QUAN (QUASI) VAM SER SOLDATS

(El post d'avui té banda sonora. Mentre el llegeixes has d'escoltar això)

Teníem divuit anys. La mili encara existia, però molt poca gent anava a fer el soldat. La majoria ens decantàvem per l'objecció de consciència, més per mandra que per ideals. Al final l'Aznar ho va eliminar tot d'un dia per l'altre, una de les poques coses bones que aquell homenet megalòman va fer.

Als pobles era tradició que els quintos, els xavals que per edat havíem d'anar a fer el servei, organitzessin activitats per recaptar diners, que posteriorment es repartien per sufragar les despeses que comportava (es deia que una mili d'un any costava un milió de pessetes en concepte de desplaçaments, àpats a fora, festes nocturnes i tota la pesca). Les festes de quintus eren tremendes: nanos de divuit anys convençuts que podien beure's el món. Quan tot estava per fer, i tot era nou, i les nits brillaven.

Nosaltres no vàrem organitzar cap concert, però si una barraca a la festa major de Cassà. Vàrem comprar caixes de whisky i vodka de garrafa i ho fèiem passar per JB i Smirnoff. Vàrem tenir molta sort que ningú es quedés cec o li sortís una úlcera a l'estómac. Els quintus més atrevits robaven vi escumós a les barraques de tir i el veníem a copes. Convidàvem a tothom, i nosaltres mateixos ens fotíem bona part del mam. Tot i així, sembla ser que al final encara vam tenir beneficis: quinze mil pessetes, que mai es va saber gaire bé on havien anat a parar.

Alguns de nosaltres teníem la Selectivitat al cap de pocs dies, però passàvem hores a la barraca igualment. Recordo que un dia em varen venir a buscar -jo era el que vivia més  a la vora, aquella nit recordo perfectament que estava intentant entendre un text de Kant- perquè havia plogut i s'havia inundat la barraca: la nit abans un punk havia rebentat el toldo a cops de navalla. Un altre dia varen portar un quinto amb una cella oberta -li havien fotut una hòstia merescuda: era un imbècil- perquè li posés mercromina. Un cop vam haver d'evitar que un quintu arrebossat d'amfetamines destrossés a cops de martell un dels pocs monuments que té el poble. Jo estudiava fins a les dues de la nit, i després sortia a fer un volt. En aquella època era i em sentia indestructible, i la ressaca només era una llegenda urbana

Però els anys passen factura. Ahir vaig sopar amb uns amics i avui estic fet un cromo. Almaxs, ibuprofè i una beguda energètica. Escriure una mica, que això sempre ajuda a netejar-se. I com que em sento incapaç de fer qualsevol reflexió mig seriosa, us explico batalletes d'una puta mili que mai vaig fer.

PANO

Un cop  l'any la meva dona i jo anem a Pano, un poblet perdut i pràcticament deshabitat de l'Aragó. He de dir que al començament -fa sis o set anys- anar-hi em fotia una mandra infinita, però la meva dona hi té un vincle sentimental molt fort. Mica en mica he après a trobar-hi la gràcia, i ara anar a Pano esdevé quasi imprescindible. Us preguntareu per què: doncs perquè aquest poblet representa exactament el contrari del que jo sóc, o del que crec que sóc.

M'explicaré: aquesta petita vil·la de muntanya va ser abandonada a mitjans dels anys cinquanta. De seguida t'adones del perquè. El terreny és escarpat i fa difícil que hi hagi excedent agrícola per poder comerciar. Aigua escassa i mala comunicació. Els seus habitants van ser temptats amb la relativa comoditat de la fàbrica i del piset de protecció oficial, i no van dubtar a abandonar el llogaret, que de seguida va deteriorar-se fins que en Kurt Frideiz, un enginyer suïs, va emprendre la titànica tasca de reconstruir-lo.

