JO SEGUIRÉ DONANT

Arran de la Marató de TV3, aquests dies hem pogut llegir a les xarxes socials missatges de persones que s'enorgullien de no haver donat ni un punyeter cèntim, i que juraven no fer-ho mai, ja que la Sanitat i el benestar general són responsabilitats exclusives dels estats. Alguns d'aquests missatges estaven carregats de rancúnia i de voluntat de càstig cap a un govern amb qui no combreguen. La bola s'anava fent grossa, i a veure qui és més bad boy. No cal dir que molts dels arguments que s'han fet servir eren inframentals, i és una llàstima que les xarxes donin veu a gent tan curta i insignificant que, d'altra manera, no tindrien ningú que se'ls escoltés. Però avui no parlarem dels imbècils, sinó dels qui tenen un discurs mínimament estructurat.

Com ells, jo també espero que un dia visquem en un país amb un Govern format per ciutadans i ciutadanes de moral inqüestionable, a la manera dels antics grecs, i que gestionin de manera justa i harmònica els fons que tants esforços ens costa pagar. Però fins que no arribi aquest país de Xauxa governat per virtuosos on ningú -ni rics ni pobres- defraudi Hisenda, ni hi hagi lladres, ni estafadors, hem de seguir donant diners a iniciatives com la Marató. Fins que no arribi aquest Shangri-La de la Sanitat Pública -alguns l'identifiquen amb la llunyana Cuba-, està bé que els ciutadans col·laborem, ni que sigui donant uns quants euros, el que val un gintònic presumit a Girona o a Barcelona.

Fa dos o tres anys el Banc dels Aliments va haver de fer una recapta extraordinària perquè tenia els magatzems buits. De seguida van sortir veus molt similars a les que hem sentit aquests dies, cridant al boicot de la recapta. Ens deien: alimentar els ciutadans menys afavorits (dir "pobre" fa de dretes) no és cosa de ciutadans, sinó de l'Estat. Tots entenem, i fins i tot compartim el posicionament d'aquesta esquerra nostrada, però fins que no arribem a la utopia, què? La gran pregunta és aquesta. Què hem de fer, segons ells? Asseure'ns? Fer de filòsof barat al Facebook o a Twitter? No comprar ni un trist paquet d'arròs per qui no té ni per comprar-lo? Permetre que els magatzems del Banc dels Aliments es buidin?

Potser algun dia les coses aniran millor, i la gent també serà millor, sobretot els polítics. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè en tants anys d'història encara no ens n'hem sortit. Però fins que el moment no arribi, jo seguiré donant. Al Banc dels Aliments, al Banc de Sang, a PROïDe, a Intermón i als senyors i senyores que trobi pel carrer, sempre que la meva economia de mestre de Primària m'ho permeti. Certament, la Marató és un programa lacrimògen, a vegades xaró, i  difícil de mirar gaire estona. També és veritat que moltes de les empreses que hi col·laboren són plenes de malparits que només volen publicitar-se i desgravar impostos. Però en temes així  hem de basar-nos estrictament en l'imperatiu categòric de Kant: actuar com ens agradaria que tothom actués. Què passaria sí, de cop i volta, totes les oenegés, del tipus que siguin, del color que siguin, deixessin de fer la feina, esperant que els governs, de cop i volta, alehop, veiessin la llum i decidissin per fi comportar-se humanament? Fins que no hi hagi aquest miracle, jo seguiré fent el que faig ara. I us convido que també ho feu.

LA SÍNDROME DE CASSANDRA

Que bonic que és poder dir ja t'havia avisat! Que bé que ens fa sentir, que superiors que ens veiem. Segurament és la frase que ens agrada més, perquè a) implica un avís previ per la nostra part, i b) implica que el nostre interlocutor, d'entrada, no ens hagi cregut. Això ens fa semblar més intel·ligents que ell o ella, i aquesta és una sensació que agrada a tothom. El ja t'ho havia dit és una droga, i convé no abusar-ne.

