CUORE

Algun dia haurem de reconèixer tot el que la revista Cuore ha fet a favor de les dones. A diferència d'altres revistes del cor, que només publiquen fotos on els famosos i famoses hi surten estupendos, els de Cuore han optat per una línia més hardcore. Les celebritats hi són tractades sense pietat, i cap detall no s'escapa del malvat equip de redacció. Grans, culs grossos, cames mal depilades, roba barata o mal conjuntada, caps despentinats, pits massa grossos o massa petits... els de Cuore s'han proposat ensenyar al món que els famosos no són una il·lusió, sinó que són ben reals i que tenen tants defectes com nosaltres. Que també compren al Zara. No ensabonen a les celebrities ni ens fan creure que la seva merda no fa pudor. No fan servir els adjectius "bonito" i "elegante" a cada frase. Fan caure ídols. Destrossen imatges.  M'agrada la filosofia de Cuore.

XUSMA

Aquest estiu he rellegit alguns llibres de l'escocès Irvin Welsh. Pels qui no el conegueu, és l'autor de la novel·la Trainspotting. A les seves obres Welsh retrata les classes baixes angleses i escoceses: els seus personatges són trinxeraires, perduts, delinqüents, alcohòlics, masclistes, hooligans, adolescents prenyades, chavs, el millor de cada casa, vaja.
A Anglaterra hi ha un grup social molt ampli que viu bàsicament de les ajudes del govern. Alguns són pràcticament analfabets i molts tenen problemes amb la beguda i amb d'altres drogues. L'índex de violacions i d'embarassos no desitjats (bé, sembla a ser que alguns sí que són desitjats: és un tema molt complicat) és alarmant.
Aquests dies, amb els disturbis de Londres, hem sentit dir de tot. Alguns periodistes s'han pres la molèstia d'informar-se i han parlat d'aquesta classe social hiperviolenta, alcoholitzada i perduda, i de com han aprofitat un detonant per improvitzar un festival de pillatge i destrucció. D'altres opinadors, però, s'han entestat en comparar-los amb els indignats de Madrid i de Barcelona. Jo, si fos un dels manifestants de la Plaça Catalunya i em comparessin amb un chav anglès, em sentiria molt i molt indignat. Els uns tenen una ideologia (un altre tema és si la compartim o si ens hi sentim identificats) i es altres només tenen ganes de gresca. No són manifestants, són delinqüents. Posar-los en el mateix sac és, o bé un greu problema de manca d'informació, o bé un greu problema de manipulació. En qualsevol cas, una catàstrofe.

MUJERS, HOMBRES, VICEVERSA i DARWIN

Un dia ja vaig parlar de Mujeres, hombres y viceversa (Tele 5). Ara que tinc temps ho miro sempre que puc. Aquest programa m'agrada perquè ens explica com funciona el món: com més atractiu/va sigui un dels personatges, més pretendents/es tindrà. És matemàtic i rarament falla. A vegades algú demostra certa intel·ligència o sensibilitat però si no arriba al nivell físic adequat és expulsat sense misericòrdia.
Aquest concepte entronca amb la filosofia de Michel Houellebecq, basada en un capitalisme sexual: els individus més atractius triomfen, els qui no, fracassen. No hi ha volta de full en aquest aspecte.
Mujeres y hombres és d'un darwinisme ferotge. Els mètodes de selecció són tan despietats com a la pròpia naturalesa. Elles escullen als més musculosos i ells, a les més atractives sexualment parlant (i que, per tant, suposadament són millors paridores).
A sota us deixo un dels moments estelars de la història del programa. Atenció a la cara de la noia, al seu físic, a la manera de parlar. Al paio segurament ja el coneixereu: en Rafa Mora ha esdevingut una mena d'ídol televisiu que ha creat, de retruc, una petita legió d'imitadors. Darrerament se'l pot veure fent de tertulià a diferents programes -sovint amb argumentacions inframentals- demostrant, una vegada més, que Darwin tenia raó: sobreviuen els més aptes, encara que ens faci ràbia admetre-ho. No hem evolucionat tant com ens pensem.

