TOTHOM VOL SER PROFE

Darrerament m'he trobat un munt de gent que vol fer de professor a Secundària. Vénen de tot arreu: periodistes, arquitectes, economistes, llicenciats en Turisme... Molts d'ells ni s'ho havien plantejat, això de treballar en un Institut, però el món laboral no els ha tractat bé i hi han anat a caure. El CAP, el títol que cal per donar classes, ara com ara és un curset de poques hores, una mica de per riure. Des que em dedico a fer de mestre, és a dir, farà uns deu anys, que sento que aquest és el darrer any que es fa així, i que per l'any vinent han dissenyat un màster súper complet i que la gent sortirà més ben preparada i tota la pesca.

No és qüestió de lo difícil que sigui el CAP, sinó de motivació. No dic vocació perquè és una paraula molt kumbaià i que em fa certa ràbia, però és obvi que fer de professor no és repartir pizzes: cal tenir-ne moltes, moltíssimes ganes. Fan falta dosis enormes de paciència, ganes de fer coses noves i molta valentia per enfrontar-te a pares cada vegada més a la ofensiva. I és clar, no arrugar-te davant de nanos de setze anys, alguns dels quals són predelinqüents, si no delinqüents. La trista realitat és que la majoria de gent que entra al món de l'ensenyament no reuneix, ni de lluny, aquests requisits.

Aleshores, per què hi ha tanta gent que vol ensenyar? És una resposta tremendament senzilla: és una feina segura, amb un bon sou, moltes vacances i no gaire hores al dia. Ah, me n'oblidava: està blindada (només a l'escola pública, és clar) i no et poden fotre al carrer encara que et presentis borratxo a treballar, insultis al director i li clavis un cop de puny. Potser per això hi ha tanta gent que s'hi arrapa. Gent que és obvi que són mals professionals i que ho passen fatal fent classes. Aleshores, per què no ho deixen?, es pregunta la gent. Doncs perquè enlloc més del món trobarien una feina amb aquestes característiques. No és estrany, doncs, l'índex alarmant de depressions, crisis d'ansietat i tot el ventall de transtorns habituals: si fas una feina dura sense estar preparat és normal que et cremis. Jo no puc anar a fer d'economista perquè no tinc preparació, i un economista no hauria de poder ensenyar perquè ell tampoc en té.

Com tota regla, té excepcions. Sé de gent que ha estudiat una llicenciatura amb la vista posada en fer de professor. Són persones que pensaven, de bon principi, que l'ensenyament era una opció factible, i en alguns casos potser la primera. És gràcies a aquesta gent que no es col·lapsa el sistema i se'n va a la merda tot plegat.

Per què no diguin que critico sense aportar res, aquí us ofereixo dues possibles solucions. Són de sentit comú, molt senzilles:

a) Eliminar privilegis, de manera que no sigui una feina blindada contra tot i contra tothom.

b) Que el CAP sigui realment un màster súper complet i que la gent hagi d'esforçar-s'hi. No sé si solucionarà res, però com a mínim la gent s'ho pensarà dues vegades abans de fer-lo i, en conseqüència, abans de fer de professor.

PUTEROS

Aquest és el títol de la nova sèrie que tinc pensada. Quan tingui una estona començaré a escriure el guió. Grosso modo, anirà d'una colla de cinc amics que, per ser fidels a sí mateixos, seran infidels a les seves dones. He d'acabar d'arrodonir els personatges, però ja tinc alguns punt força clars. Per exemple, n'hi haurà un que el dia de la seva boda es follarà a la dama d'honor, que resultarà ser una mena d'amor d'adolescència. Un altre es tirarà a la veïna, que serà una erasmus sueca. Tinc una escena pensada: mentre se la folla a l'escala, la seva dona estarà cuinant o fregant, el que tingui més efecte dramàtic. També hi haurà un monitor d'spinning o peses que es follarà a totes les ties i després les tirarà com si fossin mocadors, acompanyant-ho sempre amb tota classe de comentaris pujats de to. Un altre anirà de putes, les escenes de bordell seran un bon reclam publicitari. De tant en tant es trobaran en un bar i, tot fent gin tònics, parlaran de lo putes que són totes i de lo fidels que són a si mateixos. Miraré de donar-los-hi un to sofisticat a tots: un serà psicòleg, l'altre un exectiu d'èxit... per donar-li una nota de correcció política, faré que un d'ells sigui fill d'immigrants. En definitiva, seran un grup d'homes que han decidit viure la seva vida, i que han trobat que la millor manera de fer-ho era posar les banyes a les seves dones i follar-se fins i tot a l'apuntador. En aquest cas, a l'apuntadora.

