UN ACUDIT

L'he tret del còmic Watchmen, però ja l'havia sentit abans en alguna banda. Diu que un home va al psiquiatra i li explica que es troba malament: està molt trist i deprimit. No té ganes de fer res, ni tan sols d'aixecar-se del llit. La seva vida és un infern.

- Tinc una idea - diu el psiquiatra. - He sentit dir que ha arribat el circ a la ciutat. Aquesta nit hi actúa un pallasso molt conegut, el Gran Pagliacci. Vagi a veure'l, ell l'animarà.

L'home s'enfonsa i es posa a plorar. Diu:

- Vostè no ho entén, doctor. Jo sóc el Gran Pagliacci.

PROBLEMA MEU

El dissabte a la tarda la meva dona i jo érem a Girona. Passejàvem per la Plaça de Catalunya i vam adonar-nos que els Indignats celebraven una assamblea. Ens hi vam acostar, encuriosits. Era el torn obert de paraula i vam ser a temps de veure la intervenció d'un magrebí, que aparentment estava molt borratxo. No s'entenia res del que deia i la resta d'indignats li van demanar que callés. A continuació va agafar el micro el Comunista, un personatge ben conegut per tots els gironins. Barba blanca llarguíssima, cos menut i cantarella repetitiva: "Una moneda per poder menjar" diu mentre pidola per la ciutat. El Comunista va recordar-nos a tots que el sistema és corrupte i que cal enfonsar-lo costi el que costi. Aplaudiments silenciosos sacsejant les mans. Al nostre costat una dona amb un nen a la falda fumava el porro més llarg i pudent que he vist mai. Un gos que duia una mena de rastes (no és broma) va flairar-me la mà i vaig moure-la amb energia perquè marxés. "Aquesta vegada sí que va de debò" va dir un paio que tenia a la vora, amb look de John Lennon. Amb ell hi anava un punk que semblava haver vingut dels vuitanta amb una màquina del temps. Encara hi havia pancartes contra els aliments transgènics i contra l'estat d'Israel. En comptes d'arrancar les flors com han fet a BCN i a Madrid, les han vallat perquè ningú hi entri.
Acabada l'assamblea vam anar a un bar a veure el partit. El futbol és un esport que mai m'ha agradat i se'm fa molt difícil identificar-me amb cap equip. En realitat em costa entendre perquè la gent es posa tant contenta amb les victòries i tant trista amb les derrotes: al capdavall ells no guanyen ni perden res. Quan era a Dublin havia anat algunes vegades al canòdrom. M'alegrava quan guanyava el meu gos (He is a shark, es deia) perquè això em feia una mica més ric, però amb el futbol això no passa: encara que el teu equip guanyi la copa d'Europa tu segueixes allà mateix on eres. Els jugadors als quals deïfiquem no mirarien ni a la cara a la majoria dels aficionats. De manera que vaig quedar-me a la barra amb la meva cervesa i posant cara de Clint Eastwood en una pel·li de vaquers.
Així doncs, no puc identificar-me amb uns ni amb altres. Intento identificar-me amb els problemes dels Indignats i compartir l'alegria dels culers, però no puc fer ni una cosa ni l'altra. Alarmat, em pregunto si tinc algun tipus de desordre emocional. Tendeixo a pensar que el problema és dels demés perquè em terroritza pensar que, en el fons, potser només és problema meu.

SINÒNIMS (versió ampliada)

Anar borratxo. Tou, trompa, taja. Anar passat. Anar merdós, begut, torrat, cuit. Dur un gat al damunt. Anar pet. Fregit. Fet merda. Papós, eixorit. Anar com una cuba. Anar com un cep, com una cuba. Anar de tort, tocat, ebri, embriac. Dur un pilotasso, un globus, una borratxera com un temple, com un piano, com una casa. Anar alegre. Fer essas. Dur una turca, dur unes quantes copes al damunt. Caure pel terra. Marejat. Malalt. Privós. Col·locat. Eufòric. Anar sopa. Estar fregit, alcoholitzat, mona.

