CIBERCOMUNISME: SÍ O NO?

Aquest dies revifa el debat del cibercomunisme. Els cibercomunistes, grosso modo, afirmen que la propietat intel·lectual no existeix, i que tota creació artística és patrimoni de la humanitat. Un dels arguments que fan servir és que quan Fulano escriu, pinta o composa una peça s'ha hagut de basar forçosament en obres prèvies que, al seu torn, s'han basat en obres prèvies. A cop d'ull sembla un argument ximple. Si ho mires fredament, ho és.


En contra del cibercomunisme: qualsevol autor s'hi deixa la pell a l'hora de crear alguna cosa. A més d'ell, hi ha tota una sèrie de persones que viuen del seu talent: editors, músics, publicistes, venedors, transportistes i un etcètera tan llarg com volgueu. És curiós com alguna gent tan sensible amb l'atur i amb d'altres problemàtiques socials, no tingui cap vergonya a l'hora d'ajudar a incrementar-lo. Penseu-ho fredament: quants video-clubs queden? Quanta gent va al cinema avui dia? Quantes llibreries i editorials han de tancar? I les botigues de música què? Està clar que si nosaltres no treballem gratis no podem exigir als escriptors, actors, músics i tota la colla que sí que ho facin.


A favor del cibercomunisme: baixar sèries gratis està la mar de bé. Podem veure-les a l'hora que volem i, sobretot, sense haver de pagar ni un cèntim. També cal tenir en compte que hi ha una taxa antipirateria inclosa en alguns articles informàtics (per exemple en els cedés) i que ja preveu que la majoria seran destinats a contenir material piratejat. Alguns artistes, val a dir-ho, són fastigosament, obscenament rics. Guanyen diners a carretades, fins i tot tenint en compte la distribució pirata de les seves obres. No s'acabarà el món perquè tinguin tres iots en comptes de quatre.

Hi ha una cosa que no deixa de ser curiosa. Tots aquells qui defensen el cibercomunisme com a arma per carregar-se als megamilionaris que pensin en el rodó propietari de Megaupload: era -i suposo que encara és- monstruosament ric. Exactament igual, o més, que la gent a la que pretenia fotre. Us sóna d'alguna cosa aquesta història? Queda algú, avui dia, que encara cregui en alguna cosa?

TARDES DE BIBERONS: LES SÈRIES PREFERIDES D'EN LLUC

Hi ha tota una sèrie de falsos mites al voltant dels nadons. Avui em proposo desmentir-ne un, el que diu que passen bona part del dia dormint. És mentida: en realitat estan moltíssimes hores desperts. És feina dels pares procurar que estiguin còmodes i que no s'avorreixin gaire. La majoria de vegades en fas prou agafant-los en braços, però aquesta tècnica té un problema: passar una hora amb el nadó a coll, a banda de ser cansat, és força avorrit, de manera que has de buscar alguna cosa per fer mentrestant. Per motius obvis no hi ha gaires opcions, de manera que sempre acabes veient la televisió. En Lluc i jo ara mateix veiem dues sèries: Breaking Bad (segona temporada) i Misfits (a punt d'acabar la tercera). El nen mira la tele amb els ulls com plats i de tant en tant deixa anar una rialleta, com si les desventures d'aquella colla d'atrapats li fessin gràcia. A mi no m'agrada gaire que vegi aquestes sèries però com que tècnicament encara no les veu -com a màxim percep llumetes i sent sorolls- tampoc crec que passi res. De tota manera aniré en compte, no vull que em surti un loser com els personatges que ronden per les dues sèries. Fa pocs dies vaig intentar-ho amb uns dibuixos animats on hi sortia un gosset fet amb ordinador que vivia aventures, però ell ni fu ni fa. La meva dona, a les tardes, li fa mirar S'ha escrit un crim, aquella sèrie de TV8 protagonitzada per una vella que resol crims i d'altres misteris (sí, home, aquella vella xafardera i rodoneta a qui mai convidaries a fer un cafè perquè, vagi on vagi, algú la dinya). Ella jura que al nen li agrada i que és una sèrie més educativa que Breaking Bad. Aviat començarà Game of Thrones. A veure què tal.

