EUROVEGAS

Doncs jo sí que hi estic a favor, i encara més si els arguments que fan servir els contraris són que el joc és moralment inacceptable i que serà un niu de prostitutes i de drogoaddictes. Semblen els avisos que una iaia de poble dóna al seu nét el primer dia que surt de festa. Nen, vés amb compte que no et posin res a la beguda. No pugis al cotxe de cap desconegut. Vigila amb les bagasses, que t'ho prendran tot.

Les nostres carreteres són plenes de putes de a vint euros el complet. Pel que fa a la droga, només cal sortir un dissabte a la nit i fer una volta pels lavabos d'una discoteca de moda, o no tan de moda. Finalment, no sé si el joc és moral o no, però prohibir-lo és restringir la llibertat de l'individuu, i això sí que és inmoral. Em pregunto si es tracta d'ingenuïtat autèntica o d'arguments neopuritans, emprats, curiosament, pels ultraconservadors i per l'extrema esquerra.

Un altre argument és que Catalunya ha d'apostar per la investigació. Aquí hi estic plenament d'acord, però penso en molts coneguts meus, que no són físics, ni biòlegs, ni metges, ni res de res. Mirant-ho fredament, jo tampoc sóc gaire res, des d'un punt de vista de progrés i desenvolupament. No que crec que molta gent sàpiga fer una ressonància magnètica, però em veig en cor de trobar un munt de crupiers i coctelers de puta mare.

EL MALETÍ

No recordo com es deia. El que sí recordo és que feia cara de psicòpata -nas aixafat, ulls minúsculs i fugissers-, parlava de pressa i malament, i es movia com si el seu cos fos un tauló de fusta.  Compensava les seves limitacions físiques amb una resistència inhumana: encara que el peguessis mil vegades, ell mai queia. Si no hagués estat tan maldestre s'hauria convertit en un bon boxejador.

Treballava en un escorxador i era un apassionat de la seva feina. Li agradava tan que sempre duia les eines al damunt: una maleta d'alumini plena de ganivets afiladíssims. Una nit van parar-lo en un control policial. Va donar positiu en el test d'alcoholèmia i en el test de drogues. Positiu llarg. Mentre un policia l'escorcollava el seu company va obrir el maleter del cotxe. Endevineu que va trobar-hi? El maletí ple de ganivets. Amb la llengua pesant pel mam i la farlopa, va intentar fer-los entendre que treballava en un escorxador però la polica, suspicaç, va arrestar-lo i va passar la nit a la cel·la dels borratxos, per un si de cas. L'endemà van deixar-lo en llibertat.

 Pensareu que en va aprendre i que mai més va dur la maleta dins  del cotxe. Doncs no. Fa temps que no el veig però el darrer cop que el vaig trobar em va dir que encara la duia sempre al damunt. "Pa huevos, yo" declarava dibuixant un somriure ferotge i esdentegat.

LA TANCA DE FUSTA

Una vegada uns quants de la facultat vam celebrar la Fi d'Exàmens acampant a Sant Martí Sacalm, un poblet a la vora d'Amer del qual ningú sabia gaire res. És un misteri el perquè vam escollir aquell lloc concret i no pas un altre. La qüestió és que després del darrer examen vàrem agafar el cotxe i ens vam enfilar muntanya amunt. Era un dijous o un divendres, humit i fred. Un cop a dalt vam trobar un camí particular tancat amb una valla de fusta. Algú va dir que aquell lloc era perfecte per plantar les tendes. Joves com érem, una tanca de fusta no era cap obstacle. De manera que vàrem plantar les canadenques. No havíem portat llenya i vam agafar-la d'una casa que hi havia a la vora i que tenia aspecte de segona residència.