És una bona idea: estic segur que la crítica l'alabarà i dirà que és atrevida, intensa, fresca. A les entrevistes jo insistiré en l'adjectiu "diferent". Imagino els titulars: "Nou format de ficció" i a sota, en lletres petites "un altre èxit del guionista Jordi Dausà". Ja veig la sèrie importada als EUA, fent la competència als grans! Tota la premsa progressista m'alabarà i dirà que sóc valent, que ja era hora que algú fes alguna cosa així. Potser alguns partits d'esquerres em voldran fitxar. Les feministes m'adoraran i reconeixeran el meu geni indiscutible:
- Per fi una sèrie sincera, que reflecteix els autèntics sentiments dels homes. I nosaltres que no els compreníem - diran amb llàgrimes als ulls.
I fins i tot em demanaran algun paper a al sèrie i jo, generós com sóc, els hi oferiré cameos.

L'única pega que hi veig és aquesta sèrie de TV3, Infidels. Una mena de Mujeres Desesperadas a la catalana. Segons em van dir ahir, alguns dels meus personatges recorden vagament a les protagonistes....

EL MEU AMIC DE VALLADOLID

Una vegada vaig voler ser funcionari. L’experiment va sortir malament, un dia ja explicaré el perquè. Però vaig aprendre molt, de tot allò. També vaig conèixer gent. A l’acadèmia hi havia un paio de Valladolid, ara no recordó com es deia. Li direm Pepe. Era a Catalunya perquè la seva xicota, jutgessa, estava destinada aquí. Un dia fèiem un carajillo de Maria Bizard abans d’entrar a classe i em va confessar que, si suspenia les oposicions de mestre d’Educació Física, faria dels de policía municipal (??) i, si suspenia aquestes, faria les de carter (!!). La qüestió, segons ell, era ser funcionari. Mestre, policia o carter, però funcionari al cap i a la fi. El mes de juny va fotre el camp i mai més vaig saber d’ell: no sé a què es dedica, ara mateix. Potser és auxiliar administratiu o guarda forestal. Qui sap. Espero sincerament que els seus somnis s’hagin complert i que sigui feliç treballant per l’administració pública.

La qüestió és que en aquella época vaig prendre consciencia d’un grup que desconeixia del tot: el funcionariat vocacional. Poc després de conèixer a en Pepe, al supermercat vaig trobar un antic company de Primària, un dels paios menys brillants de la classe. Quan li vaig preguntar a què es dedicava ell em va respondre, amb tota naturalitat, que era funcionari. “Què vols dir?” vaig preguntar. “Funcionari” va respondre ell. A seques. Vaig deixar-ho estar, pensant que seguia tan totxo com sempre. Explicant el cas a un amic, em va dir que el nostre condeixeble s’havia fet Mosso d’Esquadra. Aleshores vaig entendre-ho tot: no era tan important ser Mosso o educador social, el que tenia valor era ser funcionari. Igual que en Pepe de Valladolid. De seguida vaig trobar molts més casos. Gent que només volia una feina blindada i un sou segur. Si em donessin un euro cada vegada que un company que treballava al sector privat s’ha passat al públic argumentant que així “no l’agobiaran tant i, de passada, no el podran fer fora”, ja seria ric.

Arribats a aquest punt he de dir que tinc moltíssims amics i familiars que són funcionaris. Alguns tenen capacitat d’autocrítica i d’altres no. Uns et confessen que el funcionariat és un sistema caduc i ineficaç, tremendament polititzat, i d’altres el defensen a ultrança, com si tots els treballadors de l’Estat fossin un model de virtut i eficàcia. Com a la vinya del Senyor, suposo que hi ha de tot. Gent treballadora i professional i autèntics vividors poca vergonya. La qüestió no és aquesta. La qüestió és que hi hagi gent com el meu amic de Valladolid, en Pepe, i el meu poc brillant company de Primària. Gent indiferent a tot que es fan funcionaris sense cap ganes de res, i que un cop són dins l’engranatge d’allà no els treu ningú. Gent amb tant poques ganes de treballar i tan poc segura de si mateixa que no pot fer bé la feina de cap de les maneres. Perquè, no fotem, no és el mateix ser mestre que ser carter. O ser Mosso que aparellador. I quan hi ha massa gent que pensa que sí, aleshores passa el que passa. I ja la tenim liada.

