NINJA!

En un dels primers capítols de la nostra estimada Bola de Drac, en Goku aconsegueix el núvol Kington. No sé si sabíeu que aquest personatge està inspirat en el Rei Mico de la mitología xinesa, que també volava a cavall d'un núvol, i que tenia molta força, i un bastó que s'allargava i s'arronsava. Si us hi fixeu, a molts restaurants xinesos hi ha representacions d'aquest semi-déu taoista. A Girona, per exemple, es pot veure a la Gran Muralla del Carrer de la Creu. També hi fan una vedella força bona, encara que això de portar-te-la en una plata roent amb forma de vaca és una mica xaró, però en fi, suposo no es pot demanar gaire més.

Tothom sap que al núvol Kington només hi pot pujar la gent que té el cor pur. En Krilin no podia fer-ho  perquè  volia aprendre Arts Marcials per agradar a les noies. El Follet Tortuga se'n va adonar, però al final el petit monjo el va convèncer regalant-li una carretada -literalment- de revistes pornogràfiques. Avui  podem trobar dibuixos tronats com en Bob Esponja, sumament desagradables, i alguns de divertits com els Teen Titans, però ja no fan mangas com els d'abans. Però no he escrit aquest post per rondinar com un Javier Marías o un Pérez-Reverte qualsevol, o aquell altre de les grenyes ridícules que sempre té els ulls mig tancats i que ara no recordo com es fa dir. L'he escrit perquè tenia ganes d'escriure alguna cosa, ja anireu veient que en realitat avui no tinc absolutament res a dir, i tot és desvarieig.

En Krilín no era l'únic que volia lligar aprenent Arts Marcials. En aquella época més o menys tots pensàvem igual, i les grans produccions cinematogràfiques ho reflectien. D'alguna manera intuíem el concepte de mascle alfa, però no teníem prou intel·ligència per pensar-lo.

De totes les Arts Marcials, els ninjitsu era el que ens havia de convertir en uns fuckers definitius. No em pregunteu per què, però aleshores estàvem convençuts que les noies es desfeien en veure homes disfressats de ninja corrent amunt i avall, brandant armes medievals i aprenent a dissimular l'ombra amb les branques dels arbres  (no és broma, ens ensenyaven coses així). Elles ens miraven amb més pena i preocupació que no pas desig, i entre això i els jocs de rol és normal que no ens mengéssim un torrat. Quina tristor d'adolescència que vam passar, Verge Santa.

Tot això em va venir al cap a arrel del post de l'altre dia, i perquè diumenge vaig passejar pel Parc Central de Girona, on a vegades entrenàvem. A part de nosaltres, els ninjes, hi havia petits traficants, atracadors de navalla suïssa i  homosexuals que es trobaven de manera furtiva. Aquests últims no destorbaven mai ningú, eren els vells verds i els pervertits els qui ens incomodaven. La majoria estaven convençuts que totes les jovenetes que portaven la faldilla més amunt del genoll eren unes putes, i a una amiga meva més d'una vegada li van oferir mil pessetes a canvi d'una mamada, putos malalts. La llegenda deia que de tant en tant un d'aquests pervertits era foragitat per un ninja, però no ho crec pas. A l'hora de la veritat, quasi mai no passa res. També hi havia llegendes al voltant d'en Chois Lee, un koreà pioner del Taekwondo a Girona, i que tenia les característiques dels herois fundadors de les grans mitologies universals. Deien que uns dissortats l'havien atracat i que havia llançat als seus assaltants  des del Pont de Ferro -o des del Pont de Pedra, segons qui ho expliqués. Sempre aquest desig de justicia, que el Karma posi les coses a lloc, i si no ho fa la justicia convencional, o fan els ninjes o els professors de Taekwondo vinguts de Korea. Ai , estimats amics i amigues, que em temo que no hi ha un ordre universal, en realitat no hi ha res, ben res, i per això ens inventem les conspiracions, per intentar injectar lógica allà on no n'hi ha, perquè només hi ha crueltat i tristor absurda.

No sé si els nanos d'avui són tan ingènus com ho érem nosaltres. Potser a ells no els hi cal fer el préssec d'una manera tan exagerada, i es limiten a encadenar embolics amb despreocupació. Les Arts Marcials tradicionals han perdut aquella aura mágica que les envoltava, i ja no hi ha ningú que es cregui que l'energia interna es pot canalitzar d'una manera determinada per fer mal a algú.  Els ninjes, en general, fan més riure que respecte.