Els anys han difuminat el record d'aquella breu acampada de Fi d'Exàmens. Recordo que vam escalfar-nos a base de mam -feia molt fred i la llenya, humida, no va voler encendre's- i l'endemà vam anar a prendre cafè calent a un bar d'Amer. Recordo que tornava amb el cotxe i tenia una son intensíssima, però quan tens vint anys creus que dormir és de perdedors, i és fàcil vèncer-la. Una veueta et xiuxiueja que el futur és teu, i que pots fer el que vulguis quan tu vulguis. En aquests moments, quan tens vint o vint-cinc anys, et creus amo de tu mateix i capaç de tot.

Aquest cap de setmana he pujat a dinar a la masia que un amiga de la meva dona té a Sant Martí Sacalm. Si això fos un conte ara escriuria que la llenya vam robar-la de casa seva, però no. Sí que vaig veure el caminet on vam parar les tendes, encara tancat amb aquella mateixa tanca de fusta que fa quinze anys no havia estat un obstacle. Vaig recordar aquella acampada, feia moltíssim temps que no hi pensava. Ahir, durant un instant, vaig reviure aquella sensació d'indestructibilitat, d'invulnerabilitat...

...fins que vaig menjar massa per dinar i, al vespre, l'estómac em va recordar que tinc trenta-cinc anys, i que ja no sóc inmortal.

L'ESCENA FINAL de FACTOTUM

LLEGIR MÉS

A vegades creus que la diferència radica en llegir més. Aleshores et llances al damunt del llibre que estàs llegint en aquell moment i de seguida l'acabes. A continuació rescates algun clàssic de la teva biblioteca  -per algun motiu que no comprens ni tu, la majoria de clàssics els compres en format butxaca o bé de segona mà- i te l'empasses com qui s'empassa un xupito amb la intenció d'emborratxar-se ben de pressa.

A vegades creus que la diferència radica en llegir millor. Aleshores et detures a cada paraula, a cada frase. Analitzes les subordinades, preguntant-te com és que ells les fan tan llargues i tu tan curtes. Et concentres en cada adjectiu, en cada coma, en cada recurs estilístic. També et fixes en la trama, en com l'escriptor ha anat desgranant la novel·la o el conte. Explores l'argument com un metge explora un malalt.

A vegades creus que la diferència radica en escriure més. Aleshores deixes el que estàs fent i puges a dalt, a l'ordinador. I et poses a escriure. No pots començar una novel·la perquè no tens temps, ni tens idees prou brillants per fer un conte, de manera que obres el teu compte del blogger i comences a teclejar. Tac-tac-tac, tac-tac-tac. A vegades et regales una cervesa o poses l'Spotify. Tot suma, però la solució tampoc és aquí.

A vegades creus que la diferència radica en escriure millor. Aleshores penses cada paraula abans de teclejar-la, i repasses el text dues, tres vegades. Elimines tota frase que sigui de mal llegir. Vols que el lector hi llisqui com si patinés sobre gel. Si et sembla que està quedant bé fins i tot sents pessigolles a l'estómac, com un adolescent davant del seu amor no correspot.

Però res d'això funciona. L'esforç i la feina ajuden, sí, però si no sents com brillen les estrelles dins teu no hi ha manera. Les paraules s'encallen i dins del cervell se t'hi forma la imatge d'un laberint de màquina recreativa dels anys setanta, ple de fantasmes i de menjacocos. Una imatge molt estranya i, alhora, una metàfora poderosa. Sense aquella idea, sense l'energia que crepita, tan li fa si et passes una hora o vint-i-quatre davant de la pantalla. Cremar-te les celles llegint tampoc et converteix en la revelació de les lletres catalanes, ni tan sols si dissecciones els textos com un cirugià. Et recordes d'aquell amic teu que sempre parlava de dons divins, un tema que donava molt joc a l'hora de burlar-te d'ell. Però ara ja no rius tant.