EL COMIAT DEL MESTRE

El dijous vàrem acomiadar-nos del mestre Rossell. Dir que va ser un acte emotiu seria un eufemisme. En realitat va ser una cerimònia total, segurament la més intensa que mai he viscut. Dels centenars de persones que omplien l'església no n'hi havia cap que hi hagués anat a fer el mec. D'una manera  o altra tothom se l'estimava.
Vaig passar mitja cerimònia, per no dir tota, plorant o a punt de fer-ho (en diferents fases del plor, per dir-ho més exactament). No era l'únic: era impossible sentir com cantaven el parenostre sense que se't posés la pell de gallina, per més menjacapellans o ateu convençut que puguis ser. Després va parlar el meu pare i la gent va treure una mocadorada que empetitiria qualsevol camp de futbol. "Avui fins i tot els ulls dels gegants espurnegen", va dir, ell mateix amb la veu trencada. Si algun dia arribo a escriure tan bé com ell parla guanyaré el cony de Premi Planeta.
L'Església domina els rituals com ningú. El tempo, el simbolisme, la música. No em puc imaginar el funeral d'ahir en un entorn fred i civil (a banda de que en Rossell era cristià convençut i de missa més o menys setmanal). En moments així necessitem que ens diguin que hi ha alguna cosa més gran i més bona que nosaltres, encara que després ens costi de creure. La catarsi col·lectiva és necessària.
Doncs bé, avui encara estem tots una mica fluixos. Aquesta tarda a classe treballàvem la cançó Heal the World per preparar la Diada de la Pau. A mi aquesta cançó mai m'ha fet ni fred ni calor, però avui he tingut penes i treballs per aguantar les llàgrimes. Quan el videoclip ha acabat tocava fer una petita reflexió. Jo tenia un nus a la gola i m'he posat a ordenar papers, que és una tècnica que faig a vegades quan se m'escapa el riure per alguna cosa i no vull que la mainada em vegi (en algunes circumstàncies, per exemple, és fotut renyar-los i mantenir-se completament seriós). Com als boxejadors que estan a punt de caure, m'ha salvat la campana. El timbre de les cinc. Els nens han començat a recollir i a mi el nus de la gola no em marxava, ben al contrari. Els ulls se'm començaven a humitejar. Al final he aconseguit reunir prou forces per dir:
"Bon cap de setmana".

LA TRISTESA DEL GIN TÒNIC

Quan mor algú proper, sobretot si ho fa de forma sobtada, hi ha una revelació col·lectiva. Obrim una ampolla de vi per sopar, ens concedim un caprici que fa temps que aplaçàvem, abracem als nostres fills, fem l'amor i aprenem a veure les coses des d'una altra òptica. La vida, de cop, ens sembla curta i atzarosa. La mort sempre és a la vora, assetjant-nos com un ocellot negre i sinistre. Durant uns dies ens envaeix una estranya sensació agredolça: d'una banda, la tristesa d'haver perdut algú estimat. De l'altra, una mena d'eufòria silenciosa, un renaixement vital. Prenem la decisió d'aprofitar cada instant i, com es diu popularment, de no deixar res per verd. Volem viure a tot drap.Tot plegat és com un gin tònic massa carregat: amarg, però que et fa feliç durant uns pocs minuts.
Però tot passa, especialment l'alegria existencialista, la joia de viure falsa. Aviat ens oblidem dels bons propòsits i abandonem el nostre nou jo, tan vital i optimista. Aleshores només ens queda la tristesa de la pèrdua, la ressaca del gin tònic. Tan de bo fóssim capaços de viure cada moment de les nostres vides amb aquesta determinació, sabedors de que qualsevol dia pot ser el darrer. Assaboriríem cada instant, cada experiència, encara que fos dolenta. La vida seria una d'aquelles nits de copes entre amics, en què tot llisca  com la seda. I sense la ressaca de l'endemà.

