CARTA A LUBITZ

Ara resulta que estaves deprimit perquè t'havia deixat la nòvia. Doncs no, noi. Tots coneixem gent que ha patit depressions. La gent, quan en té, es queda a casa i s'empatxa de pastilles. Els que estan més desesperats i volen sortir del taulell de joc es compren una ampolla de whisky i el fan servir per empassar-se una caixa d'hipnosedants. O es pengen, una modalitat de suïcidi que aquí, a pagès, es porta molt. Pots fotre't un tret amb l'escopeta a l'estil Hemingway, o saltar a daltabaix d'un pou, que també és molt de poble. O a la puta via, un clàssic. Podies fer tot això, Lubitz, i has escollit la pitjor manera.

Estavellar un avió i matar cent cinquanta persones no és de depressiu. Això només pot fer-ho un monstre. Un monstre, o algú amb una patologia mental tan fonda, tan espantosa i desconeguda que fins i tot es resisteix a tenir nom. Tu no eres un pobre noi que patia, tu eres, en el millor dels casos, una desferra humana amb el cervell completament fet malbé. Un autèntic psicòpata, un assassí múltiple, una mala bèstia. És normal que la teva xicota et deixés, subnormal. L'únic misteri és per què va trigar set anys a fer-ho.

En el fons, saps que ens terroritza? Que no ets un fonamentalista que mates en nom d'Al·là i d'un paradís ple de verges -tot i que espero que a l'infern comparteixis caldera amb ells-. Ets, senzillament, un nen mimat i amb la ment trencada que jugava als aviadors. No eren tan rigorosos els exàmens de pilot, hòstia? Podem defensar-nos dels nois d'Al Qaeda, però no podem fer res contra els sociòpates com tu. Fas venir ganes de creure en la màxima de l'Associació Americana del Rifle: a un home dolent amb una arma -en el teu cas, assassí de masses, un avió- només el pot deturar un home bo amb una arma.

Els mitjans comencen a dir que les companyies fan l'orni a l'hora de pagar indemnitzacions. Colla de malparits que quan les coses van bé s'ompen les butxaques a costa de que els passatgers suportin tota classe d'indignitats -si us penseu que exagero voleu amb Ryanair. Els últims responsables d'aquesta atrocitat són ells, perquè han permès que un desequilibrat es passegés pel món amb una arma de destrucció massiva. No havíem quedat que Alemanya era un país seriós i tremendament calculador, que ho tenia tot sota control i a qui res no se li escapava? Jo fa temps que ho dic: al final el mite dels països del Nord, tan efectius, i els del Sud, tan baliga-balagues, caurà pel seu propi pes. L'aerolínia ha de pagar. Molt. I si bé els milions no esmorteiran el dolor de les famílies, com a mínim faran que semblin una mica penedits. I que el nom de Lubitz passi a engrossir el llibre de les abominacions, i que el seu record sigui infaust.

CALLEJEROS

Tot va començar amb Callejeros a seques. Arribava el divendres i  ens asseiem al sofà per veure els gitanos, els ionquis, els borratxos, les putes de a vint euros la mamada i els bojos esdentegats que insultaven les faroles. Les vides miserables del lumpen ens feien sentir culpablement bé. "Tinc una feina que no m'agrada i una dona que no m'entén..." pensàvem, "... però aquest vell balbucejant que ven taronges en una rotonda està pitjor que jo". Callejeros era la nostra teràpia, la nostra metadona. Potser la setmana havia estat una merda, però al final ens quedaven aquells moments de catarsi. A vegades amb això n'hi ha prou per anar tirant. Els intrèpids reporters de Cuatro ens van ensenyar que un ésser humà pot enfonsar-se fins a abismes profunds i terrorífics, i que quan a nosaltres ens sembla que estem malament tot just ens hem baixat un parell de metres.

