1- Quan la gent no entén el contingut d'un escrit és molt possible que la culpa sigui de l'autor. Per això, vaig fer llegir el post a tres persones de molta confiança. Totes tres -opinions a banda, perquè algunes em van posar a parir- van entendre el text perfectament. Ergo, el significat era cristal·lí. Una altra cosa és que agradés més o menys. En cap moment vaig parlar de retirar el vot a ningú, al contrari: jo deixaria votar col·lectius que a dia d'avui no poden fer-ho. Desafio a les persones que ho asseguraven a que ho demostrin.
2- Que hi hagi tanta gent amb problemes de comprensió escrita és un tema que m'angoixa, sobretot si el lector passa per ser una persona més o menys competent amb les lletres. Que molts d'aquests lectors fossin universitaris refuta del tot les meves idees -que només eren incipients- sobre el valor del vot. Al capdavall, potser m'equivocava. Ara bé, si som incapaços d'entendre una idea tan simple i bàsica com la que vaig plantejar, com podrem comprendre els intríngulis de la socialdemocràcia, o del liberalisme, o de la democràcia cristiana, o dels partits identitaris? El dilema segueix sense resoldre's.
3- Jo potser anava errat, però aquest escandalitzar-se de tieta-Conxita -tot el dia amb el vano amunt i avall- és molt poc postmodern. A la Universitat em van ensenyar que vivim uns temps caracteritzats per la incertesa, on els dogmes han perdut tota credibilitat i tot és qüestionable i deconstruïble. Aparentment no és així, i la Democràcia és com fa uns anys la virginitat de Maria: absolutament indiscutible. És en ella mateixa, i la seva naturalesa no es pot alterar. Si algun dels meus antics profes de Filosofia llegeix això, que l'anècdota li serveixi per fer una nota a peu de pàgina: fins i tot les teories postmodernes són refutables per la seva pròpia naturalesa refutadora.
divendres, 27 de gener del 2017
dimarts, 24 de gener del 2017
LA PERVERSIÓ DE LA DEMOCRÀCIA
Tenia un amic que sempre deia que la perversió de la democràcia és que val el mateix un vot provinent d'una persona culta que un vot-emprenyat emès per un infeliç que gairebé no sap ni quin dia som, i molt menys quins partits es presenten, ni quin programa tenen. L'altre dia vaig llegir que hi ha una teoria estructurada al voltant d'aquesta idea, ara no en recordo el nom, però en general era perfectament sensata, i potser diria que era la més sensata que he llegit en molt de temps.
La correcció política ens obliga a dir que la democràcia és un sistema fantàstic perquè tothom, absolutament tothom, pot expressar-se lliurement. Els que la critiquen -ho vam veure els dies posteriors a la mort del dictador Castro- sovint canten les bondats de totalitarismes com el comunisme o, encara pitjor, el franquisme. I això, permeteu-me la grolleria, és canviar pets per merda.
El sistema actual no va prou bé. Aquests darrers mesos hem vist alguns exemples de què passa quan la gentalla exerceix la seva tirania: el triomf d'en Trump, el Brexit i el Referèndum de pau a Colòmbia. Estic temptat d'incloure a la llista la darrera victòria del PP a Espanya, un partit que tothom sap que és ple de casos de corrupció, alguns d'extremadament greus i escandalosos. No sóc analista polític, i de fet em sorprenc a mi mateix per l'alegria amb la qual opino de coses que no en tinc ni punyetera idea, però sospito que no és el mateix, de manera que ens quedarem amb els tres primers casos.
El sistema actual no va prou bé. Aquests darrers mesos hem vist alguns exemples de què passa quan la gentalla exerceix la seva tirania: el triomf d'en Trump, el Brexit i el Referèndum de pau a Colòmbia. Estic temptat d'incloure a la llista la darrera victòria del PP a Espanya, un partit que tothom sap que és ple de casos de corrupció, alguns d'extremadament greus i escandalosos. No sóc analista polític, i de fet em sorprenc a mi mateix per l'alegria amb la qual opino de coses que no en tinc ni punyetera idea, però sospito que no és el mateix, de manera que ens quedarem amb els tres primers casos.