EL MESTRE ROSSELL

Escriure un post per acomiadar algú és un fàstic, però avui toca fer-ho: ens ha deixat el mestre Rossell. Per als qui no el coneixíeu era mestre de la Salle Cassà fins que es va jubilar l'any passat. Un atac de cor sobtat se'l va endur en algun moment del cap de setmana. La família va fer un enterrament íntim, amb una dotzena escassa de persones. Properament l'escola organitzarà un acte de record.
El mestre Rossell (hi ha qui li deia Paco, però ell era el mestre Rossell) va viure una bona vida, que al cap i a la fi ho és tot. Li agradava la seva feina i s'hi deixava la pell. Era dels pocs mestres (l'únic, que jo sàpiga) que feia classes particulars sense cobrar ni un cèntim. Més cassanenc que els propis cassanencs, va ser pioner a l'hora de crear-se un look que, amb el temps, esdevindria la seva marca de fàbrica: ulleres fumades d'aire retro -darrerament la montura era una mica més moderna- i el famós Ducados, que aquests últims anys seria substituït per xiclets de nicotina, que a mi em feien més angúnia que no pas la cigarreta en sí.

El mestre Rossell no va aconseguir que m'agradessin les Mates. En realitat, ni tan sols va aconseguir que les entengués. No era culpa seva -era un mestre excel·lent- sinó del meu cervell, que té serioses limitacions pels números (i per les lletres també, però potser no tantes). Ara bé, d'ell vaig aprendre, entre d'altres coses, que a l'hora d'explicar històries la salsa és molt bona, però si no hi poses pa esdevé inmenjable. Els qui vam tenir la sort de compartir sobretaules i històries amb ell l'hometjarem de la manera que a ell li hauria agradat: amb més sobretaules i més històries, com més divertides, surrealistes i delirants millor.

Ara que pots, mestre, deixa els xiclets de nicotina i encén un Ducados a la nostra salut. Allà dalt hi trobaràs al  teu pare i al teu company de feina, el mestre Verdaguer, i a alguns dels veïns que tenies al Firal.  Demana també un Larios curt amb Cola (com cony podies beure't això?), que darrerament feies molta bondat. Aquí baix seguirem fent la nostra. Pensa que has aconseguit el que molt poca (poquíssima!) gent aconsegueix: fer-se estimar de manera sincera per generacions senceres d'estudiants i amics. Feia temps que no veia el Facebook tan revolucionat com avui. Genio y figura hasta la sepultura, que diuen.

Fa poc vas comprar un anell amb el nom d'en Lluc gravat (la vida té coses estranyes: vas arribar just quan em batejaven a mi i ara que estic a punt de batejar al meu fill marxes). Ara l'anell el té la seva mare, però quan el nen creixi li donaré a ell, i li explicaré qui eres i què feies. Diuen que, fent-ho d'aquesta manera, la gent no mor mai del tot.

BATEJOS, FACEBOOK I ROBINSON CRUSOE

Cada vegada hi ha més pares que no bategen al seu nadó perquè no volen imposar-li res. Diuen:
- Si vol ja ho farà quan sigui gran. No volem que sigui cristià si no en té ganes. Ell ha d'escollir.
És un bon punt de vista, i és encomiable que els progenitors es preocupin tant per la llibertat de l'infant. El que sobta és que aquests pares i mares, tan preocupats perquè el seu fill pugui escollir el seu futur espiritual, pengin fotos del nadó al Facebook, o allà on sigui. No té sentit que donin l'oportunitat al nen perquè el dia de demà sigui cristià -o pastafari, o islamista radical- però no li deixin escollir si voldrà tenir una vida pública a Internet. Fugint d'una religió han anat a para a una altra, però aquest és un altre tema que mereix ser tractat amb més profunditat.

Nosaltres ja hem triat: hem dit sí al Facebook, al Twitter, al Blogger, a tot el que ens han posat al davant. Hem penjat, o ens han etiquetat, en fotos on sortim fent el ximple, potser amb alguna copa de més. Fotos fent ganyotes a la càmera, pretenent vés a saber què. De ben segur que aquestes fotos d'aquí a uns anys ens faran envermellir, i sentirem una vergonya profunda, infinita, de nosaltres mateixos. Sigui com sigui, aquesta ha estat la nostra opció, però no pas la dels nostres fills. De la mateixa manera que avui dia tothom és tan madur i tan responsable que no  bategen a la criatura perquè no la volen condicionar, la gent penja amb alegria fotos del nen a les xarxes socials (he vist fins i tot ecografies del nadó al lloc on hi hauria hagut d'haver la foto de perfil de la mare). Una autèntica irresponsabilitat, i més venint de pares i mares tan conscienciats amb la llibertat individual.  I si el nen o la nena escull ser una mena de Robinson Crusoe i viure aïllat en aquest mar virtual? Els ho retraurà tota la vida. "Vau penjar fotos meves quan només era un embrió!"