Quan es van acabar tots els barris de merda d'Espanya (tots no: sempre vaig trobar a faltar un "Callejeros: Font de la Pólvora") l'equip del programa, que ja començava a emmalaltir d'èxit, va canviar els pisos de protecció oficial  pels pàrquings de discoteques i controls d'alcoholèmia. El resultat era molt digne i igualment divertit i, si bé no arribava als nivells de degradació de la primera, sí que ens recordava que la nostra vida era, en efecte, un camí de roses. Quinquis amb jaquetes de color blanc, Yessicas, droga i borratxeres a hores petites. La manera de muntar el programa -plans curts, ràpids i intercal·lats- va crear escola, i encara avui molts proven d'imitar-lo. Tot i que no arribava a l'espectacularitat dels programes anteriors, va deixar-nos uns quants moments pel record.

Però després la cosa es va torçar, i va aparèixer un producte tan infame com Callejeros Viajeros. La fòrmula no tenia res a veure: els reporters viatjaven pel món i ens mostraven que fins i tot el païs més recòndit i desconegut és un paradís al costat del nostre poble. Ara la cosa canviava: nosaltres vèiem Callejeros per descobrir que hi havia gent que estava pitjor que nosaltres, no pas per veure vividors que es passaven el dia torrant-se a platges caribenyes. El concepte era totalment diferent: mira, ens deien, quin racó de món més bonic, i mira que bé que viuen els seus habitants, mentre que tu malvius en un poble miserable i ensopit, o en una ciutat grisa, lletja i impersonal. Mira que bé que s'ho passen, els malparits, mentre que tu t'has de llevar cada dia per anar a treballar per quatre duros. No cal dir que vaig deixar de mirar el programa a l'acte, i sort que vaig trobar altres joies com Hermano Mayor, que també és un tema demana a crits un munt de posts.

Més o menys al mateix temps van treure programes encara pitjors, centrats en les aficions i els costums de la gent rica. Eren espantosos. Més que rics, els protagonistes semblaven autèntics retardats. Quina manera de llançar els diners, mardedéu! "Us mirarà vostra puta mare" deia jo -i encara dic-, canviant de canal. Roma va enfonsar-se en aquest precís instant, tinguem-ho ben present. La destrucció d'Occident s'acosta i ja tenim l'Estat Islàmic a les portes. L'Atil·la i el seu cavall, al costat dels islamistes, eren uns votants d'Iniciativa/els Verds.

Malgrat tot, aquestes programes tenen certa audiència. Molta gent, en comtpes de rabejar-se en la misèria aliena -com fan les persones normals i corrents-, prefereixen envejar la fortuna d'uns pocs privilegiats, potser amb l'esperança vaga de que, a força de veure París tiene un precio, ells mateixos es converteixin en milionaris.

LA PRESENTACIÓ DE DIMARTS I LA FOTO ON SURTO AMB BARBA

Us passo l'enllaç amb el text de la presentació que vaig fer el dimarts passat. A banda de les coses interessantíssimes que vaig dir, hi surt una foto meva amb barba. Aquests dies, foscos i incerts, tots ens deixem créixer la barba. Uns diuen que ho fem per assemblar-nos als putos hipsters, o als seus germans pobres, els modernets. S'equivoquen de cap a peus. Qui voldria assemblar-se a un imbècil com aquests? D'aquí a poc, uns i altres només seran uns records tristos i llunyans, i més d'un abaixarà el cap, avergonyit, quan es vegi en fotos velles. D'altres creuen que la barba és un símptoma del procés d'islamització d'Occident. Segons aquesta teoria, la barba seria una mena de senyal perquè els islamistes no ens matin, de la mateixa manera que els jueus, a Egipte, van pintar les portes de les seves barraques amb sang d'anyell perquè l'Àngel del Senyor no els exterminés amb la seva espasa de foc. Tampoc no us ho creieu, us volen enredar. Sí que és cert que Europa s'islamitza, però quan els bàrbars entrin a mata-degolla no ens salvarà pas la barba. Si ho fa algú, seran unes quantes companyies de marines americans i anglesos comandats per Winston Churchil reencarnat.