Desprès comprens que en realitat tens sort de que alguna gent encara et llegeixi, i recordes- perquè ja ho ha dit molta gent abans que tu- que el patiment i la creació són inseparables. No hi ha volta de full. Aleshores et sents una mica millor, rellegeixes el text que has escrit i, com que no trobes cap foto que hi vagi bé -en realitat tampoc tens gaires ganes de buscar- el publiques al teu blog.

HUMOR CONTRA LA BARBÀRIE

Hi ha dues maneres de treballar amb l'humor. La primera és crear-lo tu. Escriure un guió, un monòleg, un conte, el que sigui. Lògicament estaràs influenciat per d'altres autors, i fins i tot pots formar part d'una corrent o d'una escola. Si ets molt bo, seràs tu el qui creï una corrent o una escola.

La segona via és parasitària: aprofitar-se de les febleses dels demés, de les errades i fins i tot dels defectes. Algú pot pensar que aquesta manera de treballar és més senzilla que no pas la primera. Potser és cert, tot i que requereix molta finor i elegància per no acabar fent burles barroeres i cruels. Sigui com sigui, aquesta segona via té una avantatge: l'humorista pràcticament no ha d'intervenir, sinó que es limita a observar i a escollir allò que considera més delirant, sorprenent o divertit. És una manera de treballar que, a banda de fer riure, mostra una realitat. La retrata. L'APM s'ha convertit en un referent d'aquest tipus d'humor, i el canal Intereconomía és una de les seves principals fonts de recursos. Veient del vídeo s'entén perfectament el perquè. L'humor contra l'odi. Els bàrbars són a les portes.      
           
             
                   

LA FIRA

Avui hem anat a la fira del poble:  no teníem sopar i les parades són al costat de casa. Feia anys que no anava a cap fira i m'havia oblidat de lo depriments que poden arribar a ser, i encara més a dia d'avui, que la gent no té ni un cèntim i tot està desoladorament buit.

Hem comprovat que moltes atraccions i parades estan regentades per gitanos. Quan era petit també vivia davant d'una fira, i era consens general que tots els firaries eren gitanos, per bé que la majoria no pertanyien a aquesta ètnia. De fet, em sembla recordar que hi havia alguns magrebins (quan encara no hi havia magrebins a Catalunya) i molts individuus amb tatuatges d'un blau incert, com els que et fan a la presó o al reformatori. Els pitjors eren els muntadors dels autos de xoc: pinxos que deien moltes paraulotes, es passejaven sense samarreta, fumaven tot el dia i s'enfilaven per la carpa amb una agilitat prodigiosa. A vegades també pujaven als autoxocs quan tu els conduïes, una cosa que els clients teníem absolutament prohibida. Eren autèntics bad boys. Un altre de bo era el tipus que feia de bruixa al tren de la ídem. Anava sempre amb texans i bevia llaunes de refresc (o de cervesa, qui sap). Tots crèiem que treballar de bruixa era una passada. Ara, veure aquell pobre nano em deprimeix cosa de no dir, com els gitanos que venen globus, el cotó de sucre, la decoració horrorosa de les parades, les escopetes que tenen la mira desviada i, sobretot, la pesca d'aneguets.

Quan ets petit tot és màgic i ets impermeable a la lletjor i a la tristesa. Després,quan ets adolescent, enveges qualsevol vida que no sigui la teva, fins i tot la dels tipus que es vesteixen de bruixa i peguen als nens amb una escombra tronada. Finalment, d'adult, t'adones de la sort que tens de no ser tu el que viu en una rulot, muntant i desmuntant autos de xoc sota un sol de justícia.

EL MILLOR INVENT

Abans de ser pare creia que els millors invents eren, per aquest ordre, la cervesa, Internet i l'ibuprofè. M'equivocava, com m'equivoco quasi sempre. El millor invent és, sense cap mena de dubte, el Baby Einstein.

