Quan estàs fotut tens molt temps, però et manca energia per utilitzar-lo en coses de profit, de manera que generalment l'inverteixes en veure la televisió. Entre febrada i febrada, esclar. Gràcies a les angines he descobert el Crac, la darrera sèrie de Joel Joan i que ens torna a deixar aquell bon gust de boca que ja havíem sentit, en el seu moment, amb Porca Misèria (probablement la millor sèrie que s'hagi rodat mai a Catalunya, i a Espanya). També vaig veure el remake de Robocop, que em va agradar molt, i he començat The Walking Dead.
No tot han sigut flors i violes, també m'he hagut d'empassar molta merda. En primer lloc, el funeral de la Duquesa de Alba. L'escriptor Pérez-Reverte gaudeix retratant en els seus llibres aquesta dualitat malaltissa de la societat espanyola, víctima i joguina de la noblesa, a la qual professa una devoció completament antinatural. Que en el velatori de la Duquesa -que ja podia ser rica, ja, però feia més pena que goig, i darrerament semblava mig retardada- es formessim cues quilomètriques és un fet que s'ha d'explicar des de la psicologia social o des de l'antropologia. Si hi busquem alguna referència lògica segur que ens tornarem bojos.
Tots els ciutadans de bé ens alegrem de l'engarjolament de la Pantoja i desitgem que passi el que li queda de vida a la presó. Si pot ser, que tingui una companya de cel·la molt filla de puta, com a les pel·lícules carcelàries. Que pel sol fet de ser una bona cantant (això diuen alguns, jo no l'he sentida mai ni penso fer-ho) se l'hagi d'amnistiar o mirar amb ulls benèvols és una aberració que només pot passar en un país on figures com la Duquesa de Alba, que s'ha passat la vida explotant als jornalers andalusos -si no recordo malament el seu fill els hi va dir que eren uns ganduls i uns paràsits- rep llàgrimes en comptes de rebre escopinades. Ens alegrem, dic, de l'engarjolament de la dona, numerets inclosos. La felicitat seria completa si també arrestessin al seu fill, Kiko Rivera.
I tanquem el post d'avui -encara estic molt dèbil i emboirat- amb el meu amic el Petit Nicolás, l'autèntic man of the moment. Tot el que l'envolta és estrany, començant per la seva aparença físca. És com si un científic boig hagués volgut crear el pepero definitiu i que durant el procés alguna cosa hagués anat malament i l'experiment s'hagués quedat a mitges. Perquè aquesta és la sensació que dóna en Nico: d'estar a mig fer i d'haver crescut a trompades. Només té vint anys i ja és gras i d'aparença llefiscosa, com els alts càrrecs populars. El fet que tingui una nòvia com la Pechotes només s'entén gràcies a una capacitat de menjar l'orella quasi sobrenatural.
El temps dirà si el Pequeño Nicolás es un malalalt mental perillós -amb una ment poderosíssima- o realment no hi ha ni un pam de net. De moment, alegrem-nos que el PP i tot el seu entorn se sentin incòmodes amb aquest friqui que, es veu a venir, serà una fulgurant estrella mediàtica.