ELS INDIGNATS

El divendres a la nit passava per la Plaça Catalunya de Girona i em vaig aturar a veure als indignats. Era, si fa no fa, com m'havia imaginat: d'un costat joves molt joves, i de l'altre homes madurs, segurament supervivents del maig del 68. Molta barba blanca i molta rasta. El segment de població entre els trenta i els cinquanta anys, del qual formo part, hi era molt poc representat. Per les imatges que he vist a la tele, em sembla que la manifestació de Barcelona és semblant a la de Girona. Fins i tot han muntat una mena d'hort als parterres municipals. Si aguanten vint dies més, diuen, podran menjar-ne els enciams.
Els seus objectius inicials eren lloables i era difícil no estar-hi d'acord. Al capdavall ningú pot trobar bé els excessos dels bancs, ni que els polítics corruptes puguin seguir ocupant tranquil·lament el seu càrrec. Però els dies passen i el batibull ideològic creix. Ja es comencen a sentir crits en contra de les nuclears i de l'estat d'Israel i a favor de l'okupació i de l'anarquia. Segons el twitter en Màxim Castillo, locutor de la cadena Ser Girona, els indignats no deixen que els periodistes - als quals acusen de manipuladors i col·laboracionistes - siguin presents a les seves assamblees.
Vaig allunyar-me de la Plaça, una mica trist. Encara que pugui compartir part del seu nucli ideològic és obvi que no em puc sentir identificat amb bona part de la gent que s'ha mobilitzat, ni amb les propostes secundàries que van sorgint, com bolets en un dia plujós de tardor. Tinc la sensació que a Madrid és diferent, i que allà sí que hi són representats tots els grups socials i d'edat. Però aquí, a Catalunya, són protestes clarament lúdiques, amb moltes birres i bongos. Difícilment equiparables, com es pretén, a les mobilitzacions que van haver-hi als paísos àrabs. A mi, si fos egipci i la policia de Mubarak m'hagués obert el cap d'un cop de bastó, no m'agradaria gens que em comparessin amb un noi amb cresta que fa malabars a la Plaça Catalunya.

House - I want the drugs

FE D'ERRATES

Sense que serveixi de precedent (espero) he esborrat el post anterior, de títol "Un món millor". En el post en qüestió parlava de les protestes contra el sistema que hi ha aquests dies. La primera visió que en tenia era molt negativa, i pensava que els manifestants eren els quatre antisistema de sempre amb els seus gossos i els seus bongos. Les darreres informacions que vaig tenint, però, em porten a replantejar totalment la meva opinió. Ras i curt, m'equivocava. De moment faré cas a la saviesa popular i, abans de dir res, per no cagar-la més, escoltaré i observaré.

ANTISISTEMA, MANIS I PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA

Manifestacions: costa d'entendre que els membres de l'antic govern les encapçalin. No sé quina responsabilitat tenen en la greu situació econòmica (segurament no tanta com CiU ens vol fer creure) però és clar que alguna cosa hi tenen a veure. Al capdavall van manar durant set anys. Que es manifestin contra les retallades és com manifestar-se contra les companyies petroleres i després agafar el cotxe per anar a la cantonada, o com posar el crit al cel contra el capitalisme i després comprar-te un tablet, un Iphone 4 i unes Munich. Sempre anem a parar allà mateix: en el fons ningú no es creu res.

Presumpció d'innocència: quan anàvem a l'Institut ens explicaven que a l'època daurada de la Inquisició molta gent denunciava als seus veïns per satisfer velles rancúnies, sabedors de que encara que després se'ls considerés innocents les hi farien passar putes. Nosaltres ens escandalitzàvem i ho trobàvem molt greu. Donàvem gràcies per no viure en aquell món tant violent i il·lògic. Veient l'escàndol del paio de l'FMI, no veig clar que les coses hagin canviat tant.

Els moviments antisistema: no és casualitat que les acampades hagin començat en plena primavera, ja que clarament s'inspiren en el maig del 68. Com aleshores, hi ha un batibull d'idees, creences i opinions. Per les imatges que he vist i pel que he llegit s'hi barregen  feministes, comunistes, anarquistes, pijpies, professors d'universitat, membres moderats del centre-esquerre que protesten contra les entitats bancàries i, com sempre, alguns joves amb les idees menys clares que jo però amb moltes més ganes de gresca. El PSC i Iniciativa ja s'han afanyat a atorgar-se el mèrit de les protestes.

