El meu amic Lluís Freixas (periodista, poeta i escriptor, tot i que ell renega d'aquesta darrera paraula -i potser també de la penúltima, no ho sé-) em va honrar fent-me de padrí a la segona presentació de Manual de Supervivència. A continuació us enganxo un resum del que va dir:
Com totes les bones novel•les Manual de Supervivència, de Jordi Dausà, explica més d’una història. S’ha dit que és una novel•la generacional, i és veritat. Però també podríem dir que és una novel•la satírica, i iniciàtica, i policíaca, i que és una novel•la d’amor o sobre la recerca de l’amor, i que té un punt de costumisme contemporani, i d’anàlisi social, i també que és una novel•la d’estructura circular o que comença pel final.
És una novel•la generacional, efectivament, perquè parla de tres joves que volten la trentena i que sobreviuen en unes condicions adverses. El protagonista i narrador de la història és un llicenciat en farmàcia que no aconsegueix una feina estable i que sobreviu amb treballs de risc, grotescos, com la donació de semen o fer de conillet d’índies dels laboratoris farmacèutics. L’acompanyen en l’aventura que narra un enze que aspira a ser famós a l’olla televisiva i un inadaptat que viu amorrat a una pantalla d’ordinador amb l’ADSL com a una única connexió amb el món.
Són tres personatges que voregen la indigència moral i que busquen coartades per viure en aquesta situació sense sentir-se culpables. A aquest pobre tercet de desgraciats només el poden passar misèries i Jordi Dausà és prou cruel amb ells: no els estalvia cap mal tràngol. Estem davant d’una història plena d’un humor corrosiu, sarcàstic. Però això sempre passa quan algú exerceix l’humor amb eficàcia. Dausà no fa un humor blanc, neutre, de passar l’estona. L’humor intel•ligent és dolorós. Penseu en el programa Polònia, de TV3: no és un humor cruel i dolorós perquè els polítics hi quedin en ridícul; ho és perquè ens fa témer que la política real no estigui gaire allunyada del retrat que en fa, i això seria estremidor.
Té també, la novel•la, un punt de crítica social, però sense afany de moralitzar. No llegim perquè ens donin lliçons, llegim perquè ens expliquin històries i nosaltres ja en traurem les nostres pròpies conclusions, si n’hem de treure cap. Però que una història no sigui moralista no vol dir que no sigui moral i aquesta ho és, una història moral, gairebé una faula. Hi una crítica a uns personatges que no actuen, que es consideren estafats però que ja els va viure estafats perquè sortir-se’n requeriria un esforç que no semblen disposats a fer. Almenys en principi, perquè també s’ha de dir que en Jordi, malgrat que sotmeti els seus personatges a mil i una crueltats, al final els redimeix, els dóna una segona oportunitat: el que no fa, òbviament, és explicar-nos si l’aprofiten o no: el final de la novel•la és conclusiu, però no tancat, de manera que conclou la trama de la novel•la però situa els personatges davant d’altres possibilitats que ja no formen part de la història.
També he llegit al diari que relacionaven Manual de supervivència amb Irvine Welsh i Chuck Palahniuk, és a dir, els autors de Trainspotting i El club de la lluita. Jo no negaré que hi hagi connexions, però Palahniuk em sona més a nihilista, més desesperançat. Trainspotting, encara que sigui una novel•la -i una pel•lícula- molt salvatge és, a la pràctica, un al•legat contra el consum de drogues i una crítica social ferotge. A mi em sembla que Manual de supervivència és una novel•la lleugera –i deixeu-me afegir de seguida que ho dic com un elogi.
D’altra banda, des del punt de vista d’estil, Trainspotting és una novel•la escrita en un escocès tancadíssim, argòtic, gairebé incomprensible per a cap persona que no sigui escocès, i gairebé que també es necessita ser ionqui. Amb Palahniuk sí que hi hauria relació d’estil: la frase curta, directa, molt en la línia del que als anys vuitanta, als Estats Units, es va anomenar “realisme brut”. Manual de supervivència té allò que els filòlegs i els lingüistes en diuen llegibilitat. És evident que els tres personatges dels quals parlem no poden parlar com si fessin discursos al Parlament ni fent rimes, però la novel•la no cau en l’argot innecessàriament -cosa que, d’altra banda, fa envellir molt ràpidament la prosa, perquè si alguna parla és voluble i canviant és l’argot juvenil. Jordi Dausà escriu amb claredat i aconsegueix una ficció d’oralitat, una versemblança lingüística eficaç, sense sacrificar, primer, un estil planer, aparentment curt i fàcil, i segon, unes dosis, unes pinzellades a vegades líriques a vegades crítiques que, sense embafar i sense fer-se notar gaire, li donen força a la prosa.
No ens enganyem: amb la història de tres paios més o menys desgraciats es pot fer una història de sèrie B o una novel•la amb fons, i el fons el dóna l’autor. És a dir: un text sempre s’aguanta per l’estil, per la necessitat que l’estil sigui com és, per la versemblança i per l’adequació, per la forma. I si no, fem la prova. L’exemple és tòpic: noia i noi, fills de famílies rivals, s’enamoren i s’enfronten a tothom per portar endavant la seva relació. Amb aquests elements podem escriure una novel•la de Corín Tellado, però també es pot rodar West Side Story o escriure Romeu i Julieta. I si l’argument és el mateix, ¿quina és la diferència? La capacitat de l’autor.