, però també es guanyen diners. En certa forma és una mena de ruleta russa. Pot ser que no et passi res. Tingues en compte que, abans de provar els medicaments amb persones, els proven amb animals.
P- Quin descans.
R- Sí.
P- Matt, ja deus saber que les multinacionals farmacèutiques ara com ara són molt mal vistes. Tu, en certa manera, les ajudes a enriquir-se. Què en penses?
R- Ja t'ho he dit abans, sóc apolític.
P- Tan te fa, doncs?
R- Exactament. Tan me fot. Segurament que podrien fer les coses més bé, però la veritat és que jo no sé com s'haurien de fer. Em costa imaginar-me un món de bons i dolents. Més aviat em fa l'efecte que tothom  mira per ell, i que els que critiquen les farmacèutiques tampoc ho fan per motius purament altruistes.
P- Per tant... ?
R- Recordo una anècdota que del Dr. House. Jo mai he vist aquesta sèrie (ara mateix amb prou feines miro la tele) però me l'han explicada. Una parella de joves alternatius van a la consulta perquè el seu nadó està malalt. En House els hi recepta unes pastilles i ells diuen que no els hi volen donar per no contribuir a enriquir la indústria farmacèutica. "Molt bé" els hi respon ell. "Així podran contribuir a enriquir la indústria que fabrica taüts". És una mica heavy però em sembla que, en part, té raó.
P- També ets donant de semen.
R- Sí. És dur perquè has de passar períodes d'abstinència total, però els qui ens hi dediquem de fa temps tenim trucs.
P- Quins trucs?
R- Si te'ls dic ara ningú comprarà la novel·la, tio!

EL COP DE GENOLL D'EVO

Avui s'ha sabut que el president de Bolívia, Evo Morales, va deixar ko a un rival durant un partit de futbol. Sembla ser que el jugador contrari va fer-li una entrada massa forta i Evo, enrabiat, li va clavar un cop de genoll als pebrots. Lògicament no el van expulsar i el partit va seguir amb tota normalitat, i fins i tot li van deixar marcar un gol al final. En un post de fa pocs dies vaig parlar de pallassos i monstres, d'individus que, vés a saber per quins motius, han arribat a dirigir un país sense estar gens preparat. Aquest és un tema que m'horroritza i em fascina a parts iguals. Morales és un d'aquests paios. Un personatge impresentable i egocèntric. Un president de república bananera, un d'aquells polítics pels quals la democràcia no és un objectiu sinó un mitjà. Un dia algú escriurà un llibre i parlarà d'ell, de Chávez, de Kim Il-Jong i d'Ahamadinejad com ara s'escriu sobre Bokassa, Mobutu i d'altres dictadors africans tocats del bolet.

NEW MAN IN CHARGE

No sé si sabeu que han fet un epíleg de Lost. Es diu "New man in charge" i fa referència, és clar, al nou càrrec d'en Hurley: substituir a en Jacob. No és un episodi convencional sinó una mena de curt on hi surt en Ben Linus, en Hurley i algun altre personatge que prefereixo no anomenar  per no destripar res a ningú. A l'epíleg, els guionistes resolen alguns misteris dels molts que havien quedat pendents, com ara què hi feien óssos polars a l'illa i com hi arribaven les provisions de l'Iniciativa Dharma. També deixen entreveure perquè no es podien tenir fills a l'illa.

Tal com vaig dir en el seu moment, per mi el problema de Lost no va ser el seu final (tot i que potser no era el millor del món) sinó el fet de que deixessin tantes incògnites sense resoldre. Amb aquest epíleg han fet un pas endavant. Si éreu fans de Lost i encara no l'heu vist, ja trigueu.

CONTRAPORTADA

Si no hi ha canvis d'última hora, aquest és el text que anirà a la contraportada de Manual de Supervivència:

En Matt, el protagonista de la novel·la, sobreviu servint copes en un local d’espectacles eròtics, provant medicaments en un laboratori i fent donacions a un banc de semen . Comparteix pis en un barri perifèric amb en Xavi, un jove obsessionat en triomfar al món de la televisió, i amb en Borja, un informàtic obès que viu aïllat del món. Un dia coneixen a la Lara, que els hi ofereix diners a canvi d’amagar una amiga seva que s’ha escapat d’una perillosa secta new age.

Manual de supervivència és una novel·la incisiva plena de pastilles de colors, càmeres de vídeo, gent esdentegada, sectaris, barriades, consells per estalviar, cops de puny i sexe tàntric.

FINS ELS NASSOS

Potser el trobareu una mica llarg, però de debò que val la pena:

La Vanguardia, dijous 30 setembre de 2010

Pilar Rahola

Perdonen la expresión, pero me ha parecido la más expeditiva (y publicable) de las muchas que podrían definir el estado de ánimo de muchísimos catalanes. ¡Hasta las narices de estos niños de papá sin otro oficio que montarse algaradas de pacotilla, asaltar la calle, destrozar todo lo que encuentran y violentar a la sociedad! ¡Hasta las narices de sus mamacharradas, de sus discursos revolucionarios todo a cien, sus aires matones y sus bravatas insulsas! ¡Hasta las narices de que Barcelona se haya convertido en el paraíso de los antisistema que pululan por el planeta, encantados de encontrarse en una ciudad tan friendly!

¡Hasta las mismísimas narices de conocer desde hace años que tenemos un nutrido núcleo de estos militantes de la nada –Jordi Hereu habló, en el 2007, de más de 200 fijos en Barcelona–, cuya única vocación es aprovechar cualquier celebración, acto o reivindicación ciudadana, para destrozar escaparates, quemar coches, agredir a policías y tiranizar la calle! ¡Hasta las narices de que pase el tiempo, y nadie parece que haga nada! ¡Hasta las narices de esta imagen de Barcelona como si todo fuera Jauja, y el más gritón y el más simplón acaba copando el titular! ¡Hasta las narices de que esta gentecita inútil y desaprovechada mantenga algún aura de juventud utópica, cuando sólo son la expresión de la derrota violenta! ¡Hasta las narices de que la policía salga a enfrentarse con estos tipos casi con miedo, y no por la violencia de los energúmenos de turno, sino por la que les puede caer desde la propia Conselleria d'Interior si levantan una porra! ¡Hasta las narices de aquellos que hace dos días aún gritaban aquello de "yo también soy antisistema"!

Y los que aún lo piensan, algunos con carnet de diputado, ¡hasta las narices de ellos! Y, ¿cómo no?, ¡hasta las narices de la incapacidad de nuestras autoridades por mantener el orden en la calle y por atajar de cuajo estos fenómenos que, en Barcelona, han encontrado abrigo donde enquistarse! ¡Hasta las narices de que les dé miedo desocupar un piso de okupas! Y por estar hasta las mismísimas, ¡hasta las narices de sufrir la tontería de la corrección política que acaba considerando más progre a un joven que dedica su tiempo a montar saraos violentos que a los jóvenes que se preparan para ser buenos profesionales! ¡Hasta las narices de aquellos que creen que el caos es más libertador que el orden! Y sí, ¡hasta las narices del miedo que nos da decir todas estas cosas, por si acaso no parecemos suficientemente de izquierdas! Así pues, ¡hasta las narices de vosotros, que dedicáis los mejores de años de vuestra vida a hacer el payaso en las calles, destrozando todo lo que encontráis, convencidos de que la fuerza de la violencia es algún tipo de razón! ¡Hasta las narices de vosotros, niñatos!