EL MEU NO-ANÀLISI POLÍTIC (o una batalleta de bar)

Com que sóc un analista polític pèssim no faré una lectura dels resultats de les eleccions. En canvi, us explicaré un parell de coses sobre baralles de bar (un bloc que es digui Tardes de Birres de tant en tant ha de parlar de baralles).

Imaginem algú en un bar fent copes amb els col·legues. Porten estona bevent i estan tots eufòrics. Exaltació de l'amistat i tota la pesca, ja sabeu com va. Aviat comencen les males mirades amb una taula propera. El nostre heroi, mentre anava a canviar l'aigua de les olives, s'ha mig enganxat amb un altre borratxot, i han deixat l'assumpte pendent. "Si hi ha problemes saltarem" asseguren els seus amics". "No pateixis". El protagonista de la nostra història se'n refia i, en comptes de baixar el cap, aguanta la mirada del seu retador. "Però no em falleu, eh?".

L'alcohol i la testosterona fan de les seves i, abans que s'adonin de res, ja són tots drets, i comencen les empentes i els insults. El nostre heroi es veu fort i creu que guanyarà la baralla. Tots són amb ell. Però de cop alguna cosa falla: un dels seus amics s'ha recordat que tenia set, i ha cregut que era un bon moment per anar a demanar una altra cervesa a la barra. Un altre de la colla s'escapoleix perquè els nervis sempre li fan venir ganes de pixar i, esclar, no es pot barallar amb ningú amb la bufeta plena. Un tercer entrelluca una noia bonica entre els tafaners i va a tirar-li els trastos. Fa setmanes que no suca, i el primer és el primer.

De manera que el protagonista es queda sol. Els seus rivals són molts, molt grossos i estan molt enfadats. De seguida comprèn que la millor estratègia és una retirada honrosa. Sortir d'allà amb les dents intactes, i ja fotrà crits als seus amics l'endemà, a l'hora del cafè. Sempre li diuen gallina i cagadubtes, i tenen certa raó. Però per una vegada que hi fot ous, tothom guilla perquè a ningú li agrada participar en una baralla que li deixarà la cara com un mapa. El proper cop, pensa, s'ho rumiarà dues vegades abans de ficar-se en un altre embolic.

HO TENEN CLARÍSSIM

Ahir vaig anar a la llibreria Cucut de Torroella a presentar l'últim llibre d'en Damià Bardera. Vaig tenir l'honor de fer-ho al costat d'en Pau Planas i de la Judit Pujadó. Vaig arribar d'hora i de seguida vaig localitzar un bar on poder fer-hi un tallat. Era dels bons: al meu costat, a la barra, hi seia un negre esdentegat que bevia xupitors de whisky amb sal i llimona, com si fossin tequilas, i no parava de cridar "This is my last chupito". I vinga a riure. Va haver-hi un moment que una colla de noies es van deturar davant del bar. El negre va posar-se dret d'un bot i va anar a increpar-les. Les noies van fugir cames ajudeu-me.

A la cantonada de la barra hi havia una colla d'homes mal girbats que parlaven de política. No estaven exactament borratxos, perquè aquesta gent mai va exactament borratxa, però s'hi acostaven. El tema era la jornada de reflexió. Era de comú acord que ja estava tot reflexionat: els polítics són una colla de mal parits i els votarà sa puta mare. Això deien aquells tipus, amb paraules força més gruixudes que aquestes.

Aquella colla d'atrapats va fer-me pensar en el dia del casament del príncep Felip. Jo era a l'Onyar -un bar cosí germà d'aquest que us explico- prenent un cafè (o una cervesa, qui sap). A la tele hi sortien imatges en directe del casament del príncep. Plovia a bots i barrals, i tots els convidats vinga a córrer, amb aquelles pameles  i aquells esmòquings tan elegants. Els clients de l'Onyar s'ho miraven amb una indiferència total. Vaig fer un comentari sobre la boda, no recordo quin, amb l'esperança de fer-me el simpàtic. Era un comentari despectiu, del tipus "ja t'està bé que plogui" o alguna cosa semblant. Esperava que els meus companys de barra s'afegirien a la meva broma antimonàrquica, però no va fer-ho ningú . No pas perquè fossin partidaris de la casa reial, sinó simplement perquè se'ls en refotia tot plegat. Com als paios del bar d'ahir.

