PER QUÈ HEM DE SER VALENTS?

Darrerament llegeixo molts contes de fades. Un dels meus preferits és el Vestit nou de l'emperador. Tothom el coneix: uns rodamons bergants es fan passar per sastres i prometen a un emperador presumit que li faran unes vestimentes d'una tela molt especial: només els llestos les podran veure. Els trinxerarires viuen un temps subvencionats per aquell emperador tan tòtil fins que li asseguren que el vestit ja està llest. Un vestit que, evidentment, ningú no pot veure però tothom fa veure que sí per no semblar imbècil. Quan l'infeliç de l'emperador es passeja en pilota picada per la seva ciutat, els vilatans alaben les robes imaginàries, fins que al final un marrec (nens i borratxos sempre diuen la veritat) l'assenyala i pregunta a sa mare per què aquell senyor tan estrany va despullat. El conte diu que un cop el nen l'assenyala tota la gentalla comença a riure, però jo això no m'ho crec: segur que una part del populatxo segueix callat per un si de cas. Les ganes de no fer emprenyar l'establishment són universals i vénen de lluny. Però què us he d'explicar que no sapigueu...

Quan vaig publicar Manual de Supervivència, ja fa anys, vaig pensar que tindria dotzenes de ressenyes. No m'ho tingueu en compte, era jove i mig ximplet. El llibre va passar completament desapercebut, en part per la incompetència de l'editor, i en part perquè jo era un il·lús que es pensava que els diaris catalans em traurien pel sol fet d'haver publicat un llibre. Cal picar molta pedra, però aleshores encara no ho sabia, i vivia a cop de pensament màgic.

Un parell d'anys després va sortir El gat de Schrödinger, un llibre que afortunadament encara és a la venta. La cosa va millorar una mica. Aquí podeu llegir les ressenyes, i fins i tot comprar-lo si us abelleix. Aquesta vegada la manca de notorietat no em va estranyar gens perquè començava a veure el pa que s'hi dóna. La recent publicació de Nits de matapobres m'ho ha confirmat. Malgrat que està agradant molt als lectors i que ha tingut una colla de ressenyes extraordinàriament elogioses -a mitjans molt diversos- segueixo fora de l'abast dels grans com l'Ara, RAC-1 i tota la colla. I encara que d'aquí a un parell d'anys tregui una nova novel·la, encara més currada, i més ben escrita, i més ben trabada que aquesta, seguiré essent un outsider. Un noi de poble que escriu lleugerament més bé que la mitjana de nois de poble, i que està disposat a perdre unes quantes hores de la seva vida plasmant idees sobre paper.

Per això he perdut la por. Si feu una mica d'arqueologia blocaire i aneu baixant estrats us adonareu que en etapes primerenques del Tardes de birres jo era indecís i temorenc. Volia quedar bé amb tothom perquè estava convençut que en un moment o altre els mitjans reconeixerien el meu geni, i que valia més no fer emprenyar ningú, no fos cas que em releguessin a la pàgina tres en comptes de la portada que em mereixia. M'imaginava a mi mateix xerrant a la tele amb la Bibiana Ballbé, o posant com un escriptor maleït i atormentat pel Culturas. M'entrevistarien els del País i els del Mundo, i només parlaria amb el diari Ara quan tingués un forat a l'agenda. Em passejaria per  RAC-1 com si fos a cal sogre, i a la Terribas només li agafaria el telèfon els dies sense ressaca. Com que famosos i famosets serien els meus futurs amics i col·legues de copes no volia fer-los emprenyar per no començar amb mal peu. Però la realitat és tossuda, i molt sovint lletja i amargant, i al final hem d'acabar reconeixent que som qui som, i que arribarem on arribarem. Tal com cantava aquell, Sé molt bé que des d'aquest bar/jo no puc arribar on ets tu.

