EL PEDANT VIRTUAL

Internet ha propiciat l'aparició d'un tipus de freak molt característic: el pedant virtual. Emboscats rere la pantalla del seu ordinador, assalten fòrums i ens torturen amb les seves opinions, tan simples que fan mal d'ulls, i d'un maniqueisme extrem. Quan faig la cervesa en un bar de currants que he descobert fa poc sento discursos mil vegades més ben fonamentats i argumentats (cal tenir en compte que moltes vegades aquests discursos els fan paios mig trompa que amb prou feines parlen cap idioma d'aquí, així que imagineu-vos quin nivell).

El pedant virtual està emparentat amb el fatxenda de cigaló. Comparteixen aquest aire perdonavides i aquest deix de set ciències il·lustrat a base de llegir la revista Quo. Ho sap tot de primera mà, i abans d'explicar-ho ho amaneix amb un "sé de bona tinta que..." o bé "el govern no vol que se sàpiga que...".  Si voleu veure exemples de pedants virtuals al seu hàbitat natural -d'espècies molt diferents, això sí- visiteu els fòrums del diari Ara i del Mundo.

Cada pedant virtual s'especialitza en un tema concret, essent la política el camp més popular. Cada fòrum té els seus, i moltes vegades el nivell de popularitat d'un fòrum es medeix, precisament, per la quantitat de comentaris idiotes que els pedants virtuals hi deixen. D'altres es passen hores vient videos del Youtube i comentant-los posteriorment. També hi ha els literats i els aspirants a escriptor, una raça a part. I, finalment, hi ha els que fan blogs. Aquests són els pitjors: es creuen superiors als demés, i amb dret de dir qui és un pedant virtual i qui no. Fugiu-ne.

EL BOICOT CONTRA LA MARATÓ

Una sèrie de col·lectius sabadellencs han començat un boicot contra la Marató que aquest diumenge emetrà TV3. Podeu veure l'espot sencer aquí. No us el perdeu, és delirant. "Sobren capitalistes i la violència que els ampara" diuen uns encaputxats amb look de crema-Starbucks, que tot seguit comencen a destrossar amb ràbia un munt de cadires. No sé si trobar-ho irònic o patètic. Les veus en off ens expliquen que el problema és del capitalisme i de l'evasió fiscal. Que les maratons i d'altres campanyes només són pedaços, obres de caritat. Bé, això és cert. Però el més curiós és que aquests nois i noies tradicionalment han defensat les accions de diferents ONGs que, si ho mires fredament, també són pedaços (o encara hi ha algú es pensa que arreglarem els problemes del Tercer Món a base de construir escoles i enviar caravanes solidàries?) Desconec quines propostes pràctiques tenen aquests col·lectius sabadellencs per solucionar els problemes immediats i urgents, com ara els bancs d'aliments que cada vegada estan més buits. És obvi que el sistema no canviarà d'un dia per l'altre, i fins que no arribi la utopia -si és que arriba mai- alguna gent seguirà passant gana. Si hi ha iniciatives per alleugir el patiment d'uns quants benvingudes siguin. Amb tots els peròs, amb tots els matisos del món, perquè tampoc ens han de fer combregar amb rodes de molí.

Però una cosa és que tu no vulguis donar, i l'altra és que encetis un boicot perquè ningú doni. Entre la dreta filofranquista i casposa i aquesta esquerra de passamuntanyes estem ben arreglats.

EL SOPAR (i la vaga)

Imagina que un conegut et convida a sopar. Aquesta persona treballa al mateix ram que tu. La seva empresa és, en general, més potent que la teva, però encara no representa una amenaça. Vas al sopar amb suspicàcia: per què t'ha convidat? Sempre has tingut la sensació de que no li queies gaire bé. De fet, t'ha criticat públicament moltes vegades. Mentre menges et tornes a preguntar què hi fots, allà. A l'hora de les postres, eufòric, l'home comença a atacar verbalment la teva empresa. Segons ell, ets culpable de que el seu negoci no vagi prou bé. Et sents incòmode, però et quedes a lloc. Ell continua parlant, i diu que el pitjor que li pot passar a la seva empresa és assemblar-se a la teva (tu ho trobes estrany perquè la teva empresa, en general, va bé. Quin mal hi hauria si s'assemblessin?). Per acabar-ho d'adobar, també ha convidat a uns amics seus tarambanes, que militen en un sindicat i que no dissimulen la mania que et tenen. A l'hora dels cafès allò és un xou.