Sovint ens oblidem d'aquest grup de població, d'altra banda prou nombrós. Són abstencionstes, però no pas perquè no trobin un partit que els representi, ni perquè els fa mandra, ni perquè és una manera de protestar contra el sistema. Senzillament els importa una merda.  Ni dretes, ni esquerres, ni catalanisme ni espanyolisme. Volen que passin els dies ràpid, que la sort els hi somrigui d'una punyetera vegada i  aconseguir uns quants euros  per poder fer un parell de canyes o tres. O xupitos de whisky amb sal i llimona, com si fossin tequilas (quina combinació més rara).

EL VÍDEO PORC D'EN PEDRO J

En Pedro J. Ramírez ha tornat a fer servir el seu diari per tirar palades de merda a Catalunya en un moment que deixa clar que la seva intenció real no és desenmascarar una pressumpta evasió de fons, sinó dinamitar les institucions catalanes.

En moments així és saludable recordar el vídeo que fa uns anys va sortir a la llum, crec que de la mà de la revista Época, protagonitzat per Pedro J. i una prostituta negra inmensa de nom Exuperancia Rabú. Durant un temps el vídeo va córrer, però en aquella època Internet era a les beceroles -no sé ni si existia-, i el periodista va ser prou ràpid per interceptar-lo i evitar que s'escampés. Sembla ser que l'home duia un corsé de color vermell i es deixava sodomitzar amb un consolador de plàstic per la prostituta guineana. Després, la dona se li va pixar al damunt. Ell, durant tota la gravació, li demanava a la dona que anés amb molt de compte.

Durant molt temps s'ha negat que el protagonista fos en Pedro J. La veritat és que la qualitat és dolenta, i sobretot es veu  la dona i el cul de l'home. El vídeo és relativament senzill de trobar a Internet, però les pàgines on apareix van caient l'una darrera de l'altra. Aquest fet tan simple ja dóna pistes sobre la veracitat de la cinta. A més, la veu no enganya. Imagino que els becaris del Mundo van enfeinats localitzant i atacant les pàgines web on el vídeo va apareixent. Em pregunto com s'ho fan després per mirar a la cara del seu director sense que se'ls hi escapi el riure.

Aquest és l'home que ha fet tremolar Catalunya. Un pervertit que es disfressa de dona i que es deixa donar pel cul per una puta de més de cent quilos. Cal que ho tinguem ben present cada vegada que aquest tipus deixi anar verí contra les nostres institucions. Diuen que la talla d'un home es mesura per la grandesa dels seus enemics. Val més que no facin servir aquesta premissa amb Catalunya.

JA QUASI EL TENIM AQUÍ

El gat de Schrödigner finalment ha nascut. Ha estat un part prou ràpid i sense gaires complicacions (potser el Cosmos em vol compensar pel naixement del meu fill Lluc, que va incloure una cessària inesperada i un munt d'hores d'angoixa). Encara no és a les llibreries -hi arribarà en breu- però ja es pot comprar per correu a la pàgina web de l'editorial. És aquesta:

Editorial Stonberg

BRONQUIOLITIS

En Lluc té una bronquiolitis, que crec que és el mateix que una bronquitis, però no n'estic segur. Havia estat malalt altres vegades però aquest cop sembla que va de debò. A les nits no pot dormir perquè els mocs li obstrueixen les vies respiratòries i es desperta sovint. Si tenim sort torna a agafar el son relativament de pressa. Si no, s'està una estona despert.

Això pot passar unes vuit vegades per nit. Quan finalment aconsegueix adormir-se tu t'estàs una bona estona observant com respira, no fos cas que tornés a quedar-se sense aire. A vegades tens mala sort i la son no torna, i et quedes al llit, devetllat. Ja us podeu imaginar que el descans no té cap mena de qualitat, i l'endemà et lleves fet pols. T'arrossegues com pots fins a la dutxa i et vesteixes amb el primer que trobes. És un miracle que cap dia hagi sortit al carrer amb pijama, o amb pantalons curts de kickboxing i la camisa dels casaments. L'humor, lògicament, empitjora, i hi ha cops que saps que estàs a punt de dir una imbecil·litat. Ho saps perfectament, però no hi ha manera de fer que la imbecil·litat se't quedi a a dins.  Res ajuda a fer-te sentir millor. Als vespres estàs rendit però et queda feina a fer, de manera que t'asseus al sofà a llegir o a preparar alguna cosa, i els plors del nen et desperten i et trobes al llit, i amb prou feines recordes com hi has arribat.

