LLIÇONS MOLT DOLOROSES

Ahir alguns amics meus i jo manteníem una conversa ben idiota sobre les avantatges de ser solter envers les d'estar casat i emmainadat. Cadascú defensava les seves idees amb passió -per no dir amb tossuderia-, i sense cedir ni un mil·límetre, no fos cas. És estrany que de tant en tant passin coses així, però suposo que en el fons l'amistat és això. Els amics són aquells que t'aguanten a les verdes i a les madures perquè ningú més no vol fer-ho. Al final del debat jo argumentava que algú amb fills i algú sense juguen a lligues completament diferents, i és molt difícil que hi hagi comprensió mútua. Sóc pare recent i recordo molt bé com pensava fa tot just un any.

Poques hores després vaig saber que havia mort el nebot d'una companya de feina. Només tenia quatre anys. Qualsevol persona queda colpida amb una notícia així, però des que va néixer en Lluc que em deprimeixen de mala manera. Penso en el patiment dels pares, però encara penso més en el patiment del nen. No prego, perquè pregar no serveix de res, però sí que desitjo que els metges trobessin la manera de que la pobra criatura passés uns darrers dies plàcidament sedat, sense patir. El dolor dels familiars deu ser brutal, diferent a qualsevol cosa coneguda fins al moment. Notícies com aquestes ens recorden que vivim en un món merdós i terriblement injust.

Des que sóc pare la vida m'ha canviat, i s'han reconfigurat tots els programes. Ja no es tracta de que jo sigui feliç, sinó de que el meu fill creixi content i sa. Qualsevol caiguda, qualsevol cop que es clava, em fa més mal a mi que no pas a ell. Quan està malalt jo em trobo pitjor. Si té angoixa jo preparo els Tranquimazins. I quan dorm al seu llit i deixa anar una rialla perquè està somiant una cosa agradable penso que tinc molta sort, i que sóc idiota de queixar-me com ho faig.

UN REGAL DE NADAL

Els amics del Diari de Girona han tingut l'amabilitat de dedicar-me una pàgina avui, dia de Nadal. Podeu veure-la aquí.

EL NADAL QUE EL TIÓ EM VA TROBAR A LES CINC DEL MATÍ

En aquella època jo vivia a Girona, però la nit del 24 de desembre sempre anava a dormir a Cassà, a cals meus pares. Aprofitava per sortir de copes i veure gent a qui només veia un cop l'any.  Aquella nit vaig tornar una mica carregat i, en comptes de passar per davant, no recordo per què, vaig anar a la part de darrera de la casa. Vés a saber què coi pensava. En fi. La qüestió és que era molt fosc i jo no volia encendre cap llum -o potser no trobava l'interruptor-. Vaig ensopegar amb alguna cosa i vaig sentir un dolor agut sota el genoll.
- Merda!
- Ho sento, Jordi.
Els ulls se m'havien acostumat una mica a la foscor, i vaig endevinar la silueta del nostre tió. Feia anys que no cagava però encara el teníem al pati del darrera: un recordatori d'èpoques senzilles i llunyanes.
- Què dius?
- He dit que ho sento - va respondre ell. - No sabia que vindries.
Vaig fregar-me els ulls. A banda d'uns quants jotabés amb cola no havia pres cap droga.
- Què collons passa aquí?
El tió va ensumar l'aire. No tenia cara, com aquests tions d'avui en dia, però va ensumar l'aire com si realment tingués nas. Ara que hi penso, com parlava si tampoc tenia boca?
- Estàs borratxo? - va voler saber ell.
Jo mirava a dreta i a esquerra, esperant que en qualsevol moment es descobrís la broma.
El tió va decretar:
- Sí, estàs borratxo. Quina vergonya. Me'n recordo de quan eres petit. Qui ho havia de dir, que acabaries així?
- Ei, que tampoc estic tan fet pols.
- Tu mira't al mirall. I ara vés a dormir la mona, borratxí. Encara me'n recordo de quan eres petit. I ara ben pet. Passa, au...
Vaig fer-li cas i vaig anar a dormir. El tió tenia raó: anava força begut, de manera que vaig agafar el son al cap de pocs segons. L'endemà em vaig llevar quasi a l'hora de dinar, i després d'una dutxa que es va fer eterna em vaig mirar al mirall. Aleshores vaig entendre què volia dir: mal afaitat i amb els ulls d'un vermell furiós. Tenia trenta anys i em comportava com si en tingués divuit. El futur mai és com ens l'imaginem. Vaig sortir a fora a parlar amb el tió, però no va voler contestar-me. Els meus pares em miraven des de la cuina, preocupats. Derrotat, vaig donar l'esquena al tió per tornar a entrar a casa. Just en aquell moment em va semblar sentir:
- L'any vinent intenta fer-ho millor, burro!
Ja n'han passat cinc. No sé si ho he fet millor, però sí que ho segueixo intentant. Tu ja ho saps, tió.

