GENT QUE FA L'IDIOTA QUAN LI TIREN UNA FOTO

Aquests dies que tinc la cama fotuda -ja vaig sense guix però encara he de dur muletes una setmana més- perdo molt el temps per Internet en general i al Facebook en particular.Una de les coses que he pres consciència és que, darrerament, la gent tendeix a fer l'idiota quan li tiren una foto. Abans ens limitàvem a somriure a la càmera i a dir "Lluís" o "patata", depenent de cadascú. Com a màxim, i si estàvem molt borratxos, sortíem cridant o fent alguna estupidesa. Avui dia si no fas ganyotes no ets ningú. N'hi ha unes quantes d'estàndar a les quals pots recórrer, però el límit, com se sol dir, són les estrelles. Una de les més conegudes i utilitzades -bàsicament la fan servir les noies- és la de treure morros, com si volguessin fer un petó a la càmera. Existeix una variant que consisteix en fer-se petons mútuament, quasi sempre a les galtes. També hi ha la postura Paris Hilton, un altre clàssic força imitat. No ens oblidem de la tècnica "cara de sorpresa", on les jovenetes obren molt la boca i els ulls. Els nois moltes vegades posen cara de macarra, i els més atrevits fan gestos amb les mans com si fossin un  pinxo negre del Bronx, o forméssin part de la Mara Salvatrucha. En molts locals nocturns de moda és normal trobar-hi fotògrafs que després pengen les fotografies a Internet, o fins i tot stands amb un munt d'atrezzo perquè la gent s'hi pugui retratar fent l'idiota. 

Aquest és un fenòmen transversal i afecta tots els estrats socials. En realitat, és interessant observar els diferents posats i relacionar-los amb el grup social on pertanyen els retratats. Les chonis tendeixen a deixar-se fotografiar amb actituds hipersexuades i a vegades grolleres, mentre que les noies de casa bona segueixen la corren parishiltoniana. 

El temps és cruel -extraordinàriament cruel, diria jo- i d'aquí a poc temps aquestes fotos deixaran d'estar de moda. Aleshores la gent es veurà i, posant-se la mà al front, es preguntarà en veu baixa: "Per què collons em vaig deixar fer una foto fent l'idiota d'aquesta manera?".

NADERÍA ES EL MUNDO

Avui faré una cosa que no faig mai: penjaré una poesia. L'acabo de trobar fent neteja, escrita en un paperot, i he tingut la certesa de que l'havia de transcriure aquí. No recordo d'on la vaig treure. De fet, no la recordo de res, però la lletra és meva. A vegades passen coses com aquesta, és estrany.
Diu així:

Entrégate al placer, oh mortal,
sin reparo.
Nadería es el mundo, nadería es la vida,
nadería es la bóveda de nueve cielos.
Amar y beber: sólo eso es lo cierto!
Mentira es el resto.

Omar Khayam.

PECES I DURAN

En Duran i Lleida (Durán y Lérida, segons en Federico Jiménez Losantos) la setmana passada va dir que els andalusos es passen el dia al bar mentre cobren no sé quin subsidi. Ignoro si és veritat, però ell té la llibertat de dir el que pensa. Es va organitzar un bon merder, i el parlament andalús en ple ha condemnat les seves paraules.
Gregorio Peces Barba, abans d'ahir, va confessar que a vegades li agrada fer història-ficció. Què hauria passat si en comptes de Portugal fos Catalunya la que s'hagués independitzat?
De la mateixa manera que va passar amb les declaracions d'en Duran, tothom ha saltat. Peces Barba ha dit que el problema dels catalans és que som massa susceptibles (en andalusos, per exemple, no en són gens). Segons ell, bona part del públic -excepte els advocats catalans, que van abandonar la sala- van aplaudir-lo llargament al final de la seva intervenció. M'ho crec. En Tardà ha tirat pel dret i, en una de les seves cagades habituals, li ha dit fill de puta. Més tard Peces Barba s'ha declarat amic dels catalans  i ha lamentat l'insult del parlamentari d'Esquerra. Abans  havia fet broma sobre bombardejar Barcelona, i havia dit que els catalans tenim la pell tan fina que ens ho hem de fer mirar.
En el fons Duran i Peces Barba han fet el mateix. Els andalusos es van sentir ofesos quan se'ls va tractar de ganduls i els catalans ens hem sentit ofesos quan han insinuat que a Espanya potser li haurien anat millor les coses sense nosaltres (la veritat, no crec que gràcies a Portugal ara fossin el motor d'Europa, però tothom és lliure de pensar el que vulgui).
El problema no és el que ells diuen, sinó les reaccions que això genera. Fent una volta pels fòrums d'Internet (per exemple el de la Vanguàrdia, per  triar-ne un de moderat) es pot veure  l'odi que goteja a cada línia. Les paraules són amargants i carregades de retrets i de greuges pendents, alguns dels quals es remunten centenars d'anys.Es fa difícil, ara com ara, els uns visquem bé amb els altres. Som companys de pis mal avinguts, dels que s'etiquen les lleixes de la nevera perquè els altres no els hi fotin els aliments.