ESTAR BOIG

A vegades algú diu:

- He fet tres pastissos de xocolata en comptes d'un. N'hi haurà massa, però m'estimo més que en sobri que no pas que en falti. Ja saps com sóc, estic ben boig! Ha ha!

O també:

- El meu fill és boig. L'altre dia va veure una senyora molt gran al supermercat i, en veu alta, va preguntar: "Mama, mira quina senyora més vella!". T'imagines? Va dir que era vella davant mateix de la senyora! No sé pas de què en farem, d'aquest nen!

Està clar que cadascú entén la bogeria d'una forma diferent. Uns creuen que estar boig és posar-se a ballar en una festa sense haver begut, comprar un regal extravagant, dur una corbata cridanera o passar-se el sopar explicant acudits. Uns altres consideren que estar boig és sentir veus que t'ordenen que cremis coses, col·leccionar deixalles o mantenir llargues converses en veu alta amb tu mateix.
Un boig mai creu que ell està boig. Es lleva, esmorza amb la seva nina inflable, clava uns quants cops de cap a la paret i després es dedica a enviar cartes amenaçadores a l'actor que interpreta el dolent d'una telesèrie. Fa tot això í es pensa que és perfectament normal i que els bojos, en tot cas, són els demés.

FERNANDO ARRABAL

Sóc fan de Fernando Arrabal des que el vaig veure al programa de Sánchez Dragó, borratxo com una cuba i amb el seu jersei de punt groc. Fa poc va treure un llibre nou i els de la Sexta van fer-li una entrevista. La teniu a continuació. Una mica llarga, però té moments destinats a figurar entre els clàssics.

LES PELIS PORNO D'OSAMA

Segons informa el diari Ara, funcionaris americans han trobat una col·lecció de pel·lícules pornogràfiques a can Bin Laden. Impossible saber si eren seves, del seu correu, del seu fill o d'algun membre del personal de seguretat. A l'agència Reuters li preocupa saber d'on han sortit aquestes pel·lícules: les comprava Bin Laden personalment? Si és així, on ho feia? Duia ulleres de sol i gavardina? Gorra? Es posava vermell sota aquella barbassa? O les feia adquirir a algun dels seus homes? Era un conegut dels quiosquers del Paquistan?

Se suposa que els islamistes no poden veure pornografia. Bin Laden es passava pels ous -he he!- aquesta norma, com segurament moltes d'altres. 

Costa imaginar-se a un assassí sanguinari cascant-se-la davant la tele mentre veu "Por detrás me gusta más". Qui sap si la seva dona també les veia. O potser feien nits d'homes amb el seu personal de seguretat, i bevien cervesa mentre veien porno. Com qualsevol mortal, vaja."Mira quines tetes té aquesta!" diria un guardia, mig borratxo. "Sí" afegiria Bin Laden, assentint amb el cap. "Al paradís trobarem setanta-dues noies així, totes verges. Ja ho veureu".

La col·lecció de porno de l'Osama ens demostra, una vegada més, que la carn és dèbil, i que al capdavall tots som iguals. Moros i cristians.

FUENTES vs. NADAL

M'havia promès a mi mateix parlar de política tant poc com em sigui possible. Compliré la meva paraula i, en comptes de parlar-ne, em limitaré a penjar el link de l'entrevista que en Fuentes va fer a l'ex-Conseller Nadal.
Aquí el teniu:

http://www.catradio.cat/audio/533371/Joaquim-Nadal-president-del-grup-parlamentari-del-PSC

Aprofitant l'avinentesa us proposo un petit exercici de compressió oral: algú és capaç de destriar les idees principals dels discurs d'en Quim Nadal?

RENTADES NASSALS

Fa dues setmanes vaig anar a l'otorrino. L'home em va posar una càmera dins del nas, va fer que no amb el cap i va dir que m'havien d'extirpar els carnots.

Segons ell, els carnots són els responsables de que ronqui, de les faringites i les afonies i de la meva lamentable forma física. Per prescripció seva cada dia em rento el nas amb un litre d'aigua de mar que fabrico jo mateix amb sal i bicarbonat. El problema d'aquest tractament és que sempre et queda una mica d'aigua dins dels conductes nassals i surt més tard, normalment en els moments més inoportuns.