Tornes a casa teva emprenyat, i et jures a tu mateix que al proper sopar hi anirà sa mare. Pocs dies després l'home -com si no hagués passat res- et torna a convidar. Tu declines la invitació, explicant-li que et sents incòmode i fora de lloc. Ell s'emprenya i et diu de tot. Cadascú a casa seva, doncs. I conte contat, ja s'ha acabat.

(Encara que ho pugui semblar, aquesta història no té res a veure amb la vaga d'ensenyament d'avui, i amb la postura de les escoles pública i concertada, ni amb el fet que aquesta darrera generalment no vagi a les manifestacions convocades pels sindicats i l'escola pública. Són, simplement, casualitats).

VAL MÉS ÉSSER CAP DE SARDINA QUE CUA DE RAP

L'escriptor Damià Bardera em diu que aquesta és l'expressió que buscava. En Bardera i jo som a les antípodes: el dia que ens vam conèixer en una cerveseria jo em vaig fotre dues pintes i ell una aigua amb gas. Fuma amb moderació, mentre que a mi -quan ho feia- un paquet em durava poques hores. Aquests caràcters diferents es reflecteixen perfectament a l'hora d'escriure: mentre que jo ho faig de forma compulsiva, obsessionat per la història en sí i a vegades oblidant-me de la forma, ell és un artesà de les paraules. Les cuida, les acarona i les fa ballar. Escull sempre els mots exactes. Els meus textos serien un gin tònic i els seus un Macallan. Molts dels seus contes -us en parlaré un dia amb més calma- tenen de rerafons un món rural, catalaníssim. Em recorden una mica les lletres de l'Adrià Puntí. Sospito que enyora un passat que mai ha existit (aquesta, segons Joaquin Sabina, és la pitjor de les melangies). Diu que és un xic reaccionari però a mi em sembla que en realitat vol provocar. Alguns dels seus relats, de fet, van en aquesta línia. Una mica com Chuck Palahniuk, de qui assegura que no ha llegit res però que tenen un munt de coses en comú. No li agraden els blogs, i és normal: un estil d'escriptura tan ràpid i descurat com aquest el deu posar malalt. Ell, que és un romàntic empedreït. Suposo que puc sentir-me honorat de que em llegeixi. Si sé que treu el cap per aquí de tant en tant procuraré filar més prim amb les paraules. No voldria pas fer-lo emprenyar.

SÓC UN MASCA

Per motius logístics he canviat temporalment de gimnàs, tornant a un que feia anys que no anava. No hi ha lluitadors professionals, ni gegants hipermusculats, de manera que m'hi sento una mica més còmode. El dilluns vaig tenir un bon dia i vaig lluitar bé. Mentre era la dutxa sentia dos nanos que parlaven de mi:

- Hoy el de las gafas ha peleado bien.
- Sí. Cuando yo empecé él ya estaba. Era de los mascas.

Vaig posar-me molt content de que em consideressin un masca. No sé exactament què vol dir, però crec que és un compliment. Al gimnàs on anava abans de lesionar-me el turmell mai deien coses tan maques de mi. Entre ells es deien loco, máquina o negro, malgrat que la majoria eren blancs.
Hi ha una dita que mai sé si l'utilitzo bé. Ni tan sols sé si va exactament així. Diu: Prefiero ser cabeza de ratón que cola de ratón. O era al revés? Sigui com sigui, em sembla que val per aquesta situació.

SENSACIONS

A vegades el cervell, en comptes de rescatar records auditius, visuals o tàctils, evoca sensacions. No es tracta d'una imatge o d'un so determinat, sinó que transmet un estat. Una combinació que conté tots aquests estímuls i, alhora, no en té cap. És com si una sensació passada s'ensenyorís de les teves sensacions presents, i les desplacés temporalent. Durant uns instants et sents exactament com et senties fa uns quants anys. Si vols observar-la, aquesta sensació desapareix. Fa de mal descriure, però és com si un jo passat ocupés durant uns quants segons el lloc del jo present.

Alguns cervells són més tramposos que d'altres -el meu és un mal parit- i són capaços d'evocar sensacions amb tanta exactitud que durant un moment et trobes absolutament perdut. No saps si ets aquí o allà.

