DIJOUS GRAS

Avui és Dijous Gras, el primer dia del mandat del Rei Carnestoltes. Tarda de berenars, botifarra dolça i moscatell. Oficialment comença allò de per Carnaval tot s'hi val. Sa Majestat, interpretat quasi sempre per un tarambana local amb més quilos que vergonya, dóna una sèrie d'ordres absurdes que els seus súbdits s'afanen a complir. Dies més tard cremaran el seu monarca -una mort lenta i horrorosa- sota la mirada inquisitorial de la Vella Quaresma.

Suposo que a ningú se li escapa la força d'aquesta metàfora tan poderosa, un paral·lelisme d'inquietant bellesa: en Carnestoltes agonitza entre les flames preguntant-se per què. Per què aquells que el dia anterior el reverenciaven ara segueixen les ordres d'una bacallanera reganyosa i trista, fastiguejada com una numerària de l'Opus Dei? 

La condició humana és miserable, Majestat. Els mateixos que un dia t'encimbellen l'endemà t'estimben rostos avall. Les persones són volubles, inconstants i oblidadisses. Pregunta-ho als polítics. Pregunta-ho als votants. Pregunta-ho als teus col·legues de les monarquies europees. Pregunta-ho fins i tot als seguidors d'un equip de futbol. De la gent te n'has de refiar poc, Carnestoltes. Els afalacs de seguida es converteixen en dards plens de verí. Amb tots els respectes, ets una mica papanates: tan gran i encara no saps res. En això la Vella Quaresma et supera, perquè ella coneix la naturalesa humana. Per això mateix et tolera, perquè sap que al final tothom es fa enrere. Són pocs els que es queden desperts per saludar el nou dia.

Aprofitant l'avinentesa recupero un post vell sobre el carnestoltes. Podeu llegir-lo aquí. Repassant-lo m'he sorprèns en veure que quatre anys enrere també vaig mencionar l'Opus Dei. Per què serà?

EN VACAMANSA

No sóc persona de posar-se Vamcats, ni samarretes reivindicatives, ni gaire res d'això. La meva manera de fer país és comprar productes locals, i si pot ser a petits comerços o a supermercats que treballin amb empreses d'aquí. Per això encara no he entrat al Mercadona que han posat al meu poble, i encara que inevitablement algun dia hi hauré d'anar a comprar tovalloletes de cuina i paper de wàter, procuraré, com he fet fins ara, mantenir-me fidel a les botigues. Sé de més de dos independentistes de barretina, espardenya i estelada al balcó que regalen mig sou a un home que fa importants donacions a les FAES. I després despotriquen del capitalisme i l'espanyolisme!

Divendres era en una d'aquestes botigues i mentre una desconeguda m'explicava que el seu fill -a qui se suposava que  havia de conèixer- s'ha casat amb una xilena que es veu que és un pendó, vaig veure entrar en Vacamansa.

Algun dia us explicaré com, de més jovenent, vaig ser el blanc favorit tots els bullies del poble. Un dels més temibles era en Vacamansa, un pagerol galtavermell més curt que una cua de conill, però terrorífic quan anava borratxo. Un dia el molt imbècil em va fotre un cop de puny a les costelles amb un mosquetó d'escalada que feia servir de puny americà. Però aquesta és una història per un altre dia. De moment només necessiteu saber que durant uns quants anys ell i una colla de subnormals que se li assemblaven van fer-me la vida impossible.

Ara tornem a la botiga, a la desconeguda que m'explicava que el seu fill -sí, home, un que té un cotxe vermell i fa de mecànic a Girona!- s'havia casat amb la xilena putarrota i a en Vacamansa, que va entrar i va omplir el local amb la seva presència aterridora. El paio en veure'm va somriure quasi amb beatitud, com un monjo budista a mig camí del Nirvana, va agafar el cistellet i va començar a omplir amb tot de mariconadetes.