Al cap i a la fi, és fàcil sortir de l'Església. N'hi ha prou no anant a missa, i aviat s'obliden de tu. Si  tens ganes i paciència també pots apostatar: en sé més d'un que ho han fet. Però no sé si ho heu provat sortir del Facebook: és del tot impossible.

TOT EL QUE NECESSITES SABER (II)

A Bola de Drac hi és tot. Hi ha herois egocèntrics capaços de renunciar a una vida normal només per aconseguir la glòria, com fa en Son Goku. Hi ha noies a qui els agrada lligar amb els bad boys (la Bulma amb en Yamcha) però que al final els abandonen perquè els consideren uns perdedors, i s'emboliquen amb un altre bad boy. A Bola de Drac hi ha el que en castellà en diuen un quieroynopuedo (en Krilin) i també dolents moguts per les circumstàncies però que en realitat són un tros de pa beneït (en Satanàs Cor Petit, el dolent amb el nom més ridícul de la història de l'anime).  Hi ha dones que posen seny després d'una vida de bestieses (l'androide A18) i dones que no en posen mai. 

A la sèrie hi ha vells verds pervertits i consumidors de porno, com el Follet Tortuga, i jovenetes mantingudes (la Lange, que canviava d'aspecte i de caràcter cada vegada que feia un estornut). Hi ha fracassats que no arriben enlloc, com el meu admirat Yamcha, i farsants i saltamarges, com el porc canviaformes Ulong. Hi ha qui encara no ha sortit de l'armari, com en Txaos, l'amic d'en Ten Chin Han, un altre reprimit sexual amb greus problemes psicològics. 

No ens oblidem de les dones resignades i dependents, com ara la ChiChi, i dels farsants mediàtics com en Satan. Exèrcits de mercenaris i reis megalòmans. A Bola de Drac hi és tot. Veure aquesta sèrie és ser testimoni de la història de la Humanitat.

PER QUÈ NO HEM DE PARLAR DE POLÍTICA?

Fa pocs dies algú em va enviar un mail preguntant-me per què ara quasi mai parlo de política. Respondré a l'amic lector amb una anècdota recent.
Quan estudiava tenia un company que era simpatitzant d'ERC. Quan parlàvem de política discrepàvem en algunes coses, però al final sempre trobàvem un punt en el camí on tots dos ens hi podíem sentir còmodes. Vaig retrobar-lo fa poc. Ara ja no és d'ERC, sinó que milita al PSC. I no pas a la branca més catalanista, si és que aquesta branca mai ha existit, sinó que és de la claca de la Carme (o Carmen, depèn d'on faci campanya) Chacón. Un gir copernicà i poc freqüent, però en cap cas únic.
Quan promocionava Manual de Supervivència em van fer una entrevista a Ràdio Girona. Vaig compartir sala d'espera amb l'Enric Millo, antic militant d'Unió i ara Pepero convençut i ferotge. De jove Josep Piqué era maoista. Federico Jiménez Losantos també. En Colom i la Rahola, abans de ser de Convergència, eren d'Esquerra primer i independentistes a seques després, per no parlar d'Alberto Rivera, sinistre líder de Ciudadanos, que en una entrevista va confessar que de jove havia fet onejar estelades. La llista es pot allargar però no és qüestió d'avorrir a ningú.
Explico tot això per il·lustrar perquè no val la pena parlar gaire de política. Avui pensem una cosa i demà una altra. Pocs polítics són fidels a la seva paraula i canvien d'opinió segons com bufa el vent. Alguns, no tots, menteixen com bergants.Uns i altres, en general, ens deceben contínuament. No val la pena que parlem d'ells: no s'ho mereixen. És molt millor parlar de còctels i de Bola de Drac.