En aquest post intentava explicar que, en part, entenc que un bon nombre de nordamericans puguin haver votat en Donald Trump. Majoritàriament ha estat un vot de fúria, amb un menyspreu total cap a l'establishment. Un, per dir-ho en paraules del gran Michael Caine, que-cremi-tot:
El Brexit tres quarts del mateix, i ara es veu que molts anglesos es penedeixen del seu vot, una mica com el que ha passat amb alguns votants de la CUP, que es pensaven que els cupaires eren una mena de germans petits i tabalots d'ERC en comptes de ser membres d'un partit amb una ideologia pefectament definida, i molt allunyada de la socialdemocràcia d'ERC. Jo, que coneixia bé les CUP, em vaig fer un fart de repetir-ho, i ningú no em va fotre ni puto cas, i després tot va ser "Ai, qui ho havia de dir!!". I a mi només em quedava el consol de retreure'ls-ho:
- Collons, jo ja us ho vaig dir mil vegades!
Ara algú dirà que, de fet, els vots no valen igual, i que ja tenim la Llei d'Hondt, que a Catalunya és la bèstia negra de Ciudadanos i del PP. Jo no només sóc partidari de la Llei d'Hondt, sinó que la faria extensiva al nivell intel·lectual del votant. Tothom ha de poder votar, en això tots hi estem d'acord, però és injust que el vot d'un jove universitari que ha viatjat per tot Europa valgui el mateix que el d'en Pepito, el del bar de sota, que malgrat ser analfabet funcional i un arreplegat, ahir va parlar amb la Juani i va decidir, vés a saber per què, que votaria el PP. No és el mateix el vot d'un nano amb tota la vida per davant que el vot d'un ancià a qui només li queda la por: el referèndum d'Escòcia ens ho va ensenyar, això.
- Collons, jo ja us ho vaig dir mil vegades!
Ara algú dirà que, de fet, els vots no valen igual, i que ja tenim la Llei d'Hondt, que a Catalunya és la bèstia negra de Ciudadanos i del PP. Jo no només sóc partidari de la Llei d'Hondt, sinó que la faria extensiva al nivell intel·lectual del votant. Tothom ha de poder votar, en això tots hi estem d'acord, però és injust que el vot d'un jove universitari que ha viatjat per tot Europa valgui el mateix que el d'en Pepito, el del bar de sota, que malgrat ser analfabet funcional i un arreplegat, ahir va parlar amb la Juani i va decidir, vés a saber per què, que votaria el PP. No és el mateix el vot d'un nano amb tota la vida per davant que el vot d'un ancià a qui només li queda la por: el referèndum d'Escòcia ens ho va ensenyar, això.
Amb la tecnologia actual seria perfectament factible que el vot d'una persona sense cap titulació acadèmica tingués un valor, que el d'una persona amb estudis mitjos en tingués un de lleugerament superior, i que les paperetes dels votants amb estudis superiors tinguessin un valor encara una mica més gran, sense que en cap cas les diferències fossin abismals. De fet, amb dues categories segurament ja n'hi hauria prou: votants amb estudis bàsics i votants sense. Algú parlava de fer una mena d'examen de votant, com qui es treu el carnet de conduir o el permís d'armes. És bona idea, encara millor que l'anterior, però la trobo, directament, utòpica.
Per descomptat, seria un sistema altament imperfecte, perquè tots coneixem universitaris que és un miracle que s'hagin tret la carrera, i gent sense estudis que han llegit tot el que es podia llegir, i que podrien donar-nos lliçons a tots. En alguns entorns segueix molt vigent el mite de l'obrer culte, molt del gust d'anarquistes i comunistes. Si bé és innegable que en alguns llocs i en alguns moments històrics, la classe obrera ha sigut més o menys llegida, a dia d'avui n'hi ha molts que no entenen la diferència entre república i monarquia (no és broma, no fa gaire un paio en un bar m'ho va preguntar). El mite de la classe mitjana conservadora és igualment fals, com el que diu que els joves són d'esquerrres i els vells de dretes. Hauríem de fer-ho tot nou, i a veure què surt.
Aquest seria, deia, un sistema imperfecte, però segur que milloraria el que tenim ara, que no s'aguanta per gairebé enlloc, i l'única virtut que té és la voluntat de fer partícep a tot el poble.
