Mesos després, navegant per la Xarxa, vaig anar a parar a la pàgina personal de l'autor. Era la clàssica pàgina que es fa algú que no sap fer pàgines web: val més obrir un bloc, nois i noies, perquè el ridícul pot ser espectacular, com era el cas. En fi, en aquella desolació psicodèlica que era la seva pàgina web, l'autor presentava la novel·la -inclosa la portada, que també havia dissenyat ell mateix, amb uns resultats igual de decebedors- remarcant que havia estat finalista del premi tal i qual. Aquell paio oferia la novel·la als editors que hi estiguessin interessats. Ara bé: l'editor que publiqués la seva joia no podia ser un galifardeu qualsevol. El nostre home buscava una editorial seriosa, que es comprometés a divulgar la seva obra i a tractar-lo com es mereixia. Com un pagès latifundista i galtavermell oferint la seva pubilla a l'hereu del mas amb més bona anomenada. Recordo que vaig pensar exactament això: "Doncs ho tens clar, xaval, amb aquest plan no et publicarà ningú".
Mesos més tard una misteriosa editorial barcelonina, Maikalili, em va voler publicar Manual de Supervivència. Es veu que molta gent pagava per publicar en aquella editorial (afortunadament a mi em van fer signar un contracte d'edició estàndard). Maikalili era un autèntic desastre a tots nivells, i tractava els llibres com si fossin pomes o peres del Mercadona. Afortunadament l'amo de Maikalili (dir-li editor seria exagerar) va cardar el camp amb els diners dels pobres dissortats que s'havien autoeditat, i una altra editorial barcelonina (Montflorit, que també va fer aigües) me la va publicar sense obtenir ni el més mínim ressò i amb molt poques ressenyes, i definitivament cap de tan brillant com la que he copipastejat a baix, de la Revista de Girona, i que aprofitant l'avinentesa podeu (heu de) llegir.
Però no ens desviem del tema que ens ocupa. Mentre era a la sala d'espera de Maikalili vaig veure un munt de llibres i en vaig agafar un a l'atzar. Endevineu quin era? Exacte, el finalista d'aquell guardó que mesos abans proclamava des de la seva pàgina web que només se n'aniria al llit amb una editorial guapa i prestigiosa, però que quan va arribar el final de la festa, quan la desesperació substitueix l'eufòria, quan, com diuen en castellà, todo el pescado está vendido, quan t'adones que les noies més boniques ja són fora o ni et miren, s'havia arramblat a la més lletja (o al més lleig i borratxo, que aquest símil funciona perfectament per tots dos sexes).
I qui sap si havia pagat per fer-ho, com un Manolo qualsevol.
Pobre paio.