Aquesta epifania, lluny de deprimir-me, m'ha obert els ulls. Ha sigut, per dir-ho en terminologia bíblica, el meu camí de Damasc. El meu amic i escriptor Damià Bardera feia anys que m'ho deia, i jo sense escoltar-lo. Quan saps del cert que no tens res a perdre guanyes el privilegi de poder dir realment el que penses sense haver de tenir en compte si s'emprenyarà el d'aquí o el de més enllà. Imagineu-vos: fa quatre dies em pensava que una capelleta era una església petita! No m'he d'inventar cap identitat secreta per fer el cafre per Internet perquè amagar-se sempre ho he trobat, en llenguatge Perezrevertià, una mamarrachada. Pardiez, no queda sino batirnos. Sempre li dic al meu fill gran que hem de ser valents, i el mínim que puc fer és predicar amb l'exemple. At the end of the day només ens queda això: poder-nos mirar al mirall. "Valents i bones persones" afegeix ell com un mantra. Sí, Lluc. Valents i bones persones.

LA CARETA D'EN VÍCTOR AMELA

La meva estratègia per aquest Sant Jordi era fer-me una careta de cartró d'en Víctor Amela (molt rudimentària: una simple cartolina amb una goma) i posar-me-la a l'hora de signar llibres. No ho dic per fer broma, la volia dur de debò. El resultat hauria estat més o menys aquest:

El meu raonament partia de la premissa que part dels compradors de La filla del capità groc en realitat no tenen cap intenció llegir-lo, ni tampoc hi entenen gaire de llibres (d'altra manera no l'haurien comprat), i si se l'han emportat o els hi han regalat només ha sigut perquè el nom del nostre escriptor superdotat aquests dies s'ha repetit més que el de Déu Nostrusenyor en un convent dominic. Si els compradors, deia, em veien amb la careta d'en Víctor Amela  es llançarien sobre meu i sobre -i ara ve la jugada mestra- Nits de matapobres, convençuts que és la novel·la que amb tan poca vergonya han recomanat tothora els locutors de RAC1 i els afins al grup Godó en general (per entendre el meu pla brillant el lector ha de tenir en compte que la majoria de gent que s'apropava a les parades es limitava a demanar la novel·la d'en Víctor Amela. Hauríem pogut vendre'ls-hi els Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós i no se n'haurien ni adonat, ni aquell dia ni mai).

Al final, i per una qüestió purament logística, no em vaig poder fer la careta i vaig anar a signar a cara descoberta. Si mai torno a treure una novel·la prepararé el Sant Jordi amb més temps i cura, com ho ha fet l'admirada Empar Moliné, cremant la Constitució a la tele una setmana abans. O potser em faré fotos mig despilotat com fa la Roser Amills a Twitter.

Tinc amics escriptors per a qui el llibre és una cosa molt seriosa i amb un gran valor intel·lectual i cultural. Aquests amics volen elaborar un obra pròpia, i consideren que vendre és un assumpte, per bé que benvingut, secundari. Són escriptors amb un talent enorme però sense altaveu mediàtic. Us diria els noms i segurament no en coneixeríeu cap, o a gairebé cap. Perquè aquest és el país on vivim. No sé si és igual a tot arreu, possiblement sí, però si realment volem fer un país nou hem de començar canviant algunes coses. No podem pretendre que tothom consumeixi bona literatura, però és un pecat oblidar-se de promocionar-la.

WHERE and WHEN: SANT JORDI 2016

Benvinguts al post-obligat-de-Sant-Jordi que tot blocaire ha d'escriure, sobretot si ha publicat un llibre en els darrers mesos. 

Aquest serà un post extremadament breu i per molts de vosaltres -els qui no teniu intenció de llegir ni de regalar Nits de matapobres-, extremadament avorrit. Aquest és un bon punt per deixar-lo i dedicar-vos a d'altres quefers, com ara escoltar aquesta impressionant cançó. Si heu decidit seguir llegint poseu-la igualment de fons, és collonuda. 

I ara anem a les coses serioses: si no voleu comprar La filla del Capità Groc, de l'escriptor tocat per l'Esperit Sant Víctor Amela, o el llibre de qualsevol altre col·lega que s'aprofita de la seva presència constant als mitjans per publicitar-se a bombo i platerets, i en canvi heu decidit que voleu un llibre amb molt sexe, drogues i rock and roll -un llibre TAN bo que la Revista Bearn ha tingut la bondat de col·locar-lo a la llista dels deu recomanats-, i a més a més voleu que aquest llibre us el signi l'autor revelació d'enguany, em podeu trobar als següents llocs i a les hores següents:

- Dia 21: Llibreria 22 (de fet, a l'espai que hi ha ben bé al davant), de 18:00 a 20:00 aproximadament.