Era tan entendridor veure'l escollir els gust dels iogurs -va triar els de maduixa amb nata, el molt nenassa- que vaig tenir la temptació de perdonar-lo. Al capdavall tothom pot tenir una mala època. Però no. Aquell tipus i els que se li assemblaven van mig desgraciar-me l'adolescència i no em dóna la gana fer com qui res. Quan va marxar de la botiga em va saludar amb el cap i fins i tot em va dedicar un somriure cordial, com volent dir "Eh, nano, què passa? Quant de temps, eh?".

Què cony devia pensar per somriure'm d'aquella manera? Que tot plegat eren coses de nanos? Sí, així és com pensa el que fot hòsties, però no pas el que se les menja. Que el temps cura totes les ferides? Ja et fotran, xaval,  tots sabem que això no passa.

Entenc que estiguis avergonyit, Vacamansa. Jo també ho estaria. Et ficaves amb mi perquè aleshores jo pesava vint quilos menys i no tenia una colla d'amigots buscabregues cobrint-me les espatlles. No et perdono perquè mai vas demanar-me perdó. Però no pateixis perquè ets tan insignificant, tan poca cosa i tan poc important que feia quinze anys que no sabia res de tu, i no recordava ni que existissis. Tan de bo passin quinze anys més abans de tornar-te a veure.

UNA MICA

El meu fill Lluc és en aquella etapa en què comença a parlar amb certa fluidesa. Em diverteix veure com crea noves construccions i com s'equivoca fent-les servir en un context que no toca. L'altre dia vaig adonar-me que la paraula que més  repeteix  és mica. Papa, una mica de mam, mirem una mica la tele, anem una mica a l'ordinador, llegeix una mica de contes, plou una mica, una mica i prou, només una mica.

Tots sabem que els nens petits es limiten a imitar-nos. Si en Lluc introdueix aquesta paraula a quasi cada frase és perquè ho sent fer. A casa, a la guarderia, al parc, potser també a la televisió. Aquests dies m'hi he estat fixant i, en efecte, els catalans sobreutilitzem aquesta paraula, fent que moltes vegades perdi el seu significat original (perquè a vegades les coses les fem molt, encara que diguem una mica. És com si ens avergonyíssim de posar-hi massa entusiasme).

A la zona on jo visc es parla sobretot en català, de manera que no m'he fixat si els castellanoparlants fan servir la paraula poco o poquito a quasi cada frase, com ho fem nosaltres. De memòria diria que no, que aquesta és una cosa molt catalana. Una mica, no fos cas que ens passéssim! Una mica i prou. I en tot cas i en el millor dels casos, de mica en mica s'omple la pica.

Potser el problema dels catalans és aquest, que tot ho fem una mica i que ens costa prémer l'accelerador. No sabem brillar amb força, ni tenir un atac de genialitat, o de mala llet, o de passió. Tot amb mesura, com deia Sòcrates, Plató, Aristòtil o algun altre grec d'aquells. El conservadurisme és ben trenat dins de l'ADN català, de manera que fins i tot les esquerres són poc esquerres -fixeu-vos sinó en el PSC i ERC- i CiU, una federació que aposta per l'oasi i la placidesa, com una festa de jubilats un dijous a la tarda, ha estat durant dècades el partit majoritari de Catalunya. L'esquerra catalana radical és anecdòtica i la dreta catalana radical diria que no existeix, o que també és anecdòtica.

Una vegada vaig llegir que els catalans érem un poble dèbil perquè sucàvem els croissants al cafè amb llet. Un simple croissant, que la majoria de vegades és tou i del dia, és massa sòlid per nosaltres, i no tenim més remei que remullar-lo ben remullat per poder-lo rosegar. Un cafè amb llet amb només una mica de cafè -no ens esveréssim massa- i, els més atrevits, amb unes gotetes, molt poquetes, de conyac.

EN SOSTRES I EN RODRÍGUEZ

Quan els arguments s'esgoten -o encara pitjor, quan t'adones que perden força davant d'un rival més capaç- només et queda un recurs: escriure bé. Si domines l'escriptura pots aparentar que tens coneixements d'un tema del qual no en tens ni puta idea, i a vegades pots derrotar dialectalment un adversari molt més llest que tu, però que no sap posar les paraules de la seva banda. No us ha de sorprendre, la majoria de periodistes i opinadors fan servir aquesta estratègia. La bellesa del text destrueix la intel·ligència, de la mateixa manera que una persona atractiva però estúpida té més oportunitats a la vida que una que sigui llesta i poc agraciada. Em sembla que més o menys tothom hi està d'acord. És una merda, però això ja ens ho va cantar en Serigo Dalma fa uns anys amb allò de Lo siento mucho/la vida es así/no la he inventado yooooooo...!