L'AVENTURA DE LA NINA INFLABLE (i II)

La nina i jo vàrem arribar, puntuals, a l'hora de dinar. El lloc de trobada era un d'aquells restaurants ubicats en masies curosament rehabilitades. En aquella època -parlo de fa temps, potser deu anys- era molt freqüentat per pixapins que anaven a menjar-hi el que ells creien que era embotit artesanal i xai criat a casa. El propietari era ben conscient d'això i tenia alguns animalons ben a la vista, perquè tothom els veiés. Més que un restaurant semblava un petit parc temàtic. El pàrquing era ple de totterreny pijos i de cotxes de gamma mitjana-alta.
Vàrem entrar al menjador, la nina i jo. La gent en veure'ns ens va aplaudir. De seguida vaig veure que hi hauria problemes: comensals de vàries taules varen arrufar el nas, disgustats. Allò no era el que s'esperaven. Ells volien tranquil·litat, aire pur i menjar casolà, sobretot si era elaborat per una amable velleta amb bata. Volien una cosa autèntica, i de cap manera s'havien esperat una colla de borratxots que carretejaven una sinistra nina inflable.
Vàrem seure la nina a la taula com si fos una més del grup -l'única dona- i vam començar a dinar. Alguns dels meus companys havien encadenat la ressaca amb una nova borratxera i ja es veia a venir que allò acabaria com el rosari de l'aurora. Durant tot l'àpat vam sentir les mirades, plenes de ràbia, dels altres clients. Un d'ells, sense poder-ho suportar més, es va posar dret. Feia cara de ser un d'aquells imbècils que es compra una casa en un poblet petit de muntanya i després denuncia al rector perquè les campanes toquen a cada hora.
- Això no es pot suportar! - va dir, molt enfadat.
- Sí, té raó -va dir una dona que, si totes les joies que duia eren autèntiques, devia més rica que la Duquessa d'Alba.
Al final tots ens vàrem calmar -un company meu va cridar en veu alta "de fora vingueren i de casa ens tragueren", cosa que va estar a punt de recomençar les hostilitats. La sang, però, no va arribar al riu.
Les expectatives, una vegada més, els havien traït. La seva imatge del camp, de pagès, era diametralment oposada a la que es van trobar. Volien autenticitat: un cert romanticisme, solitud,  vi bo i menjar abundant, i van trobar hordes de persones com ells, que buscaven exactament el mateix, i un grup de joves de la zona que es comportaven com ho feien sempre. El món és com és, no com nosaltres volem que sigui. Ja comença a ser hora de que tots plegats n'aprenguem.

L'AVENTURA DE LA NINA INFLABLE ( I )

Fa anys em van convidar a un comiat de solter que havia de durar dos dies, divendres i dissabte. Com que ja tenia un compromís em vaig apuntar només pel dinar del dissabte. La nit abans vaig rebre una trucada: s'havien oblidat de comprar una nina inflable i em preguntaven si podia anar a buscar-ne una.
- Cap problema - vaig respondre jo.
El dissabte abans d'anar al restaurant vaig passar per un sex shop que hi havia prop de casa. En aquella època els vibradors i els anells de penis encara no estaven de moda, de manera que aquelles botigues eren llocs foscos, tancats i plens de pervertits (encara avui, els sex shops autèntics tenen poc a veure amb les botiguetes pijes de condons i consoladors).
Al taulell hi havia una rossa amb uns pits enormement rodons. Segurament era una de les strippers que feia comiats de solters. Vaig dir bon dia, mirant al meu voltant per localitzar a les nines inflables. Eren un racó i n'hi havia un munt. Nines obeses, nines que imitaven actrius porno, nines que eren ninos i nines rotllo manga. Nines amb un, dos i tres forats. Algunes tenien cabell real i parts vibratòries. Quina havia de comprar? Era clar que una de ben barata, però tot i així la varietat era important. Finalment em vaig decidir per una rossa estàndard, no gaire ben aconseguida (més aviat al contrari). La stripper la va posar dins d'una bossa de paper i me la va entregar.
Quan vaig fer el primer pas fora de la botiga -anava ràpid i amb el cap baix perquè ningú em reconegués- vaig xocar amb una persona que havia sortit del portal del costat del sex shop.
- Perdó - vaig dir, aixecant una mica la vista.
La noia en qüestió era una coneguda meva que, en veure'm sortir del sex shop amb una bossa de paper tan gran va envermellir de forma violenta. A mi em va passar el mateix. Vaig pensar que el millor era donar-li una expliació:
- Què tal? Mira, ara surto d'aquí, de la botiga...
Ella em va mirar amb cara de dir "sí, ja ho vaig".
- He comprat una nina inflable.
Va obrir els ulls, alarmada, i va mirar a banda i banda, com si tingués por  que la resta dels vianants sapiguessin que estava parlant amb un pervertit.
- És que és per un comiat de solter.
Però ja era massa tard: no s'ho va creure. Si per casualitat llegeixes això sabràs tota la història i, amb una mica de sort, deixaràs de creure que rondo sex shops comprant nines inflables.