La barba, amics, simbolitza la pèrdua de rumb, la futilitat de tot plegat. Ens havien fet creure que afaitant-nos ben arran lligaríem més que un futbolista en una discoteca, però ens van ben fotre. Ens van voler fer empassar que els triomfadors anaven amb la cara ben llisa, però també era mentida. Per reivindicar la nostra derrota ara ens deixem barba i, els més agosarats, bigoti. Què hi ha més absurd que una barba o un bigoti en un menor de quaranta anys? El que us deia: tot plegat cau a trossos i nosaltres hi contribuïm amb alegria maníaca.

Us deixo amb la presentació, que no fa justícia a un llibre fet a mida per a tots aquells que tinguin un passat universitari. De debò que riureu.

Per llegir el text fes clic aquí.

EL CONSOLADOR

Jo era al sofà, jugant amb el tablet. Un d’aquells moments de tranquil·litat que quan tens mainada només es presenten molt de tant en tant. En Lluc, el meu fill gran, va entrar al menjador i va dir:

Papa, això és meu?

A la mà hi tenia el consolador que les amigues de la meva dona li van regalar el dia del seu comiat de soltera. La senyora del tuppersex li va prometre que era tan fantàstic que no podría viure sense ell, però de seguida va quedar oblidat en un calaix del nostre dormitori, al costat d'unes manilles empelfades que vaig dur de record d'Amsterdam i d'un estoig amb cremes de gustos i colors molt variats que formava part del mateix lot que el consolador. Tot reposava allà, mig oblidat -la vida conjugal assassina la passió- fins que ho va trobar en Lluc.

          Papa, mira, un conillet.

En efecte, a la part superior del dildo hi ha un conillet amb les orelles molt llargues i estirades, com si corrés d'esquenes a tota velocitat. La teoria és que les orelles de l’animaló han de fer contacte amb el clítoris de la senyora i estimular-lo amb la vibració (té dues o tres velocitats). És curiós que hi hagi tants i tan diversos vibradors femenins, i és bo que poguem parlar-ne obertament i sense tabús, però encara és més curiós que les joguines per cavallers no tinguin aquest glamour, i en general es cregui que només les fan servir quatre pervertits greixosos. Al capdavall, quina diferència hi ha entre una cigala de plàstic i un cony enllaunat?

-

     Me'l puc quedar? – el meu fill quan pregunta una cosa inclina lleugerament el cap. Ha après que fa molt de riure i que és més fácil que li diguem que sí, però el consolador era un tema apart. Un nen de tres anys no pot tenir-ne cap. És més, ni tan sols hauria de saber que estris així existeixen. Per favor.

    

     No, Lluc. Torna-me’l, va.

     No vull! És meu!

Es preparava un rebec. Veure el nen plorant amb un consolador rosa a la mà era massa per mi, de manera que vaig recórrer als Grans Mitjans:

  

     Si me’l tornes et donaré un xupa-xup.

Com tots els nens, en Lluc és capaç de renunciar a quasi qualsevol cosa pel plaer immediat i efímer d’una llaminadura. Sé perfectament que no s’ha d’educar un nen a base de tractes i amenaces, però els grans mals exigeixen grans remeis. En Lluc va accedir a tornar-me el consolador rosa i jo li vaig donar un xupa-xup de cocacola.

Quan tens criatures la teva percepció de tot plegat ha de canviar. Si vols que el nen visqui segur has de convertir-te en un paranoïc i assumir que casa teva és una trampa mortal. Tot és susceptible de fer mal al nen, i els amagatlls més recòndits no són res per l’esperit curiós d’una criatura. Si tens algún vici inconfesable val més que aprenguis a amagar-lo en llocs inaccesibles. Aprèn d’en Heisenberg, que posava les capsules de verí dins d’un endoll. Medicaments, drogues, telèfons mòbils secrets, pens amb informació confidencial, tot has d'amagar-ho bé. Si no ho fas així, algún dia trobaràs els teus fills jugant amb coses que no tu no voldries ni que veiessin. O ja no te'n recordes de totes les revistes porno que havies trobat amagades per casa teva?