El vostre blogaire preferit va aprendre aquesta lliçó quan estudiava Humanitats a la UOC. Vaig aterrar als fòrums -autèntics camps de batalla- com un pageset aterraria a Nova York. Amb quatre lectures mal comptades i menys criteri que el regidor de festes de Villadeconejo de Arriba m'enfrontava a paios que em doblaven l'edat, em quintuplicaven la intel·ligència i feien alguna cosa relacionada amb potències i nombres llarguíssims amb les lectures. En aquells fòrums vaig conèixer a gent amb qui hem desenvolupat una gran amistat, però també vaig tenir-hi discussions galàctiques. Si vaig sobreviure-hi tant temps va ser perquè compensava amb traça estilística els meus oceans d'ignorància. Un dels meus rivals preferits -i més temuts- era en José Rodríguez (feu clic, no sigueu garrepes), militant del PSC amb un càrrec que ara no recordo. Sense pretendre-ho, en José em va ensenyar un munt de coses: a entendre la mentalitat d'un sector de població amplíssim, a obrir mires, a adonar-me que el nacionalisme a vegades (moltes segons ell, no tantes segons jo) pot ser un problema, i que per això mateix no tots els no-nacionalistes són fatxes camuflats.A dia d'avui en José és un dels socialistes valents -i amb cert nom i responsabilitat, perquè la valentia sempre requereix alguna cosa per perdre- que s'enfronta amb la línia del seu partit. Defensor ferotge del dret a decidir -i, em fa l'efecte, de la independència, tot i que potser encara no ha acabat de fer el pas- ha utilitzat les Xarxes per defensar a capa i espasa la seva postura. Malgrat que en molts temes no estem d'acord, en José mereix tot el meu respecte i admiració. És un home valent.

El cas contrari és el d'en Salvador Sostres, excolumnista estrella de l'Avui. En Sostres ha passat d'escriure articles com aquest i de militar en un independentisme de dretes a escriure en castellà a El Mundo i a mantenir tesis unionistes. El motiu no és pas cap desengany ni cap evolució personal, sinó el motor del món (després del sexe): els diners. En Sostres, incapaç de reconèixer que en el fons és tan mercenari com qualsevol d'aquests paios que persegueixen pilotes ara amb un equip, ara amb un altre, es desfà amb tota classe d'excuses i, amb un gir argumental impressionant, acaba culpant a Convergència (ell que l'havia defensat tant) de tots els mals de la nació i del suposat fracàs del procés. En Sostres té pocs arguments però el paio sap com fer ballar les paraules. No m'avergonyeix reconèixer que l'he llegit durant anys, i que en la meva escriptura hi ha alguna cosa sostriana.  És el que us deia: la prevalença de la forma sobre el fons. En Sostres escriu molt bé -les coses com siguin- però representa exactament el contrari que en Rodríguez: els catalans de moltes generacions enrere que per un plat de llenties (o de foie, en el seu cas, i un xarrup de xampany francès) són capaços de vendre's i on abans deien blat ara diuen ordi. I amb la panxa plena -cada dia és més gras i suós- ens destija bon vent i barca nova. Aquest és l'home que tantes lliçons de valentia ens havia donat.

ROB FORD

Els catalans tendim a idolatrar els països nòrdics, que veiem com el non plus ultra de l'organització i la bona política. És fàcil ser un país més seriós i menys podrit per la corrupció com ho és Espanya, però quan t'hi fixes una mica de seguida veus que, com diuen els nostres veïns, en todas partes se cuecen habas.

