EL TEMPLE DE BAGAN

El metge ens va dir que ho tindríem complicat per ser pares. La meva dona i jo, doncs, vam deixar de fer servir anticonceptius. Quin sentit tenia? Van passar els mesos i els anys, i ens vam mentalitzar que un dia, quan en tinguéssim ganes, adoptaríem un nen.
Vam casar-nos el febrer passat. No va ser una gran boda: un dinar amb la família i una festa amb uns quants amics. De viatge de noces vam anar a Myanmar. Un dia visitàvem un temple de la regió de Bagan, la zona del país on n'hi ha més (literalment, milers). El guia va explicar-nos que era un temple molt especial: ell l'havia visitat per primera vegada quan era petit i li va agradar tant que va demanar a Buda de poder-hi tornar un munt de vegades. El seu desig es va complir: es va fer guia turístic i ara pot anar-hi tan sovint com vol.
- Vosaltres també podeu demanar un desig- va dir. - El que volgueu.
Vaig sospesar la possibilitat de demanar de convertir-me en un escriptor famós, però si només podíem demanar un únic desig havia de ser una cosa per tots dos, de manera que vam demanar, algun dia, tenir un fill. Biològic o adoptat, això tan li feia. Vam dir-ho al guia i ens va dir que era un bon desig, i que quan tinguéssim el fill tornéssim al temple a donar les gràcies a Buda.
Setmanes més tard anàvem al metge perquè un ClearBlue deia que la meva dona estava en estat. El ginecòleg va fer una ecografia i va dir que, en efecte, estava embarassada. Va fer uns càlculs per descobrir quina era la data de la concepció. Endevineu quin dia va sortir? El dia sis de març, ni més ni menys. Exactament el mateix dia que havíem demanat el desig al temple de Bagan.

EL DIA QUE EL MEU DISC DUR VA MORIR

Un dia el disc dur del meu ordinador va petar. Va haver-hi una pujada de tensió, Zas!, i tot se'n va anar en orris. Vaig dur-lo a un parell d'informàtics perquè intentessin recuperar-ne els continguts. Tots dos em van dir que seria molt difícil i em van explicar que podia intentar-ho amb una empresa especialitzada. Vaig preguntar preus: eren números de quatre xifres, de manera que vaig confiar en els dos informàtics. Al final van aconseguir recuperar força dades: fotografies, treballs de quan era a la Universitat...
No van poder salvar, però, una carpeta plena de contes que no havia publicat enlloc. La majoria eren molt dolents, però entre tanta porqueria n'hi havia deu o dotze que es podien salvar. Eren contes que, reescrits a dia d'avui, podrien aparèixer publicats en alguna banda. Em vaig emprenyar molt amb el culpable, la companyia elèctrica -des d'aquell dia que faig còpies de segueretat de tot- però el mal ja estava fet.
Pocs dies després vaig llegir París era una Fiesta, d'en Hemingway. En un moment de la novel·la -en realitat és una mena d'autobiografia- la seva llibreta, plena de textos inèdits, li va caure al mar no recordo per quin motiu. La primera reacció d'en Hemingway va ser la mateixa que la meva: emprenyar-se com una mona. Dies després, però, va entendre que el millor que li podia passar era que aquells textos desapareguessin. Fins i tot els bons. Eren escrits de novell que li havien servit per fer un aprenentatge. Ja havien complert la seva funció.
En llegir allò l'empipada em va marxar: si a en Hemingway li havia passat el mateix i va arribar on va arribar, què m'espera, a mi?