Però el pitjor no és pas això. El pitjor és quan el cervell construeix una sensació falsa -o parcialment falsa- a partir d'estímuls visuals i sonors, de records recents i d'experiències prèvies. Els neuròtics patim sovint d'aquest mal, i és fàcil que se'ns escapi de les mans. Hi ha qui té la fòbia, per exemple, d'haver atropellat a algú mentre conduïa. Pot ser una persona perfectament intel·ligent i sensata, amb una memòria impecable, però una veu traïdora dins del seu cervell li diu: "N'estàs totalment segur? I si has atropellat a algú sense donar-te'n compte? Què tal si sortim a fer una volta i ens n'assegurem?". Els pobres tot sovint han de sortir de casa i refer el camí, buscant a la persona atropellada. El seu cervell teixeix una xarxa capaç d'amagar els records reals de la tornada amb cotxe i, amb la mateixa facilitat, inventar records o sensacions falses.

MENJANT YAKISOBA AMB EN LLUC

Un dia del pont de l'1 de maig vam anar amb en Lluc a dinar a un restaurant japonès. Era de debò, no pas un d'aquests establiments infames regentats per xinesos que es fan passar per japonesos (el primer que faig quan entro en un restaurant oriental és escoltar parlar als cambrers, a veure si són impostors. M'ho va ensenyar el meu amic Sergio una vegada que va fer parlar en xinès a un cambrer d'un restaurant suposadament japonès). 

En Lluc estava inquiet. Generalment es porta molt bé, però aquell dia s'havia llevat amb el peu esquerre. Mentre esperàvem el primer plat ell rondinava des del cotxet. No ho feia gaire fort però hi havia una parella a la vora que es veia que volia tranquil·litat. Quan en Lluc encara no havia nascut m'havia trobat un munt de vegades en aquesta situació -essent jo el molestat, és clar- i sentia simpatia i comprensió cap a la parella, de manera que vam agafar a en Lluc a coll. Això el va calmar una mica.

Va arribar el cambrer amb els primers plats. Era un japonès que tota l'estona reia i feia reverències amb el cap (jo també. Cada vegada que parlo amb un oriental em surt fer-li reverències. L'altre dia, a l'escola, vaig fer una entrevista amb uns pares xinesos -vàrem acabar parlant d'història de Xina- i em vaig soprendre a mi mateix fent-los reverències amb el cap. Suposo que he vist massa pel·licules). En fi, que el cambrer i en Lluc de seguida es van caure bé. L'home, cada vegada que el veia, li feia sorollets i li tocava el nassiró amb el dit. En un ocasió en Lluc li va agafar el dit i no li va voler deixar anar. Al principi al cambrer li va fer molta gràcia però al cap d'una estona se'n va cansar, però no gosava treure'l de cop. "Aiaiai!" es queixava. "Tengo que ir a trabajar".  I el nen vinga a riure. Al final va deixar-lo anar i l'home va poder anar a buscar els segons plats. Sempre menjo amb pals però, amb en Lluc a la falda, era impossible fer-ho, de manera que vaig haver de demanar una forquilla. Entretant en Lluc va agafar el meu plat per la vora i el va aixecar, vessant part del contingut sobre la taula. Eren un yakisoba boníssim i me'l vaig menjar igualment.

La resta del dinar va transcórrer amb certa placidesa, però aquell dia vaig aprendre una cosa: és complicat dur un nadó de sis mesos a un restaurant japonès. I encara ho és més menjar amb palets.

EL HOLTER

Fa anys em van diagnosticar hipertensió arterial. Els metges no en saben les causes, tot i que diuen que l'estil de vida hi influeix. La feina de mestre, per exemple, no és la millor per un hipertens. Ni la d'escriptor de tercera, que truca de porta en porta i que les editorials li responen dient "El llibre ens encanta, la setmana vinent et diem alguna cosa segur" per, dos mesos més tard, rebutjar-lo al·legant que no s'adapta a la línia editorial, que és com dir que no vols follar perquè tens mal de cap.

Durant molt temps he aconseguit mantenir la pressió a ratlla a base de boxejar i de prescindir de la sal Maldon. Feia temps que no m'ho miraven i la setmana passada van posar-me un holter. Un holter és un aparell de mesurar la tensió, amb la diferència que l'has de dur durant vint-i-quatre hores. Vegeu la foto de dalt. Jo em sentia ridícul duent allò al cinturó i vaig tenir molta feina per trobar un jersei que me'l tapés del tot. 