Avui el metge li ha receptat antibiòtics i Ventolin. Per culpa dels mocs vomita sovint, i és impossible saber si ha vomitat l'antibiòtic o no. Qualsevol s'arrisca a donar-n'hi més dosis, però i si l'ha tret tot? No hi ha manera de saber-ho, i l'angoixa t'atenalla, fen-te sentir indefens i desorientat. El Ventolin també és un tema difícil. A banda de destapar bronquis, provoca hiperactivitat temporal en la majoria dels casos. Mentre escric aquestes ratlles tinc a en Lluc voltant pel menjador, amb els ulls com plats i una energia impròpia d'aquesta hora. Aquesta nit tampoc dormiré gaire, i el cansament se sumarà al que fa dies que arrossego. Ahir la fisio em va dir que estava, literalment, a punt de trencar-me.

Això és el que ningú t'explica de tenir fills. Més enllà de les anècdotes gracioses, dels moments bons i de les satisfaccions hi ha les bronquiolitis, els antibiòtics vomitats i la hiperactivitat temporal causada per un broncodilatador.

EL TRÀILER BOOK

Ja tenim el tràiler book enllestit.

UN CONTE DE NADAL

Avui la revista digital de cultura nuvol.com publica el relat Un conte de Nadal, del meu amic Damià Bardera. El conte forma part del seu nou recull, els homes del sac. Podeu llegir-lo aquí. El conte és com un cop de puny: molt ràpid i et deixa mig estabornit. Si no heu llegit mai res d'en Damià aquest pot ser un bon punt d'entrada. No us deixarà indiferents. Paraula d'honor.

BÚSCATE OTRO PERRO QUE TE LADRE, PRINCESA

No escolto gaire música. Per tant, poques vegades compro res. Només si algun conegut toca en un grup, o coses així (suposo que, en certa manera, m'hi sento molt afí). En Joaquin Sabina és dels pocs artistes reconeguts que, més o menys, he anat seguint i comprant. M'agraden les seves lletres i m'agrada la seva veu de cassalla. Sempre he pensat que hi ha molta part de personatge, i m'ha incomodat una mica aquest bardemisme que practica, aquesta esquerra caviar i més estètica que utilitària, tan gauche divine i enamorada de sí mateixa. Malgrat tot, em considero un gran fan seu.

Aquests dies hem sabut que ha cedit una de les seves lletres al partit més infame que ha trepitjat mai Catalunya, i potser fins i tot Espanya: Ciudadanos. Hauria entès -i trobat lògic- que Sabina hagués col·laborat amb el PSC o amb Iniciativa. Però precisament amb aquests? Un partit d'odiadors professionals, l'únic programa dels quals és la destrucció sistemàtica de la cultura i de la nació catalana. Entenc que el PP tingui actituds espanyolistes. Al capdavall, és un partit nacionalista espanyol que obeeix els dictats de Madrid, i que defensa un centralisme desacomplexat. Els peperos catalans són com els governadors romans de les províncies: exiliats que haurien preferit estar en qualsevol altre lloc que no fos aquell. Però Ciudadanos és diferent: és un partit nascut a Catalunya i integrat per gent que teòricament viu i treballa aquí. En certa manera sento fascinació per aquest odi caïnita, per aquest rebuig total cap a una cultura que també és la seva.

Sabina, t'he escoltat durant molts anys. Admiro la teva música i les teves lletres, i envejo la teva poesia. Em sap greu, col·lega, però a partir d'avui no gastaré ni un sol cèntim en un disc teu. Tampoc penso venir-te a veure quan vinguis pels volts de Girona, com feia fins ara. Això teu se m'ha posat més malament que un sopar en un buffet lliure xinès. No sé si t'adones del que has fet. Espero de tot cor que tot plegat hagi sigut un malentès de proporcions còsmiques, o que els hi cedissis la cançó un dia amb una borratxera o una ressaca de les que fan història. Alguna cosa fas malament quan la gent de El Mundo, amb en Pedro J. al capdavant, t'aplaudeixen.

PUNYS I LLIBRES

Ahir a la tarda vaig anar al gimnàs. Vaig dur-los un exemplar de la Revista de Girona on hi ha un article meu sobre els esports de contacte. L'article, Punys, cor i ment, encara no és la Xarxa, però si teniu la revista a mà feu-hi un cop d'ull. Les fotografies són obra de la meva amiga Olga del Águila.