TOT EL QUE NECESSITES SABER

Wittgenstein va dir que s'aprenèn més filosofia llegint novel·les de lladres i serenos que no pas amb la revista Mind. Si fos viu potser hauria canviat la literatura policíaca per Bola de Drac. Allà sí que hi és tot.

Una de les primeres lliçons d'estètica i d'humiltat que vaig aprendre me la va ensenyar en Krilín. Quan en Goku i ell es presentaven al primer torneig de les Arts Marcials el Follet Tortuga els hi va regalar el quimonos vermells de la seva escola.
- Són molt cridaners - va remugar en Krilín mentre se'l posava- Si perdem, farem fàstic.
El nano -molt més cínic que el seu amic Goku- sabia que les aparences són importants, però que si et passes de puta, per dir-ho col·loquialment, és fàcil acabar fent el ridícul. En Krilín no censurava els uniformes vermells, però d'altra banda sabia que no hi ha res més patètic que algú que se sobreestima.
Demà, o quan tingui temps, analitzarem la presència d'arquetips antropològics a Bola de Drac.

L'EXTRATERRESTRE I ELS SINDICATS

Si un extraterrestre baixés a la terra i li expliquéssim què és un sindicat segurament trobaria que el concepte és una gran idea. "És bo" diria, "que els treballadors tinguin algú que els defensi enfront dels empresaris, que a vegades són poc sensibles en temes de dret laboral. Al meu planeta també passa".
Però aquest mateix extraterrestre trobaria estrany que els sindicats no resultessin simpàtics a part de la societat. "No ho entenc" arronsaria les espatlles. "Com pot ser que alguns treballadors no combreguin amb els sindicats? És normal que els empresaris se sentissin incòmodes, però no pas els empleats".
Aleshores li hauríem d'explicar que amb els sindicats passa el mateix que amb el comunisme: la idea en sí és bona, però és molt difícil -potser impossible- d'aplicar. Li diríem que alguns sindicalistes són relíquies de la dictadura, i que moltes vegades es refugien en un sindicat per fugir de la seva pròpia ineptitud. Li explicaríem que a les seves files hi ha autèntics guerracivilistes que anyoren la dictadura perquè abans, com a mínim, tenien un enemic clar contra el qual disparar.
"No entenc res" diria ell, en veure als sindicats dels Mossos d'Esquadre manifestant-se amb grans rojigualdas, cridant en castellà i cantant el Viva España! de Manolo Escobar, com si fossin al Valle de los Caídos el dia vint de novembre. Es quedaria amb la boca oberta quan sapigués que són capaços de bloquejar el funcionament d'una presó només per fer xantatge al govern de torn. "Potser l'he cagada" admetria l'alienígena. "Els sindicats són necessaris" diria, "però aquests paios estan tocats del bolet. Què s'ha de fer, doncs?"
No ho sabem, li respondríem nosaltres. No en tenim ni punyetera idea.
I seria veritat.

BLOGS vs MICROBLOGS

No m'estranya que els blogs caiguin enfront dels microblogs del Twitter. Si vols escriure un blog en condicions necessites: a) una idea, b) temps per escriure-la, i certa gràcia a l'hora de fer-ho, c) repassar el text, escollir una foto, penjar-la, arreglar-ho tot perquè probablement s'hagi desconfigurat d) repassar per segona vegada i finalment e) penjar-ho tot. Hi ha un punt f), consistent en tornar a fer un tercer repàs una vegada t'has adonat que el post no té títol o que encara hi ha errades. Per acabar-ho d'adobar, has d'escriure molt sovint -si pot ser, diàriament- i els posts han de ser curts i potents, com un xupito de tequil·la, però han de deixar un bon regust (si fan vomitar, com el licor dolent, mal negoci). Amb el Twitter és diferent: escrius una o dues frases mitjanament coherents, les penges i la gent les llegeix. Moltes vegades no cal ni que ho facis tu: pots tenir un gestor de compte, com fan els polítics. No has de fer un post llarg, ni estructurar un text, ni presentar una idea complexa. No calen justificacions ni explicacions.
No has de fer res. Només escriure aquestes dues frases mitjanament coherents. A l'era de la immediatesa i amb un públic molt poc acostumat a llegir, és normal que els blogs caiguin enfront d'aquestes píndoles que s'empassen tan fàcilment que no fa falta ni un got d'aigua.

