CAN VIES, MULDER, BRUCE WAYNE I DEXTER

Tot aquest merder de can Vies s'entén perfectament. Sé (per experiència) que alguns okupes, al cap d'un temps d'haver alliberat un espai, el consideren -ironies de la vida- de la seva propietat. Imagineu-vos a aquests nois i noies organitzant cursos de malabars, de titelles i de bongos, convençuts que això, i precisament això, és el que necessita qualsevol barri. Imagineu-vos, dic, a aquests nanos (que en el fons i a la seva manera volen deixar el món millor de com l'han trobat) cara a cara amb un petit exèrcit de Mossos d'Esquadra que té ordres de desallotjar-los.

La batalla campal és inevitable. Els uns defensen el seu territori i els altres el volen envair. A banda del gust per les putes i el vi, hi ha alguna cosa més antiga en l'home que aquesta pulsió territorial? No van d'això molts dels llibres, pel·lícules i sèries que tant ens agraden?

Aquests dies de fúria a les xarxes socials hi he llegit de tot. Però el que més m'ha sorprès és la teoria d'alguns pro-okupes que diu, més o menys, que els elements violents de les manifestacions són membres infiltrats de la policia amb ordres directes de l'Artur Mas de fer tantes destrosses com puguin per tapar, així, resultats electorals nefastos, retallades sanitàries i tota la pesca. La prova que aporten és que la roba dels violents és nova de trinca, comprada expressament per l'ocasió, donant per suposat un antisistema autèntic ha d'anar amb parracs bruts i esquinçats.

Els qui diuen això no són adolescents granelluts ni estudiants amb samarreta descolorida del Ché, sinó homes i dones de mitjana edat amb àmplia formació universitària, alguns dels quals eren d'aquells que vivien millor contra Franco, i que juren i rejuren que la policia els perseguia dia sí, dia també, com si ens volguessin fer sentir culpables d'haver nascut uns quants anys més tard de la miserable mort al llit del dictador.  Doncs bé, aquests homes i dones estan convençuts, com l'agent Mulder, que the Truth is out there, i que tot plegat és una gran conspiració orquestrada per un govern corrupte i assedegat de poder.

Els lectors d'aquest blog ja sabeu que sóc un molt fan d'Alerta Digital. Aquest diari online -per dir-ne d'alguna manera- també està convençut que estem rodejats de conspiracions i maquinacions, però en el seu cas el responsable no és el President de la Generalitat, sinó la francmasoneria i el sionisme, que tenen alguna estranya relació que encara no he aclarit. Curiós, oi? Dos extrems que acaben convergint.

Si bé la teoria de la conspiració és ridícula, tots intuïm que aquí al darrera hi ha alguna cosa grossa. La societat catalana es va dividint entre els qui rebutgen la violència dels antisistema i els qui fan el ronso a l'hora de condemnar-la (aquests dies podem veure piruetes verbals sorprenents, quasi màgiques), o fins i tot la defensen obertament. No fa gaire llegia sobre els comitès de la guerra civil, aquelles esquadres de revolucionaris que es presentaven a un poble i feien pràctiques de tir sobre capellans, missaires, votants de la dreta i conservadors en general, sense oblidar-nos d'algun pobre desgraciat que rebia un tret al clatell perquè devia diners a algú o perquè s'estava follant a la dona d'un altre. Aquests comitès, tot i tenir un component ideològic important, en realitat eren un vàlvula d'escapament al seu, com diria en Dexter Morgan, Dark Passenger.

Sóc dels que pensen que en una revolució autèntica la gent no té consciència d'estar-la fent. Els francesos no deien: "Ei, tios, que estem fent història! Va, anem a prendre la Bastilla!", ni els segadors es pensaven que algun dia cantaríem les seves gestes. Les revolucions neixen de la desesperació més pura, no pas de la ideologia de cafè, i els revolucionaris que finalment prenen les armes ho fan perquè no tenen cap més remei i veuen en la violència l'única sortida que els hi queda. Pel que fa a la resta, l'Alfred ho explica magníficament a en Bruce Wayne en aquest vídeo:

FACEBOOK vs TWITTER

S'ha dit que el Facebook és un camp abonat per a xafarders i exhibicionistes, i que el Twitter és més enfocat a intel·lectualets guais i cosmopolites. Aquesta premissa és incorrecta -totes les generalitzacions ho són-  però no deixa de tenir, com deien els capellans del Concili Vaticà II, una llavor de veritat. Només cal fer un volt pel FB i pel Twitter per veure què (i qui) hi triomfa.