LA DARRERA LLIÇÓ

Sadam Hussein i Gadafi ens han ensenyat una lliçó molt important amb la seva mort. Anys enrere ja ho havien intentat els dictadors africans, però nosaltres no els hi havíem fet cas. Un dia et lleves i et rentes les dents en un lavabo d'or massís, i a la tarda t'has d'amagar com una rata dins d'una tuberia, en un descampat sòrdid. Un matí ets el president d'un dels principals països productors de petroli i, al vespre, et pengen en un garatge fosc i humit. Avui ets a dalt, demà a baix. No som res ni ningú, el temps és breu i tot s'acaba.  La sort, voluble com una puta amateur, es pot torçar en qualsevol moment. Tot és estrany i imprevisible.
Les dues primeres fotos tenen certa lògica, encara que sigui una lògica capritxosa i retorçada: Bokassa i Idi Amin van governar països derrotats, esgotats del colonialisme i encara amb fortes influències de les metròpolis. Era el segle XX. Gadafi, però, en ple segle XXI anava pel món amb una guàrdia de dones verges i expertes en arts marcials. Tots ells van viure rodejats de luxes, van derrocar i van ser derrocats, van exiliar rivals i van ser exiliats. Diem-ne justícia poètica.

ELS NOSTRES ENEMICS

ETA ha abandonat la lluita armada, provocant l'alegria d'uns i la ràbia dels altres. De la mateixa manera que alguns sectors de l'esquerra més passada de rosca vivien millor contra Franco -i no s'estan de recordar-nos-ho a cada moment, com si volguessin fer-nos sentir culpables als qui no vam viure aquella època-, la dreta reaccionària ha posat el crit al cel: contra ETA ells també vivien millor. Què faran, ara?
Els enemics ens defineixen. A vegades som culpables d'haver-los creat, a vegades ens han creat ells a nosaltres. Batman i el Joker, Harry Potter i Voldemort, Darth Vader i Obi-Wan, ZP i Rajoy, moros i cristians... els uns no existirien -o no serien com són- sense els altres. Els enemics donen sentit a existències que  no en tenen: la voluntat de derrotar-los a vegades és suficient com per omplir cent vides.
ETA s'ha acabat, i amb ella han mort les motivacions de grups que en feien la seva raison d'être (toma cultismo, no us l'esperàveu, eh?). Com ho faran alguns diaris sense poder maquetar portades tan xul·les com la que podeu veure a dalt?
El còmic La Broma Asesina, guionitzat pel gran Alan Moore, acaba de la següent manera: en Batman i el Joker es troben en un moll desert. En Batman està a punt d'atrapar-lo i dur-lo, de nou, a la presón, però el Joker primer li explica un acudit. Diu que dos bojos s'escapen del manicomi i es troben al davant d'un riu amb molt cabdal. Un dels bojos suggereix que enfoquin amb la llanterna l'altra vora, de manera que puguin caminar per sobre la llum. Tots dos s'hi mostren d'acord. Un dels bojos diu:
- Jo seré el primer, obriré la llantera i tu caminaràs per sobre la llum, i després la deixaré sobre una roca i faré el mateix.
- Que et penses que sóc boig? - crida l'altre - Ja m'he adonat del que vols fer: vols apagar la llanterna mentre jo estic creuant riu!
En Batman i el Joker es posen a riure davant d'aquest acudit tan ximple, i les rialles duren tres o quatre vinyetes. Durant un instant no hi ha diferències entre ells, i se senten units per un acudit dolent.