MITJA DOTZENA DE BOLETS

Recordo perfectament el dia que vaig  escriure per primera vegada. Tenia uns deu anys i els meus pares em van suggerir que comencés un diari. Vàrem anar a caçar bolets i, de tornada, ho vaig posar tot per escrit: mentre érem al bosc ens vam trobar amb un amic del meu avi. Duia un cistell buit, pantalons de vellut, camisa de quadres i barba blanca.  O potser no, i aquesta imatge és una construcció de la meva ment. En fi: quan el senyor va veure que el meu avi sí que duia el cistell ple li va demanar mitja dotzena de bolets ("Ja me'n podries donar mitja dotzena, ja" varen  ser les seves paraules exactes). El meu avi, que de tan bona persona a vegades li prenien el número, li va regalar mig cistell.
Vaig ser fidel al diari durant uns quants dies però aviat me'n vaig cansar i va venir un llarg període de sequera creativa, motivat, entre d'altres, pels meus fracassos a la redacció que organitzava -i encara organitza, crec- cada any la Coca Cola. Em sentia un escriptor incomprès -més o menys com em sento ara-  i vaig abandonar les lletres fins ben entrada l'adolescència, que és quan vaig fer-me col·laborador de la revista de l'institut (compte: tenia columna pròpia i carta blanca per parlar del que volgués). Durant els anys universitaris vaig estar molt enfeinat encadenant nits i copes, de manera que la literatura va haver d'esperar. No va ser fins ben entrada la vintena que vaig tornar-m'hi a posar, aquesta vegada de debò.
Us explico tot això perquè el meu propòsit d'Any Nou era deixar d'escriure. Abandonar definitivament la ficció i quedar-me només amb aquest blog (m'encanten les causes perdudes i els anacronismes) i amb alguna col·laboració puntual a algun mitjà escrit. La idea era, mica en mica, anar-me autodestruint, literàriament parlant, i a la llarga abandonar també el Tardes de Birres. Però no és tan fàcil.
El doctor House diu que la metadona és la droga més estúpida del món. No provoca  plaer i només serveix per alleujar el malestar. A mi em passa una cosa semblant amb la literatura. Res de subidón: només es tracta de calmar el mono. Malgrat tot, crec que a la llarga me'n sortiré. Cada dia em repeteixo que només necessito una última dosis però al final sempre, sempre, torno a aquella mitja dotzena de bolets..

LA PUTA DEL RAVAL

Fa poques setmanes els reporters del programa Callejeros van visitar el Raval barceloní. A algunes finestres s'hi veien pancartes que deien: Prou brutícia al Raval! Volem un barri digne!, i coses així. Els periodistes van entrevistar a una prostituta que es va mostrar molt disgustada amb les pancartes. Segons ella, el barri sempre ha sigut així, i els que protesten són hippies (fent servir les seves pròpies paraules) que han comprat un pis per quatre duros perquè volen viure al centre de Barcelona i es pensaven que el Raval era un barri exòtic.
- No se les ha pasado por la cabeza que si aquí los pisos son baratos es por algo? - es preguntava la puta, ensenyant els palmells de les mans per reforçar l'evidència i demostrar la seva incomprensió.
La bona senyora tenia tota la raó del món. Quan aquestes persones van comprar el pis al Raval sabien perfectament que al terra hi trobarien preservatius, que hi hauria rodamóns cagant als portals i que al carrer hi hauria prostitutes i proxenetes. A ells aquest Raval no els hi agrada i en volen un altre. Una multiculturalitat supermegaguai, amb restaurants hindús, basars orientals i botigues de queviures regentades per paquis enrotllats, obertes les vint-i-quatre hores. Sense xeringues al terra i sense camells a les cantonades. Fan el mateix que els pixapins que rehabiliten una casa en un poblet per passar-hi els caps de setmana i les campanes i les pudors del bestiar els hi molesten.
Lligant-ho amb el post d'ahir: no ens enamorem d'un lloc, sinó de la visió romàntica i llunyana que en tenim. Des de la distància tot es veu bonic, però al final la realitat s'acaba imposant amb la seva brutalitat tan característica.