Per descomptat, seria un sistema altament imperfecte, perquè tots coneixem universitaris que és un miracle que s'hagin tret la carrera, i gent sense estudis que han llegit tot el que es podia llegir, i que podrien donar-nos lliçons a tots. En alguns entorns segueix molt vigent el mite de l'obrer culte, molt del gust d'anarquistes i comunistes. Si bé és innegable que en alguns llocs i en alguns moments històrics, la classe obrera ha sigut més o menys llegida, a dia d'avui n'hi ha molts que no entenen la diferència entre república i monarquia (no és broma, no fa gaire un paio en un bar m'ho va preguntar). El mite de la classe mitjana conservadora és igualment fals, com el que diu que els joves són d'esquerrres i els vells de dretes. Hauríem de fer-ho tot nou, i a veure què surt.
Aquest seria, deia, un sistema imperfecte, però segur que milloraria el que tenim ara, que no s'aguanta per gairebé enlloc, i l'única virtut que té és la voluntat de fer partícep a tot el poble.
dijous, 12 de gener del 2017
CALLA IMBÈCIL!
La Xarxa ens dóna moltes alegries, però avui no parlarem de coses boniques. Avui parlarem de misèries. Ja us aviso que no aportaré gaire res de nou: hi ha manta articles i posts sobre les ombres d'Internet, i escrivint això estic, en certa manera, tirant-me pedres al teulat, però què cony. Avui m'he llevat destroyer, hòstia,
Tots sabem que Internet és una màquina de processar imbècils. Fa anys que se sap que és la zona de comfort de tot quant ximplet sortit de les clavegueres de la societat. Dements de tota classe i condició han fet de la Xarxa una aliada fidel a l'hora d'airejar les seves idees insensates i les seves fílies i fòbies estrafolàries. Paios que abans només molestaven als altres parroquians del casino o del bar de sota ara escampen els seus deliris als quatre vents, i col·leccionen, inexplicablement, centenars, i fins i tot milers, de followers. Twitter ha resulat ser una plataforma fantàstica per ells, i al costat de gent amb cert recorregut i un discurs ben travat, hi ha pepotes i tarats que se senten amb el dret de dir el que pensen, com si les seves meditacions tinguessin una importància cabdal per la Humanitat.
Als de la meva generació van educar-nos fent-nos creure que érem especials, i que teníem el dret i el deure d'expressar-nos. Quina decepció, quan ens hem adonat que en realitat no tenim absolutament res a dir, i que al cap i a la fi només fem el que s'espera de nosaltres. Ens agrada pensar que som diferents com flocs de neu, però tots ens afanyem a agafar el mòbil per fotografiar el plat de sushi que ens ha dut el cambrer, a fer-nos selfies on fem veure que som feliços i, si anem a Pisa, ens tirem la foto poca-solta fent com si aguantéssim la torre torta. Aquests dies hem vist adults asseure's a la falda dels Reis d'Orient i dels patges i demanar-los un Iphone 7, dient que s'havien portat bé i rient com si haguessin tingut una ocurrència extraordinària. Les bromes sobre torrons encara són més embafadores que els propis dolços, i els articles que surten aquesta setmana sobre els excessos de Nadal són de vergonya aliena, de tan tòpics i avorrits. No hi ha ni una engruna d'originalitat enlloc.
Però els imbècils, sempre disposats a intentar sorprendre'ns, segueixen creient-se el melic del món, i ens atabalen cada dia amb les seves opinions, quasi sempre pispades a algun columnista o opinaire professional. Deixeu-me il·lustrar-ho amb un exemple perquè vegeu de què parlo:
Com sempre que s'acosta el període de matriculació, sorgeixen notícies falses, o bé tendencioses, sobre l'escola concertada. Desgraciadament és normal i fa temps que dura, però aquest és un altre assumpte. La primera d'enguany -van aviat- és que la Salle obliga als professors a fer les classes en anglès o en castellà, i no pas en català. Per descomptat, la notícia era inexacta: es referia, només, a una Facultat concreta (crec que era Arquitectura), plena a vessar d'alumnes d'arreu del món. S'ha de ser molt pagerol i molt animalot per pretendre que alumnes d'Itàlia o d'Alemanya aprenguin català pels pocs mesos que dura un Erasmus. I això sense tenir en compte que a les Universitats públiques aquest tipus de polítiques lingüístiques s'apliquen fa moltíssims anys, i tothom ha callat sempre fins ara, que ho ha fet una concertada. Si mai som independents l'anglès haurà de ser present a tot arreu, només faltaria. Si hem de fer una altra Espanya en petit, malament anem. Però bé, tornem al que dèiem: alguns independentistes de calçot i espardenya van afanyar-se a penjar la notícia al FB, i la terragada, en flairar la merda, es va posar la barretina i va saltar al femer, escrivint comentaris de la talla de "Fatxes", "Fills de puta" i "La Salle és l'Opus, què us pensàveu?". Dir que la Salle és de l'Opus és una bestiesa conceptual tan grossa com dir que el Barça és el Madrid. S'ha de ser subnormal. Dir fatxes a la Salle Catalunya, que durant la dictadura mai van cantar el Cara al Sol ni va fer la gara-gara al puto dictador (cosa que, per cert, sí que feien moltes escoles públiques, dirigides per esbirros franquistes) és ser encara més curt de gambals, o bé, directament, una mala persona.