Pels qui no tingueu fills, el Baby Einstein és una sèrie de vídeos destinats -suposadament- a afavorir les connexions neuronals dels nadons. Combinen colors, objectes, moviment i música. Dubto que el Baby Einstein estimuli realment la intel·ligència de cap nen, la cosa no va per aquí. Però és un invent magnífic perquè l'infant queda, literalment, hipnotitzat. Aquella successió de formes, llums i música atrau la seva atenció de manera molt poderosa. Això permet que tinguis uns quants minuts lliures que pots invertir, per exemple, en vestir-te, rentar-te les dents o fer qualsevol de les coses que abans de ser pare donaves per descomptades.

Sé d'alguns nadons que no volen veure el Baby Einstein. Sento compassió pels seus pares, de la mateixa manera que sento compassió per la gent a qui no li agrada la cervesa, o que és al·lèrgica a l'ibuprofè.

DISCULPES

Sí, ja ho sé: darrerament descuido força aquest blog. No és per manca de ganes ni d'idees (bé, d'idees tampoc vaig sobrat), sinó de temps. Tinc la sort de que darrerament em surten algunes col·laboracions que no puc deixar passar (a la Revista de Girona d'aquest mes, per exemple, hi ha un reportatge meu sobre les escoles d'adults, i properament en sortirà un sobre esports de contacte). Aquestes col·laboracions volen força feina i d'alguna banda he de treure les hores.

Sóc conscient que m'estic posant una soga al coll. Els blogs han de ser mitjans ràpids, immediats. Els textos han de sortir-te de dins, i has de publicar sovint. Si no, els lectors ben aviat perden l'interès. Al capdavall hi ha milers de blogs a la Xarxa, alguns d'excepcionalment bons. Sense comptar, és clar, amb l'amenaça dels microblogs.

A més de les col·laboracions tinc engegat un projecte que sembla que finalment arribarà a bon port. Aviat us en parlaré amb més detall. No cal dir que el projecte en qüestió em xucla els pocs minuts lliures que em queden. Quina època més estranya que ens ha tocat viure, on el temps en el nostre enemic!

LA GENERACIÓ T

Ahir se'm va casar un amic. Ha estat dels darrers, tot i que s'ha de reconèixer que tots ho hem fet amb molt poc temps de diferència. Tots amb més de trenta anys. A alguna gent li agrada posar noms a les generacions. Hi ha la generació dels baby boomers, nascuts durant els anys cinquanta. A continuació va arribar la famosa generació X, que ningú sabia gaire bé quins anys comprenia, i que va fer córrer molta tinta. Feien una mica de ràbia perquè anaven pel món fent veure que eren rebels, però al cap i a la fi vivien en casetes adosades i es passaven els dissabtes veient la televsió i menjant pizzes precuinades, com tothom. Els de la generació Y encara fan més ràbia perquè van ser ells els qui es van fer anomenar així. A diferència de les generacions anteriors,  no tenen cap tret definitori. Simplement es feien dir generació Y perquè els hi devia semblar cool.

En fi. Els meus amics i jo no sé a quina generació pertanyem. Entra la X i la Y, suposo. El que és cert és que som una generació de tocatardans. La generació T: hem trigat a casar-nos, i hem trigat encara més a tenir fills. Ens aferràvem a la juventut com nàufrags arrapant taulons. Hem estudiat tant com hem pogut, i no ens hem hipotecat fins al darrer moment. Descreguts com som, molts ens hem casat per l'església. A diferència d'altres generacions, la majoria no teníem grans projectes ni ambicions desmesurades. En tot cas, allargar la juventut tan com fos possible. Ser els darrers en abandonar la festa, i apagar la llum.
 
Però tot té un final. Ahir es van casar en Marc i l'Olga (que sigueu molt feliços), tancat un cercle que semblava que mai es podria tancar.  Són les onze del matí i jo estic despert, una cosa que m'espanta i em desorienta a parts iguals. Hem aguantat tant com hem pogut, però al final, sense ni adonar-nos-en, ens hem fet grans.