N-II

Hem d'alegrar-nos de l'aparició de sèries com aquesta. N-II es financia amb un sistema de micromecenatges, pel qual qualsevol espectador pot aportar -voluntàriament, esclar- una petita quantitat de diners per recolzar la sèrie. És lloable que un grup de gent jove s'atreveixi a dur a la pantalla un guió divertit, original, i no posi el seu talent a mans de les subvencions de la Generalitat, d'altra banda cada vegada més escasses. Les ajudes haurien de ser això, ajudes. Fa massa temps que, en general, s'ha perdut el nord, i molts creadors exigeixen subvencions com si tinguessin tot el dret del món a rebre quantitats ingents de diners sense haver de demostrar res abans. El talent s'ha prostituït com una bagassa de carretera - a la sèrie n'hi surten unes quantes- i tothom exigeix i clava cops de puny a la taula, en comptes d'esforçar-se a tenir idees innovadores. Entenc que la cultura catalana necessiti -en determinats moments- ajudes econòmiques, però no s'hauria de basar exclusivament en el tutelatge de la Generalitat. Durant molts anys obres de teatre minoritàries o reculls de poemes extravagants han rebuts subvencions més que generoses. Tot això ja s'ha acabat, i a dia d'avui cal tenir talent per seguir endavant.

Podeu veure el capítol pilot aquí sota. I si feu una donació de deu euros, no només us ho agrairan ells, sinó que ho farà tota la indústria cultural del país. Hem de demostrar que som prou grans per fer-ho solets. Som-hi xavals, esteu al bon camí!

N-II

EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR

Aquest post va de juguesques de borratxos i de cinema italià. Al final comprendreu el perquè del títol. De moment, comencem pel començament: quan estudiava Humanitats a la UOC feia una assignatura d'Història del Cinema. Molts dels meus companys i companyes duien ulleres de pasta -quan quasi ningú  duia ulleres de pasta- i veien pel·lícules sueques subtitulades. Hi havia una noia en concret que feia molta ràbia a tothom, perquè tota l'estona feia discursos que incloïen paraules com ara "estructuralisme" o "postmodernisme". La majoria no enteníem res, però fèiem veure que sí, i així anàvem passant el trimestre.

Un dia sopava amb una colla de companys i, a l'hora que els bars tanquen i les discoteques s'omplen, vàrem fer una juguesca amb un amic. Havíem de convèncer a aquella noia de l'existència d'una pel·lícula d'argument recargolat i absurd, on hi sortissin zombies feministes o vampiresses lesbianes, o potser tot a la vegada, ja no ho recordo. En aquell moment ens va semblar una idea fantàstica.

L'endemà em vaig llevar i vaig connectar-me de seguida. Ja hi havia un missatge del paio amb qui havíem fet la juguesca. Parlava d'una pel·lícula anomenada El lladre de bicicletes, i amb quatre línies resumia l'argument. Em va semblar tan absurd i recargolat -i estava tan ressacós- que vaig pensar que era la senyal perquè m'afegís a la broma. Vaig tirar-me a la piscina,  dient que jo també havia vist la pel·lícula. No sabia que El lladre de bicicletes és una pel·li italiana real, dels anys quaranta, molt apreciada pels culturetes.

Vaig explicar que havia apreciat especialment les zombis lesbianes o les vampiresses feministes, i que m'encantaven els aires postestructuralistes o modernistes. I vaig anar a fer un cafè, ben cofoi. Quan vaig tornar vaig connectar-me i, en veure les respostes al meu correu, de seguida vaig comprendre que alguna cosa anava malament. Obrint-lo vaig descobrir, horroritzat, que m'havia posat de peus a la galleda. La classe es va dividir en dues meitats: els que es reien obertament de mi i els que pensaven que havia fet una mena de broma hipster, tan moderna i intel·ligent que no podien  comprendre, però que segur que tenia molt de sentit. De fet, ara que m'hi paro a pensar, aquest darrer grup va ser el majoritari. I d'aquí ve el títol del post.

