AQUEST NO ÉS UN ALTRE POST SOBRE MESTRES

Quan era petit a l’escola em portava bé, però a vegades, vulguis o no, algú em feia riure, o xerrava més del compte, o el que fos, i el professor em fotia fora de classe. El meu pare era mestre al mateix col·legi on jo anava, i havia d’anar amb molt de compte perquè no em veiés castigat en un passadís. El cert és que les vegades que m’hi va descobrir no em va dir res, absolutament res, perquè ell sabia que jo sabia m’havia vist, i allò ja era càstig suficient, i aleshores em portava encara millor durant una temporada llarga.  Altres companys meus de classe no tenien tanta sort i a casa seva els hi queien ruixats, càstigs inclements i, més d’un anava a dormir calent. 

Els que vam néixer durant els anys setanta, i potser també els durant els vuitanta, som una generació afortunada. La majoria dels nostres pares i mares no ens fotien clatellots regularment perquè entenien que es pot educar sense violència, però els càstigs eren ferms, i generalment no admetien discussió. A les escoles els mestres imposaven una disciplina sobrera perquè eren respectats per pares i alumnes, i allà on hi ha respecte la disciplina és innecessària, però en aquella època segurament ningú no va pensar-hi gaire. Les coses eren com eren, i ningú no veia necessitat de canviar-les. Algunes eren una merda però d'altres funcionaven, i en general ningú no es fotia a casa de ningú. Deia que érem afortunats perquè vam aprendre el valor de l'esforç i, sobretot, que tot costa un preu, i que cada acte té una conseqüència més o menys proporcional. 

En aquella època anàvem a l’escola a aprendre. L’educació corria per compte dels pares, i al col·legi hi adquiríem coneixements, en socialitzàvem i copsàvem les primeres nocions sobre el funcionament del món. Nosaltres mai vam creure que fos una pel·lícula de Walt Disney, i encara que algun professor progressista de Secundària volgués convèncer-nos que el món era als nostres peus, en general tots érem prou realistes,  i l’hòstia que ens vàrem fotre –perquè, desenganyem-nos, tothom es fot una hòstia tard o d’hora- no va ser gaire forta. Pocs anys més tard la funció de l'escola va canviar i va convertir-se en una de les màximes responsables de l'educació dels infants, molt cops per davant dels pares, per motius que ara no vénen al cas. El canvi de rols va provocar una desorientació general, i tots vam mirar d'adaptar-nos a les noves circumstàncies. En aquella època jo començava a fer de mestre, i el cert és que dintre de tot encara eren bons temps: la figura del docent gaudia no de prestigi, però sí de cert respecte, i només en ocasions molt contades un pare o mare discutia obertament una decisió. La majoria de docents miren enrere i sospiren per aquests good old times. Però ja es començaven a albirar els primers núvols a l'horitzó, i els més realistes, com ara jo -la gent sempre ens confon amb els pessimistes, jo prefereixo anomenar-nos futuristes- ja vèiem que el carro aniria pel pedregar. Els que teníem amics que eren mestres a d'altres països d'Europa havíem sentit mil vegades la mateixa cantarella: el docent quedava anorreat, tant que a llocs com ara Anglaterra han començat a fer estranyes campanyes per captar-ne de nous.

Per descomptat, els nostres pitjors pronòstics s'estan acomplint, i a casa nostra comença a passar el mateix que allà dalt. Sense anar més lluny, la nova paraula de moda és acompanyar. Els mestres ja no són ensenyants ni educadors, sinó acompanyants en el procés de creixement i descoberta del nen. Això implica donar nivells de llibertat als alumnes fins ara inaudits -els famosos nens sense límits-, amb la vaga esperança que el propi nen o nena aprengui per si sol, i s'eduqui de manera més o menys espontània. Molts mestres ja no preparen pel món, sinó que el que han de fer és doblegar-lo per fer-lo, així, més còmode i amable per la mainada. Queden poques escoles que posin deures, els càstigs en general estan mal vistos, com els renys, els exàmens es consideren inútils i fins i tot el tempo s'ha d'adaptar als alumnes, de manera que se'ls hi està mostrant un món que no és així en absolut. Creieu-me, les patacades que vindran seran antològiques.

I això no és pas el pitjor: existeix un grup per ara reduït de pares i mares pels qui el mestre és un contrincant, una nosa que apareix durant l'espera del docent ideal que, com un príncep blau, mai no arriba, ni arribarà, com tampoc no hi ha metges perfectes, ni científics infalibles. Com us podeu imaginar, aquest grup porta tota classe de  maldecaps al professorat, que se sent perplex i impotent davant de les seves queixes, demandes i les seves cartes als Reis, com en el cas (de moment, extrem) de Pinell de Brai, del qual ja vaig parlar fa uns mesos.

Al títol deia que aquest no és un altre post sobre mestres. En realitat és una súplica desesperada i sincera. Si la cosa no canvia -i no crec que ho faci- d'aquí uns anys als diaris veurem anuncis demanant nous mestres, com quan l'Oncle Sam buscava soldats. Us hi jugueu una tarda de birres que torno a tenir raó?