Us proposo un experiment molt senzill. Un dia entreu al FB i pengeu-hi una fotografia del vostre fill, tot anunciant que és el primer dia que menja, posem pel cas, galetes. Fàcilment arribareu a la cinquanena de likes. Si el vostre fill és un nadó ho petareu. La millor alternativa als fills són els gats o, en el seu defecte, els gossos. Si no teniu gats ni gossos podeu fotografiar un gintònic, o bé el que esteu a punt de menjar-vos (tot i que sembla que aquesta tendència va a la baixa). Una altra opció és posar-hi una foto on hagueu quedat molt bé -sobretot si sou noies-: rebreu un munt de likes i comentaris del tipus: "Guapaaaaaaa!" així, a seques.

L'endemà torneu a entrar al FB i pengeu-hi un article de gran interès social o intel·lectual,  o bé un enllaç a un blog súper xul·lo com ara el Tardes de birres. I si no teniu cap enllaç a mà, feu una reflexió sobre política o sobre la vida en general (no valen les frases d'en Paulo Cohelo, una deïtat menor al FB). Us adonareu que el nombre de m'agrada baixa dràsticament, i amb prou feines arriba a la mitja dotzena. I a partir d'aquí comenceu a treure conclusions.

Algú em dirà: el Twitter també és ple d'imbècils, i alguns de nivell còsmic. Sí, és cert. D'imbècils n'hi ha a tot arreu (aquest és el gran problema de la Humanitat, però d'això ja en parlarem un altre dia). Però són imbècils que, d'alguna manera, intenten posar les seves reflexions per escrit -a vegades amb resultats nefastos- i estan més interessats en llegir que no pas en veure fotografies de gossos i nadons. Algú em dirà que tal o qual celebrity té Twitter i només hi penja ximpleries, però en tot cas són una minoria. El Twitter requereix més esforç que el Facebook.

Jo en sóc un bon exemple. El Twitter se'm dóna malament perquè no tinc la precisió quirúrgica que requereix. Sóc un d'aquells boxejadors vells que, si mai guanyen un combat, ho fan a base de desgastar el rival. No sé combinacions atrevides ni innovadores. A vegades -molt de tant en tant- guanyo perquè aguanto bé les hòsties. Tinc poquíssims seguidors a Twitter i molts amics al Facebook. No hi penjo fotos del meu fill -ho trobo desagradable- però sí enllaços a aquest blog.

Potser en el fons també sóc un exhibicionista que plora perquè no li fan cas.

BASARS XINESOS

Fa pocs dies era en un basar xinès comprant una glaçonera: la que tenia feia glaçons massa petits i els gintònics se m'aigualien molt de pressa. Feia cua per pagar i al davant  hi tenia una gitana obesa amb el cabell decolorat a base d'aigua oxigenada, potser comprada al mateix local. La dona anava carregada amb un cistell ple a vessar de rampoines de tota classe. Mai havia vist a ningú comprant tantes coses en un basar xinès. "A veure quant li costa" vaig pensar. "Noranta euros" va dir el botiguer, que com tots els botiguers de basars xinesos duia l'anorac posat, com si estigués llest per marxar corrents en qualsevol moment. A l'últim moment la dona no sabia si comprar o no unes pinces que tenien una llumeta vermella  incorporada (suposo que per veure-t'hi més bé a l'hora de depilar-te). "Es un producto de mucha calidad" va dir el xinès amb gest seriós mentre feia que sí amb el cap, convencent a l'acte a la gitana.

