He llegit que l'anunci de Loteria està inspirat en fets reals. Imaginem l'Antonio José, que viu en un barri obrer de Barcelona. L'A.J. va cada dia -tothom sap que hi passa massa hores- al tuguri de la cantonada, de nom Can Manolo. El clàssic bar de barriada: si no fa olor de fregit fa olor de lleixiu, i l'ensaladilla russa fot molt mala cara. Cada any l'Antonio José i els seus amigatxos -quatre alcohòlics de baixa estofa- compren una participació de loteria a mitges. Tots volen fugir de la seva vida de merda, del seu barri fastigós i del seu pis minúscul i fred amb les parets folrades amb paper barat.
Un any l'Antonio José se'n va a fer un creuer. La seva dona i ell han fet trenta anys de casats i els seus fills els hi han regalat un Grimaldi dels barats. Braçalet que dóna dret a barra i buffet lliure, bingo i ball. El creuer és en temporada baixa, que així surt encara més bé de preu. L'Antonio José i la seva dona, la Mercedes, pugen al vaixell contents i feliços. El viatge va més o menys bé i tornen a casa a principis de desembre. Pocs dies després d'arribar fan el sorteig del Gordo i, quina putada, el premi gros toca a la participació que fan cada any els borratxos de Can Manolo. El barri sencer surt a celebrar-ho: qui més qui menys tenia algun número. Riuades de Freixenet semi-sec -probablement el pitjor cava del món. L'Antonio José baixa al bar perquè la seva dona l'apreta. Ell, logicament, no en té cap ganes, i ja pensa a quin bar anirà a partir de l'endemà. Arriba a la barra i demana un cafè. En Manolo, l'amo, està pletòric i mig pitof. El cafè val un euro. Mireu si n'és de fill de puta qui ni aquell dia vol convidar-lo. Un euro rodó. Ningú no ha pensat a guardar-li cap butlleta. A la vida real això no passa. Pobre Antonio. Pobre diable.