"És que jo sempre dic el que penso" repeteix amb altivesa de gintònic i cigarreta alguna gent, com si el seu pensament fos el resultat de lectures denses digerides lentament, en comptes de ser una opinió manllevada de la ràdio o, encara pitjor, d'algun influencer de pa sucat amb oli del Facebook o del Twitter. "Ningú t'ho ha demanat", els hi hem de respondre nosaltres cada vegada. I no ens hem de cansar de dir: "Calla, imbècil. Calla."
Com sempre que s'acosta el període de matriculació, sorgeixen notícies falses, o bé tendencioses, sobre l'escola concertada. Desgraciadament és normal i fa temps que dura, però aquest és un altre assumpte. La primera d'enguany -van aviat- és que la Salle obliga als professors a fer les classes en anglès o en castellà, i no pas en català. Per descomptat, la notícia era inexacta: es referia, només, a una Facultat concreta (crec que era Arquitectura), plena a vessar d'alumnes d'arreu del món. S'ha de ser molt pagerol i molt animalot per pretendre que alumnes d'Itàlia o d'Alemanya aprenguin català pels pocs mesos que dura un Erasmus. I això sense tenir en compte que a les Universitats públiques aquest tipus de polítiques lingüístiques s'apliquen fa moltíssims anys, i tothom ha callat sempre fins ara, que ho ha fet una concertada. Si mai som independents l'anglès haurà de ser present a tot arreu, només faltaria. Si hem de fer una altra Espanya en petit, malament anem. Però bé, tornem al que dèiem: alguns independentistes de calçot i espardenya van afanyar-se a penjar la notícia al FB, i la terragada, en flairar la merda, es va posar la barretina i va saltar al femer, escrivint comentaris de la talla de "Fatxes", "Fills de puta" i "La Salle és l'Opus, què us pensàveu?". Dir que la Salle és de l'Opus és una bestiesa conceptual tan grossa com dir que el Barça és el Madrid. S'ha de ser subnormal. Dir fatxes a la Salle Catalunya, que durant la dictadura mai van cantar el Cara al Sol ni va fer la gara-gara al puto dictador (cosa que, per cert, sí que feien moltes escoles públiques, dirigides per esbirros franquistes) és ser encara més curt de gambals, o bé, directament, una mala persona.
"És que jo sempre dic el que penso" repeteix amb altivesa de gintònic i cigarreta alguna gent, com si el seu pensament fos el resultat de lectures denses digerides lentament, en comptes de ser una opinió manllevada de la ràdio o, encara pitjor, d'algun influencer de pa sucat amb oli del Facebook o del Twitter. "Ningú t'ho ha demanat", els hi hem de respondre nosaltres cada vegada. I no ens hem de cansar de dir: "Calla, imbècil. Calla."
dimecres, 4 de gener del 2017
30 DE DESEMBRE: COMIATS DE SOLTER I RETROBAMENTS INSOSPITATS
El trenta de desembre els meus amics i jo vam celebrar un dels pocs comiats de solter que ens faltaven celebrar. Segurament el dia trenta de desembre, el dia abans de la revetlla d'Any Nou, és el més fluix de l'any. En efecte, els restaurants de Girona eren pràcticament buits, i si al final vam trobar un parell de locals oberts i amb certa afluència va ser gràcies a la nostra veterania. La major part de la gent trobaria idiota sortir de festa un dia com aquest, però els meus amics i jo som així, i de fet ens agrada ser-ho, i potser per això me'ls estimo tant. Anar on va tothom els dies que toca, pagar quantitats bàrbares per un sopar i per una copa, fer cues quilomètriques només per poder dir que tu hi eres, això sí que és idiota. Però en fi, suposo que cadascú es diverteix com vol, o com pot.