Tinc la impresió que aquest mercat s'ha democratitzat, i que ara la gent jove té accés a relacions de parella sense haver de posar-se en evidència d'una manera tan vergonyant com ho fèiem alguns de nosaltres. Aquests nanos ho tenen tot més fácil. I jo cada vegada m'assemblo més als pollavelles rondinaires que he citat més amunt.

QUAN EL CERVELL SE'T FA PETIT

El món de les arts marcials i els esports de contacte ha guanyat en sensatesa aquests darrers anys. La majoria dels entrenaments estan més o menys ben planificats, o si més tenen certa coherència. Quan vaig començar -fa més de vint anys- no era així. Aleshores ja hi havia professionals, però molts  no tenien cap formació, i ni tan sols gaire sentit comú. Alguns dels entrenaments que patíem aleshores eren demencials.

Vaig recordar tot això quan vaig veure un tuit que va penjar en Bernat Dedéu. Era aquest:

Thoughts on this? pic.twitter.com/xVH2tdUayH

— KO KINGS (@KOKINGS4) 4 de febrer de 2019

Aquest comportament a dia d'avui es considera propi de troglodites i de retardats, però fa uns anys estava més normalitzat del que us penseu. Vaig tenir un entrenador que aplicava un mètode semblant (sense tanta ràbia, perquè aleshores no ho gravàvem tot per penjar-ho a Internet, no teníem la necessitat de demostrar coses tota l'estona). La seva teoria era que a base de rebre cops al cap, el cervell rebotava amb les parets del crani i de mica en mica s'anava fent petit. Quan s'havia fet prou petit ja no podia rebotar contra les parets del crani, i per tant el dissortat atleta ja no podia quedar ko. Era un teoria d'una lògica absoluta, molt difícil de rebatre. 

I no era l'únic. Vaig conèixer un altre paio que per tal d'endurir el front i poder clavar cops de cap més forts a un hipotètic rival, ens ordenava que clavéssim cops a una gran massa de fusta que hi havia al terra, de les que fan servir els paletes per clavar estaques. El número de neurones que perdies no era tan alarmant com a l'exercici anterior, però si tenies ganes de doctorar-te està clar que no eren entrenaments que poguessis seguir gaire temps. Jo sempre dic que si no hagués entrenat tant, ara seria metge neuròleg. 

Però això només és el començament. Un paio ens va fer clavar cops a una alzina surera amb les punts dels dits. L'objectiu era endurir-los, però les estelles se'ns ficaven entre les ungles i feia un mal horrorós. Sort que era suro, i no pas pi. També hi havia, per descompat, el clàssic cop amb la tíbia a l'arbre. Des de la mítica pel·lícula Kickboxer, del gran Van Damme, que tots els gimnasos el praticaven. Era un must. El del gif de sota era en Tong Po, el seu rival a la pel·lícula.  Era un personatge tan potent que eclipsava al nostre heroi, i era habitual veure paios pels gimnasos que es pentinaven com ell. 

Les pel·lícules eren una font inesgotable de mètodes d'entrenament. Quan el profe veia una pel·lícula d'en Jackie Chan, el dilluns següent ja ens tens a tots asseguts a l'aire i aguantant dos claus amb els braços estirats. Era molt dolorós, però no et provocava lesions cerebrals. També hi havia, esclar, l'enduriment abdominal. Ens havíem d'estirar panxa amunt i el més gros del gimnàs saltava sobre les nostres panxes. Una vegada un pobre nano es va cagar. No cal dir que no el vam veure mai més. 

Aquests entrenaments a la babalà també eren freqüents a d'altres esports. Recordo que tenia amics que jugaven a futbol i que m'explicaven que a vegades acabaven l'entrenament vomitant. Tota aquesta col·lecció de despropòsits i disbarats van endurir-nos -el que no mata et torna fort. Els quarantins d'avui som la darrera generació que ha crescut en l'obscurantisme. Tot plegat era una bestiesa enorme, còsmica, però vam riure tant, tant i tant, i riem tant quan ens en recordem, que a vegades crec que al final va valer la pena. 

Llàstima, però, de no tenir el sou d'un metge neuròleg.