Al darrere de la gitana hi havia un choni a la quarentena. També duia un cistell però força més buit que el de la gitana. Vaig mirar de reüll a veure què hi havia. Un perfum d'imitació de la Shakira, dues llibretes amb personatges de Disney mal dibuixats i uns productes cosmètics que vés a saber si han passat mai cap control. Anava amb un nen molt enfadat perquè no li havia comprat res i jo vaig pensar que aquell nen hauria d'agrair que no li haguessin comprat cap d'aquelles joguines que, en ocasions, esdeven trampes mortals. Fa uns mesos vaig comprar plastilina pel meu fill i té una aparença tan sospitosa (segur que té plom i coses pitjors) que la tinc sobre la taula del despatx -l'estic mirant mentre escric- i penso com desfer-me'n sense provocar una petita catàstrofe ecològica. Ho dic de debò.

Els basars xinesos mereixen un estudi acurat de moltes pàgines, no pas un trist post (però és el que hi ha: jo no tinc temps ni talent per fer-lo). Mereixen un estudi els clients que van allà a gastar-se cent euros comprant rampoines i males falsificacions, i mereixen un estudi els productes, que a vegades són tan infectes que fan riure. També mereixen atenció les falsificacions, tan estrafolàries i increïbles. Ignoro fins a quin punt els basars xinesos són un reflex de la personalitat dels seus propietaris, o si ells els limiten a vendre tot el que troben, amb l'única condició que sigui barat i remotament funcional. No pot ser que ignorin que moltes vegades estan venent autèntiques porqueries que no enganyen a ningú -o potser sí, i aquesta és la clau de volta del misteri-. Si la gent s'hi compra uns Calvin Klan i se'ls posa, procurant que la part de dalt sobresurti dels pantalons perquè tothom els vegi, de debò creu que pensem: "Ei, mira a aquest tio. Deu tenir pasta, amb aquests Calvin Klan tan xulos que duu"?

Els basars xinesos són fascinants. Vegeu les fotos de més avall. Però si fins i tot un ignorant en matèria esportiva com jo sap que els colors de les pilotes del Barça i del Madrid estan canviats!

TV3, NAVARRO, EL PP I TRUE DETECTIVE

Hi ha qui diu que les xarxes socials són les noves barres del casino, on fa uns anys la gent -a vegades, una mica eixorida pel vi del dinar i pel cigaló de Soberano- les deia de l'alçada d'un campanar. La gran diferència és que a dia d'avui les barrabassades queden escrites. L'estat policial que el PP vol instaurar a la Xarxa és una mena de llei de vagos y maleantes 2.0, prou àmplia per carregar-se a qualsevol que molesti. Els tertulians afins al PP, amb el llefiscós Marhuenda al capdavant, es passen el dia dient bestieses de tota mena -algunes de realment horroroses-, però la dreta espanyola només s'esquinça les vestidures quan la víctima dels dards dialèctics és algú del seu bàndol. 

L'atac a TV3 és la darrera d'una llarga llista d'andanades espanyolistes. Veig poc la tele però sóc el primer de reconèixer que entre tanta desolació i belenestebanismo, TV3 lluita amb urpes i dents per no retrocedir ni un pam. Potser és cert que s'ha convertit en un cau de vividors que cobren petites fortunes i ja no és aquella cadena que va il·lusionar-nos de petits (nosaltres ja vèiem la tercera resposició de Bola de Drac quan a Espanya no n'havien ni sentit ni a parlar) però manté la dignitat. 

Feia dies que volia parlar del ridícul monumental que ha fet en Navarro amb la senyorona que li va clavar una plantofada o una empenta -un cop de puny, segons ell, que ja es veu que no té ni mitja hòstia-. Però poca cosa puc afegir a tot el que ja s'ha dit, a banda d'unir-me als milers de persones que es riuen del candidat Navarro, un inútil integral a sou de Madrid que amb les seves continues relliscades i equivocacions es carrega un partit d'indiscutible arrel catalanista. Recorda, homenet, que Roma no paga traïdors, i que quan t'hagin fet servir et llançaran com un kleenex rebregat en un polígon industrial.