- Dia 23: A l'estand d'editorial Brau, a la Rambla de Figueres de 12:00 a 13:30, i a la tarda a partir de les 17:00 a la Rambla de Girona, a la parada de la Llibreria 22, potser fins a les 18:00 o les 19:00, depenent.

Si algú vol El gat de Schrödinger ho té més difícil: ja té tres anys de vida, però segur que encara el trobareu a l'estand de l'editorial Stonberg, al Passeig de Gràcia de BCN city, a l'alçada del número 82. Si sou nous al bloc i en el seu moment no vàreu veure els tràilers, feu-hi un cop d'ull. Molen mil. Si sou més del rotllo digital, l'ebook es pot pillar aquí. 

Bon Sant Jordi a tothom i totdon. Sigueu molt feliços, encara que només sigui una estona, i mireu de fer feliç algú.

LA POR DELS HOMES

L'escriptor Michel Houllebecq pronosticava no fa gaire la desaparició del pensament masculí en el món de les arts i, més en concret, de la literatura. Segons ell, cada vegada és més difícil saber què pensen els homes perquè el pensament femení s'està imposant -en el bon sentit del terme- a gairebé tots els nivells i ambients. Segurament es tracta d'una de les seves exageracions d'espantaocells esprimatxat, però en certa manera toca os. Jo no crec que el pensament masculí desaparegui, sinó que l'antic concepte d'home està evolucionant molt de pressa per adaptar-se a la nova manera de fer de les dones. Per exemple: els homes mínimament intel·ligents s'afanyen a abandonar el paper de mascle alfa -que fins ara era pràcticament imprescindible, i pobre de tu que no fossis prou alfa- i es comuniquen més entre ells, una habilitat que les dones fa segles que dominen. A banda d'alguns imbècils residuals, cada vegada hi ha menys homes que presumeixen de les seves proeses horitzontals. A dia d'avui, el mite del latin lover és tan obsolet com el pensament que una dona sigui una fresca pel fet de canviar de manso cada setmana. Els pocs i poques que encara fan cas a aquests falsos mites són, en general, arreplegats de perfil molt baix.

La millora de la comunicació entre homes ha fet que cada vegada es parli més de les disfuncions sexuals masculines. El que abans era tabú ara és un tema que es tracta amb tota naturalitat, i molts homes admeten consumir-ne habitualment, sobretot els que no tenen parella estable. Si bé la Viagra i les seves cosines-germanes al principi anaven destinades a gent gran o amb problemes fisiològics, ara el seu ús recreatiu s'ha estès, i és perfectament normal que la prenguin homes joves i sans. Alguns dealers ja la venen d'estranquis, però molta gent prefereix aconseguir una recepta legal per tenir una font fiable i regular de subministraments. Si no, sempre queda Internet. I si algú no vol sildenafil o tadafil, el mercat és ple de comprimits menys fiables però més assequibles. Sembla ser que els més joves van bojos per aconseguir Furunbao, que a banda de posar-te-la dreta, fa que triguis més temps a escorre't. Un autèntic bàlsam de Fierabràs, vaja. De la mateixa manera que les pastilles anticonceptives van ser part de la revolució femenina i del despertar sexual de les dones, les pastilles per trempar són una autèntica democratització del sexe. A la meva segona novel·la, el gat de Schrödinger, aquesta idea hi és més ben desenvolupada. 

Per descomptat, els metges es posen les mans al cap: ningú no sap com acabarà tot això, ni si una vida depenent de  pastilles per trempar passarà algun tipus de factura als consumidors. El sentit comú sembla indicar que sí, però la gent, ara que les ha descobert, difícilment se n'estarà. Una pastilla ofereix unes garanties raonables d'èxit, sobretot si un home vol  quedar bé a les primeres cites, o si planeja no tenir-ne cap altra amb aquella persona. El pensament predominant semblar ser el qualsevol s'arrisca, i l'avall que fa baixada. Si ja ens fotem antibiòtics per qualsevol ximpleria, si abusem de l'ibuprofè i si mig país es fot ansiolítics o antidepressius, les pastilles per trempar semblen, senzillament, el següent pas. Una idea perfectament raonable en aquest món de bojos on vivim.