UNA SETMANA AMB CROSSES

Ja fa més d’una setmana que vaig amb crosses per culpa d'un l’esguinç al turmell. Aquests dies he descobert que anar pel món amb bastons és una lluita contra tu mateix: mans i braços adolorits,  trapezis contracturats i el tendó d'Aquil·les de la cama sana carregat. L’esquena també se’n ressent, igual que els genolls, obligats a fer moviments estranys i a romandre en postures rares. A vegades costa dormir. Dutxar-se és difícil, quasi impossible,  i val més limitar-te a fer servir una esponja. Cada cop que et dónes un cop al peu –te n’hi dones molts per culpa de l’embenatge voluminós, o potser és que n’ets més conscient- t’espantes i creus que la lesió empitjorarà. Els bastons són tan lleugers que amb un simple toc cauen al terra, i és un calvari recollir-los. Quan estàs estirat el peu no et molesta, però quan et poses dret la sang baixa de cop, i els dits s’inflen i tot fa mal. És frustrant no poder fer el que fas normalment.. El metge m’havia donat hora per d’aquí a dos dilluns però he buscat un altre traumatòleg perquè em doni una segona opinió. Amb sort em traurà aquest guix tant pesant. Si no, me’l trauré jo mateix i me n’aniré a un fisioterapeuta, que diuen que són contraris a les fèrules si no hi ha una necessitat absoluta.

Fa pocs dies algú em va dir que és bo que, de tant en tant, ens passin coses així perquè ens forcen a modificar la perspectiva que tenim del món. Comproves, en efecte, que tot està dissenyat pensant en bípedes perfectament saludables, no pas per gent que vagi amb bastons ni amb cadires de rodes.  Només ens n'adonem quan ho vivim, i el més dramàtic de tot és que, quan estem bé, ens n’oblidem ràpidament. El gran problema sempre és la manca de memòria.

Els lectors i lectores freaks no us heu de perdre el blog La Biblioteca Arcana que el meu amic Sergi ha inaugurat. El link queda incorporat a mà dreta.

Als humans ens encanten els esquemes fixos i les repeticions. Fixeu-vos en els nens petits: els hi pots explicar la mateixa historia mil vegades i cada cop seguiran escoltant-te amb la mateixa atenció. Fixeu-vos també en la monotonia del dia a dia, que tothom diu que la defuig però que a l’hora de la veritat tots l’abracem, encantats de la vida.

Fixem-nos també en la sèrie House, que ja va per la vuitena temporada. La majoria d’episodis són calcs els uns dels altres, amb una estructura pràcticament idèntica. Aquesta premissa s’aplica igualment a la novel•la negra (primer hi ha un culpable fals i després hi ha l’escena del saló, on es revela l’autèntic assassí, que sol ser la persona més imprevista). Vegeu, per exemple, en Colombo o els casos d’aquella escriptora xafardera i grassoneta, ara no recordo com es diu. Les pel•lícules d’Arts Marcials i les pornogràfiques –sobretot aquestes darreres- també són exemples magnífics dels esquemes invariables.

Abans d’ahir vaig veure The Hang Over 2, desafortunadament traduïda com a Resacón 2: ahora en Tailandia. La primera part (Resacón las Vegas) em va sorprendre perquè el guió estava prou ben treballat, i la segona em va despertar moltes expectatives. No puc dir que m’ha desagradat perquè era calcada a la primera. De pe a pa. Entenc que la gràcia del producte és anar reconstruint la nit de mica en mica –a qui no li ha passat alguna vegada?- , però s’ho han agafat al peu de la lletra. L’únic canvi és l’ambientació.

Si no sou gaire gafapastas podeu veure-la. Hi trobarem tots els ingredients de la primera part, amb l'afegitó de que té lloc a Bangkok (una de les escenes està rodada al bar de l'hotel Lemue, on la meva dona i jo vam estar-hi fent gin-tònics). Ni sorprèn de decepciona. El mismo perro con distinto collar. Mai millor dit.

DATE MY MOM o la decadència d'Occident.

Aquests dies que estic amb la cama xunga veig força tele. La setmana passada, per exemple, vaig acomplir el meu somni de veure la pel•lícula Blade Runner de principi a fi. I no us penseu que era la versió normal: era el Director’s Cut, encara més lenta i llarga que l’estàndard.