Mireu si no en Rob Ford, el rodanxó alcalde de Toronto. Canadà passa per ser una país civilitzat, a diferència dels EUA, que ens els imaginem habitats per pistolers liberals i psicòpates de tota classe que disparen a tort i a dret. Rob Ford ha admès públicament haver consumit crack. Per tranquil·litzar els canadencs, poc amics de les emocions fortes, ha assegurat que només ho feia els dies que anava completament borratxo. A la foto de sota el veiem un dia que anava a pillar amb els seus col·legues negrates.

 

En Rob fa com i jo no n'aprèn per més vegades que se la foti. Al vídeo de sota el podem veure a altes hores de la matinada en un fast food, la destinació preferida dels borratxos noctàmbuls, cridant als clients com un energúmen qualsevol i imitant l'accent jamaicà. 

 

En un altre vídeo que a mi em fa especial gràcia Rob Ford jura que és capaç de derrotar a no sé qui en un cage fight o combat de gàbia, una modalitat de lluita extremadament violenta per les seves poques regles. Ford és gargantuesc i segur que té un bon punch, però dubto que sense anar enxufat de crack duri gaire estona en una baralla de debò.

A Espanya tenim princeses lladregotes, polítics corruptes de tots els colors, empresaris espavilats i funcionaris de dits llargs. Però de Robs Ford encara no en tenim cap (durant un temps vam creure que Jesús Gil podria ser el Ford espanyol, però la cosa no va acabar de quallar). Malgrat tot, confïo en els meus conciutadans i sé que mai deixarem que els canadencs, tan previsibles i correctes ells, ens passin la mà per la cara.

BENVOLGUT CICLISTA IMBÈCIL

Segur que et recordes de mi. Si no, malament rai. Perquè Déu n'hi do, xaval. Però abans de refrescar-te la memòria deixa'm posar-te en situació. Fa dos dissabtes vaig estar-me -literalment- deu minuts darrera d'un grup de ciclistes que ocupaven tot el carril. Jo i una corrua llarguíssima de cotxes vam seguir els teus companys pacientment, demostrant un civisme exquisit, fins que els teus col·legues van decidir que ja n'hi havia prou i, posant-se en fila, van deixar que els adelantéssim. No et negaré que per mi i per la resta dels conductors -sobretot pels que tenien pressa- va ser extremadament emprenyador (ja s'haurien pogut arrenglerar abans) però dubto que cap d'aquells ciclistes tingués motius de queixa. Cada vegada més, la gent entén que les biciletes són un vehicle com qualsevol altre i tenen el mateix dret a circular per la via pública.

El teu cas va ser diferent. Era dilluns passat, te'n recordes? Jo pujava per la carretera de Sant Grau d'Ardenya i tu la baixaves. El teu company d'entrenament anava exactament pel mig de la carretera i va ser fàcil d'esquivar -si la carretera hagués estat una mica més estreta potser no, en tot cas aquest és un altre tema-. Però tu no. Tu ets el puto rei del mambo i, esclar, vas pel carril contrari. Aquell dilluns no et van salvar els teus reflexos, sinó els meus. Perquè si jo no hagués reaccionat com un llampec i hagués anat una mica distret (o hagués sigut un avi, o un novell, o tingués son a les orelles) t'hauries menjat el radiador del meu cotxe. I el pitjor no és això: per culpa teva quasi em foto una hòstia contra un marge i el meu fill anava al seient darrera, així que no t'ho perdono, imbècil. Et vaig refrescant la memòria? Sí home, sóc el que després d'esquivar-nos mútuament es va quedar parat al mig de la carretera, blanc com un paper i amb les cames tremolant-li. No sé per què vaig tocar el clàxon, hauria estat més fàcil abaixar la finestra i cridar: "Fill de la grandíssima puta!" però no hauria servit de res perquè tu ja eres carretera avall, com si res, convençut que els teus reflexos t'havien salvat. I tornem-hi, que no ha estat res.

Cada vegada veig més clar que hauré de fer com alguns dels teus amics, comprar una càmera al Mediamarket i instal·lar-la al cotxe. En poc temps hauré gravat unes quantes imprudències i quan surti un dels teus amics a la televisió a ensenyar imatges de conductors incívics (prèvies a la denúncia, a veure si es pot comprar una bicicleta nova) jo penjaré a la Xarxa les meves. A veure qui guanya.