A dia d'avui Pano té alguns dels seus edificis perfectament habitables, amb alberg inclòs. Alguna gent escull aquell lloc perdut a la muntanya per passar-hi una temporada, bé sigui descansant a l'alberg, bé sigui col·laborant amb la reconstrucció a canvi d'allotjament i menjar, o d'una paga. A tocar de de Pano hi ha un temple budista molt conegut, i alguns poblets habitats per neorrurals de diferent grau d'autenticitat. Això fa que per tota aquella zona hi trobis des de hippies que fan atrapasomnis artesanals fins a budistes tibetans (autèntics o de per riure), passant per il·luminats de tota classe, gent que fuig dels seus fantasmes, aficionats a la muntanya, paios desenganyats, i homes i dones que volen netejar cos i  ment.

A mi m'agraden les ciutats. Si pogués viuria en una de ben gran, on ningú em conegués. M'agraden els bars, els restaurants i les botigues de ximpleries inútils. M'agrada passejar per carrers i centres comercials i poder anar a  la presentació d'un llibre. Si tingués diners aniria més sovint al cinema (a les llibreries hi vaig sempre que puc, tingui la butxaca plena o no). Sóc el que en diríem un materialista de merda. Per això al principi del post he dit que Pano representa el contrari del que jo sóc, o del que crec que sóc. Allà no has de patir pel què diran, ni pel què pensaran. A Pano tothom hi va amb una motxilla, i res del que tu diguis o facis els sorprendrà gens. Si ets una persona amb vida interior allà hi estaràs fantàsticament bé. Si ets allò que en diuen espiritual, encara t'hi trobaràs millor.

Com us podeu imaginar, per un escriptor Pano pot ser un imant poderosíssim. Aquest any hi he conegut al periodista i escriptor Ferran Barber.  Podeu veure el seu blog aquí (el personal) o aquí (el professional). Aquí hi ha la crònica de la nostra trobada (te m'has adelantat, xaval). En Ferran va tenir l'amabilitat de regalar-me un exemplar de ¿Quién nos cortará las uñas cuando hayamos muerto? que ahir mateix vaig començar. L'any passat, en aquest mateix poblet, hi vaig conèixer a la poetessa Susana Manrique.  Tant l'un com l'altre em van impressionar molt. Segurament els budistes del temple de Panillo dirien que cap d'aquestes trobades és casual, perquè tot té un sentit i tot està connectat d'alguna forma (ara que hi penso, a l'hotel on els allotjàvem al poble de Graus -la falda de la muntanya on hi ha enclavat Pano- hi havia un noi que treballava a Círculo de Lectores. Llàstima que vaig saber-ho el dia que ens vàrem acomiadar).

Cal anar de tant en tant a Pano perquè aquest poblet i els seus voltants ens recorden que hi ha moltes maneres de viure. Ens recorden que sempre hi ha una sortida, encara que no sigui la que ens pensàvem. Que el món és ple de gent i que no tothom és imbècil com ens sembla a vegades. Pano ens recorda que hi ha persones que tenen collons de complir els seus somnis -o de lluitar per complir-los- en comptes de passar-se el dia plorant i lamentant-se com fem alguns. Cal anar a Pano de tant en tant per recordar tot això. O per aprendre-ho d'una punyetera vegada.

POSTS D'ESTIU

La manca de rutina és una enemiga de l'escriptura, com a mínim en el meu cas: escriure em fa una mandra horrorosa, sobretot si les alternatives són veure episodis de Breaking Bad i Joc de Trons, o bé llegir els còmics de Walking Dead que m'ha deixat el meu amic Mau, o el recull de contes De óxido y hueso. Altres lectures estiuenques han estat Beware of God, del meu idolatratat Shalom Auslander i que he aconseguit gràcies al miracle anomenat Kindle (vaig comprar-lo des del lavabo de casa meva), i Un día de cólera, d'en Pérez-Reverte. De pel·lícules, a banda d'Iron Man 3 i Lobezno Inmortal no n'he vist cap, de manera que no us en puc recomanar. Per un pare novell les pel·lis, per la seva llarga durada, són poc pràctiques, i sempre és preferible una bona sèrie amb capítols de com a màxim tres quarts d'hora.