Un dels canals que he redescobert és la MTV, un dels més vistos a tot el món. Hi fan uns programes entre hilarants i patètics, un resum de tots els defectes de la nostra civilització i sense cap –o quasi cap- virtut. Menció especial mereix Date my mom, un programa en el qual un adolescent es cita amb tres mares i en tria una. El premi és la filla de la mare escollida (també hi ha la versió gai, en la qual el premi és el noi). La gràcia de l’assumpte és que el nano ha d’endevinar com és la noia en funció de com és la mare, i escollir la que creu que tindrà la filla més guapa. Sobta i deprimeix veure filles que, abans que la mare vagi a la cita amb el seu nòvio potencial, els hi criden “Cuidado, perraca, no me lo quites!”. A la versió gai els nois demanen a les seves mares que no s’oblidin de mencionar que tenen, literalment, un penis de tamany monstruós.


A la MTV també fan un programa sobre tunning, un altre on agafen una noia del piló i la converteixen en un putot, i un dels meus preferits: Sweet Sixteen, on histèriques de setze anys han d’organitzar una macrofesta per celebrar el seu setzè aniversari. Les noies ballen, ploren, pateixen atacas d’eufòria i d’angoixa i es barallen amb les seves millors amigues.

Sembla ser que la MTV és un canal molt vist a l’Orient Mitjà. Si algun fonamentalista islàmic el posa gaire sovint i veu aquella colla de calamitats humanes arrossegant-se a canvi d’uns quants minuts de popularitat no ens ha d’estranyar que tingui ganes de destruir Occident. A mi també em passa.

DISTENSIÓ DE LLIGAMENTS DE GRAU QUASI DOS

Aquests dies no he pogut escriure gaire perquè vaig amb croses -tinc una distensió de lligaments al turmell esquerre- i no puc pujar a l'estudi de casa meva, l'únic lloc del pis on tinc connexió a Internet. Si us compreu un dúplex procureu que no tingui una escala de cargol, perquè si no, passen aquestes coses. Si algun amic informàtic llegeix això i té la bondat de passar per casa a configurar el WiFi (jo no en sé) el convidaré a una cerveseta.
Quan vas amb croses el món es torna perillós de cop. El terra es ple de catifes, cables i tota classe d'objectes que la gent posa allà perquè tu hi ensopeguis. Quasevol contacte amb el teu turmell és dolorós i tu tens els nervis a flor de pell, espantat de perdre l'equilibri i recolzar fatalment el peu al terra. Has d'aprendre a fer-ho tot altra vegada, des de caminar fins a pujar escales, passant per dutxar-te i portar objectes amunt i avall. Avui m'han canviat les venes per una fèrula de guix, que pesa moltíssim i em fa la vida encara més complicada. Amb la dona embarassada de molts mesos he escollit un moment ben inoportú per destrossar-me els lligaments.

L'ALTA CUINA

Em desconcerta l'actitud dels catalans davant de l'alta cuina. Gràcies als mitjans de comunicació, seguim els passos d'una colla de senyors -capitanejats per en Ferran Adrià- l'obra dels quals gaudirem, amb molta sort, una o o dues vegades a la vida. És absurd. Et pot agradar un actor i veure mil vegades les seves pel·lícules. Pots ser fan d'un escriptor i comprar tots els seus llibres. Pots anar cada setmana al museu i veure els teus quadres preferits o, si t'ho estimes més i  no t'importa fer el ridícul, fins i tot pots penjar-ne una còpia al teu menjador. Pots anar a tots els concerts del teu artista preferit i escoltar els seus cedés fins a l'avorriment. Pots fer tot això amb un sou més o menys normal, però no pots tastar la cuina d'en Ferran Adrià, o com a mínim no pots fer-ho fàcilment. És de les poques formes d'art que encara no estan a l'abast de la gent del carrer i que estan reservades a una elit.
Tinc la sensació que bona part d'aquesta fascinació davant d'una cuina que la majoria de la gent no podrem arribar mai a tastar és, en realitat, una forma d'esnobisme. Tothom sap què és una esferificació però, al capdavall, quants de vosaltres n'heu tastada una? Quants heu menjat una deconstrucció de truita de patates? Em sorprèn que uns mitjans de comunicació públics, que tan sovint han estat tatxtats -no sé si justament o injustament- d'esquerranosos, es facin  ressó d'un art tan minoritari, tan selectiu. És com si cada dia ens oferissin els resultats de les regates de velers o dels partits de polo. Molts periodistes, que defensen als indignats i que lloen la seva idelogia igualitària, canten les virtuts d'una cuina per a rics. Algú més ho troba estrany?