CUATRO AMIGOS

S'ha dit que El gat de Schrödinger fa pensar en la novel·la Cuatro Amigos, de David Trueba. És volgudament així. M'explicaré: quan en tenia vint-i-pocs em va caure a les mans aquesta novel·la mítica editada per Anagrama. Vaig empassar-me-la en un parell de tardes. Estupefacte, la vaig rellegir. Durant aquells anys  ho vaig fer quatre o cinc vegades, i la vaig recomanar a tot quisqui. Era una d'aquelles novel·les que et fan adonar que no estàs sol al món. L'obra té un plantejament senzill: és la història d'una colla d'amics de la infància que, amb vint-i-molts, emprenen un viatge esbojarrat sense rumb. Té uns trets autobiogràfics més que evidents, i  això és el que capta l'atenció dels lectors: el que fan en Solo i la seva colla d'amics ho ha fet, qui més qui menys, tothom. Cuatro Amigos és el llibre que va fer que s'encengués una llumeta a la meva ment. "Jo també puc escriure. Això també puc fer-ho, jo".

Tot va començar amb aquesta novel·la. De fet, durant un temps em va fer molta ràbia no haver-la escrit jo mateix (encara que ho hagués fet, i que m'hagués quedat prou bé, una editorial com Anagrama mai m'hauria publicat -ni tan sols m'haurien deixat passar més enllà de la recepció- , ni els mitjans de comunicació m'haguessin fet cas, ni hagués tingut promoció de cap mena -una mica com ara, vaja). Però en realitat en aquella època no pensava en l'èxit. Senzillament, volia fer una novel·la que s'hi assemblés. Aviat vaig aprendre que la manera més ràpida de fracassar era copiar a algú, de manera que vaig optar per buscar el meu propi camí. Al cap d'un temps vaig publicar Manual de Supervivència, on hi ha un clucada d'ullet als lectors de Trueba: en Borja ha de dur una armadura de legionari romà per preparar-se per una cerimònia secreta, i va tot el dia tapat amb un abric de plomes, com el qui duia un dels personatges de Cuatro Amigos. El gat de Schrödinger no té referències ni clucades d'ullet, però en certa forma tota ella és una mena d'homenatge a la novel·la que va fer que comencés a escriure. Encara et tinc enveja, Trueba, però menys. De fet, un dia et vaig donar les gràcies en persona. Ara ho faig per segona vegada i, aquest cop, en públic.

LA DURA PROMOCIÓ

Promocionar una novel·la és molt més dur i frustrant que escriure-la. De fet, escriure en si no té gaire secret: el més difícil és que la gent vulgui llegir-te. Has de perseguir llibreters perquè te'l vulguin vendre. Has de perseguir gent perquè vingui a les presentacions. Has de perseguir mitjans de comunicació perquè se'n facin ressó -aquesta part és la pitjor. Alguns ni tan sols es dignen a donar-te una resposta negativa. Senzillament, t'ignoren com si fossis un boig o no existissis.

També has d'aconseguir que un munt de gent que mai llegeix doni una oportunitat a la teva novel·la, i que un munt de gent que sí que llegeix t'escullin a tu i no a un altre. Has d'intentar que l'editor no perdi  (molts) diners amb tu, i no fer un ridícul gaire colossal a l'hora de fer recompte de ventes. Et passes el dia escrivint i rebent correus electrònics, alguns esperançadors, altres depriments (els pitjors, els inexistents).

Aquesta setmana gas a fons. Tothom qui no sàpiga què regalar pel tió, que faci un cop d'ull al vídeo promocional de sota, cortesia d'en Xavi Navarro-Soto.


Ah! I si sou Facebookeros no us oblideu de fer un "m'agrada" aquí.

FÀSTIC DE NEW YORK POST

Fa pocs dies, al metro de Nova York, un fotògraf va veure com un home -més tard es va saber que era un pertorbat, una espècie que sembla ser que  allà és abundant- empenyia un altre home a la via, i marxava tranquil·lament. El metro s'acostava molt de pressa, i el pobre desgraciat intentava pujar sense èxit a l'andana. Ningú va ajudar-lo, i el fotògraf es va limitar a tirar-li fotografies, que més tard el New York Post va comprar i va col·locar a primera pàgina, pagant-li, suposo, una quantitat de diners sucosa. La vícitima no va aconseguir-ho, i el metro el va atropellar. Més tard el fotògraf asseguraria que ell en realitat no volia fer fotos, sinó advertir amb el flaix de la càmera al conductor del metro perquè frenés. El més trist de l'assumpte és que el pertorbat que va empènyer al pobre home havia estat insultant i amenaçant a tots els qui esperaven el metro, i ell va ser l'únic que va tenir el valor de plantar-li cara.  Heus aquí una història breu i malaurada, però molt rica en lliçons.