MAXIMO DECIMO

Molta gent no sap que la història de Gladiator té un rerafons històric. Marc Aureli, l'emperador filòsof, va tenir un fill, Comodo. Sembla ser que estava tan boig com el retraten a la pel·lícula. A la majoria d'estàtues seves que es conserven hi surt representat com Hèrcules, amb la pell de lleó i el garrot característic. Creia que era la reencarnació del semidéu, i volia que el tractessin com a tal. Era un apassionat de les lluites, i ell mateix havia arribat a combatre a l'arena. Probablement d'aquí vingui part de l'argument de Gladiator. Va lluitar moltes vegades i, lògicament, sempre resultava vencedor. Les seves excentricitats costaven un munt de diners a Roma. Els senadors, cansats de la seva bogeria, van enverinar-lo. En no morir -era un paio resistent- van demanar a un esclau que l'escanyés.

SANT JOAN

A la Bíblia hi surten un munt de Joans. Joan Baptista era cosí de Jesús. Vivia al desert, mig despullat, i només menjava mel i l'insecte més fastigós que ha existit mai: el saltamartí. Es diu que va ser membre de la comunitat del Qumram, una colla de jueus convençuts de que el món s'acabaria. Sí que es va acabar, el món: van ser morts pels romans. Joan Baptista, en canvi, va ser decapitat per Herodes, un maníac dels que fan història.
També tenim el deixeble estimat, Joan. Segons Dan Brown, Joan en realitat era Maria Magdalena, amb qui Jesús va tenir fills secrets dels quals cap text històric parla (la censura d'aquella època faria posar vermell al Gran Germà d'Orwel). Joan va ser l'encarregat de tenir cura de la mare de Jesús quan aquest va morir i tots els deixebles van fugir cuita-corrents. No és el mateix Joan que va escriure l'Evangeli, ni l'Apocalipsi, al contrari del que molta gent creu. Cal tenir en compte que l'autor d'aquests dos llibres era un erudit amb molt talent literari, i l'amic de Jesús era un jove senzill. Aquest és l'Evangeli més diferent de tots: segueix un ordre cronològic una mica capritxós i va més al seu aire. Estava molt pensat per als cristians de l'Àsia Menor, que els hi agradava una religió més mística.
Tot això ve perquè no sé què celebrem demà: Sant Joan Baptista? El deixeble Joan? L'Evangelista Joan?
Sigui com sigui, bona diada a tothom.

QUAN ESCRIURE ÉS UN SUPLICI

Això d'escriure no ho recomano a ningú. Acabar una novel·la és un calvari, i un cop la tens llesta comença el via crucis de publicar-la. No és impossible - si escrius en català fins i tot és factible- però els problemes de debò comencen quan l'obra és al carrer. El més normal és que els mitjans i els crítics t'ignorin del tot. També molts llibreters, que prefereixen tenir diversos pilons d'una mateixa novel·la que no pas donar una oportunitat a la teva. Si aconsegueixes mantenir certa dignitat és gràcies a l'actitud d'uns pocs -molt, molt pocs- que se la juguen per tu.

Abans creia que els escriptors fracassats eren personatges romàntics, i que la seva derrota els enaltia. I una merda: fracassar és fracassar, i no té puta gràcia. No hi ha res ni ningú que et redimeixi, ni una mena d'Equilibri Còsmic que un dia t'atorgui el que creus que mereixes. Perquè potser és aquí on hi ha el nucli de la tragèdia: tu creus que el món et deu alguna cosa, però el món seguirà rodant sense els teus textos. La gent diu que és molt bonic veure el teu llibre a les llibreries. Potser sí, a les poques que s'han dignat a posar-lo en un lloc una mica visible, però quan veus que no el tenen o que el tenen en un racó on només hi arribaria un espeleòleg et venen ganes d'anar a fer un gin tònic i d'engegar-ho tot a rodar.