WESTERN UNION

Fa poc vaig vendre un lot de còmics a un colombià i ell va pagar-me a través Western Union, que és una companyia que s'encarrega d'enviar diners a arreu del món. Mai havia fet servir aquest sistema abans, i primer vaig consultar la seva pàgina web. A Cassà hi ha tres operadors, tots tres a diferents locutoris del poble. Vaig anar al que tenia més a prop de casa i va resultar que estava tancat. El segon era més lluny i vaig haver d'agafar el cotxe. Era obert, però ja no operaven amb Western Union. El lloc -també venien fruita i conserves- era ple d'africans que em miraven, encuriosits. Finalment vaig anar al tercer punt, i allà sí que va haver-hi sort. El senegalès que se n'encarregava es va mostrar molt sorprès de que volgués recollir diners en comptes d'enviar-los: sembla ser que la pràctica usual és exactament la contrària. Tan sorprès estava que ni tan sols tenia els diners (la quantitat era petita, uns cinquanta euros a tot estirar). Va preguntar-me quin número de client tenia i li vaig donar un paperet amb totes les dades. Després de vint minuts de cerca a la pàgina de l'entitat no va trobar res, i em va preguntar quants diners havia de donar-me exactament. Jo no ho sabia i ell em va dir que ho digués més o menys. "Uns cinquanta euros" vaig dir jo. Ell em va jurar que, si l'endemà tornava i li deia la quantitat exacta, me la donaria. Aparentment, sense que fes falta res més que la meva paraula. Ni codis, ni números, ni res. Entretant els clients -tret d'un grupet de l'Europa de l'Est, jo era l'únic blanc- em miraven com si fos un intrús. En certa manera, ho era.
L'endemà vaig anar a Correus a enviar un altre lot de còmics. Allà també operaven amb Western Union. Casualment tenia el codi a la butxaca. Els el vaig donar, van buscar-lo a l'ordinador, va sortir a la pantalla i em van pagar la quantitat exacta. Tot en menys de cinc minuts.
Aquesta història no té moralitat, ni pretén ser extrapolable enlloc. O sí. En tot cas, que cadascú pensi el que vulgui, i que tregui les conclusions que millor li semblin. Tot i així, segur que us equivocareu.

EL MEU TELÈFON NOU

El meu telèfon mòbil fallava més que una escopeta de canya i ahir vaig dur-lo a la botiga perquè me l'arreglessin. El tècnic em va dir que trigarien entre quinze dies i un mes a tornar-me'l i, entretant, m'ha deixat un mòbil de substitució, previ pagament de vint-i-cinc euros en concepte de fiança. És un model vell: amb vint-i-cinc euros podria comprar una dotzena de mòbils com aquest.

L'aparell no fa res: no puc tirar fotos, ni escriure notes, ni mirar el Facebook quan m'avorreixo, ni consultar ximpleries a Internet. Tampoc puc mirar el meu correu electrònic, ni descarregar-me jocs. No fa res de res, només serveix per trucar i enviar i rebre missatges. Per acabar-ho d'adobar, els números de telèfon de la meva agenda s'han barrejat amb els que ja hi havia a la memòria de l'aparell, i ara tinc nous contactes: l'Abdul, la Carina Salt, en Kevin i així anar fent. Desgraciadament aquesta vegada no hi havia missatges: el darrer cop que em van donar un mòbil de substitució la bústia era ben plena, i vaig passar estones molt divertides tafanejant els missatges que enviava i rebia el seu antic propietari (pel que vaig deduir, una choni adolescent i histèrica amb un nòvio macarra).
El meu mòbil avariat, un Samsung Wave, no era res de l'altre món (en realitat era un projecte fallit: dissenyat per fer la competència a les primeres versions de l'Iphone, aviat va ser desbancat per d'altres models més potents) però el que tinc ara és d'una simplicitat depriment. Fer-lo servir és transportar-te en el temps. "Això sí" em va dir el paio de la botiga. "Com que el telèfon no fa res, la bateria dura una setmana". Ja ho veieu: qui no es conforma és perquè no vol. 