KITCHEN NIGHTMARES

Sóc fan del programa Pesadilla en la cocina, que emet Nova els dijous a la nit. Pels que no sapigueu de què va us en faig una pinzellada: el xef Ramsey visita cada setmana un restaurant que passa per mals moments, investiga què falla i intenta posar-hi remei. A vegades és la decoració, el tracte amb la gent, la presentació de la carta i, la majoria de cops, la qualitat del menjar. És un espectacle veure al xef Ramsey en acció. Si el menjar no li agrada té arcades -un dia va estar a punt de vomitar en un cubell-. Si la decoració no és adequada diu que se sent tan deprimit que no pot aguantar allà dins ni un segon de més i surt al carrer. Si el menjar està una mica fred aparta el plat amb desdeny, com si fos ple de matarrates. Es baralla amb els cuiners, crida, diu que no havia vist mai res tan desastrós -ho repeteix a cada programa-.  A vegades plora.
M'agrada Pesadilla en la cocina perquè ens ensenya moltes coses sobre la vida en general i sobre la societat americana en particular. Si jutgem a partir del programa ens adonarem que són una gent terriblement exigent, que no perdonen els errors però que, alhora, saben recompensar els encerts. Si una cosa no els agrada no s'estan de dir-ho (jo, als restaurants, no em queixo mai, i com a màxim suplico que em facin una mica més la carn). Són entusiastes i volubles. Capritxosos però -perdoneu la cacofonia- molt generosos.
El meu admirat Ramsey posa moltíssima passió en el que fa, i no pot suportar que els demés no ho facin. Per ell es tracta una equació molt senzilla: fas les coses bé? Hi poses el coll? Aleshores triomfaràs. Segons ell no hi ha volta de full, i l'atzar pràcticament no hi té res a veure. M'agraden el xef Ramsey i la seva equació. M'agradaria ser com ell, pensar com ell. Creure que hi ha una fòrmula que sempre es resol favorablement. Que el món està regit per una mena de Lògica que, al final, posa totes les coses a lloc. Però no puc. Potser és aquí on m'equivoco.

LONDON RIOTS

Aquests dies podem veure a molts representants de la Internacional Papanates (Barbeta dixit) que ens il·luminen amb les seves opinions sobre els London Riots. Gràcies a ells hem après que la violència, si prové de classes baixes, està perfectament justificada. També ens han ensenyat que la culpa de tot la té el capitalisme, que ens obliga a consumir i que ens fa creure que sense un Iphone no som ningú. D'aquí vénen els robatoris. D'aquí vénen les pallisses. D'aquí vénen els assassinats.
Donar la culpa al multiculturalisme és simplista i racista, això és cert. Al cap de deu segons de televisió t'adones que bona part dels delinqüents són de raça blanca. Però dir que ho fan perquè són víctimes del capitalisme és la xorrada més gran que he sentit en el que va d'any (bé, potser no, però segur que està al Top Five). Les imatges d'un grup de nens deixant inconscient a un estudiant (sense robar-li res) i que posteriorment sigui robat per uns altres nens que, aparentment, el volien socórrer ens ha de fer reflexionar. No es tracta de capitalisme, ni de dretes o esquerres, com a molts els hi agrada creure (el món sempre és més agradable quan es veu en dos colors, quan hi ha bons i dolents, com a les pel·lícules d'abans).
De què es tracta, doncs? Jo no ho sé. Els catedràtics de Sociologia no en tenen ni idea. Jo, menys. Però sí que crec que té a veure amb la completa manca  de valors, amb el nihilsme ferotge. Cremen les seves pròpies botigues com van fer, anys enrere, a París: no es tracta ni tan sols d'una lluita de classes, que és una cosa xunga però que com a mínim la coneixem, com una antiga nòvia boja. La meva opinió? Ràbia, caos en estat pur. Destrucció i impunitat. Robatoris sense castigar. Faig el que vull. Llegiu el Club de la Lluita i veureu per on vaig.