ELS MAIES I EL FINANÇAMENT

Quasi tothom sap que, segons la cultura Maia, la fi del món tindrà lloc el 2012, justament l’any que Catalunya ha de rebre els tres mil vuit-cents milions d’euros. És una putada perquè els milions ja no ens serviran de res, si tot ha de petar. Ignoro si el tripartit coneixia aquesta data i, precisament per això, l’ha fixada com a any clau: d’aquest manera podran viure el temps que els queda com rajàs. Sigui com sigui, sempre se’ls hi ha donat massa importància. Als maies i al tripartit.

D’aquests darrers no en parlaré, no fos cas. Dels maies és diferent: com que han desaparegut puc dir el que vulgui sense fer-los enfadar. De fet, penso que és una cultura ben sobrevalorada: sempre ens els pinten com gent molt espiritual, que vivia en harmonia amb el Natura, súper avançats i tota la pesca. En realitat tothom sap que es passaven el dia fent sacrificis humans, esclavitzant d’altres tribus i coses per l’estil. Ara que hi penso, una mica com tothom en aquella època. La seva desaparició és un misteri: alguns diuen que van morir per culpa de brots virals. D’altres, que van ser les guerres internes combinades períodes de fam i sequera. Hi ha qui diu, fins i tot, que van fugir del planeta amb naus especials que funcionaven amb combustible fet a partir d’eucaliptus. No és broma, la teoria existeix. Sempre m’han fascinat aquestes coses, de la mateixa manera que sempre he pensat que tan evolucionats no devien ser, per acabar desapareixent a la primera de canvi, però aquest és un altre tema. Sigui com sigui, ja no queden maies. Les teories més creïbles diuen que es van barrejar amb d’altres grups ètnics i van acabar desapareixent com a cultura, però no pas com a individus. Suposo que aquest argument és el més realista, i alhora el pitjor. Senzillament, se’n van cansar de ser maies. És una mica depriment si hi penses. Potser també ens passarà als catalans, que un dia direm prou i ens afartarem de ser catalans. Qui sap si farem com ells i ens limitarem a desaparèixer, avorrits. Per si de cas, rebrem els diners que ens toquen el 2012, data que els astròlegs maies van predir que acabaria tot plegat (el 21 de desembre, per ser més exactes). No em crec ni als polítics ni als maies. Precisament el 21 de desembre, quan comencen les vacances de Nadal. Aquest maies haurien pogut esperar després de Reis.

EL CICLISTA I LES BOMBES

Tot va començar amb un pensament absurd: “per aquest camí on ara hi cauen les bombes hi he passat moltes vegades amb bicicleta. Vull passejar-hi per veure com ha quedat”. Aquell desig insòlit aviat es va ensenyorir de la seva ment. Així, l’home va plegar de treballar, turmentat tothora per aquella imatge. Tampoc anava al casino ni a mercat. Dormia malament i mai tenia gana de tant com pensava en el camí. Un diumenge no va poder més i, quan tot el poble era a l’església, va agafar la bicicleta i va fer cap al corriol. No se sentien trets ni canonades, car ambdós bàndols celebraven missa de dotze. El ciclista va anar amunt i avall, observant els sots dels obusos, els arbres socarrimats i el terra i el rierol somorts. Fins i tot el cel era del color de la cendra. Acabada l’eucaristia començaren les detonacions. L’home, espantat, va recular ben de pressa. La mala fortuna va fer que, a mig camí, una bomba espetegués prop seu i li esberlés la cama. Malferit, va arrossegar-se fins al poble, on la dona i alguns veïns, alarmats per la seva absència, ja s’havien reunit a la plaça. En veure’l, la muller el va abraçar, plorant, i el renyà: “ets boig. Saps que hauries pogut morir?”. I el ciclista, com si s’hagués tret un enorme pes de sobre, va contestar: “sí, però ara al menys puc viure”.