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA: LA VISIÓ D'EN PLANAS

Fa pocs mesos vaig coincidir amb l'escriptor Pau Planas al seu lloc de treball de la Universitat de Girona. El vaig reconèixer perquè havia llegit la seva novel·la La Nau, guanyadora del Premi Casero de fa tres anys, i la seva cara em sonava de la contraportada (o potser d'alguna altra banda, qui sap: Girona és un poble gran, i qui més qui menys, tothom es coneix). El llibre em va encantar: pot llegir-se com una història de ciència ficció (sci-fi i fantasia són dos gèneres que m'encanten, fa poc vaig acabar El juego de Ender) o com una novel·la existencialista. És una llàstima que els ulls de la majoria dels literats catalans estiguin sempre fixats en la Guerra Civil i en la Postguerra i s'oblidin d'explorar altres camps, com ha fet en Planas.

La novel·la es devora en una tarda de dissabte llarga, i la sensació de claustrofòbia és semblant a la que sents veient a la tinent Ripley, la d'Alien, recórrer els passadissos del Nostromo. No us la perdeu.

En Pau ha tingut la gentilesa de fer una crítica de Manual de Supervivència. Em sento molt afalagat, venint de qui ve. Podeu llegir-la aquí.

UN BON MOMENT

Es diu que ara és un bon moment per fer reformes a casa. Sembla ser que avui dia tothom treballa millor perquè estem espantats i escarmentats per la crisis. És mentida. La meva dona i jo hem comprat uns quants mobles per preparar el naixement d'en Lluc. Encara t'has d'esperar més d'un mes perquè et duguin un simple armari de mida estàndard a casa, i quan es dignen a venir, ho fan a l'hora que els hi dóna la gana:
- Ha d'estar a casa entre les nou i la una del migdia - diuen, com si no tinguéssim res millor a fer.
Si finalment aconsegueixes pactar una hora, ells arriben quan els hi dóna la gana i et truquen, estranyats de que no siguis a casa. Potser no es fan les barbaritats que s'havien fet anys enrere (esquadrons de gent sense cap mena de qualificació ni experiència treballant a les obres) però el nivell segueix essent desoladorament baix. No és la crisis, ni la bonança: és el país. Espanya és un país de pandereta i Catalunya, d'espardenya de vetes. Estem acostumats a no exigir res, i la gent fot el que li dóna la gana. No és normal pagar dos-cents mil euros per un pis i que estigui ple de defectes de construcció. No és normal trucar al lampista i que et digui que t'has de passar el dia tancat a casa, esperant-lo. No és normal que a casa teva se't quedi a les mans la porta d'un armari que només té tres anys, i que la constructora es faci el ronso a l'hora de pagar, dient que tu l'has trencat fent-ne un mal ús, i que a sobre et faci sentir culpable.
Javier Cercas, a Soldados de Salamina, diu que al final la civilització sempre la salva un esquadró de soldats. Té tota la raó del món: els quatre gats que treballen bé són els que fan que el món segueixi rodant. Si fos per la resta...

LA MORT DELS PREMIS LITERARIS

Una de les conseqüències de la crisis és la dràstica disminució del nombre de premis literaris. Bona part dels grans certàmens s'han mantingut, alguns dels mitjans ja no se celebren i quasi tots els petits han passat a millor vida.
Amb un panorama editorial desolador (les ventes de moltes editorials han caigut dramàticament i moltes d'elles no volen ni rebre't, encara que siguis un ja escriptor publicat) els premis literaris són, potser, l'únic mitjà de què disposem la majoria de nosaltres per publicar.
Com en tot, es va abusar dels premis literaris. Fa quatre anys cada poble o ciutat tenia el seu. Lògicament, no era el mateix guanyar el premi de Morer de Dalt que el Mercè Rodoreda, però tot i així era la manera de fer algun caleró i de veure els teus relats a les llibreries, a vegades magníficament editats.
Segurament mai més tornarem a la situació d'abans. Potser ni ens hi acostarem. Això ens obliga, ara mateix, a ser molt més competitius: quan presentem una obra a un certamen hem de procurar que no sigui bona, sinó excel·lent. Molts escriptors, ignorats per les editors i convertits en autèntics homeless literaris, es veuen obligats a participar en certàmens mitjans, i la competència esdevé ferotge. Males notícies per a nosaltres i bones notícies per als lectors, que gaudiran de guanyadors amb més qualitat literària (o no, però aquest ja és un altre tema).Els premis literaris s'estan morint, com s'estan morint les novel·les bomba -la Catedral del Mar o Lo mejor que le puede pasar a un cruasán són dos exemples de flors d'un dia-. El futur del món editorial es preveu estrany, incert, possiblement acaparat per uns quants llibres molt ben promocionats d'autors ja coneguts. Que no necessàriament bons.