Com sempre, els grecs tenen un conte per il·lustrar-ho, El  mite de Cassandra. Cassandra era una princesa troiana a qui el déu Apol·lo li havia otorgat del do de la profecia. Després van tenir un affaire, i Cassandra, amb molt poca vista -no sé què pensava aquesta noia: als déus no se'ls menysté- un dia li va fer la cobra. Apol·lo, emprenyat, li va escopir a la boca, una pràctica que ara es habitual a les pel·lis porno, però que pels volts del segle XXII abans de Crist era una molt mala cosa. En efecte, el déu va condemnar a la profetessa a no ser creguda pels seus conciutadans. D'aquesta manera, la noia feia tota classe de prediccions encertadíssimes però ningú no se la creia i, el que és pitjor, es pensaven que era boja i la van tancara les masmorres de palau. Mentre era captiva, la Cassandra va avisar els nobles de Troia que no acceptessin aquell cavall de fusta tan gran i sospitós, i va profetitzar que, en cas de fer-ho, la ciutat cauria i seria cremada. Ningú no li va fer ni puto cas i la ciutat, com tots sabeu, se'n va anar pel pedregar. A banda de ser maltractada pels seus conciutadans de Troia, la pobra endevina va fer mala fi: durant el saqueig un dels Àiax (n'hi havia dos o tres, crec, i aquest en concret no era pas el més important, però sí el més fill de puta) la va trobar amagada dins del temple d'Atenea i la va violar. A la foto de sota ja veieu la pinta de milhomes que fotia, el subnormal aquest.

Els que estem maleïts amb la síndrome de Cassandra ens passem el dia avisant la gent del nostre voltant de coses que nosaltres veiem clares i nítides, i que aparentment ningú més no veu, o ho de fan de manera distorsionada o incorrecta. La gent tendeix a no fer-nos cas, i és perfectament comprensible: jo, si no fos jo, tampoc no em faria cas. El meu do no és un regal enverinat dels déus, sinó un simple efecte secundari de la meva visió apocalíptica del món. Per exemple: sabia del cert que en Donald Trump guanyaria les eleccions, i ja ho vaig escriure en aquest post. La gent confon els meus vaticinis cataclísmics amb simples mostres de pessimisme. Això en part és degut a aquest optimisme malaltís que tot ho envaeix, i que fa que la gent prengui tota classe de males decisions, confiant que l'Univers o el Karma d'alguna manera posaran les coses a lloc pel simple fet de desitjar-ho. En realitat les lleis còsmiques són molt senzilles, el que passa és que a la majoria de gent no li agraden.

A vegades l'erro, sí. Però en segons quins temes - per exemple, quan es tracta de jutjar una persona- m'equivoco molt rarament, gairebé mai. La veritat fa mal -i fa perdre les amistats, diu la dita- i per això els afectats amb la Síndrome optem per fer l'orni tot el dia, o bé per fer-nos els sorpresos quan ja feia temps que sabíem que fulano era un malparit i que zutana era una harpia. La meva incapacitat total per expressar-me parlant i la dificultat que tinc per formular idees no contribueix a l'hora de creure'm, i és molt fàcil que algú pensi que, en comptes de vaticinar el futur, estigui barbotejant com un idiota.

Com jo, hi ha un munt de gent afectada amb aquesta síndrome. Apreneu a fer-nos cas, i deixeu de pensar-vos que només som uns aixafaguitarres. A vegades la vida és rosa i algunes persones -no gaires!- potser són meravelloses, però és més fàcil ensopegar amb un imbècil que no pas amb un unicorn. Penseu-hi.

