Quan era petit i em preguntaven quin Rei Mag m'agrava més sempre deia que el Ros. El Negre era massa
mainstream, massa vist. Tots els nens l'adoraven, basant-se en l'absurda creença que tirava més caramels que no pas els altres, i que els seus regals eren millors. La meva àvia, en canvi, afirmava que era una figura punitiva i que només duia carbó. Segurament moltes àvies deien el mateix, aleshores la correcció política no era el que és ara, que fins i tot volen que un patge negre del Pare Noel
deixi de treballar . Entre naps i cols, en Baltasar tenia un munt de fans, o com a mínim es parlava molt d'ell, que en aquest món nostre, tan boig, ve a ser el mateix.
El Rei Blanc, en canvi, era el savi, el veterà, el líder, i només per això la majoria dels nens ens el miràvem amb suspicàcia. Era la tria dels adults, suposo que perquè s'hi veien reflectits. A mi mai no em va fer gaire gràcia, i encara avui no em cau gens bé, amb aquells aires de superioritat que gasta. No en vull saber res, d'en Melcior, que va intentar fer-se veure regalant or al Nen Jesús.
En canvi en Gaspar, el
Rei Ros, no era estimat ni per nens ni per adults, i potser per això vaig escollir-lo, de la mateixa manera que el meu personatge preferit de Bola de Drac sempre
ha estat en Yamcha. A la taula on escric aquest post hi tinc una figura que el meu germà va tenir la gentilesa de dur-me de Japó, i de tant en tant me'l miro i li pregunto què tal, tio? Pobre Yamcha, que tampoc no agradava a ningú. En fi, que l'atracció pels perdedors em va començar de ben petit, ja ho veieu.
Fa molts anys
l'atzar va fer que conegués un patge del Rei Ros. Ara que sóc més vell penso que potser no va ser l'atzar, però tan li fa. El cas és que el patge i jo ens trobem una vegada l'any, en algun moment abans del dia de Reis. Aquest any hem quedat el dematí del dia quatre, perquè el dia cinc sempre va a tot drap. Li he explicat que ja no podríem brindar amb
Jura perquè gairebé no bec, però ell se n'ha empassat un got igualment mentre jo em conformava amb un tallat. "Com és la vida sense alcohol?" ha volgut saber. D'entrada és més avorrida, però també és més productiva. Ara tinc més temps per tot. Ah, ha dit, i ha demanat un segon whisky a la cambrera de
La vella fàbrica.
En fi, què vols aquest any? Com sempre m'ha fet rumiar. Podria dir que tinc de tot, però ja sabeu que tot i res són termes relatius. No ho tinc tot, encara que quan tinc els ànims encesos tinc la sensació que ho puc fer tot. Aquest estat d'ànim em dura poca estona, i potser seria un bon regal tenir una mica més d'estabilitat, de serenor, perquè quan no em sento com un heroi invencible, homèric o wagnerià, em canso de manera espantosa, i tot ho veig negre. Ara que rellegeixo aquestes línies m'adono que us dec semblar una persona desequilibrada, i potser no n'hi ha per tant, però sí que sóc un home de contrastos. Un dia puc escriure Lèmmings - que ha de sortir en castellà aquest 2019, quin regalàs!- i l'endemà somicar com un infant mal criat perquè les paraules no em volen creure.
Una vegada, fa moltíssims anys, una senyora em va tirar unes pedres amb runes gravades -una versió nòrdica del tarot- i em va sortir la
runa de la collita. Em va dir que havia vingut a aquest món a recollir. Aquell dia anava una mica pet, i aquella senyora em va semblar molt creïble, i vaig quedar molt parat. Sóc un paio impressionable, ja ho veieu. Però a vegades encara penso que la senyora tenia raó, i que tinc molta sort perquè l'únic que he de fer és ajupir-me a recollir. D'altres, em sento com en Sísif empenyent la roca.
M'agradaria, això sí, una màquina molt màgica i molt poderosa que fes que el temps anés més a poc a poc. És una tragèdia això de la velocitat dels dies: ja tenim el Nadal quasi acabat. Si puc demanar una cosa, li he dit, vull això. La màquina màgica. El tio s'ha fotut a riure i ha dit posa't a la cua, matat, que ets un matat. Tothom vol aquesta màquina, però saps què? Si us en duguéssim una a cada un -no dubtis que tenim la capacitat per fer-ho- després no valoraríeu gens el temps que teniu. La vida comença a molar quan et dones compte que els dies no són infinits, i que les coses que no facis avui ja no les faràs. Els joves diuen
carpe diem, aprofita el moment, perquè ells es pensen que són eterns. Nosaltres,
festina mox nox: afanya't, que aviat serà de nit. No et vas tatuar això, fa poc? m'ha preguntat el patge. Sí. Doncs això, xaval. Matat,que ets un matat.
Després li he explicat una mica com ha anat aquest any. Li ha fet molta gràcia que Lèmmings tingués presència a diaris com l'ABC, el Periódico i la Vanguardia, i que diaris propers com l'Ara o el Diari de Girona no volguessin publicar ni una trista nota de premsa. Per coses així la gent canvia de bàndol, fixa't en en Boadella, m'ha dit el patge, i he pensat que tenia part de raó, però que ara per ara no tinc pensat fer-me membre de Societat Civil Catalana. A arrel d'això li he comentat que aquest ha sigut l'any que he enterrat l'única cosa en la qual he cregut durant un temps brevíssim. Els polítics ens han enredat, tio, li deia jo mentre que ell es fotia el tercer whisky. Sí, ha dit ell. Però hi ha una cosa que no la tens ben entesa, xaval. Li he preguntat quina cosa era, i m'ha dit que sap -perquè ells tot ho saben- que cada dia, abans d'anar a dormir, vaig a acotxar els meus fills i els hi faig un petó a la galta. Abans els hi he hagut d'explicar un conte i cada dia -excepte, potser, els dies que estic molt enfadat perquè han fet alguna dolenteria- els hi dic que els estimo. A vegades ells em responen "jo també".
Ho veus, ha rigut el patge, ho veus com sí que encara creus en algunes coses?