El dia trenta de desembre, us deia, voltàvem de nit per aquests móns oblidats de Déu, i a hores molt petites i fosques, al lavabo d'un bar on només hi érem nosaltres i unes quantes ànimes perdudes més, vaig trobar-m'hi un rostre conegut. Girona és ridículament petita i és perfectament normal trobar-te algú a cada bar, però a aquella persona concreta no esperava trobar-la, ni allà ni enlloc. Era el meu amic, el patge del Rei Ros. El patge i jo ens veiem un cop l'any, sempre en aquestes dates. La resta dels mesos els passa vés a saber on, fent qui sap què. Veient com n'és, de pàjaru, val més no especular: la Fe és trencadissa i la majoria de vegades el millor és fer l'orni.
- Hòstia, què hi fots aquí?
- Mira, el mateix que tu -va dir el patge, mirant-se el mirall. Pels ulls que feia, ja hauria de ser al llit fa estona.
- També celebres un comiat de solter? Us podeu casar, els patges?
- Faig el mateix que vosaltres: busco una excusa per emborratxar-me i sortir a fer volts amb els amics - va assenyalar un grup d'àrabs que bevien xupitos de Jagermeister en un racó de barra. Els havia vist de reüll una estona abans, i m'havia estranyat que els haguessin deixat entrar en un bar girofí com aquell. Amb ells, hi havia tres negres -aquests, si no semblen africans, ho tenen més fàcil per moure's per la nit gironina- i un parell de paios que, de tant rossos com eren, semblaven votants del Partit de la Llibertat de Wilders.
- Espero que us ho passeu bé. Aquest any et toca anar a repartir a Cassà? Vols quedar per fotre'ns un carajillo al Centro?
- No, aquest any em toca fer suport logístic. El rei Gaspar, que és el meu jefe, no em deixa tenir contacte amb la gent, i em passo els dies en un magatzem ordenant paquets amb aquests tios d'aquí. Fem un xupito ara, si vols, que ja saps que sóc un home de tradicions, i tu també, encara que facis veure que no.
Va demanar tequil·la. A mi els xupitos en general em deixen fet una merda, però com que en el moment de beure'n ja no hi sóc del tot, no hi ha manera de negar-m'hi, i encara menys si em convida un amic, o una mena d'amic, com va ser el cas. De manera que avall que fa baixada, amb la llimona i la sal canòniques, que és una xorrada però, com tots els rituals, cal ser executat amb diligència i sense gaire preguntes. El patge ros és un tronera i un cap de pardals, però d'una manera o altra és continuador d'un sistema classista que sobreviu, en part, gràcies als símbols i a l'estricte compliment que se'ls hi deu. Llepada a la sal, xupito gola avall i mossegada a la llimona. "Quaranta anys, Jordi", pensava jo, "ets a punt de fer quaranta anys i encara estàs així, i segurament així seguiràs, perquè ara ja no hi ha res a fer, ni tan sols salvar la nit".
El patge i jo vam fer el que fan els homes a la barra: rememorar històries antigues i prendre consciència del pas del temps. Aquest dolor tan dolç i sord que provoca la melàngia ens encanta, als noctàmbuls. Qualsevol càstig que ens infligim ens sembla poc, però aquest és un tema per un altre post. Al final, es veia a venir, va caure un segon xupito. Pit enfora i demà serà un altre dia. Tots coneixem la ressaca, però aquesta -astuta com una guineu- encara aconsegueix enredar-nos una vegada i una altra, i l'endemà ve a visitar-nos puntual com una mala cosa.
Vàrem acomiadar-nos a l'hora que els borratxos es barregen amb els matiners, que diu en Sabina. Dos patges amics seus gairebé no podien caminar, i van haver de ficar-los dins d'un taxi. Vaig pensar que, si l'endemà havien de treballar, algun nen s'emportaria un disgust quan rebés un regal equivocat.