EL SANT GRIAL

Aquest diumenge era a València i vaig visitar la catedral que, segons la tradició, alberga el Sant Grial. Els valencians tenen ben documentat el recorregut que va fer el calze des del Darrer Sopar fins a dia d'avui, fugint dels romans primer, dels musulmans més tard i, finalment, dels anarquistes i comunistes espanyols. Desconec el rigor d'aquestes dades històriques: en alguns moments semblen relativament fiables i, en d'altres, molt esbiaixades. Sigui com sigui no sóc ningú per posar-les en dubte ni per negar-les.
Quan vaig veure el Grial vaig pensar el mateix que Indiana Jones a la pel·lícula La Última Cruzada: no és autèntic perquè Jesús era fuster i havia de beure amb un calze de fusta. Aquest raonament és tan estúpid com dir que els picapedrers haurien de beure amb gots fets de pedra, i els ferrers, amb gots fets de ferro.
El Calze pròpiament dit és el recipient de la part de dalt, més fosc que la resta (vegeu la foto). Està fet a partir d'un metall o pedra que ara no recordo, no especialment valuós. En algun moment va relliscar-li a un capellà manasses que el feia servir a la missa i està escantonat. Segons les proves es tracta, en efecte, d'un got cerimonial jueu de Palestina, dels segles I o II. La part de baix, les nanses, les perles i tot l'or són incorporacions posteriors, segurament de l'Edat Mitjana. Els jueus feien servir aquests vasos per beneir ritualment la beguda durant la celebració de la Pasqua, com va fer Jesucrist. Sembla ser que la novetat rau en que Jesús va passar el got als seus Deixebles, mentre que els jueus tradicionalment tenien un got cadascun.
Vaig entrar a la sala i, estranyament, era tot sol. Feia olor d'encens i hi havia un paio tocant l'orgue. El tenia allà al davant. L'havien buscant els cavallers del Rei Artur, els nazis i la família de l'Indiana Jones. També la majoria dels protagonistes de moltes novel·les de suspens contemporànies. No sabien que era allà, ben a l'abast. Només quatre euros amb cinquanta d'entrada i una cua de cinc minuts.

EL SENTIT D'UN TEXT

Quan estudiava Humanitats en Lluís Busquets va ser el meu professor de literatura. La classe de presentació va ser polèmica: va explicar-nos que cada obra té una única interpretació vàlida, que és la que l'autor vol donar-li. De manera conscient o inconscient, l'escriptor transmet un missatge. La feina del lector és descobrir quin és aquest missatge. Aquest únic missatge.
Algunes persones -entre elles, jo- no vam estar-hi d'acord:
- Els lectors no tenim dret a fer les interpretacions que volguem? - va preguntar un.
- És clar. Tens dret a fer el que vulguis. Però seran interpretacions equivocades. L'autor volia dir una cosa i no una altra.
- Però això és una mena de feixisme! - va cridar el paio d'abans, indignat com si li haguessin dit una cosa horrible.
- No -va dir el professor- Jo he escrit alguns llibres i no m'agrada que els lectors facin lectures contràries del que jo volia dir. Una altra cosa és que tinguin la llibertat de fer-ho. Tenen dret a equivocar-se.  Però jo, aquí, no m'hi puc posar.
No ens vam voler moure de la nostra posició. Segons el nostre punt de vista, era clar que cadascú interpretava un text com li donava la gana, i ell no era ningú per venir a dir-nos quin era el missatge correcte. Amb el temps vaig entendre què ens volia dir, i he acabat donant-li la raó. Alguna gent diu que la Revolta dels Animals de George Orwell, per exemple, és una crítica a tot tipus d'autoritarisme. En realitat Orwell volia ser més concret: el llibre és critica al comunisme soviètic. Pot semblar un matís, però en realitat entre una cosa i l'altra hi ha un abisme. I això per no parlar de les interpretacions que s'han donat d'alguns textos religiosos o polítics. Per això és important entendre què vol dir l'autor exactament.

LA VERITAT SOBRE LES ESCOLES CONCERTADES

A les escoles concertades només hi ha gent com cal. Persones perfectes. Famílies impecables. Pares que van a treballar amb un somriure a la cara, i mares que duen permanent i que són  mestresses de casa vocacionals. Generalment tenen un nen i una nena. Ell és una mica entremaliat i un bon jugador de futbol. Ella, presumida. Tots dos bons estudiants. 

Ridícul, oi? Doncs això ha donat a entendre una tal Julie fa escassos minuts a RAC1. La noia, mare soltera, ha dit que portaria la seva filla a l'escola pública perquè allà la nena hi trobaria més varietat: parelles de fet, fills de matrimonis que s'han divorciat tres o quatre vegades, immigrants, nens adoptats i fills de parelles grans. El locutor anava fent "ahahà!" "ahahahà!", i vinga a riure-li les gràcies.

Em sap greu que encara quedi gent com la tal Julie. De debò es pensa que els pares de les escoles concertades no se separen? Que no hi ha nens i nenes adoptats? Que no hi ha immigrants? Suposo que no és mala fe sinó ignorància. I aquí hi entra en joc el locutor: hi està d'acord, ell? També creu que a l'escola pública hi ha nens que viuen en famílies monoparentals i a l'escola concertada no? De debò que fa uns minuts he sentit això per la ràdio o estic delirant per culpa de la calor i del sopar massa abundant?

Com sempre, he canviat d'emissora. En un altre dial hi havia en Fito. He pujat el volum i he començat a cantar: "no quiero estrella errante/no quiero ver la aurora/quiero mirar tus ojos del color de la cocacola".

Tot tornava a anar bé.