NENS DE LLET

Generalment no penjo els textos de les presentacions que faig perquè són llargs, pensats per ser llegits en veu alta i només parlen d'una obra concreta. Avui faré una excepció, i la faré per dos motius. El primer, per amistat, i crec que amb aquest ja n'hi hauria prou. Però és que en el text de presentació de Nens de llet, de l'editorial El Cep i la Nansa, parlo una mica de tot, i crec que hi ha un parell de reflexions que us poden semblar interessants, a banda de l'obra pròpiament dita, que és molt, molt bona. Heus-lo ací, que diria aquell:

Fa sis anys vaig guanyar un premi literari convocat per una editorial petita de Barcelona. El premi consistia en la publicació de la novel·la, cosa que comporta, teòricament, la seva distribució i promoció. El llibre tenia un altre títol, però al final li vam posar Manual de Supervivència. En realitat només vaig guanyar mig premi, perquè l’editor es va limitar a imprimir-lo, com els mariners d’abans, que feien fills alegrement a les barjaules de cada port, i després se’n desentenien, i tal dia farà un any. Ni distribució, ni promoció, ni res. Però aquesta és una altra història.

Sí que va tenir la decència, l’editor, de convidar-me a dinar. Vam citar-nos al Zurich, a la Plaça Catalunya de Barcelona. Vaig arribar abans d’hora i em vaig asseure en un lloc estratègic, no fos cas que no em veiés i fotés el camp sense publicar-me l’obra. A la vora hi havia un home de mitjana edat, cabell blanc, vestit amb molta elegància i que llegia un llibre mentre bevia una cervesa d’un marró molt dens. En definitiva, aquell  home tenia tots els trets físics i atributs estilístics que jo, aleshores, atribuïa als editors. Vaig anar-li a preguntar si era la meva cita a cegues i em va respondre que no, però que li agradava molt llegir, i que en una altre vida li hauria encantat ser editor. Vaig explicar-li que havia guanyat un premi i que esperava l’editor per anar a dinar amb ell. Vist en perspectiva, devia semblar-li un bufanúvols. Però en comptes de mirar-me amb condescendència o amb preocupació, va explicar-me que la Carmen Laforet –l’autora de Nada, que segur que tots heu llegit en algun moment de la vostra vida acadèmica- va petar-ho amb aquella novel·la, però que després les coses no li van anar gaire bé. Les demés obres no van tenir tant ressò, i va morir de manera més o menys trista, amb un munt d’originals sense publicar que potser mai no veuran la llum.

“Si la seva primera novel·la no hagués sigut un èxit com va ser-ho Nada, potser hauria arribat encara més amunt. No és bo triomfar de pressa, noi. Espero que les coses et vagin malament. O com a mínim, que no et vagin gaire bé” em va dir aquell home, que jo cada vegada estava més convençut que era el meu editor fent-me una broma o posant-me a prova, com passa als contes de fades. Al cap i a la fi, no l’havia vist mai ni sabia quina cara feia, només havíem parlat per telèfon, però la veu de la gent canvia molt. Al final el senyor ben vestit va marxar i el meu editor, el de veritat, va aparèixer. Era petit i rodanxó, anava amb pantaló curt i suava com una mala cosa. Era exactament la pinta que faria Santa Claus si anés a fer turisme un mes de juliol a Barcelona. Només de veure’m em va dir: “Noi, necessito una cervesa”. Se la va beure d’un glop.

A vegades penso en aquell lector tan elegant que em vaig trobar al bar i imagino com m’haurien anat les coses si hagués sigut l’editor de la meva primera novel·la. Ara, amb els anys, he après que els editors no cal que vagin amb americanes, però guanyen molt si tenen el cabell de color blanc. Al cap i a la fi, és un símbol universal de maduresa, de saviesa i de bon fer. L’editor d’en Damià, en Francesc, els té d’un blanc polar que enlluerna. Quina sort que tens, company. El meu editor actual els té grisos, que està bé però no tant, perquè són blancs del tot. Ara que parlem d’editors: el pròleg del teu llibre parla de la sintonia necessària entre l’autor i l’editor, una cosa que no passa gaire vegades i que a simple vista potser no es pot apreciar, però que en els teus llibres, i en aquest en particular, que és el que ens ha reunit aquí, d’alguna manera és present des de la coberta fins la darrera paraula. En el que cas que ens ocupa, la darrera paraula del teu llibre és “res”. La frase completa: “Però res, ningú no deia res”.

Si hem de fer cas del que diu en Damià, aquesta paraula, “res”, serà la darrera que llegirem durant algun temps. Si us hi fixeu bé, ja té una certa càrrega de fatalitat, de profecia, de poesia. “Res”. 

