EL JUDICI DE PARIS

Les històries s'han d'explicar des del començament. Fer tantes voltes a vegades mareja l'auditori, però la visió global que s'obté  compensa l'esforç. Quan explico la guerra de Troia als meus fills o als meus soferts alumnes sempre començo pel judici de Paris. No sé si sabeu de què va. Hi havia una boda a l'Olimp, ara no recordo de qui, i es van oblidar de convidar Eris, la deessa de la discòrdia. Si nosaltres, els mortals, ja tenim disgustos si ens oblidem d'algú a l'hora de fer taules de casament, imagineu-vos els rancuniosos déus grecs. 

A mitja boda es va presentar l'Eris, rotllo attention whore. Sempre me l'he imaginat esperrucada i mig borratxa, però també podria ser que no. Va tirar una poma d'or a sobre la taula i va dir que era un regal per la deessa més bella de totes. Ella sabia que l'Atenea, l'Afrodita i l'Hera es barallarien per aquest títol, i així va ser. Per cert, hi ha qui diu que d'aquí ve el mite de la poma del Gènesi: si obriu la Bíblia que hauríeu de tenir per casa, veureu que en cap moment es parla d'un fruit en concret. Com que va ser motiu de trencament entre els homes i Déu algú -segurament un jueu hel·lenitzat, n'hi havia molts- va decidir que seria una poma, i així va quedar fixat a la tradició. Em sembla recordar que pels musulmans és un raïm, la fruita de la qual s'obté el vi, que sabeu que tenen la dissort de tenir prohibit.

Com que no es posaven d'acord li van preguntar a en Zeus quina estava més bona i ell va respondre que no l'emmerdessin, que no volia maldecaps (i això que una de les deesses, l'Hera, era la seva dona). Va carregar aquesta responsabilitat al pobre Paris, que en aquella època només era un pastor mort de gana, però venia de casa reial, en concret, era fill de Príam, rei de Troia, que l'havia abandonat de petit perquè un oracle havia protetitzat que es carregaria la ciutat de les muralles aixecades per Possidó. 

Cada deessa va oferir regals a en Paris, però el més llaminer va ser el d'Afrodita: l'amor de la noia més bonica del món, que va resultar ser Helena de Troia. I la resta ja la sabeu. 

A darrere de la barra de la discoteca Platea -que per cert, porta el nom d'una famosa batalla entre grecs i perses- , hi havia un tapís enorme amb una representació d'aquest mite tan fantàstic. A la foto no es veu gaire bé, però així us podeu fer una idea de per on anaven els trets. 

En aquella galàxia llunyana anomenada juventut molta gent ballava, i alguns fins i tot aconseguien fer-ho sense beure.  Per intentar-ho jo havia d'anar com una cuba, i l'estampa devia ser ben galdosa. Tampoc era especialment guapo, i no vestia com els girofins, carregats de Belstaff i Bikkembergs. En definitiva, no tenia res per atreure membres del sexe oposat. 

Però si d'alguna manera aconseguia situar una noia davant del mural i robar-li un parell de segons per explicar-li el principi de la història, aleshores la cosa canviava. Molta gent se sent fascinada per la mitologia grega, i els entenc, perquè jo tampoc em canso de llegir  tot el que em cau a les mans. Aleshores, us deia, aleshores sí que tenia una oportunitat, i a vegades, si les deesses somreien, una nit de glòria.

El mural de Paris em va venir al cap ahir a la nit, al cap de quasi un any de confinament. Tancava el volum il·lustrat de la Ilíada que em va cagar el tió -vaig lent perquè llegeixo dues o tres coses alhora, us recomano molt el Mal pare, d'en Prieto- i la nit era fosca. Quasi un any de no veure amics i de perdre'ns tantes i tantes coses. Ahir tenia la moral per terra, us deia, i vaig recordar el judici de Paris, i també els moltíssims errors i decisions equivocades que he pres, i els camins que he deixat enrere perquè els pantans em semblaven més atractius. No sóc un malestruc, però tampoc he sigut mai al moment i al lloc adequat. Ahir tenia l'ànim de gairell, i la història del mural de Platea em va fer somriure. Quan hi ha massa foscor penso que com a mínim ens quedarà això: les nostres gamberrades d'adolescents tardans i les dotzenes de nits en blanc amb altres bergants que eren més germans que no pas amics. Uns quantes rialles, les històries més absurdes del món i estones de passar-nos-ho bé, quasi de felicitat. No és gaire, però amb la terrible foscor que tenim al damunt, ja és molt.