La majoria de vegades recordar una vivència és fins i tot millor que viure-la. No ens hem d'estranyar, doncs, que ens agradi tant fer sopars amb col·legues a qui fa temps que no veiem. Aquests àpats, sempre etílics, no només serveixen per passar-t'ho bé i per posar-te al dia, sinó que et transporten a un altre moment. És ben fàcil construir una màquina del temps: només has d'asseure al voltant d'una taula una colla d'amics de fa anys i donar-los una mica de vi. O molt vi, tan li fa. Les velles històries aviat tornen a sortir, i cada vegada que les sents són més divertides. I aquí hi ha la gràcia: et fan sentir igual o millor que en el moment en què van passar. A vegades tinc la sensació que la majoria de coses que fem les fem per poder-les explicar després. Quan fèiem Magisteri sortíem de nit, ens emborratxàvem i fèiem el burro. Era divertit, però ara és igual de divertit explicar-ho quan ens trobem per sopar. La joventut és per protagonitzar històries que et passaràs la vida repetint, així que val la pena tenir-ne unes quantes i que siguin bones.
La resta és fàcil: truques als amics i quedeu per sopar. Sempre sopar. La nit és còmplice i el dia xivato, així que malfia-te'n. Que comenci a córrer el vi i les històries. Sense silencis incòmodes, amb les velles bromes de sempre. Al final t'adonaràs que la gent no canvia tant com li agrada aparentar. O, com deien aquells, que es fan grans canvis perquè tot es quedi igual. Quan et despertis l'endemà, a més de la ressaca, sabràs que tens molta sort de tenir amics tan bons. I encara més sort si t'agrada escriure i tens algun motiu per fer-ho.