Cadascú pot triar si creure-se’l o no. Jo estic convençut que serà una pausa molt curta, que d’altra banda a nivell estratègic és bona, perquè no pots publicar un llibre cada tardor durant molts anys, encara que mantinguis el nivell, com és el cas, o fins i tot que cada llibre sobrepassi l’anterior, com també és el cas. El camí d’en Damià no és el de la Carmen Laforet o el d’en Zafón, que ho peten amb el primer llibre, sinó el de construir uns fonaments molt sòlids per un edifici encara més sòlid, i que arribi com més amunt millor. Però ja saps que ho tens difícil, amic: el mercat es mou amb uns mecanismes capritxosos i quasi sempre injustos, i mentre alguna gent espera el Sant Jordi per comprar el nou llibre del Polònia –o d’en Buenafuente, o Crackòvia-, arrufen el nas si un escriptor de debò publica massa seguit. Però són les regles del joc, i malgrat que no ens agraden –i a tu encara menys- nosaltres no podem canviar-les. 

En Bernat Puigtobella ha escrit un article fantàstic a Nuvol.com, una autèntic xupito de clarividència. Parla de la dificultat d’enfrontar-se als grans gegants editorials, del desencís, de la sensació de caminar en cercles, com un hàmster a la seva roda. A arrel de la presentació d’en Damià a la Impossible, ha dit:

No plega pas d’escriure, però sí de publicar, que ara per ara s’ha convertit en un acte fútil. Els que coneixem en Bardera, un autor d’una ambició insubornable, sabem que no és una declaració retòrica per generar adhesió. Tal com està el pati, l’opció de Bardera és la més sensata ara mateix.

Tinc la sensació que molts escriptors catalans que ara tenen entre trenta-cinc i  quaranta-cinc anys –per dir una edat així, en general- vam ser víctimes d’una mena de gran engany. Vam estudiar, pensant que si aconseguíem feina de lo nostre la vida molaria. Vam aprendre anglès i vam treure’ns una segona carrera, o un Màster, i alguns es van doctorar. Vam comprar cases per un preu superior al real i vam pagar-les a un preu encara més alt per culpa dels putos interessos de les putes hipoteques. Vam seguir totes les modes del moment, i després molts vam formar famílies perquè era el que tocava. Finalment, vam publicar llibres pensant que d’alguna manera el talent i l’esforç tindrien una recompensa traduïda en cert reconeixement i en un volum digne de ventes. Per molts de nosaltres, gairebé per tots, no ha estat així. Ara em direu, i amb raó, que els joves d’avui dia encara ho tenen pitjor. És cert, però estic segur que a les noves generacions no els hi ha rentat el cap com van fer-ho amb nosaltres. En part, perquè ja no tenen professors pijoprogres i happyflowers, sinó que ens tenen a nosaltres, de professors, i nosaltres ja sabem que la vida no és de color rosa, i que és més normal perdre que no pas guanyar. Segurament els nanos d’ara són més cínics, més desencantats. Però en fi, no ens desviem del tema.

Potser aquesta ràbia amb prou feines continguda contra les promeses incomplertes i contra el món, que no és com ens van assegurar, és el que fa que l’obra d’en Damià sigui plena d’esguerrats, de bojos, de tragèdies grans i petites, de sordidesa amb prou feines camuflada pels brots verds que va plantant aquí i allà.  

Aquests darrers anys, i això crec que és indiscutible, en Damià s’ha convertit en una figura reputada dins de les lletres catalanes, però de les lletres catalanes de debò, una categoria gairebé secreta, on per norma general no hi entren ni càtars detectius,  ni capitans carlins, ni societats secretes italianes. És literatura que parla de la vida i de la mort. Farcida de realisme màgic, si voleu. Aquells fets que es llegeixen mig de passada, que són absurds però que tothom els troba perfectament normals.  Farcida també de mites antics, de folklore, d’històries velles i molt potents que ja s’explicaven, d’una manera o altra,  fa centenars d’anys, potser des de la nit del temps, i que són plenes d’arquetips i de màgia molt antiga i poderosa. Quan parlem de literatura, per mi, que no sóc ningú però a vegades em demanen l’opinió, parlem exactament d’això.