Passa el mateix amb el blog. És esgotador escriure-hi dia sí i dia no, i moltes vegades se t'acaben les idees i acabes fent porqueries com el post d'ahir, el de les màscares. Més d'una vegada, i de dues, i més de dotze, m'han vingut ganes d'engegar-ho tot a la merda i de limitar-me a jugar a la Wii, a dedicar-me més seriosament als esports de contacte (ja sóc gran però fins als quaranta puc anar fent) i rellegir tota la meva biblioteca, aquesta vegada sense cap objectiu que no sigui gaudir dels llibres.
I sabeu per què no tanco el blog? Sabeu perquè intento tenir-lo al dia? Potser us en riureu: perquè li vaig prometre al meu amic, Xicu Petit, que no ho faria. Bé, en realitat no li ho vaig prometre. Només li ho vaig dir, però a efectes pràctics tant li fa. Ell, home de fe com era, em deu estar veient des d'algun lloc millor que aquest, i segur que pensa: "Què cony fot, aquest idiota? Per què no tanca d'un vegada la barraca si en té tantes ganes?".

LA CARETA

Aquests dies segur que heu tingut l'oportunitat de veure aquesta careta. Molts indignats la duen, igual que aquell grup de pirates informàtics. Per als qui no ho sapigueu, el protagonista de la pel·lícula V de Vendetta, un revolucionari anarquista modificat genèticament, la feia servir per tapar-se la cara. Al  final de la pel·lícula se la posen tots els ciutadans i ciutadanes per començar una revolució contra el poder.
Bé. La pel·lícula es deixa veure, però està basada en un còmic mític. Creat per Alan Moore, ens presenta un futur distòpic i autoritari. L'heroi és una mena de terrorista que pretén enfonsar el règim dictatorial. Amaga el seu rostre -dónen a entendre que està cremat o deformat- amb una careta de Guy Fawkes, personatge històric que va intentar volar pels aires el parlament anglès. Per fer-ho va cavar un túnel i va omplir-lo de barrils de pòlvora. Van enxampar-lo al darrer moment i el van matar. Les seves motivacions no estan clares, però la lluita de religions podria ser una d'elles. Sigui com sigui, segurament s'allunya molt del personatge idealista i heroic que Moore i els germans Watchovsky ens volen retratar. És més fàcil que fos un fanàtic perillós que no pas un ideòleg noble.
No sé si els indignats saben que el creador de V de Vendetta va rebutjar la pel·lícula i fins i tot va negar-se a que el seu nom sortís als crèdits. No se sap exactament per què. La pel·lícula té un final molt èpic, molt grandiloqüent, mentre que el del llibre és molt més fosc i pessimista. També van oblidar-se de vàries subtrames que al còmic tenen certa importància. Malgrat tot, ens deixa algunes frases que han passat a la història dels còmics. La més famosa, segurament, és aquella que diu que les idees no es poden matar. Perquè són a prova de bales.

CONSPIRACIONS

Hi ha teories conspiratòries  per tots els gustos. Uns diuen que l'Holocaust jueu mai va existir. Hi ha un munt de llibres que intenten demostrar-ho a partir de dades pseudocientífiques més o menys esbiaixades. No cal dir que no tenen cap mena de credibilitat. N'hi ha de més festives: l'home no va arribar a la Lluna. Tot plegat hauria estat un muntatge de la NASA per guanyar la cursa espacial. No ens oblidem de les conspiracions relacionades amb els extraterrestres i d'altres fenòmens paranormals, totes cosines-germanes. A algunes persones les conspiracions els encanten i en veuen a tot arreu.  Els EUA són la meca dels conspiranoïcs, i allà és fàcil trobar paios que s'emboliquen el cap amb paper de plata perquè el Govern no els hi pugui llegir el pensament, científics que afirmen que el SIDA és una creació de laboratori per exterminar als homosexuals, i grups paramilitars que s'atrinxeren al desert, armats fins les dents, esperant la Tercera Guerra Mundial. 