I parlant de sèries, durant molt temps vaig estar convençut que després de Porca Misèria els catalans seríem incapaços de fer una altra bona sèrie. Afortunadament anava molt errat. No us perdeu Les coses grans, una sèrie online protagonitzada per en Roger Coma. La websèrie segueix una mica la tònica de Porca Misèria (actualitzada, esclar), i fins i tot la supera en humor -no pas en complexitat argumental o dels personatges, ja que cada capítol és molt curt i no tenen temps per aprofundir-. Alguns diàlegs són brutals i els personatges, antològics. Sigui com sigui NO us la podeu perdre. Ja em direu el què.

I parlant de miracles, vull fer un reconeixement a uns aparells que per força han estat creats per Déu en persona. Em refereixo als tablets (en català en diuen tauletes però encara se'm fa estrany escriure-ho). Des que sóc pare que el meu tablet i els continguts infantils que conté (cançonetes, jocs de dibuixar, contes... ) m'han salvat més àpats dels que sóc capaç de recordar. En Lluc n'està ben encaterinat i deixa de plorar al moment exacte de connectar-lo. 

I parlant d'estiu, el proper dia us explicaré una història curiosa. De moment us deixo la introducció/remember. Feu clic aquí.  

VILARS RURALS, URBANS i la invasió dels moderns.

Massa dies sense escriure. M'heu de disculpar: la setmana passada vam ser a Llançà, en un apartament que uns parents van tenir l'amabilitat de cedir-nos. Em va sorprendre comprovar que tot l'Alt Empordà és territori modernet. No sé si a còpia de veure anuncis d'Estrella Damm la gent ha acabat creient-se'ls, però tots aquells poblets -Llançà, el Port de la Selva, Cadaqués...- eren plens de barbuts que es desplaçaven amb vespinos o amb aquells cotxes que abans duien els pagesos, molt baixos i amb maleter descobert. No sé com en diuen. Alguns d'aquests paios reien tota l'estona, com si estiguessin dins d'un anunci mediterrani, i duien bosses de plàstic amb verdures i hortalisses, o bé peix fresc. Ens els podem imaginar lloant els productes que compren directament al pescador o al pagès, abans de fotografiar-los, passar-hi uns quants filtres guais i  penjar-los a Instagram, al Twitter o a la xarxa que estigui de moda en aquest moment. "Això és vida", diuen els moderns, "T'imagines com seria viure aquí?". El que no s'imaginen és l'ensopiment que es viu en molts d'aquests poblets durant nou mesos a l'any. Hi durarien quatre dies mal comptats.

I parlant de vacances: ahir vaig saber de l'existència dels vilars rurals, que són cases de turisme rural de tota la vida però que permeten la interacció dels estadants amb els propietaris. És a dir, que el turista urbanita pot ajudar al pagès a collir patates, a alimentar els cavalls i tota la pesca. No he vist mai cap d'aquests vilars rurals, però m'imagino que són una mena de parc temàtic embellit perquè els turistes urbanites ho trobin bucòlic, com les granges que surten als contes del meu fill Lluc, on el masover és un senyor somrient i la granja sembla una caseta de contes de fades. Proposo als intrèpids estiuejants visitar una granja de debò, amb treballadors negres i portuguesos que van amb granotes blaves esfilagarsades i pudents de fems, on el pati és ple de trastos (la vida a pagès no deixa gaire temps per ordenar la granja) i on seran bordats -i potser perseguits- per una gossada anònima i endogàmica. Podran veure les vaques amuntegades en recintes minúsculs, els porcs revolcar-se pels seus propis pixats i les gallines que viuen en gàbies del tamany de caixes de sabates, tan fartes d'antibiòtics i enfollides per la reclusió que es devoren les unes a les altres. 