Ha sigut un honor i un plaer compartir presentacions i discussions amb tu durant tot aquest temps, i fins i tot aguantar ruixats. O com a mínim, aguantar tu els ruixats i procurar que jo no em mullés gaire: sempre has sigut més fort i valent que no pas jo. Estic segur que la teva obra millorarà després d’uns quants mesos retirat dels circuits comercials. És allò que diuen de fer una passa enrere per agafar arrancada. Sé que en aquest cas no és un tòpic, com els mesos de prova que es donen les parelles quan acaben de separar-se. En Damià ens fa falta per fer de contrapès. L’any vinent, quan comenci el desembre, ens sentirem estranys sense les presentacions del Cucut. Fes el que hagis de fer, company, però no triguis gaire. D’acord? Els demés intentarem mantenir el circ en moviment perquè, quan tornis, el trobis igual de demencial o, si la sort es posa de la nostra banda, una mica millor.

EL DIA QUE EN MILLO VA PERDRE ELS PAPERS

Fa uns quants mesos passejava amb la meva família per Girona i vam veure l'Enrique Millo. Caminava pocs metres davant nostre, i duia un feix de papers a sota el braç. En un moment donat va col·locar malament els peus, va perdre l'equilibri i el feix de papers li va caure al terra. Feia  vent, i els documents es van escampar per tota la vorera com si fossin confeti.

El meu primer impuls, el que em surt sempre naturalment, va ser ajupir-me i ajudar-lo. De fet, el meu fill gran ja m'ho demanava. Però li vaig dir que no. Per un únic cop, no. No pas a en Millo.

- Per què, papa? Que és un senyor dolent?
- No sé si és dolent-dolent, però no és gaire bona persona.

El meu fill només té cinc anys i no podia explicar-li que en Millo és un mercenari amb uns ideals incerts que varien segons el càrrec que li donen i els diners que li paguen. A Girona tothom sap que, a banda de ser membre d'Unió, durant un temps va tontejar amb ERC, i fins i tot corre la brama que, en un acte determinat, se'l va veure amb una samarreta groga per sobre la camisa, saltant i corejant els líders republicans. Fa un temps es va dur a terme una campanya al Facebook per recuperar la fotografia de l'acte en qüestió -diuen que existeix-, que ara mateix valdria una petita fortuna i posaria encara en més entredit la noblesa d'aquest individuu, que sempre em fa pensar en els jueus que vigilaven els seus propis companys al gueto de Varsòvia, o als crematoris nazis.

Així doncs, vam passar de llarg i vam deixar a en Millo recollint documents. Se'm va acudir un comentari que en aquell moment em va semblar molt graciós -sortíem de dinar- i no vaig poder-me'n estar:

- Millo, que perds els papers!

La meva dona va fotre'm un cop de puny a l'espatlla i en Millo va seguir capcot, com una formigueta que s'afana recollint provisions per l'hivern. Després vaig pensar que potser algun d'aquells papers contenia proves de la pressumpta -i probable- corrupció del PP, però encara que l'hagués recollit no m'atreviria a fer xantatge a un partit que té membres amb l'aparença de mafiós de l'Itàlia rural que té en Bárcenas. No pots jugar contra els professionals. Però que cap vianant ajudés a en Millo -hi havia més gent, i ningú va fer el gest d'ajupir-se- va ser una satisfacció petita, però que de tant en tant m'agrada evocar.