A Catalunya també en tenim. No llueixen tant com les anteriors però són ben nostrades. Heus aquí la més recent: segons membres del col·lectius dels indignats, les càrregues dels Mossos d'Esquadra de la setmana passada a la Plaça Catalunya haurien estat provocades pels propis Mossos, amb l'objectiu  -suposo- de desprestigiar el moviment. Un grup d'agents vestits de paisà s'hauria infiltrat entre els manifestants amb la intenció de començar les batusses. Fins i tot han penjat un vídeo polèmic on es veuen els polícies que, pressumptament, van començar la gresca. De la mateixa manera que passa amb el monstre del Llac Ness i amb els avistaments d'OVNIS a Montserrat, el vídeo en sí no demostra res. Els paios són policies de paisà - els pitjors agents secrets que he vist mai- però no prova que hagin començat cap disturbi.  Agradi o no, el vídeo en qüestió només demostra que aquests paios, el proper cop que vulguin camuflar-se, hauran de fitxar a l'agent de la T.I.A Mortadel·lo perquè els assessori. 

EL CAS DEL MALALT IMAGINARI

Aquests darrers dies podem sentir moltes històries absurdes. Heus aquí la darrera: el diumenge passat en Miquel Roca i Junyet  era a casa seva, escrivint la seva columna de la Vanguardia. Algú va trucar i la seva dona va agafar el telèfon. La persona en qüestió s'interessava per l'estat de salut del seu marit.
- Està perfectament, gràcies - va dir la dona.
- Havia sentit dir que era a l'hospital.
- Doncs no, el tinc aquí, treballant.
La conversa devia anar més o menys així. Són coses que de tant en tant passen. El més estrany  de tot és que al cap de pocs minuts va trucar una altra persona, exactament pel mateix motiu. I una tercera, i encara una quarta. Aviat es va saber que alguns diaris i agències online havien publicat la notícia que la Vall d'Hebron havia obert un quiròfan especialment per a en Miquel Roca i Junyent. I és veritat, no s'equivocaven. Però el malalt era un altre Miquel Roca i Junyent, que no tenia res a veure amb l'ex-polític. Simplement compartien nom.
L'anècdota tindria certa gràcia si la notícia no s'hagués escampat de la manera que es va escampar. Moltes publicacions online van donar-li total credibilitat sense contrastar-la de cap manera, i això va generar un remolí de comentaris indignats de lectors i lectores. Un despropòsit, vaja.
La classe política és un desastre, és ben cert. Tenen un perfil  tant baix com volgueu. Però que Déu ens guardi d'alguns periodistes!

IRONIES

He llegit una història molt divertida al diari Ara. No l'ha escrita un periodista, ni un col·laborador, sinó un lector. Resulta que el diumenge el lector i la seva xicota  passejaven per la Plaça Catalunya de Barcelona. Aquí el cronista improvisat es detura un moment per oferir-nos una descripció de l'ambient: olor de porros, gent bevent vi de tetra-brick, banderes okupes, gossades, paios tocant els bongos, borratxos dormint la mona sobre matalassos sense llençol...
Els ànims estaven esvalotats. Sembla ser que va haver-hi un incident: un negre - potser un sense sostre- rondava per la plaça feia dies, robant coses als indignats. Aquests finalment van identificar-lo i, ciutadans responsables com són, van avisar a la policia. Els agents van arribar de seguida, van atrapar al negre i van començar a registrar-lo i a interrogar-lo davant la mirada atenta i satisfeta dels punks i anarkistes que l'havien denunciat. Imagineu-vos l'estampa. Rara, oi? Doncs ara ve el millor: just darrera dels agents, que agafaven les dades del sospitós, hi havia una pancarta enorme. Hi posava: La policia tortura i assassina.