5 POLÍTICS A QUI ODIO

5- ROUCO VARELA
En Rouco no és un polític civil però a la seva manera participa -o participava- en política. Monsenyor Rouco - faria molta més gràcia si es digués Rocco- representa tot allò fosc i equivocat de l'Església catòlica. Estic convençut (i ho dic de debò) que ell i els que se li assemblen mai han llegit la Bíblia, i si ho han fet es tracta d'una versió molt diferent a la quejo fullejo de tant en tant. Potser amb uns quants llibres de més o de menys. I si l'han llegida i realment creuen que actuen conforme el que va ensenyar Jesús de Natzaret és que el ministre Wert té raó i la comprensió lectora espanyola és nefasta. A banda de la seva ideologia Monsenyor Rouco té un aspecte intimidant, tètric, de conspirador Vaticà. És tan poc creïble predicant l'amor com una nimfòmana predicant la castedat.

4- ARNALDO OTEGUI

Diuen que quan militava a ETA tenia per nick "El Flaco". Abadonada la lluita armada, l'Arnaldo s'ha abandonat a si mateix i quan no és a la presó recorre tasques i herrikotabernes afartant-se de pinxos, montaditos i cassoletes. Otegui és admirat per molts catalans afectats de basquitits -sembla que gràcies a Déu cada dia menys, però encara en queden- i odiat pels espanyols (i per mi) pels seus constants xantatges i les seves amenaces solapades. I no dic res més, que els tentacles d'aquesta fauna són molt llargs i ja m'he fotut en prou merders per culpa d'aquesta merda de blog.

3- PERE NAVARRO
Segur que esteu pensant: "Ostres, que original que ets, Jordi, et deus creure que has inventat la sopa d'all". I teniu raó: odiar a en Pere Navarro és perfectament mainstream. Avui en dia no ets ningú si no odies a en Pere Navarro. Everybody hates Navarro. I la veritat és que l'home s'ho guanya a pols: en pocs mesos ha passat de ser un col·laborador necessari però emprenyador a un dels enemics més furibunds de l'independentisme. El PSC, un partit amb una trajectòria lloable en defensa dels interessos de Catalunya, ha esdevingut ara una trista sucursal del PSOE, com una d'aquestes franquícies que fan menjar dolent.

2- ALÍCIA SÁNCHEZ CAMACHO
A cop d'ull podria semblar una estrella del porno dels setanta en hores baixes que ha abusat del bòtox i que ha recorregut massa quilòmetres. Però quan poues una mica més en la seva lletjor t'adones que aquesta dona mai ha estat bonica, i que el seu rostre no és res més que un mirall de la seva ànima mesquina. La seva lletjor té alguna cosa primigènia i ens remet als mites reptilians que hi ha enterrats en el nostre subconscient col·lectiu.
Procliu a les eufòries i als excessos -només cal veure-la quan venen els seus amics del PP, o quan una manifestació que convoca reuneix més d'un centenar de ciutadans-  Camacho sembla una d'aquelles persones amb greus altibaixos emocionals i que insisteix a explicar-te les seves misèries vitals si et toca seure al seu costat en un sopar.

 
1- ALEJO VIDAL QUADRAS
Si m'encarreguessin el guió d'una pel·lícula  i em demanessin que dissenyés un dolent molt dolent segurament m'inspiraria en l'Alejo. Més enllà de les seves lamentables idees ultradretanes i catalanòfobes aquest individu és la caricatura d'un malvat de mala telesèrie dels anys setanta: veu rogallasa, com si cada matí glopegés sorra, calba mal portada, mig-somriure i celles de malvat. L'Alejo és un personatge odiat a Catalunya i estimat a Madrid, una mica com l'Alberto Boadella (tant l'un com l'altre han castellanitzat el seu nom per semblar més simpàtics dins dels ambients cavernaris). Ara milita a Vox, un partit extremista molt més adequat pels seus deliris bèl·lics que no pas el PP, que ha de mantenir una certa aparença democràtica. El somni més humit de l'Alejo és que una columna de blindats recorri la Diagonal i que la Guàrdia Civil assumeixi el control de Catalunya.