PUTES I ESCRIPTORS

Hi ha un truc que faig servir a vegades quan parlo d’això d’escriure. Quan algú et diu que ets escriptor, tu vas i li dius que no. “Com pot ser?”, et respondrà ell ,“si escrius és que ets escriptor”. Aleshores jo li pregunto com en diem d’una dona que va amb molts homes. Aquí ve la part divertida del truc, perquè invariablement et respondran “una puta”. Doncs no. Una puta és una senyora que cobra per oferir sexe. Algunes putes tindran molts clients, d’altres no tants. Algunes seran barates, com les de la Nacional, i d’altres caríssimes, com les d’aquell bordell de luxe que diuen que hi ha a les Pedreres, a Girona, i que sempre he cregut que és una llegenda urbana. Una dona que va amb molts homes és, senzillament, una dona que va amb molts homes. No cobra res, ho fa per plaer,o perquè busca una figura paterna, o perquè vol companyia. Però de cap manera és una puta. Jo sóc l’equivalent a aquestes dones que es passen per la pedra a molts homes, però que de cap manera cobren. És a dir: escric, però generalment no em paguen per fer-ho. De tant en tant em donen algun caler o alguna coseta, però ho faig sobretot per plaer. Ara tocaria saber a quina categoria entro: si sóc del tipus elegant i sofisticat, rotllo Sexo en Nueva York, o si sóc el clàssic putarrot de barri i verbena, amb el cabell oxigenat. M’agrada pensar que tinc una mica de classe, però quan miro enrere i veig lo desesperat que he estat en alguns moments per publicar m’adono que sóc més una buscona de polígon industrial que no pas una seductora culta i cosmopolita .

MUDANCES (encara més)

A ningú se li escapa que canviar-se de casa és molt més que dur les coses d'una banda a l'altra: és acabar una vida i començar-ne una de nova. No és per fer-hi broma. Abandones un munt d'anys de moments bons i de moments terribles, d'eufòria i de tristesa, de borratxeres i ressaques, d'àpats amb amics i amigues. Hores de sofà amb llibres, sèries i pel·lícules. I també de sexe, és clar.

Hem passat un parell de nits al pis nou de Cassà. És un lloc comfortable, ampli i molt ben il·luminat. Té un estudi enorme i no hi fa tanta calor com a Girona. Però la característica més destacada és el Silenci. Un Silenci tan brutal que no et deixa dormir. Al Carrer del Carme és normal sentir els gitanos com passen amb els seus cotxes tunnejats, els crits d'algun borratxo o d'una mare amenaçant al seu fill Kevin amb donar-li plantofades si no es porta bé. Tot això sense oblidar els adolescents quinquis amb la motoreta trucada, els veïns sorollosos i els Maulets, que amb les seves reivindicacions socials i nacionalistes sempre fan molta fressa, sobretot de nit (de dia, es veu, no reivindiquen tant). D'alguna manera aquest rebombori ha arribat a ser part del paisatge, i no pots entendre una cosa sense l'altra. Vindria a ser com una festa sense cerveses. A Cassà passa el mateix, i el Silenci és una presència que habita a cada rajola, a cada xemeneia, a cada llamborda. Cassà, sense Silenci, no seria, i arribes a pensar que són dos amants entortilligats que no poden viure un sense l'altre. Costarà acostumar-s'hi.

Pel que fa a la resta, bé. Al final he aconseguit fer totes les gestions (aigua, llum, gas, calentador del gas, telèfon, Internet, cortines, lampista a arreglar cagades que ell mateix ha provocat etc.) Hi ha haguts moments d'angoixa, no me'n puc amagar. Però els acabes superant, que d'això es tracta. És com quan fas un combat de Kickboxing: has de ser molt ingenu per pensar que pots guanyar sense endur-te ni una sola hòstia.

BINGO!

