El primer record que tinc d'escriure és de fa deu anys. Era a Irlanda, dalt d'un autobús. M'havia perdut i no sabia tornar a casa. Finalment vaig comprendre que anava en un bus d'una altra línia. Emprenyat, vaig agafar la llibreta que duia per apuntar adreces i telèfons de bars on pensava anar a treballar de cambrer i vaig començar a escriure paraulotes. A cagar-me en la mestressa de la casa, una vella que per veure-la somriure havies d'agafar una foto seva i donar-li la volta. A maleir la meva idea de passar uns quants mesos a l'illa. A dir-me que era un idiota perdut. Al final l'aventura a Irlanda va acabar bé: vaig saber tornar, no vaig treballar enlloc, em vaig gastar els pocs estalvis que tenia i vaig acabar dominant les línies de bus de Dublín i els pubs de la ciutat. Era l'època daurada d'en Ricky Martin i d'en Chayanne, i els llatins estàvem de moda. Ens deixaven entrar a totes les discoteques mentre els irlandesos feien cues llarguíssimes, pensant-se que els hi organitzaríem un bailoteo i revolucionaríem a les noies. En realitat ens quedàvem en un racó de barra i l'única cosa que revolucionàvem era el nostre fetge. Les dublineses, en veure que no ballàvem, de seguida perdien l'interès.
Suposo que tot va començar en aquell autobús. Mentre era a Irlanda vaig començar a escriure regularment, sense cap intenció concreta. Simplement anava a un bar i escrivia. Recordo amb afecte el Black Widow: un pub que feia olor a resclosit i a cervesa agra, amb llar de foc i borratxos que no et deixaven marxar fins que no anaves borratxo tu també. Conservo textos d'aquella època que, al rellegir-los, em fan posar vermell: que pretenció que podia arribar a ser! Vaig parar d'escriure un parell d'anys i quan vaig tornar-hi vaig començar a enviar contes curts a certàmens literaris. Alguns em van anar molt bé, d'altres no tant. Ja se sap. Sigui com sigui, he anat fent fins avui. Tinc més d'una dotzena de relats curts publicats a diferents bandes, així que no em puc queixar.
I arribem al Facebook i al blog. Sempre havia pensat que era un tema difícil, tècnicament molt complexe. Fent un cop d'ull m'adono que un mico sabria fer-lo anar. De manera que m'hi poso, sense una idea massa clara del que hi escriuré.
Espero que tots plegats en traiem alguna cosa de profit. A tothom, gràcies per perdre una estona del vostre temps llegint-me. Per mi és molt important.
De veritat.