Dissabte passat feia la compra setmanal i quan vaig ajupir-me per agafar un paquet de torradetes vaig sentir un pessigolleig al nas: era l'aigua de mar, que havia escollit aquell moment per sortir. A ulls de la resta de compradors, simplement, m'estaven caient els mocs. Una dona va fer cara de fàstic i un home es va posar a riure de forma escandalosa. Sense saber com respondre vaig somriure, humiliat.
Dos dies abans m'havia passat el mateix al gimnàs: mentre feia estiraments el nas em va començar a rajar.
- Estic fent un tractament amb aigua de mar- vaig explicar al paio tatuat que tenia al meu costat, que em mirava amb expressió preocupada. M'agradaria que al gimnàs em consideressin un lluitador excèntric però competent, però em temo que la meva fama és de ser un freak que fa més nosa que servei.
La teràpia encara durarà un mes. Si no milloro em trauran els carnots, una operació que m'han dir que és sangonosa i cruel. Val la pena seguir-ho intentant, encara que tothom es pensi que em cauen els mocs.

EL BORRATXO QUE COMPRAVA ANXOVES

Era dissabte a la tarda i vaig baixar a fer una cervesa al bar Onyar. Al local només hi havia un tipus amb un mostatxo enorme que seia al fons de la barra i que parlava amb el cambrer. Vaig agafar un diari amb l'esperança de llegir-lo però, com em passa quasi sempre, aquells dos em van incloure a la seva conversa. L'home del mostatxo - que anava visiblement begut- volia saber si hi havia alguna casa de senyoretes pels voltants. L'amo del bar, per riure's una estona de mi, li va dir que segurament jo ho sabria:
- No ho sé - vaig admetre. - A Llambilles n'hi ha un, salta a la vista.
Em va dir que ja coneixia el Club Styl però que ell en volia un a Girona ciutat. Durant un temps va circular la llegenda que una de les cases del barri de les Pedreres (darrera del bar Onyar) era en realitat un bordell d'alt standing. Ignoro si era veritat, però en cas de que fos cert a aquell tipus segur que no l'haurien deixat entrar.
Aleshores vaig recordar que a la Devesa hi havia un puti històric a Girona. No sabia si encara funcionava però era l'única opció que se m'acudia. Vaig explicar-li més o menys on era, l'home va fer que sí amb el cap i em va dir que aquella mateixa nit hi aniria.
Vaig acabar-me la cervesa i vaig pujar a casa. Al cap d'un parell d'hores vaig baixar a comprar al Mercadona que hi ha al costat del bar Onyar. Mirava la secció de refrigerats i vaig sentir una veu coneguda. Era el paio del mostatxo enorme. Anava encara més mamat que quan l'havia vist abans, i als braços hi duia, us ho juro, més d'una dotzena de llaunes d'anxoves. Només anxoves. No sé de què en volia fer de tantes llaunes, i m'estimo més no saber-ho.
- Amigo! - va cridar fent caure una o dues llaunes - Esta noche voy al puti, a ver qué tal! Ya te diré que me ha parecido, je je!
Quatre o cinc persones - majoritàriament dones i veïnes meves- van girar els seus caps a l'instant, clavant-me mirades entre acusadores i decebudes. "Qui ho havia de dir..." pensaven.
Amb les galtes i les orelles roents de vergonya vaig escapolir-me pels passadissos. Vaig arribar a la caixa i vaig posar-me a la cua, temorenc de veure'l aparèxier i que es posés a cridar altra vegada. Però vaig tenir sort. Vaig arribar a casa i, obrint les bosses, vaig adonar-me que no havia comprat ni la meitat de coses que necessitava. Vaig deixar-me caure al sofà: estava claríssim que, aquella tarda, no tornaria a entrar al supermercat.

CAUSA Y EFECTO

Ahir al vespre - tornava del gimnàs amb cotxe- vaig posar RAC1. Hi havia dos tertulians, la Patricia Gabancho y un home que no sé qui era. Comentaven l'assalt de les tropes americanes al cau de Bin Laden. Gabancho i el seu company van improvitzar l'aquelarre antiamericà més delirant i passat de rosca que mai he sentit en un mitjà de comunicació.

Més enllà del saludable escepticisme i de la visió crítica -i mínimament imparcial- que tot periodista hauria de tenir, els dos tertulians van llançar les seves diatribes furioses contra Obama i contra la societat dels EUA en general. Em va preocupar: més que RAC1 semblava una franquícia catalana d'Al Jazeera. L'un acabava les frases de l'altre, i era a veure qui la deia més grossa, com passa a les tertúlies d'Intereconomía.