També proposo la creació de vilars urbans, perquè els nens i nenes de pagès coneguin la vida a ciutat. La cafeteria pot ser regentada per un xinès, poden posar-hi un o dos carteristes, uns quants africans venent bolsos d'imitació, algun ionqui amb xandall -sempre són pintorescos-, i uns quants moderns asseguts amb els seus Apples. En comptes d'ajudar al pagès a plantar cebes podrien, per exemple, anar a prendre copes -els nens a berenar- en un local de moda, sopar sushi, anar a veure teatre subvencionat i sortir-ne fent cara greu (sense admetre que no s'ha entès res de res, i que l'obra era un puto pal pretenciós). Poden esmorzar en un Starbucks i fer cues per comprar un cedé o un llibre a l'FNAC, i dinar en un restaurant de tapes molt autèntic. Fins i tot poden ser assaltats per una prostituta romanesa de a vint euros la mamada.

Vivim temps estranys. Quan passin el temps i mirem cap enrere segur que ens sentirem profundament avergonyits de nosaltres mateixos, com després d'una borratxera èpica. "Aquest era jo?" ens preguntarem.

LA GRAN TRAGÈDIA

La gran tragèdia d'Internet és que ha donat veu a milions de persones que en realitat no tenen absolutament res a dir. Només cal fer un cop d'ull als comentaris que fan alguns lectors dels diaris digitals. Els meus preferits són els fòrums del diari Ara i els d'Alerta Digital (en  aquest últim el moderador oblida sovint el seu paper i carrega sense manies contra les opinions que no li agraden). Emparats en un covard anonimat, molts lectors descarreguen les frustracions del dia a dia atacant els comentaris d'altres opinadors, igualment anònims. A Internet poca gent s'atreveix a escriure amb el nom autèntic.

Abans d'Internet aquesta gent predicava sobretot des de les barres dels bars o des de les màquines de cafè, però tothom els veia a venir. Ara saben exactament on anar perquè els escoltin. Per acabar-ho d'empitjorar, l'anonimat els envalenteix i fa que les seves opinions siguin més viscerals i espontànies. Perquè aquest és un altre dels problemes d'Internet: la immediatesa. Fa poc vaig ensopegar sense voler amb aquesta ressenya del fantàstic Nàcar y Sal. El friqui en qüestió va pendre-hi un tallat, li va semblar car i per venjar-se va decidir penjar una ressenya mesquina i miserable a la Xarxa, que de cap manera fa justícia a aquest magnífic local gironí, que obté altres ressenyes tan favorables com aquesta. Tot perquè un puto tallat li va costar deu cèntims més que en un altre bar. La gent se sent poderosa gràcies a Internet: fa uns anys aquest xicot hagués fet aquest comentari oralment, i potser algú l'hagués escoltat (o potser no: aquest mateix noi dóna una puntuació altíssima a l'Escondido Café, de manera que ja som al cap del carrer). És el que us deia: tothom està convençut que la seva opinió realment és rellevant, i tothom vol dir la seva i, sobretot, que se l'escoltin. Reclamem el dret a opinar, encara que no tinguem cap opinió pròpia. El gra està indefectiblement barrejat amb la palla.

De fet, els blogaires som una subespècie d'aquests opinadors egòlatres, però hi ha un fet que ens eleva -encara que només sigui una mica-  per damunt de la resta: el fet de tenir un blog t'obliga a donar certa coherència als teus escrits, a tenir cura de la forma i a meditar, encara que sigui breument, les opinions. No és el mateix fer una arenga encesa al diari Ara o una queixa infantil -i, ara que hi penso, probablement falsa o esbiaixada- en una pàgina de restaurants, que escriure un post de tres paràgrafs. I si a més de blogaires anem a cara descoberta hem de procurar que la gent no ens odïi massa (en el meu cas, que la gent no deixi de comprar els meus llibres perquè no li agrada la meva opinió sobre un tema determinat, cosa que desgraciadament passa -em consta que és així-).