Diuen que els bingos són els casinos dels pobres i dels arreplegats. A pocs llocs hi trobes aquella mescla de mestresses de casa, immigrants (sobre tot xinesos i magrebins desdentats), ludòpates, avis i borratxos. Una amiga treballava en un de molt conegut a Girona, de manera que vaig freqüentar-lo durant un temps. L’anava a veure, feia una copa o menjava alguna cosa i, si tenia algun caler que em cremés a la butxaca, comprava un cartró. La sort mai m’ha acompanyat en el joc, però en aquell bingo hi havia un tipus encara més desgraciat: mai treia res. Seia en un racó amb el nas aguilenc enganxat a la taula, de manera que només li veies una mata de cabell grisós, maltractat però abundant. El paio, escardalenc, vestia com només ho fa la gent desesperada: de qualsevol manera, combinant peces de colors irreconciliables que semblaven robades d’un contenidor d’Ajuda Humana. Bevia ginebra barata amb cola i fumava com un carreter. Em feia moltíssima llàstima aquell pobre diable, i era un drama veure’l arrossegar els peus quan marxava del local, abatut. La meva amiga m’explicà que es gastava uns dos cents euros cada vegada que apareixia per allí (tres dies a la setmana com a mínim). D’altres cops ni tan sols entrava a la sala i es quedava a l’entrada jugant a les escurabutxaques amb els xinesos. Tampoc li anava bé, amb les màquines, i els asiàtics sabien que quan en deixava una l’únic que havien de fer era tirar-hi un parell de monedes per treure el premi gros. Durant aquella època també el trobava pel barri on jo vivia: resulta que quasi érem veïns. L’home caminava mirant sempre al terra i tenia una aurèola de derrota que posava la pell de gallina. L’últim dia que el vaig veure va ser pels volts de Nadal de fa dos anys. Havíem anat al Bingo a fer una cervesa amb un amic i ell era allà, a la seva taula. Duia un xandall d’acetat i l’acompanyava un nen que de seguida vaig imaginar que era el seu fill. Fill o filla, perquè era difícil d’endevinar el sexe d’aquella criatura raquítica que tenia el cabell abundant i espès, del color de la palla bruta, i que compartia els aires de tristesa amb el seu pare, el perdedor que mai feia ni una línia. L’home rosegava el bolígraf i el nen jugava amb el cotxe de joguina que aquell dia regalaven a l’entrada (la meva amiga m’explicà que alguna gent entrava, recollia l’obsequi i sortia per una altra porta sense jugar). Vam marxar a mitja tarda, deixant-los al seu racó. Cap els dos va obrir la boca en tota l’estona. A l’hora de sopar vaig anar a un xinès del carrer de la Creu a buscar fideus. I els vaig tornar a trobar. Seien vora la finestra, la taula ben coberta de plats, molts d’ells encara per tastar. Reien, parlaven amb la boca plena i es tiraven pa de gamba. Havia desaparegut aquella ombra tràgica i fins i tot semblaven dues persones felices. D’alguna manera allò em va molestar una mica, i vaig explicar-ho al meu amic tot sopant, sense entendre el perquè aquella transformació. Ell de seguida ho va veure clar:
- Potser per una puta vegada a la vida el tio ha fet bingo. Deixa’ls en pau.
Ens refiem tant que els perdedors han de perdre que, si un dia tenen la sort de cara, el nostre món en miniatura trontolla. Perquè en certa manera són la nostra droga, una manera de veure que nosaltres estem millor. Avergonyit de mi mateix i sentint-me mesquí i miserable, vaig assentir poc a poc, glopejant el vi i mirant al carrer. Feia fred i plovinejava, i ja s’havien encès les llums de Nadal.

ELS SOPARS QUE ENS AGRADEN

La majoria de vegades recordar una vivència és fins i tot millor que viure-la. No ens hem d'estranyar, doncs, que ens agradi tant fer sopars amb col·legues a qui fa temps que no veiem. Aquests àpats, sempre etílics, no només serveixen per passar-t'ho bé i per posar-te al dia, sinó que et transporten a un altre moment. És ben fàcil construir una màquina del temps: només has d'asseure al voltant d'una taula una colla d'amics de fa anys i donar-los una mica de vi. O molt vi, tan li fa. Les velles històries aviat tornen a sortir, i cada vegada que les sents són més divertides. I aquí hi ha la gràcia: et fan sentir igual o millor que en el moment en què van passar. A vegades tinc la sensació que la majoria de coses que fem les fem per poder-les explicar després. Quan fèiem Magisteri sortíem de nit, ens emborratxàvem i fèiem el burro. Era divertit, però ara és igual de divertit explicar-ho quan ens trobem per sopar. La joventut és per protagonitzar històries que et passaràs la vida repetint, així que val la pena tenir-ne unes quantes i que siguin bones.

La resta és fàcil: truques als amics i quedeu per sopar. Sempre sopar. La nit és còmplice i el dia xivato, així que malfia-te'n. Que comenci a córrer el vi i les històries. Sense silencis incòmodes, amb les velles bromes de sempre. Al final t'adonaràs que la gent no canvia tant com li agrada aparentar. O, com deien aquells, que es fan grans canvis perquè tot es quedi igual. Quan et despertis l'endemà, a més de la ressaca, sabràs que tens molta sort de tenir amics tan bons. I encara més sort si t'agrada escriure i tens algun motiu per fer-ho.

PAGAFANTES

Un pagafantes és, ras i curt, l’amic de la noia. No pas per voluntat pròpia: són paios que, volent-se-les lligar, acaben essent els seus amics, germans grans, coixins on plorar, sacs de boxa, psicòlegs, companys de cafè i mossos de magatzem, entre d’altres tasques encara menys gratificants.