LA TANQUETA DE LA JUSTÍCIA

El dilluns sis de juny un grup de chicanos del comptat de Maricopa assistien, com feien regularment, a una baralla de galls. No sabien que la tarda acabaria malament. Mentre prenien cervesa i apostaven, el tuguri on es celebraven els combats va ser assaltat per una unitat policial. No eren policies qualsevols, eren SWATS, agents molt ben entrenats i equipats. Fins i tot van dur una tanqueta, que hauria esbotzat la porta del local. Endevineu qui va sortir de la tanqueta? Ni més ni menys que un dels grans: Steven Seagal, defensor declarat dels animals i, segons les seves pròpies paraules, lama tibetà reencarnat. A aquestes alçades molts sabreu que Seagal ja ha abandonat els projectes de pressupost mitjà de Hollywood i que ara es dedica a rodar pel·lícules més o menys infames. Entre tant mediocritat hi brilla una estrella amb llum pròpia: Lawman, una reality show protagonitzat per ell mateix, en el qual acompanya i entrena a patrulles de la policia americana. Sembla ser que l'operació responia a les necessitats promocionals de la sèrie.  És possible. També sembla ser que els pobres chicanos,  espantats davant d'aquesta demostració de força, es van rendir a l'instant. Van fer bé: oposar resistència a l'Steven Segal  els hi hauria costat la salut de totes les articulacions.

CIUTADANS DEL MÓN

En el seu article d'ahir al diari Ara, l'Albert Sánchez Piñol parlava dels ciutadans del món. En vaig conèixer uns quants quan estudiava Humanitats i és ben cert que tots tenien característiques en comú, com si formessin part d'una mena de tribu urbana. Per exemple, afirmaven que no se sentien partíceps de cap nacionalitat, tot i que només atacaven als nacionalistes catalans. Mai vaig els hi vaig sentir  dir una paraula, posem pel cas, contra el PP. Deien que la llengua només era una eina de comunicació, un vehicle de les idees, i per això quasi sempre escrivien en castellà.  A vegades es queixaven del suposat nacionalisme (?!) de la UOC perquè aquesta universitat, si no se li demanava expressament, feia servir el català com a llengua vehicular.
De tots ells en recordo un parell en concret. Lògicament, no cal dir els noms. Un dels dos era tan prepotent que aviat va guanyar-se l'enemistat de bona part de la comunitat. Els seus argument a vegades eren bons però estava tan convençut de la seva veritat que era incapaç d'escoltar. L'altre tenia un problema molt similar. Tot sovint ens repetia que ell era ciutadà del món, una expressió que fa moltíssima ràbia.  Durant l'atemptat de l'11-M cadascú va dir la seva. Ell, igual que el ministre Ángel Acebes, de seguida va culpar a ETA. Molts no ho vèiem clar però tampoc ens hi voliem posar forts: al capdavall ETA havia fet una massacre a l'Hipercor i potser era capaç de tornar-hi. Però durant les hores següents es va veure que no, que eren terroristes islamistes. I sabeu quina va ser l'única persona que fins al darrer moment, i fins i tot quan ja s'havien descartat oficialment, va insistir que la culpa era dels terroristes bascs?

TÒPICS PERIODÍSTICS

La manifestació ha tingut un marcat caràcter festiu. El noranta per cent de notícies relacionades amb manifestacions inclouen, en alguna moment, aquesta frase. No sóc home de manis però pel que he vist hi ha gent amb bongos, paios que van amunt i avall amb xanques, gegants, gent que crida amb megàfons, cantaires i, a vegades, esbarts i castellers. Per tant, dir que és un ambient festiu és un pèl redundant, oi?
Quan hi ha eleccions repeteixen que la jornada ha transcorregut amb tota normalitat. Què es pensaven? Que seríem envaïts per naus provinents de més enllà de la porta de Tänhauser? Que la gent decidiria, per fi i de forma massiva, no anar votar?
Una altra frase que fa molta ràbia és la festa de la democràcia. Com cony poden ser una festa les eleccions? Si ens donessin una bossa de cotilló només d'entrar a les escoles electorals, un ticket per cubates, i ens deixessin ballar sobre l'urna podríem començar-ne a parlar.
Els veïns han mostrat estranyesa davant dels fets/els veïns encara no se'n saben avenir (aquesta frase va seguida per l'aparició d'una senyora, moltes vegades amb permanent, que diu que la víctima i/o l'acusat eren persones molt normals i agradables). El més estrany seria que aparegués un veí dient: "Sí, jo ja m'ho pensava que el del primer tercera era un assassí múltiple. Cada vegada que el trobàvem a l'ascensor li deia a la meva dona: Maria, aquest home algun dia ens donarà un disgust".