Entre tanta misèria i retrocés, quina gran sèrie que és True Detective! Quina ambientació més magnífica, quins personatges més grans, quines converses tan memorables! Encara no l'heu vist? Doncs què feu llegint aquesta merda de blog!? Correu, insensats!

QUE SÓN ELS BONS, COLLONS!

Els americans han enviat avions a Nigèria per mirar de descobrir on són les noies segrestades, i a les tertúlies hem començat a sentir les primeres veus en contra. Que si els americans tenen interessos no sé on, que si patatim, que si patatam. L'odi que els freedomforpalestina senten cap als EUA és tan profund i genuí que fa que s'alineïn amb els fonamentalistes. Recordo que no fa tants anys criticaven la pel·lícula 300 perquè els dolents eren... els perses! (que amb una gosadia que només permet la ignorància, associaven amb l'Islam, que va aparèixer més de mil anys més tard).

Ho direm ben a poc a poc: a veure, els americans tenen un munt de defectes. Però collons, en aquest cas són els bons. Res m'agradaria més que descobrissin el lloc on aquests terroristes s'amaguen i hi enviessin un comando a fer-los passar per l'adreçador. Aquests violadors en sèrie no em desperten cap mena de compassió, i un tret als collons és el millor remei contra tanta barbàrie.

Mai deixareu de sorprendre'm, xicots del mocador palestí. Fa pocs dies posàveu el crit al cel perquè un mossèn de l'Espanya profunda (potser de Despeñagatos de arriba, o de Cenizero de los Montes) deia que fa trenta anys els borratxos no mataven les seves dones perquè sabien el cinquè manament, i ara no se'l saben. Tenim la grandíssima sort de viure en un país on pot sortir un imbècil a dir una parida d'aquestes dimensions i, tot seguit, emportar-se totes les burles, escarnis i insults que mereix. A les repúbliques islamistes cada dia se senten barbaritats semblants, i molt pitjors, i allà ningú fa broma perquè el pengen a la plaça del poble.

L'islamisme radical, davant del qual sempre callen els pijoprogres, és exactament el contrari de la meva idea de civilització, on la llibertat de l'individu encapçala la llista de musts. Potser els americans i els europeus som uns imbècils, però m'estimo mil vegades més la nostra Il·lustració, la Revolució Francesa, les biblioteques, Grècia i Roma (i, si molt m'apureu, fins i tot les llums de l'art del Reinaixement), que no pas les teocràcies islamistes, els vels, les prohibicions i les Guerres Santes. Nois, prefereixo en Salman Rushdie que Bin Laden. Hollywood que el cinema iranià. Els còmics que una llei estúpida que prohibeix representar ésser humans perquè Al.la -el Clement, el Misericordiós, el Més Indulgent- no ho vol. Fins i tot el porno, davant de tants burkes i ablacions genitals.

ADÉU, ES TOC!

Si la nostra vida fos una sitcom, l'Es Toc seria un d'aquells bars on ens asseuríem a tenir diàlegs enginyosos i embolics constants, una mica com passa a Como conocí a vuestra madre. Durant els anys de la nostra joventut més tardana hi vam començar -i molt sovint, acabar- incontables nits de divendres i de dissabte. Les converses quasi mai eren enginyoses, els affairs amorosos pràcticament inexistents i els embolics constants en realitat eren astracanades de borratxo. Però ens ho vam passar de puta mare.

Sortíem del bar persuadits -per quatre jotabés amb cola mentiders- de la nostra inmortalitat. Encadenàvem cigarretes i miràvem el dia naixent amb l'arrogància de qui disposa de tot el temps del món. Amb la tranquil·litat de qui sap que encara té segones i terceres oportunitats. La ressaca era un enemic menor i les arrugues no tenien la mala bava que tenen ara. La nit era un filó d'idees (en aquella època volia ser escriptor i m'emborratxava de manera metòdica i sistemàtica, convençut que era el camí més ràpid), i cada diumenge teníem una història nova per explicar, encara més delirant que les anteriors.

