Quan vaig publicar Manual de Supervivència, ja fa anys, vaig pensar que tindria dotzenes de ressenyes. No m'ho tingueu en compte, era jove i mig ximplet. El llibre va passar completament desapercebut, en part per la incompetència de l'editor, i en part perquè jo era un il·lús que es pensava que els diaris catalans em traurien pel sol fet d'haver publicat un llibre. Cal picar molta pedra, però aleshores encara no ho sabia, i vivia a cop de pensament màgic.
Per això he perdut la por. Si feu una mica d'arqueologia blocaire i aneu baixant estrats us adonareu que en etapes primerenques del Tardes de birres jo era indecís i temorenc. Volia quedar bé amb tothom perquè estava convençut que en un moment o altre els mitjans reconeixerien el meu geni, i que valia més no fer emprenyar ningú, no fos cas que em releguessin a la pàgina tres en comptes de la portada que em mereixia. M'imaginava a mi mateix xerrant a la tele amb la Bibiana Ballbé, o posant com un escriptor maleït i atormentat pel Culturas. M'entrevistarien els del País i els del Mundo, i només parlaria amb el diari Ara quan tingués un forat a l'agenda. Em passejaria per RAC-1 com si fos a cal sogre, i a la Terribas només li agafaria el telèfon els dies sense ressaca. Com que famosos i famosets serien els meus futurs amics i col·legues de copes no volia fer-los emprenyar per no començar amb mal peu. Però la realitat és tossuda, i molt sovint lletja i amargant, i al final hem d'acabar reconeixent que som qui som, i que arribarem on arribarem. Tal com cantava aquell, Sé molt bé que des d'aquest bar/jo no puc arribar on ets tu.
Aquesta epifania, lluny de deprimir-me, m'ha obert els ulls. Ha sigut, per dir-ho en terminologia bíblica, el meu camí de Damasc. El meu amic i escriptor Damià Bardera feia anys que m'ho deia, i jo sense escoltar-lo. Quan saps del cert que no tens res a perdre guanyes el privilegi de poder dir realment el que penses sense haver de tenir en compte si s'emprenyarà el d'aquí o el de més enllà. Imagineu-vos: fa quatre dies em pensava que una capelleta era una església petita! No m'he d'inventar cap identitat secreta per fer el cafre per Internet perquè amagar-se sempre ho he trobat, en llenguatge Perezrevertià, una mamarrachada. Pardiez, no queda sino batirnos. Sempre li dic al meu fill gran que hem de ser valents, i el mínim que puc fer és predicar amb l'exemple. At the end of the day només ens queda això: poder-nos mirar al mirall. "Valents i bones persones" afegeix ell com un mantra. Sí, Lluc. Valents i bones persones.