Els homes tenim por. Sempre hem estat els febles, encara que durant molts segles hem fet veure que no. Ara que les dones s'han tret els guants i estan disposades a embrancar-se en un combat d'igual a igual, sorgeixen tots els nostres antics temors, i fins i tot en surten de nous. Un latin lover a la barra d'un bar despertava simpatia, enveja o compassió, depèn, però una dona amb una vida sexual activa fa que molts homes corrin a la farmàcia, o on sigui, a buscar la pastilla màgica. Fa anys, quan llegia que entrevistaven a alguna actriu o model i li preguntaven si els homes li tiraven gaire els trastos, m'estranyava si ella responia que no perquè li tenien por. Amb els anys ho he anat comprenent: era ben veritat. Les fortes, noies, sempre heu estat vosaltres.

MASSA NITS DE BIRRES

Divendres passat vaig sortir de festa amb un esquadró d'amics i vaig beure més del compte. Tot i que habitualment sóc capaç de mantenir els meus hàbits etílics sota un (relatiu) control, en dies així fracasso miserablement. No és un problema que vingui d'ara, o bé que hagi empitjorat amb el temps: diria que sempre he coixejat d'aquesta mateixa cama, i en tot cas les vegades que em passa són, precisament, cada cop més distanciades. Malgrat això, aquesta indisciplina meva a l'hora de beure amb moderació en dies assenyalats és un dels defectes que menys m'estimo, i encara que durant la meva vida adulta mai m'ha portat cap problema seriós, si que em deixa coragre durant uns quants dies.

No només és la ressaca del dia següent -que, si has après alguna cosa amb els anys, pots atenuar a base de cerveses, no gaires, perquè has de mantenir un equilibri primíssim i fràgil, com una teranyina sota el pes de la rosada- sinó el fet de sentir-te com un puto imbècil durant la tota la setmana. Tants cops que t'havies promès que no tornaries a caure, i et trobes a la vora dels quaranta, amb dues criatures i una hipoteca, pet com un hooligan anglès cada vegada que surts amb els amigots. Tal vegada el problema és aquest, i no pas la borratxera en si mateixa: la sensació d'haver-te fallat a tu mateix i, d'alguna manera estranya i difosa, d'haver fallat als teus amics. Aquella conversa que volies tenir, aquella broma que tenies ganes de fer, aquell record que pretenies atesorar. La boira de les hores petites s'ho enduu tot.

I l 'endemà envies un watsapp a tothom preguntant si vas fer gaire el ridícul i ells, amb tota la paciència del món, benèvols com un confessor o com un pare amatent, et diuen que no, que anaves pet però que no vas protagonitzar cap catàstrofe. Tu esculls creure'ls (al capdavall et sembla que ho recordes tot, encara que el teu cervell és un malparit i et fa males passades creant-te records exagerats) però et queda el mal d'ànima -el mal de cap es dóna per descomptat-, sobretot si ets un neuròtic que segurament hauria de limitar el mam a una solitària copa de vi a l'hora de sopar, i potser un xupito testimonial de licor de flors, perquè no sigui dit. No tant per la salut física -que també- sinó per higiene mental.

I aleshores tens ganes de demanar disculpes a tothom. Penses que podria ser pitjor: ets un borratxo però no ets imbècil, i els imbècils són encara més difícils de suportar perquè sempre són imbècils, mentre que tu només vas borratxo molt de tant en tant, però aquest pensament no et fa sentir gaire millor, i tens por d'acabar com el rei Sísif, empenyent la punyetera pedra i caient fent rodolons, o -encara més encertat- lligat a una roca com el tità Prometeu (l`àliga rosegant-li el fetge cada matí és una metàfora perfecte de la ressaca). De manera que les demanes, les disculpes, i tanques els ulls i els punys molt fortament desitjant que sigui la darrera vegada, i que Zeus hi faci més que no pas tu.