No penjaré la fotografia perquè això és precisament el que volia el fill de puta del fotògraf. Notorietat a qualsevol preu, fins i tot a costa d'una vida humana. Encara són pitjors els editors del New York Post, per comprar-li les fotografies. I en darrera instància els lectors, per comprar massivament el diari i no fer un boicot com Déu mana. Casos així no ajuden a reconciliar-te amb la Humanitat. I després diuen que sóc pessimista. Potser sí, però motius per ser-ne no me'n falten.

GENIUS AT WORK

Tinc el blog abandonat. Entre la novel·la, el final de trimestre, la preparació del Nadal, un curs que faig pel curro, el nen que plora, l'esquena contracturada, les tasques de la casa i un llarguíssim etcètera cada dia esgoto totalment el meu temps, i encara me'n falta. A vegades se m'acut alguna idea, però em falta temps per  escriure-la (a vegades també em falta paper). De manera que disculpeu la meva poca constància. Crec que les coses milloraran lleugerament a partir de la setmana vinent, i podré dedicar una mica més de temps al blog. I a la meva vida.

EL FORN, LES CUP I ELS DECIBELS DE MÉS

Les CUP estan d'enhorabona per la seva irrupció al Parlament. Sempre és bo que l'arc parlamentari sigui plural i divers, i per aquest fet podem congratular-nos de la seva entrada. A més, les CUP sempre han promès defensar la gran majoria silenciosa i els grups més vulnerables. Tot això és fantàstic i, com dic, hem d'alegrar-nos-en.

Però no és or tot allò que lluu. Vaig viure durant quatre o cinc anys al pis de sobre el casal el Forn, un dels impulsors de les CUP-Girona. De diumenge a dimecres no hi havia gaire problema però el dijous, ai las!, la cosa es complicava. Les festes nocturnes se succeïen en un local que no estava acústicament aïllat, i des del llit senties cada cançó, cada udol de borratxo, cada got que es trencava. Senties com corejaven cançons, com cridava el punxadiscos i com queien les cadires.

Quan et llevaves i sorties de l'edifici havies d'anar amb molt de compte de no trepitjar els vòmits i els pixats dels joves revolucionaris, que des del seu casal volien canviar el món i destruir un sistema decadent. Potser consideraven que tenir aïllant acústic a les parets és un signe d'aburgesament. O, com que són antisistema, no volien rebaixar-se a demanar una llicència de bar nocturn. La policia hi anava sovint, però misteriosament hi havia poc a fer. Alguns veïns juraven que bona part dels revolucionaris i revolucionàries eren fills i filles de prohoms gironins, i d'aquí venia aquesta laxitud legal. Jo era gironí accidental, però com a mínim en vaig reconèixer a un parell, de manera que potser els meus veïns tenien part de raó.

Les CUP se'ns presenten com un partit conscienciat i molt implicat en el teixit social. No recordo si en aquella època estaven gaire implicats en el barri, a banda de tocar els collons als veïns més immediats (i fer tallers de putxinel·lis, festes cubanes i cursos de bongo -no és broma). Fa gràcia que els adalids del diàleg i el respecte siguin els primers a trencar-lo després de fotre's tres cerveses. No m'imagino a la gent d'ERC, o del PP, o d'Iniciativa, reunint-se a la seva seu cada dijous per fotre's un parell de litres de birra i acabar vomitant al portal veí. Si aquests són els que ens han de donar lliçons, anem llestos. Hem arribat a un punt de desesperança tal que no podem refiar-nos de ningú.

HERE COMES THE TIÓ!