La qüestió és que feia un any que no anava a aquest gimnàs en concret. Entre que em vaig desllorigar el turmell i  que va néixer en Lluc que  he tingut poc temps per entrenar. Em va recomfortar veure que les coses no han canviat gaire: més o menys la mateixa gent fent més o menys les mateixes coses. Tots seguexien amb bona forma física, i jo segueixo fent esforços per convèncer-me de que és un problema d'edat, i no pas de manca d'entrenament. 

Després de clavar quatre cops al sac -era tan dur i pesava tant, fa un any?-  vaig dutxar-me i vaig anar a la Llibreria 22, a veure la presentació del nou llibre d'en Damià Bardera. Els homes del sac. Tinc l'honor de ser un dels que li faran la presentació de Torroella (us en mantindré informats) i vaig deixar-me caure per la de Girona per inspirar-me i assegurar-me de no dir cap barrabassada. Amb mi hi haurà en Pau Planas, a qui vaig poder saludar ahir, i la Judit Pujadó. És un llibre de relats del qual parlaré més endavant i amb més cura, perquè en Bardera és un home meticulós i després em fa puntualitzar els meus comentaris, de manera que no diré res fins que no ho tingui ben pensat i estigui en presència del meu advocat (ho sento, Damià). 

LA PRESENTACIÓ DE CASSÀ

El dia 29 de novembre en Joan Carles Codolà i jo presentem El gat de Schrödinger a Cassà. Si algú ha vist l'agenda cultural s'haurà donat compte de que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. En efecte, el llibre NO es presentarà a la Llar dels Jubilats de Cassà, i l'entrada NO valdrà vuit euros pels no-socis i set euros pels socis. La presentació es farà a la Sala Galà i, lògicament, serà gratuïta (tot i que l'editor i jo us agrairem que compreu el llibre). Serà a les vuit del vespre. A la mateixa hora, els iaios organitzen el ball dels dijous, i d'aquí ha vingut l'errada. Intentarem que a la presentació també hi hagi cava, i que sigui mínimament divertida. M'entristiria que els jubilats se m'emportessin el públic...

IKEA

La setmana passada vaig llegir un article sobre el fundador i propietari d'IKEA, Ingvar Kamprad. Algunes coses ja les sabia, però sempre està bé que et refresquin la memòria, sobretot si tens pensat comprar-te un sofà nou i no saps on anar. Per exemple, en vàries ocasions s'ha parlat de l'explotació laboral que sofreixen els treballadors que fabriquen els mobles. Fins i tot s'ha parlat d'explotació infantil. És curiós que hi hagi tanta gent disposada a boicotejar la Coca Cola bevent, per exemple, Meca Cola, però després facin cua a l'IKEA els dissabtes a la tarda.

Però centrem-nos en la figura d'Ingvar Kamprad. La seva obsessió per estalviar és llegendària. Viu en una casa prefabricada, com els penjats que surten a les sèries americanes. Es desplaça  amb transport públic i vesteix com un jubilat pobre -a vegades li han vetat l'entrada a alguns actes en pensar-se que era un iaio xafarder i ociós-. Fa les compres personalment, i inverteix moltíssim temps a l'hora d'escollir quin és el producte més barat. Va amunt i avall amb línies aèries de baix cost, aguantant les humiliacions i els mals tractes com qualsevol altre passatger. Esperit humil o transtorn obsessiu? Personalment em decanto per la segona opció. 

O potser és un sentiment de culpa? De jove va tenir contacte amb partits pro-nazi, i va ser-ne un militant molt actiu i convençut (massa sovint ens oblidem que Suècia, tot i que teòricament era neutral -com Espanya- va ser un dels aliats més fidels del Führer). Ell ho ha reconegut públicament, limitant-se a dir negre quan ahir deia blanc. I santes pasqües. De fet, la línia de mobles de l'IKEA segueix, en certa manera, l'esperit nacional-socialista: productes a preus baixos per fer contenta la massa, i alhora uniformitzar-la.  Kamprad també ha reconegut públicament el seu alcoholisme, modalitat vodka.

Malgrat tot, s'ha de reconèixer que aquest home és un geni: IKEA segurament és l'única cadena del món que fa pagar pel catàleg i, el pitjor de tot, és que la gent fa cua per comprar-lo.