El holter s'activa cada vint minuts, fa la seva mesura i s'apaga. A totes hores. Quan camines, quan menges, quan estàs enfadat, quan condueixes, quan ets al wàter. També quan dorms. No fa mal però és extremadament molest. A més, si tens un mal dia i ets conscient d'estar tenint un mal dia les mesures periòdiques esdevenen angoixants.Per acabar-ho d'adobar, tinc el síndrome de la bata blanca, que provoca augments de pressió quan un metge te l'està mesurant (jo el tinc agreujat i la pressió se'm dispara encara que no hi hagit cap metge pels volts. La prova és que de nit, quan no era conscient, sortia prou bé).

Vaig tenir un mal dia. Un dimecres especialment dolent. El metge, però, no hi està d'acord (ell creu que tots els meus dies són dolents, a vegades estic temptat de donar-li la raó) i m'ha ordenat que comenci a prendre pastilles. Vaig començar el dijous. Poca broma, amb les pastilles. Un amic em va explicar que també se les prenia i que les havia deixat perquè s'adormia a tot arreu. De moment he comprovat que no s'avenen gens amb l'alcohol. Veurem...

D'ON HAN SORTIT?

A vegades en aquest blog he parlat dels hipsters. Aquest vídeo és una bona presa de contacte amb una de les tribus urbanes més rares:

ELS REMORDIMENTS

Envejo a la gent que pot perdonar-se a si mateixa. Envejo l'indulgència que es tenen i la capacitat de treure ferro dels seus actes. Envejo que puguin agafar-se les coses amb tranquil·litat i ser capaços de relativitzar tot allò que es pugui relativitzar. Envejo a les persones que quan s'equivoquen es limiten a acceptar-ho sense caure en terribles - i estèrils- tortures psicològiques autoinflingides.

Jo sempre he estat molt cruel amb mi mateix. No només no em perdono les errades, sinó que sóc capaç de donar-hi tantes voltes que ben aviat adquireixen noves dimensions, que sempre són molt pitjors que l'errada en si. Algú pot pensar que és fàcil no caure en aquest bucle però s'equivoca: si tens la programació adequada és impossible no entrar-hi.

Un punt de remordiment és normal  i fins i tot desitjable, però la gent com jo convertim el penediment en un art.  En una ciència. Sabem la manera més dolorosa de torturar-nos, i no dubtem a l'hora d'escollir-la. Ensopeguem -sense aprendre'n- mil vegades amb la mateixa pedra, i començo a pensar que ho fem per poder tenir motius per lamentar-nos. Atabalem a amics i éssers estimats amb les nostres paranoies, i és un miracle que no encara no ens hagin engegat a pastar fang. Això, de fet, és l'únic consol que ens queda: saber que sempre hi haurà alguna espatlla sobre la qual plorar.

EL MISTERI DEL MÒBIL DESAPAREGUT

Tanco la triologia sobre els magrebins amb una anècdota d'aquest mateix dilluns. Era al gimnàs fent l'escalfament amb la resta de la classe i va entrar el professor de kickboxing. Va saludar-nos amb el cap i es va adreçar a un alumne magrebí que rondava la vintena. De tota la gent que hi havia es va dirigir, precisament, al magrebí.

- Aquest matí m'han robat el mòbil. Tu saps qui ha estat?

L'estupidesa de la gent  a vegades arriba a cotes mai esperades: a qui se li acut robar el mòbil a un monitor de kickboxing que, per més inri, pesa uns noranta quilos de múscul? El magrebí va arronsar les espatlles.

- Com vols que ho sàpiga?
- No dic que hagis estat tu. Només pregunto si saps qui ha sigut.

Algú pot pensar que els col·lectius que per sistema són acusats injustament es mostren més sensibles i tenen una major capacitat de discerniment. Que, sabent el pa que s'hi dona, van molt en compte a l'hora de jutjar als altres. És possible que algunes vegades sigui així, però no pas en el cas que ens ocupa. Amb un somriure de suficiència, el magrebí va dir:

- Aquest matí he vist un grup de negres rondar per  fora. Suposo que han sigut ells. Ja se sap que els negres roben...