ELS VOTS NULS D'ESQUERRA

Sembla ser que aquests comicis s'allarguen. El PP toca els nassos a Barcelona, i a Girona ERC té problemes amb els resultats. Hi ha dos vots nuls que, en cas de ser declarats vàlids, permetrien l'entrada d'un regidor a l'ajuntament, en detriment de les CUP.
Sembla ser que en un dels dos sobres hi havia una estampa de José María Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei. Impossible saber què hi feia allà: la hi havien posat expressament? I si és així, què volien dir? ERC té lligams amb l'Opus? Difícil de creure. Potser algun creient fervorós la va posar dins del sobre amb l'esperança que Don José María afavorís un partit que és independentista i d'esquerres? Era una broma privada? Una frikada? Un missatge en clau? Segurament mai ho sabrem, i és una llàstima perquè l'explicació fa cara de ser divertida.
L'altre vot en dansa estava estripat. ERC diu que van fer-lo malbé accidentalment -o no- en treure'l del sobre. És perfectament factible. Per sort o per desgràcia, és impossible demostrar una cosa o altra.
A hores d'ara encara no sabem si aquests vots seran declarats vàlids o no. El panorama polític no canviarà gaire, així que a la majoria de gent segueix fent vida normal. A qui si que li deu importar és a la persona que potser va estripar el vot, segurament per expressar descontentament. Si és així, seria irònic -molt irònic- que un vot fet amb la intenció de mostrar desacord amb un partit servís, precisament, per salvar-lo.

LES FEMINISTES DE LA PLAZA DEL SOL

Notícies contradictòries relacionades amb el suposat assetjament sexual que han patit les feministes acampades a la Plaza del Sol. Uns mitjans asseguren que les noies, sentint-se agredides i menystingudes, han abandonat la Plaza. D'altres afirmen que "assetjament sexual" no és una expressió exacta, tot i que sí que haurien rebut insults i abusos verbals per part d'altres indignats (tan afectades han quedat algunes noies a resultes d'aquesta violència verbal que han hagut de rebre assistència psicològica). Els últims diuen que les feministes han retirat l'acusació, al·legant que no es tracta d'assetjament sexual tradicional. Segons sembla, alguns acampats mantenien actituds paternalistes i condescendents amb les noies i, alguna nit, algun jovenet amb cinc cerveses al damunt els hi hauria tirat la canya de forma grollera.

Aquí sorgeix la pregunta inevitable: hi ha un assetjament sexual tradicional i un que no ho és? Ajudar a una noia a carregar la compra és una actitud paternalista i, per tant, susceptible de ser considerada assetjament sexual modern? Oferir-se a fer una feina bruta -com ara carregar bombones de gas butà- per una simple qüestió de força és un atac contra el sexe femení?
Aquestes feministes de bandera i crit al cel juguen a un joc molt perillós. D'una banda esgrimeixen falses acusacions (no fotem: anar torrat i tirar els trastos a una noia no és delicte, encara). De l'altra, manquen al respecte a les dones que sí que han sofert  maltractaments de debò. I algunes, pobres, no han pogut ni explicar-ho.