Aquests dies els tions arriben a les cases, disposats a ser alimentats pels més petits. Ahir parlava amb una amiga d'aquest tema: a la nostra infància els tions també anaven i venien? Per part seva, un sí rotund. El tió apareixa dues setmanes abans de Nadal i tornava a la muntanya (que és on vivia) poc després de cagar-ho tot. A casa meva, en canvi, el tió s'estava tot l'any amb nosaltres. Era una rabassa magnífica, amb tres potes i una terminació que semblava un cap. El mes de desembre el teníem al garatge, ben tapat amb flassades, però la resta de l'any era al jardí i tenia una funció merament decorativa. Per nosaltres era perfectament normal que aquella soca fos màgica només un mes, i la resta del temps es limités a estar-se al jardí sense fer res en concret. Hauríem considerat una extravagància que hagués anat i vingut com fan els tions d'ara (i, pel que he vist, alguns d'aleshores).

El meu veí no tenia tió. Per Nadal el seu pare els hi duia una soca i els hi presentava. "Aquest és el tió". Cada any era diferent, però ningú hi veia cap problema. Una vegada fins i tot es va fabricar un tió. Em sembla que va fer-lo amb caixes de cartró. El meu germà i jo l'avisàvem de que allò no funcionaria però, per sorpresa nostra, el tió va cagar. Era un misteri que una caixa de cartró tingués els mateixos poders que el nostre tió, que era de fusta i com cal, però tot allò pertanyia al terreny de la màgia, i tant el meu germà com jo sempre hem estat de lletres.

A ca la meva dona tampoc tenien tió, ni fixe ni itinerant. El seu pare feia el mateix que el meu veí: presentar-se amb una soca i anunciar que era el tió. I poca broma. Abans la gent no estava d'hòsties. Els tions no tenien nas, ni ulls, ni boca, ni duien barretina. De fet, antigament es cagava el tió mentre aquest cremava (havia de ser un tronc molt gros). Un cop carbonitzat, les seves cendres tenien propietats màgiques (parlo de memòria, però crec que eren indicades contra el llamp i els mals esperits). Alguns hi veuen restes d'antics rituals de fertilitat, o de culte al foc de la llar. No fa tant els tions cagaven quatre llaminadures i un torró, i tots contents. Ara el pobres han d'anar pel món amb un tub de vaselina.

QUINA PASSADA!

Aquest tràiler book té molta història. Avui no tinc temps d'explicar-vos-la, però ho faré al llarg d'aquesta setmana. De moment gaudiu-ne. Jo, com més vegades el veig, més m'agrada.

EL CORREU ELECTRÒNIC MALEÏT!

Aquests dies tornava a circular un missatge avisant que el Watssap esdevindria de pagament d'un moment a l'altre. El pànic s'ha ensenyorit de la Xarxa, i vinga a enviar el missatget amb l'esperança de que si el reenviaves prou vegades t'estalviaries pagar.

Quan era petit ens enviàvem cartes que asseguraven que si trencàvem la cadena ens passarien tota classe de desgràcies, i que si la seguíem els nostres desitjos es complirien. Més tard van ser correus electrònics o Power Points. Després es van convertir en missatges de Facebook, alguns dels quals, per tenir verossimilitud, es disfressen de blindatge legal davant dels possibles mals usos de la nostra informació (si voleu privacitat no entreu al Facebook, cony, diu encertadament una contrainiciativa). I ara entra en joc el Watssap. No podia ser de cap altra manera.

Aquestes cadenes absurdes són una nova forma de superstició. Supersticions 2.0. Abans les bruixes feien que la llet es tornés agra o que se't morís el bestiar. Es creia que els mossèns tenien el poder de fer ploure, i que la cendra de palmó beneït el dia de Rams protegia la casa davant dels llampecs. La gent evitava els creuaments de camins, perquè era el lloc on apareixia el diable. Ara això ho trobem ridícul, però ens empassem correus electrònics que asseguren que el Gmail i el Facebook seran de pagament, o que una empresa donarà un milió d'euros a un malalt si pengem una foto al nostre mur. I de la mateixa manera que la gent tirava grapadets de sal per sobre l'espatlla, nosaltres reenviem els missatges i pengem les fotos. Per un si de cas, diem.

Fem veure que som més racionals que els nostres avis, però en realitat estem igual  de perduts i espantats que ells. Ara, en comptes de creure en follets, creiem que la CIA vigila els nostres moviments i que hi ha una legió de persones esperant que abaixem la guàrdia per fer servir les fotos on hi sortim borratxos per Cap d'Any per fer-ne vés a saber què.

Ja ho veieu. Potser les coses ens anirien millor si seguíssim creient en fantasmes. Ells, com a mínim, no t'obliguen a tocar els nassos als demés.