La gran desgràcia dels pagafantes és, precisament, ser un pagafantes. És fina la barrera i cap d’ells sap el momento exacte en què s’hi ha convertit. Manca de confiança d’ells o voluntat d’elles de tenir un pagafantes particular? Tal volta les dues coses. Mentre que els seus rivals coneixen a la noia i al cap de pocs dies (o hores) ja se l’han endut al llit, el pagafantes pot mantenir-hi una relació de mesos o anys, sense aconseguir res més que un petó a la galta o una abraçada afectuosa.Els pagafantes més recalcitrants han arribat a compartir llit amb la noia (sense cap relació carnal, òbviament), i fins i tot tinc noticia de pagafantes que s’hi han dutxat. Segons algunes fonts també hi ha dones pagafantes, tot i que serien minoritàries per ser un fenomen eminentment masculí.

Arribats a aquest punt hem de distingir els pagafantes circumstancials dels que ho són a temps complet. Servidor s’ha trobat, en moments puntuals de la seva vida, tenint comportaments de pagafanta, fent autèntics equilibris per no caure en aquest abisme sense fons. Vorejant la frontera, tan poc precisa i enganyosa. Però un pagafantes autèntic neix essent-ho. Troba amistat i confessions quan esperava sexe i amor. És germà gran quan li agradaria ser amant. Pel qui ho viu en pròpia pell (i els que hem tingut etapes pagafantes ho sabem prou bé) és dramàtic, una autèntica tortura: “em tens però no em tens” .

El pitjor del cas és la impossibilitat de la majoria de pagafantes de sortir del cercle viciós, de deixar de ser-ho. Un cop assumit el rol d'etern amic és impossible canviar-lo pel d'amant. En realitat, la única via d'escap possible és trencar del tot la relació d'amistat, tot i que una sola trucada d'ella pot desencadenar, de nou, la catàstrofe.

El pagafantes és, en definitiva, un individu entranyable que sempre ha viscut entre nosaltres. Un blanc de burles i d'incomprensió. Una persona amb un patiment tan profund que li comporta devastadores conseqüències emocionals. Darrerament s'han organitzat grups de suport als pagafantes (veure link) amb la voluntat d'acabar amb un fenòmen tan estès com difícil d'erradicar.

http://www.youtube.com/watch?v=y7R7jsHvJuc

LES DUES PROTESTES

Si aneu a la Plaça del Vi de Girona hi trobareu dues persones protestant. A una la coneixereu quasi segur. Li diuen el Comunista, i és un paio escardalenc, amb una barba marxista enorme i el cabell llarg, gris i macil·lent. És fàcil veure'l a qualsevol manifestació, o bé demanant caritat al Pont de Ferro, amb el seu típic moviment de vaivé. Esterotípies, en diuen els psicòlegs. És normal, sobretot si no saps qui és, confondre'l amb un rodamón. Ara està en vaga de fam perquè l'han desallotjat d'una casa que estava okupant. És alarmant que un paio així de prim i malalt deixi de menjar. La llegenda diu que, com tots els okupes, és fill de pares rics que ara el repudien perquè no va saber dir "prou" com fan els seus companys quan compleixen els trenta. És ben possible. Ahir les nostres mirades es creuaren i em vaig adonar que, amb un fil de veu (perquè amb lo dèbil que està, de cridar no gaire), deia alguna cosa. Parant bé l'orella em va semblar entendre "Fills de puta". No sé si anava pels qui passejàvem per la plaça, aliens a les seves reclamacions, o per l'Ajuntament que l'ha desallotjat sense ordre judicial. És trist veure'l, i es fa obvi per qualsevol que és una persona malalta que necessita que se'n cuidin. Un Ajuntament tan preocupat per les necessitats de la gent com el que hi ha a Girona no hauria de trigar ni un segon més a fer-se'n càrrec, en comptes de deixar-li muntar aquella trista estampa allà al davant.

L'altra protestant és una noia joveneta. Sembla ser que fa sis anys que està pagant llicència pel bar musical La Imprempta, però que l'Ajuntament no li deixa obrir, fent servir tota classe d'excuses. D'aquesta manera, la noia va pagant per una cosa que no pot utilitzar. No sóc home de signar manifestos però aquell fet em va indignar: com és possible que no deixin reobrir la Imprempta? Amb les bones estones que hi havíem passat! D'entre totes les causes del món, aquella em va entendrir. Sense pensar-m'ho vaig signar al paper i li vaig desitjar molta sort. La noia em va somriure, agraïda. Si passeu per la Plaça del Vi, no us oblideu de signar. La Imprempta era el bar amb la millor música de Girona, encara que sospito que ja vaig fent-me gran per aquests llocs. Sigui com sigui, vaig creuar la plaça amb el cor lleuger i la sensació d'haver fet una bona obra, fins que un crit em va trencar el bon rotllo. Fills de puta. Em va començar a picar tot el cos. Pobre, pobre Comunista. Potser sí que té raó, i que, en el fons, tots plegats som una mica fills de puta.