L'HOME QUE EM VA TRENCAR LA CARA I L'ORGULL

Un dia de fa molts anys era en un gimnàs de Sant Narcís i va entrar un paio que rondava la cinquantena. Cabell abundant i platejat -el cabell que mai arribaré a tenir- alçada mitjana i complexió també mitjana. El professor es va posar molt contentent en veure'l i, mentre l'home s'embenava les mans, ens va explicar que faríem una rotllana i que el visitant es posaria al mig. Aniríem entrant d'un en un i lluitaríem contra ell. A mesura que ens anés tumbant passarien el següents.
- I si nosaltres el tombem a ell? - vaig preguntar jo.
L'entrenador i l'home misteriós es van mirar i es van posar a riure, com riuen dos adults de la parida que diu un nen. Vaig empassar saliva: qui era aquell paio? Jo havia lluitat amb ex-presidiaris, amb segurates empatxats d'esteroides i amb quinquis de tota classe i nacionalitat, però aquell home demostrava més seguretat que tots els arreplegats amb qui mai he creuat guants junts.
El primer de lluitar va ser un novell. Aviat va ser a terra amb el nas inflat com una poma. "No té gaire mèrit" vaig pensar per tranquil·litzar-me. "Qualsevol hauria pogut tombar-lo, a aquest". Jo vaig ser el següent. Em va sorprendre que es deixés clavar dos o tres cops al cap, i encara em va soprendre més adonar-me'n que no havien tingut cap mena d'efecte. Va reafirmar la seva guàrdia i va començar a fer saltets mandrosos, com si li fes mandra lluitar amb mi. Vaig tirar-li uns quants cops més, amb el mateix resultat decebedor que els primers. Aleshores ell em va començar a atacar. Va ser el minut més llarg de la meva vida, panteixant com un gos i cobrint-me com bonament podia. Cansat de rebre, vaig aixecar la mà dreta en senyal de "em rendeixo" i el professor va fer entrar al següent, que no va trigar -com la resta del grup- a seguir els meus passos.
Vaig sortir del gimnàs emprenyat com una mona. Com podia guanyar-me un vell? Jo era jove, fort, nedava i entrenava Arts Marcials. Al final el temps va curar la ferida. Anys més tard -força anys més tard- vivia a Girona, i vaig decidir apuntar-me al gimnàs Punt Groc.
Hi feien Kickboxing i jo duia uns quants anys sense entrenar quasi gens, de manera que vaig decidir que una mica d'exercici no em faria cap mal. I endevineu qui era l'entrenador del Punt Groc?
És clar que sí: el mateix paio que m'havia clavat una pallissa anys enrere. L'Ángel Ortega, policia retirat i home d'honor, dels que ja no en queden, amb qui de tant en tant tinc el plaer de compartir una copa de pacharán.

Españistán, de la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis (por Aleix Saló)

Com que d'economia no hi entenc ni un borrall desconec si aquest vídeo és rigorós, ni si presenta una visió molt esbiaixada. Però per als ximples com jo, com a mínim, us farà riure.

LA DICTADURA DEL PENSAMENT ÚNIC

Darrerament he llegit dos llibres dels que ajuden a qüestionar el pensament dominant. L'un és la Dictadura de la incompetència, del qual em sembla que ja vaig parlar fa uns quants mesos. És un llibre valent i que posa de manifest els problemes que genera un sector funcionarial massa poderós (també posa de manifest els problemes de la classe política, però en aquest cas no té tant mèrit perquè darrerament tothom s'hi atreveix). Ara estic acabant Blanc bo busca negre pobre -curiosament d'editorial la Campana, igual que el primer-. Aquest és un llibre molt atrevit, i que va més lluny del que ningú ha anat fins ara. Gosa atacar a un grup d'intocables (els cooperants) i a unes organitzacions que ningú més s'atreveix a analitzar críticament: les oenegés. Nerín, l'autor, és antropòleg i un bon coneixedor de l'Àfrica. També és un escriptor divertit, irònic i carregat de mala llet, que diu veritats com cases de pagès.
Algú pot argumentar que aquests dos llibres es limiten a reflectir l'opinió de dos autors (que la pijoprogressia no dubtaria a qualificar de retrògrads, fatxes o qualsevol cosa per l'estil). En part potser tindria raó. Però llegint els llibres amb una mica de profunditat s'adonaria que, a més d'opinó, també contenen dades. Dades que també poden ser manipulades i mal interpretades, és clar, però que són aquí i que demanen que, com a mínim, algú hi reflexioni.