RECORDS ENDOLCITS

El temps i la distància endolceixen els records: això poca gent s'atreveix a qüestionar-ho. De fet, centenars de pel·licules i novel·les de renom es basen en aquesta premissa. De lluny tot és millor, i fins i tot les noies lletges -o els nois lletjos, esclar- es veuen guapes i guapos.
Aquests dies de sobretaules nadalenques hem tingut ocasió de comprovar-ho. Molts urbanites, en tornar al poble, són assaltats per la nostàlgia. A vegades, amb les bombolles del cava fent-los pessigolles dins del cap i amb les venes cristalitzades de tant sucre, fins i tot diuen:
- No s'hi està tan malament en un poble, oi?
- Vols dir? - els hi respons tu, intentant aixecar una cella (un gest que sempre se'm resisteix: generalment les aixeco totes dues. Sóc conscient de que queda estrany).
Aleshores la situació es torna rara. La plàcida nostàlgia -família, amics, records, lloc on s'ha passat la infantesa...- es barreja, de cop, amb els privilegis reals que gaudeixen els habitants de les ciutats: bars, cafeteries, restaurants, botigues, cinemes, anonimat. Intimitat. Hi un un  crash cerebral i un retorn a la consciència. El miratge s'ha esvaït i tot torna al seu lloc.
La resposta, evindentment, és que no. Poques persones que marxen d'un poble volen tornar-hi.
És curiós com a les entrevistes un músic o un actor (o un periodista, o un escritpor, el que sigui) reivindica els seus orígens rurals. Ho diuen com si això signifiqués alguna cosa. En l'imaginari col·lectiu, aquell que marxa del poble per establir-se a la ciutat és un triomfador. Arrosseguem aquesta idea des de fa segles, i pot contenir unes espurnes de veritat, i potser per això ho emfatitzen tant. No ho sé. Sigui com sigui, a les ciutats és on passen coses, on hi viu la gent important. Als pobles els dies transcorren amb placidesa però sense que la monotonia es trenqui mai. Als pobles ens hi avorrim, i la gent, generalment, aprenem a avorrir-nos-hi. No ens queda altre remei. Acceptem la realitat i l'assumim, i potser per això ens molesten les idealitzacions i els records bucòlics. Si tant agraden els pobles no entec com no hi ve més gent a viure-hi.

EL PATGE DEL REI ROS: EL RETROBAMENT

L'any passat vaig haver de demanar un favor a un patge del Rei Ros. Podeu llegir la història sencera aquí. Doncs bé, ahir a la nit, després de sopar, vaig jugar una estona a l'ordinador i després vaig veure un episodi de la tercera temporada de Misfits. Vaig posar-me al llit a quarts d'una. Ara ja no puc llegir per no despertar al nen, i em costa més agafar el son, de manera que vaig estar una estona donant voltes pel llit. Vaig sobressaltar-me quan vaig sentir passes. Posant-me dret d'un bot, vaig anar fins al menjador. Era allà, al costat de l'arbre de Nadal: el mateix patge de l'any passat. Una mica més calb i amb el nas una mica més vermell (jo em pensava que els patges no envellien, però sembla ser que sí).
- Hola - va dir en veure'm.
- Què tal?
- Bé. Era per la zona i m'he recordat de tu. He mirat a la llista però veig que aquest any tampoc heu fet carta. Què us passa a vosaltres dos? Sou idiotes? Per què cony no feu una carta als Reis com tothom?
Vaig estar una estona rumiant la resposta. La veritat, no sabia què dir-li. Aquell patge tenia tota la raó del món.
- No ho sé. Suposo que amb el nen i tot plegat no hem tingut temps.
L'home va fer que no amb el cap.
- Mira, l'any passat em vas caure bé i us he portat dos detalls, així no podràs anar pel món dient que els Reis no t'han dut res.
Després de dir això va posar dos paquets sota l'arbre.
- Fins demà al matí ni tocar-los. Ara me'n vaig, que tinc molta feina.
El patge ja sortia i li vaig dir que s'esperés un segon. Vaig preparar dos xupitos de Jura Superstition, un whisky escocès amb uns matisos fumats collonuts. Una ampolla em dura menys que un bon còmic. En veure el gotet el patge va somriure.
- Home, gasolina per passar la nit. Gràcies.
Se'l va empassar d'un glop, sense donar-me temps a explicar-li que calia beure-se'l a poc a poc. Pensant "què collons", també me'l vaig fotre d'un cop.
- L'any que ve fes una carta com Déu mana, que no costa tant!
- D'acord, promès.
Ens vàrem donar la mà, ell se'n va anar a repartir regals i jo a dormir. Amb el Jura a l'estómac va ser més fàcil agafar el son.