EL BAR ONYAR ( i III )

A risc d'agobiar al personal, acabo la triologia dedicada al Bar Onyar.
Vaig tenir un professor d'esgrima que sempre ens deia: "M'agrada fotre'm de la gent, especialment dels morts perquè no s'hi poden tornar". Comparteixo aquesta gran ensenyança seva. Per tant, me'n fotré poc de la versió 4.0 del Bar Onyar perquè encara està viu. Només dir que els amos actuals van començar amb molt bon peu, però mica en mica la cosa va perdre gas. El Bar el Símbol i les seves cambreres sudamericanes, meloses i espitragades, és una competència terrible. El fet que a vegades trobis l'Onyar tancat no ajuda: els borratxins del barri volen un lloc segur on beure, un lloc que sàpiguen que sempre estarà obert.

Hauríeu d'haver-lo vist un divendres al vespre, quan el van agafar aquests darrers propietaris. Tots els obrers hi eren gastant-se la setmanada. Companyonia i germanor, fum i molt soroll. Era habitual que et convidessin a beure i que el bar tanqués a hores que, per llei, no li eren permeses. Acabaves la nit xerrant amb tota classe de gent, una mica com passa als pubs irlandesos (als autèntics, per descomptat, no pas a les pijades que tenim aquí).

Però va començar a anar-hi gent més estrafolaria del compte. El més inquietant era un tipus alt, de cabell llarg i edat confosa, desdentat i amb barba a clapes. El tipus anava pel món dient que era banquer, que és com si jo anés pel món dient que sóc un escriptor d'èxit. De seguida va posar-se a fer de cambrer, i l'ambient es va enrarir encara més. Molts dels clients habituals van desaparèixer, mai vaig saber per què. Suposo que els litres de cervesa que s'hi bevien no ajudaven a la bona entesa. La crisi econòmica tampoc. Ara ja no hi trobareu a la negra alcohòlica ni al seu marit DJ. Tampoc hi ha els germans de cabell platejat, ni el banquer que hi havia darrera la barra. Ja no hi ha batusses ni paletes rebentant-se el sou, ni cambreres del Mercadona fent carajillos. Però si sou per la zona i teniu ganes de fer una birra, feu-me cas i aneu a l'Onyar. Fareu un favor a aquella gent, i potser, amb sort, passarà alguna cosa que us alegrarà la tarda.

EL BAR ONYAR ( II )

S’explicaven moltes històries, d’aquella paio de cara trista. Veient el panorama la majoria devien ser veritat. Vivia a la rebotiga del bar, i quan no hi era matava el temps al Bingo. Segons em va dir ell mateix, era incapaç de dormir si abans no bevia un parell o tres de cubates de ginebra. Tenia un sentit de l’humor estrany, i sovint ens feia bromes que no entenia ningú. Sabies que havia acabat quan es posava a riure, i tu generalment reies una mica per quedar bé.

Encara que dins del bar no hi fes fred, sempre duia un forro polar, una mica com els xinos, que sempre duen anoracs dins les seves botigues. Un conegut meu té la teoria que estan preparats per arrencar a a córrer en qualsevol momento. El paio de la cara tristoia, doncs, sempre duia un forro polar, i molt sovint una gorra, el poc cabell que li quedava, macilent i greixós.

Un dia va venir un parent seu. Jo anava a comprar al Mercadona i vaig parar a fer una cervesa. El parent estava molt borratxo i em va preguntar on podia anar de putes. Jo no sabia qui era, de manera que li vaig dir que no en tenia ni idea. Darrera la barra, l’amo reia per sota el nas. El seu parent em va dir que no es creía que ningú sapigués on podia anar de putes, i li vaig respondre que jo no hi entenia gaire, però que podia anar a l’Iris, al Pont de la Barca. És un bordell molt conegut a Girona. Es va posar molt content i em va assegurar que em faria cas i que ja m’explicaria com li havia anat. Minuts després vaig anar al Mercadona i el vaig tornar a trobar. Inexplicablement, encara anava més borratxo. No sé com va aconseguir-ho, amb tant poc temps. Se’m va apropar i, cridant, va preguntar:

- Chaval, tú que sabes tanto… ¿Están buenas las anchoas de este supermercado?