Va arribar un moment que, sense poder-ho suportar més, vaig haver de canviar d'emissora. A la Cadena 100 la Paulina Rubio cantava Causa y efecto. Vaig decidir que m'agradava més la Paulina que no pas la Patricia, de manera que jo també vaig començar a cantar.

NO CALIA MATAR-LO

Comencen a sentir-se veus contràries a l'actuació dels EUA en el cas Bin Laden. Molts opinadors -professionals i amateurs- consideren que matar-lo ha sigut excessiu i que caldria haver-lo capturat, empresonat i jutjat. Alguns fins i tot afirmen que Bin Laden hauria hagut de demanar perdó a les famílies de les víctimes.
Digueu-me cínic, però a mi em costa imaginar a un Osama capcot i amb les mans a les butxaques, demanant perdó com un marrec que ha trencat un vidre amb un cop de pilota. De debò algú creu que hauria dit alguna cosa com ara:
- Sento haver estrellat dos avions contra les Torres Bessones. No ho tornaré a fer mai més.
L'excés de bonisme en la nostra societat és tan perjudicial com l'excés de belicositat. Un Osama a la garjola implicaria un judici que segurament mai se celebraria, com ja va passar amb d'altres dictadors (em ve Pinochet al cap). També implicaria un augment dels segrestos i dels xantatges per part d'Al Qaida per alliberar-lo. Perquè a Guantánamo no el podrien tancar, és clar. On hauria d'anar? Arrest domicialiri? Si el posessin amb els presos comuns seria signar la seva pena de mort, i probablement més lenta, humiliant i dolorosa que no pas un tret al cap. I això sense tenir en compte, és clar, que Bin Laden podria seguir dirigint Al Qaida des de la presó, tal i com ho fan molts caps de la màfia.
La qüestió és que ja és mort i ara els islamistes proclament que tenen una bomba atòmica i que la tiraran als EUA o a Europa, segons a qui li preguntis. De nou demostren que no són soldats: només xusma terrorista.

PREMIS LITERARIS

Dos anys enrere escribies un relat curt i no sabies a quin certamen enviar-lo. Dotzenes d'ajuntaments organitzaven els seus propis premis literaris, alguns d'ells força ben retribuïts econòmicament. Eren els bons temps: si no guanyes el premi de Vilademunt quedaves finalista del de Viladavall. Si no et publicaven el de Viladaquí et publicaven el de Viladellà. Tenies l'excusa perfecte per fer turisme dins de Catalunya, per tastar catèrings i canapès i per conèixer gent (en aquests certàmens vaig conèixer, per exemple, als meus amics i també escriptors Jordi Boladeras i Josep Solés). La veritat és que m'ho vaig passar molt bé i vaig aconseguir publicar una dotzena llarga de contes en diferents recopilatoris.
Va ser divertit mentre va durar però, com totes les coses bones, ja s'ha acabat. D'un any per l'altre han desaparegut un munt de premis literaris, alguns d'ells prou importants. Vaig donar-me'n compte la setmana passada, quan vaig consultar la pàgina web de la Generalitat. Feia temps que, entre una cosa i l'altra, no enviava res a cap certamen. Alguna vegada havia obert la web per xafardejar i ja m'havia donat compte que hi havia molta menys oferta però fins l'altre dia no en vaig ser dolorosament conscient. Mals temps per la lírica. Les editorials tampoc estan al seu millor moment i algunes rebutgen més material que mai. No sé si la Generalitat encara dóna alguna subvenció, però imagino que d'aquí a quatre dies només seran una llegenda urbana.
En definitiva, que no está el horno pa bollos. Alguns productes, però, segueixen tenint sortida. Fa temps que dono voltes a una novel·la protagonitzada per un professor d'universitat que busca els manuscrits secrets dels templers que indiquen on és enterrat el tresor del càtars. O potser serà al revés, encara no ho he decidit. Una noia bonica i sexy -però al mateix temps, valenta i decidida-, acompanyarà al protagonista. Els dolents seran els mormons o els evangelistes, no ho sé. Hi haurà molta sang i fetge, és clar. Us aniré informant de com va el projecte.