JO NO HE ESTUDIAT

Perdre la fe en la Humanitat és un procés lent. Cadascú té el seu ritme, però el desengany arriba tard o d'hora. Alguns aconsegueixen mantenir aquesta fe durant bona part de la seva vida. En part els envejo.

Jo vaig començar ben aviat. Potser feia vuitè o primer de BUP (pels jovenets, l'equivalent al tercer i quart d'ESO). Abans d'un examen parlava amb algú, i aquest algú em jurava que no havia estudiat (jo, normalment, sí que estudiava). Quan entregaven les notes sempre, o quasi sempre, eren superiors a la meva. La frustració era total: com podia ser que aquella persona, que amb prou feiens s'ho havia mirat, tragués molt millor nota que jo? Els més llestos, per fer-ho creïble, aviat van aprendre que havien de dir, amb aire despreocupat, que només s'ho havien llegit una o dues vegades.

La gent com jo ens sentíem ben idiotes. La paraula més exacta seria curtets, o justets. Sí que aprovàvem, però era al segon o al tercer intent, i sempre amb notes modestíssimes, mentre que els que juraven que no havien estudiat (ara que hi penso, em sembla recordar que hi havia més noies que nois) treien excel·lents.
Vaig trigar uns quants anys a compendre que mentien. Vist així, potser sí que era una mica curt. Però el més important és la conclusió a la qual vaig arribar: si m'han mentit en una cosa tan ximple i poc trascendent com aquesta... amb què més m'hauran mentit?

El món adquiria una dimensió tenebrosa i ningú estava lliure de sospita. La gent mentia i no podies refïar-te de ningú, o de quasi ningú. Amb els anys aprens a relativitzar-ho i t'adones que alguna gent necessita enganyar-se a sí mateixa i als demés. Ho comprens racionalment, però aquell pòsit de sospita queda dins teu per sempre més.

NO ESTEM SOLS

La finalitat última de la literatura i del cinema (i avui en dia, de les sèries de televisió) és fer-nos sentir acompanyats. Que ens recordin que no estem sols al món. Cadascú troba personatges amb els quals identificar-se i que el facin pensar: "Bé, potser sóc un imbècil però no sóc l'únic imbècil del món". Si ens sentim fracassats necessitem veure com la gent fracassa, i els que se senten triomfadors han de sentir-se a la vora d'altres triomfadors.

Necessitem adonar-nos que al món també hi ha neuròtics (David Sedaris, el meu escriptor preferit, i el descobriment del 2011, Shalom Auslander). Que hi ha companys de barra (a mi em va encantar "Abluciones", tot i que sé de gent que diu que no n'hi ha per tant). Necessitem veure gent normal que està pitjor que nosaltres (per exemple, en els Jugadors de Whist) i gent que ho intenta amb totes les seves forces però que sempre fracassa (sóc un fan de Bored to Death, tot i que diuen que la cancel·len). Hem de sentir que també hi ha gent que enyora un passat romàntic que mai ha existit, com fa el meu admirat Pérez Reverte. Gent que viu com els seus personatges, com en Chuck Palahniuk. Necessitem creure en alguna cosa més, i per això ens va agradar tant Lost, una sèrie optimista metafísicament parlant. Volem personatges malalts i per això ens agraden tant els llibres d'Houellebecq. També ens encanten els privilegiats que no poden, o no saben, acceptar la seva condició, com ara l'escriptor Fréderic Beigbeder o el protagonista de Californication, Hank Moody. 
El món a vegades és un lloc terrible i la ficció, més que fer-nos somiar, sovint ens serveix per consolar-nos.