Li vaig respondre que sí, que em semblava que sí, i maleint la meva mala sort em vaig afanyar a desaparèixer darrera unes estanteries. Vaig tornar-lo a trobar a la caixa. Duia una dotzena llarga de caixes d’anxoves. Res més. En veure’m de nou es va posar content, i va proclamar a crits que jo era molt intel•ligent i que ja l’havia ajudat dues vegades. Vaig pregar en silenci perquè no diguis com l’havia ajudat la primera vegada, i algú va escoltar les meves oracions perquè el borratxo no va ser més específic. Sempre he rumiat per què les volia, tantes anxoves. Quan vaig tornar al bar al cap de dos o tres dies l’amo em va explicar que aquell tipus era el seu cosí. Mai vaig saber perquè no li ho havia dit ell mateix, on anar de putes: suposo que era una altra mostra del seu estrany sentit de l’humor.

Cada dia hi prenia el cafè fins que la noia que treballava fent tatuatges a la botiga del davant em va dir que, si seguia anant-hi, agafaria Hepatitis. Hi entenia molt en temes d'higiene i em vaig prendre el consell molt seriosament. A aquell avís s’hi va sumar que un matí vaig trobar sang al terra. Segons em va dir el tipus de cara trista, dos paios s’havien barallat la nit anterior i no havia tingut temps de netejar. A partir d’aquell dia vaig deixar-ho estar. Poc després el bar va tancar. Diuen que el paio va anar-se’n a Cuba, amb una noia que ja hi tenia. Qui sap. No l’he tornat a veure més.

EL BAR ONYAR ( I )

Just davant del bar el Símbol, del qual ja hem parlat, hi ha el bar Onyar. Ha passat per diverses mans, la majoria d’elles potineres i maldestres. Primer va haver-hi un matrimoni jove. El bar rutllava, però era del piló: xoriços penjant sobre la barra i fum de Ducados. Res de l’altre món. Quan la parella el va deixar va prendre el relleu un paio molt malcarat amb cara de dir-se Don José. Don José no tenia esperit de cambrer. Era un d’aquells paios que sembla que et facin un favor, fent-te un tallat. Només el vaig veure riure una vegada : jo tenia una ressaca monumental i vaig demanar dos cafès. Per algun motiu allò li va fer gràcia, i fins i tot es va permetre fer un parell de bromes sobre el meu estat. Parlar de política amb Don José era posar-se a la boca del llop : era tan conservador que, per ell, encara caçaríem mamuts i vestiríem pells. Com era d’esperar la broma va durar poc, i al cap de pocs mesos el bar Onyar ja era tancat. Entretant, el bar el Símbol era regentat per un conegut clan gitano de la ciutat. Els ionquis entraven i sortien, i era normal trobar-te’ls a la farmàcia, tu comprant aspirines o antigripals i ells xeringues.

Aviat vaig saber que el bar Onyar tornaria a obrir. Allò em va posar content, perquè és el bar que em queia més a prop, a banda del Símbol, que en aquell moment més valia no trepitjar. Però no estàvem preparats pel que va venir a continuació. El nou propietari va arreglar el bar, el va pintar i va canviar alguns mobles. No tenia gaire bon gust, però semblava que la cosa com a mínim seria més neta que abans. Tan bon punt va obrir hi vaig anar a fer una cervesa. Era un tipus calb i baixet, amb cara tristoia i esquena encorbada. Brutejava d’aquella manera tan poc precisa, de gos com fuig. Aviat el bar es va omplir de la flor i nata de la societat gironina. Eren clients habituals una negra alcohòlica i el seu marit, un nan que feia de DJ. També hi havia un paio a qui li faltaven, més que minuts, hores de forn: orelles enormes, ulls molt junts i balbuceig confús. Sempre explicava a qui volgués escoltar que els seus dos gossos, mascle i femella, no volien aparellar-se. Un iaio esquàlid i borratxo que duia un rellotge a cada canell, tres o quatre individus enganxats a l’escurabutxaques, alguna caixera del Mercadona aficionada als carajillos i dos germans de cabell platejat, un dels quals parlava tan fluix que no se sentia, completaven el quadre. També un home amb bigoti i molt ben vestit, que sempre bevia vi amb copes enormes, i que mai vaig acabar d’entendre què feia allà.