- A veure si l'any vinent ens veiem en millors circumstàncies -vaig dir-li jo.
- A veure -va dir ell. - Feliç 2017, de tota manera.
El dia trenta de desembre, us deia, voltàvem de nit per aquests móns oblidats de Déu, i a hores molt petites i fosques, al lavabo d'un bar on només hi érem nosaltres i unes quantes ànimes perdudes més, vaig trobar-m'hi un rostre conegut. Girona és ridículament petita i és perfectament normal trobar-te algú a cada bar, però a aquella persona concreta no esperava trobar-la, ni allà ni enlloc. Era el meu amic, el patge del Rei Ros. El patge i jo ens veiem un cop l'any, sempre en aquestes dates. La resta dels mesos els passa vés a saber on, fent qui sap què. Veient com n'és, de pàjaru, val més no especular: la Fe és trencadissa i la majoria de vegades el millor és fer l'orni.
- Hòstia, què hi fots aquí?
- Mira, el mateix que tu -va dir el patge, mirant-se el mirall. Pels ulls que feia, ja hauria de ser al llit fa estona.
- També celebres un comiat de solter? Us podeu casar, els patges?
- Faig el mateix que vosaltres: busco una excusa per emborratxar-me i sortir a fer volts amb els amics - va assenyalar un grup d'àrabs que bevien xupitos de Jagermeister en un racó de barra. Els havia vist de reüll una estona abans, i m'havia estranyat que els haguessin deixat entrar en un bar girofí com aquell. Amb ells, hi havia tres negres -aquests, si no semblen africans, ho tenen més fàcil per moure's per la nit gironina- i un parell de paios que, de tant rossos com eren, semblaven votants del Partit de la Llibertat de Wilders.
- Espero que us ho passeu bé. Aquest any et toca anar a repartir a Cassà? Vols quedar per fotre'ns un carajillo al Centro?
- No, aquest any em toca fer suport logístic. El rei Gaspar, que és el meu jefe, no em deixa tenir contacte amb la gent, i em passo els dies en un magatzem ordenant paquets amb aquests tios d'aquí. Fem un xupito ara, si vols, que ja saps que sóc un home de tradicions, i tu també, encara que facis veure que no.
Va demanar tequil·la. A mi els xupitos en general em deixen fet una merda, però com que en el moment de beure'n ja no hi sóc del tot, no hi ha manera de negar-m'hi, i encara menys si em convida un amic, o una mena d'amic, com va ser el cas. De manera que avall que fa baixada, amb la llimona i la sal canòniques, que és una xorrada però, com tots els rituals, cal ser executat amb diligència i sense gaire preguntes. El patge ros és un tronera i un cap de pardals, però d'una manera o altra és continuador d'un sistema classista que sobreviu, en part, gràcies als símbols i a l'estricte compliment que se'ls hi deu. Llepada a la sal, xupito gola avall i mossegada a la llimona. "Quaranta anys, Jordi", pensava jo, "ets a punt de fer quaranta anys i encara estàs així, i segurament així seguiràs, perquè ara ja no hi ha res a fer, ni tan sols salvar la nit".
El patge i jo vam fer el que fan els homes a la barra: rememorar històries antigues i prendre consciència del pas del temps. Aquest dolor tan dolç i sord que provoca la melàngia ens encanta, als noctàmbuls. Qualsevol càstig que ens infligim ens sembla poc, però aquest és un tema per un altre post. Al final, es veia a venir, va caure un segon xupito. Pit enfora i demà serà un altre dia. Tots coneixem la ressaca, però aquesta -astuta com una guineu- encara aconsegueix enredar-nos una vegada i una altra, i l'endemà ve a visitar-nos puntual com una mala cosa.
Vàrem acomiadar-nos a l'hora que els borratxos es barregen amb els matiners, que diu en Sabina. Dos patges amics seus gairebé no podien caminar, i van haver de ficar-los dins d'un taxi. Vaig pensar que, si l'endemà havien de treballar, algun nen s'emportaria un disgust quan rebés un regal equivocat.
- A veure si l'any vinent ens veiem en millors circumstàncies -vaig dir-li jo.
- A veure -va dir ell. - Feliç 2017, de tota manera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)