L'Es Toc, refugi de la vella guàrdia, tanca. La zona on s'ubicava -un conjunt de bars fantàstics si no tenies ganes de suportar les cançonetes fàcils i irritants, i la gent pretenciosa i irritant que ronda pel centre- fa temps que es consumeix d'avorriment. Dissabte passat vam anar-hi i no vam saber -o no vam poder- fer-li el funeral víquing que es mereix (perquè l'Es Toc era un bar com Déu mana: s'hi anava a beure i a riure). Nosaltres, que ens havíem fotut fins i tot l'aigua dels gerros, vam limitar-nos a escurar quatre cerveses covardes. Ni un brindis de comiat. Vaig sentir-me trist quan sortíem del bar per darrera vegada. Trist per la joventut que hem deixat enrere i pels bons moments que no tornaran. Perquè cada vegada és més difícil veure'ns amb els amics. Per les astracanades etíliques i pels affairs que si no haguéssim estat tan talossos potser haguéssim tingut. Affairs com el que explico en aquest conte, que alguns ja heu llegit, i que és més fàcil d'imaginar que no pas de viure. Sigui com sigui, és el meu homenatge al bar amb la il·luminació més xula de Girona. El bar on punxaven música que enlloc més s'atrevien a punxar. El bar on ens hi sentíem tan com a casa que m'hi van robar el mòbil perquè el vaig deixar sobre la barra com qui res. On la melàngia, dolça i mala puta, surava entre cigarretes i rialles. Adéu, Es Toc. Et trobarem a faltar.

LA CLASSE

En Pere Pau s'asseu en un pupitre al fons de la classe. És un nano de casa bona (els seus avantpassats tenien diners i sang blava) però la seva familia passa per un mal moment. Els seus companys sovint es riuen d'ell. Com que el professor li té una mica de mania -i ell no rondina gaire davant de les burles i dels insults- posar-se amb ell surt gratis. Els nanos diuen -qui sap si és veritat- que un dels motius d'aquesta marginació és que en Pere Pau no es relaciona amb les noies de la classe. En efecte, no se li coneixen nòvies ni amiguetes.

Al seu voltant hi ha alguns cosins-germans seus de diferents països europeus: anglesos, alemanys i serbis. En general aquests alumnes passen més deapercebuts que el seu parent, potser perquè ells sí que a vegades surten amb noies. Els adolescents tenen aquestes coses. Fins i tot el professor sembla que els respecti més.

Després hi ha en Ben Purim, un xicot extravagant que segueix unes normes familiars molt estrictes (està perfectament regulat el que pot fer i el que no, sempre sota l'amenaça de càstigs horrorosos si es desvia només un mil·límetre, cosa que el fa viure terroritzat). En Ben Purim té un germà gran fort i malhumorat que sempre el defensa i el protegeix dels assetjadors i dels abusons, especialment d'en Mohammed, que li té el dit ficat a l'ull.

Una mica més endavant hi ha en Momamed, que té l'encant salvatge dels bad boys. El professor li té certa deferència i molts companys d'aula el temen, tot i que ells diuen que no és por sinó respecte. Dubta molt poc a l'hora de fotre una hòstia o de fer una amenaça de mort. Sempre té una excusa preparada per justificar el seu mal comportament: és que es posen amb mi, jo no he començat, només em defensava, profe. Hi tinc dret, oi? Com que té uns quants esbirros que li riuen les gràcies és el rei del mambo.

A davant de tot hi ha en Dharma Manjari, que ha arribat fa poc. No es deixa conèixer gaire -diuen que a l'altra escola també n'havia feta alguna- però és admirat pels seus companys i mimat -sense cap mena de dissimulació- pel mestre. Fa olor d'encens i vesteix amb roba comprada a mercats de cap de setmana. Cau tan bé que fins i tot els alumnes ateus el considera un dels seus millors amics.

Després hi ha tota una sèrie de nois -sempre solitaris- encara més estranys. Generalment són ignorats, potser perquè són tan estrambòtics que fan una mica de basarda. A vegades a aquests nanos alguna cosa del cervell els hi fa clic en comptes de fer clac i en munten una de grossa, amb armes de foc i incendis. Afortunadament, no tenen els recursos ni la intel·ligència d'en Mohammed.