OBRE'M LA NEVERA

Avui toca fer promo. En Joan Boher, a qui conec de fa molts anys, quan érem semi-déus capaços de passar la nit bevent i l'endemà llevar-nos per anar a sentir una conferència de com Schopenhauer va influir en Nietzche (i no estic segur d'haver escrit bé cap dels dos noms), treu novel·la amb la gent de Stonberg. Els mateixos que van tenir la gentilesa de publicar la que alguns (jo i alguns familiars meus, no pas tots) consideren la millor novel·la del 2013: el gat de Schrödinger. Obre'm la nevera i et diré qui ets, un Menos que zero a la gironina. Tindré l'honor de fer la presentació el dimarts 17 a la Llibreria 22. No patiu, seré breu perquè qui ha de parlar és l'autor. A més, com que tampoc hi entenc res de llibres suposo que divagaré sobre les ximpleries que fèiem quan teníem vint anys. El targetó:

El book tràiler és dels millors que he vist darrerament:

I finalment, una entrevista on l'autor explica de què va la cosa. Us la deixo a continuació. Ens veiem el 17 a la 22.

IMBÈCILS

Un dia coneixes algú i penses "Mira quin individu més desagradable. De quin cony de forat ha sortit?". En els minuts següents pot ser que canviïs d'opinió, però també és possible que la cosa degeneri, i que al final et convencis que no només és desagradable, sinó un autèntic imbècil. Sembla mentida que hi hagi gent que pugui ser-ne tant. Sempre t'has preguntat com s'ho fan els imbècils per tirar endavant, perquè la majoria tenen parella i amics. Entens que puguin tenir llocs de responsabilitat al seu lloc de treball perquè la imbecil·litat i la intel·ligència no estan pas renyides -de fet, en alguns casos van estretament lligades-, però et meravella que hi hagi gent que els suporti de manera lliure i voluntària i que, posem pel cas, un dia quedin per anar a prendre cervesa. Tampoc et sorprèn que la imbecil·litat obri les portes de molts dormitoris: precisament molts i moltes imbècils són físicament atractius (podria venir d'aquí, en part, la seva imbecil·litat?). També és cert que a l'hora d'allitar-se amb algú el seu caràcter és un factor secundari, per no dir terciari. Tal vegada els imbècils es relacionin amb d'altres imbècils, de la mateixa manera que els zombis tendeixen a anar en grup sense fer-se gaire cas els uns als altres. Aquest seria un indicador excel·lent. La saviesa popular fa anys que ens avisa: digue'm amb qui vas i et diré qui ets.

Deia, doncs, que que el que més et sorprèn és que els imbècils tinguin amics. Potser aquesta gent no els considera imbècils, sinó persones meravelloses. O pensen que sí, que són uns refotuts imbècils, però els hi perdonen perquè tenen un munt de virtuts que tu, obcecat en la seva imbecil·litat, ets incapaç de veure i d'apreciar. Potser temps enrere no eren així i s'hi han tornat de manera escalonada, tan gradual que les persones del seu entorn ni se n'han donat compte, i un dia s'han llevat adonant-se que la metamorfosi s'ha completat, i que al davant hi tenen un imbècil de raça.

D'imbècils n'hi ha arreu, però és cert que se senten atrets per uns ambients determinats. Per exemple, el món de la política. Alguns dels imbècils més famosos han estat -o són- presidents d'un país, o bé ministres, o parlamentaris. Molts es decanten per la banca, la medicina o les ventes. Alguns també es fan mestres o professors. A tercer de BUP i a COU vaig tenir un professor de castellà que encara avui manté el seu lloc al meu Top Five d'imbècils. Li dèiem Batman perquè sempre portava l'americana sobre les espatlles, com si fos una capa. Fixa't que tots els imbècils que hem descrit fins ara -un llista brevíssima- tenen una cosa en comú, i és un cert nivell sociocultural. Em ambients més baixos -bars Manolo, tasques de cantonada i grada d'estadi- generalment no es consideren imbècils, sinó pobres diables, i la gent se'ls mira amb una barreja de fàstic i llàstima, però difícilment desperten odi. Perquè de la mateixa manera que no ofèn qui vol sinó qui pot, de porc, d'imbècil i de senyor se n'ha de ser de mena.