Abans d'ahir vam veure en Millo plorant la mort de la Rita Barberá a la tele. Per cert, fa poques setmanes li vaig dedicar aquest bonic post. El paper de l'Enrique i el del seu partit aquests dies ha sigut tan baix, tan vergonyant i tan ridícul, que tots plegats encara estem estupefactes i no hem sabut reaccionar. És una hipocresia d'un nivell tan alt, tan d'una altra lliga, que els pobrets ciutadans de a peu estem atuïts, com quan et foten un cop de puny i et descol·loca més la sorpresa que no pas el dolor. Aquests dies els líders populars desfilen davant de les càmeres, desvergonyits, i acusen al poble d'haver matat la Barberá, com si fos la versió 2.0 de Fuenteovejuna, amb l'alcaldessa en el paper de comendador malvat. D'aquí uns dies en prendrem consciència plena i fliparem. Direm: has vist quins collons més ben posats que tenen?, i el PP recollirà unes quantes saques més de vots, perquè el victimisme sempre els en dóna. I qui dies passa, anys empeny.

JO JA US HO DEIA (la venjança dels rednecks)

Quan el Príncep Felipe i la Infanta Leti es van casar jo era en un bar, esmorzant. Era un bar de barri, el clàssic bar de barri que la gent que elogia els bars de barri mai no ha trepitjat, per ser massa brut i ple de gent trista que beu conyac de bon matí. Un bar molt poc #livinglavidahappy, i que faria arrufar el nas a totes aquestes nenes amb Iphone 7 i ulleres cares de pasta que voten Podemos i a la Colau per fer-se les rebels davant del papa i la mama, convergents o socialistes de tota la vida. Era en un bar de barri, deia, bevent un tallat i veient la televisió: a Madrid plovia i l'inici del casament dels reis va ser passat per aigua.

- Ja els hi està bé, a aquests fills de puta - vaig dir, esperant la complicitat dels bebedors, que van mirar la tele, van arronsar les espatlles i va retornar a la seva càlida i fidel copa de Soberano. Els hi importava tan poc la monarquia que no tenien forces ni per odiar-la.

Durant els anys que vaig freqüentar aquells bars de barri vaig aprendre un munt de coses. La més important: la glorificació de la classe obrera és un dels conceptes més equivocats dels darrers segles. La idea de l'obrer culte, actiu políticament, associacionista i  que freqüenta ateneus on hi tenen lloc espesses discussions bizantines és, com a mínim, esbiaixada. Mireu, si no, com arrasa el PP en determinades zones obreres, o bé la seva marca blanca, Ciudadanos. Però en molts cercles és una idea -una utopia, més aviat- encara ben viva. Recordem, per exemple, el discurs que va fer aquell homenet pel pregó de la Mercè, i alguns dels seus paràgrafs més nefands, on parla de l'èpica de l'obrer que torna a casa de treballar. Tinc molts amics -alguns de molt estimats- que creuen en aquesta idea, que com tots els estereotips és més falsa que Judes, i més simple que el quadre de comandaments del Fiat Uno que conduïa quan era jove. Però no ens desviem del tema: la segona cosa més important que vaig aprendre és que a la gent no li agrada que li diguin què ha de fer, ni què ha de pensar. I si t'hi fiques gaire ferruc, surten per petaneres, com els bevedors de conyac que us deia abans.

No sé per què ha guanyat Trump, i no crec que cap d'aquests opinadors de mirada greu i penetrant ho sàpiga. Però sí que estic segur d'una cosa: els americans, com van fer-ho els anglesos en el seu moment amb tot allò del Brexit, ens han deixat un missatge molt clar: "Nosaltres fem el que ens dóna la gana, i votem a qui ens dóna la gana. I no tolerarem que cap progressista de Twitter, des del seu piset de Gràcia, ens digui que hem d'obrir els ulls i ens assenyali a qui hem de votar i a qui no, pel nostre propi bé.". Si jo visqués als EUA hagués votat la Hilary, però entenc que alguna gent s'hagi cansat de les amenaces bufes d'en Robert de Niro a Youtube, i de la processó de músics milionaris que intenten convèncer a la gent a cop de guitarra, que és una cosa que sempre m'ha fet riure.  Quan alguns dels autoanomenats intel·lectuals espanyols feien propaganda per ZP, em vaig sentir insultat. Què volien dir, exactament? Que la gent llesta votava PSOE? Que si t'agradaven les cançons d'en Sabina havies de votar en Zapatero? Sempre aquesta condescendència, sempre aquests superioritat moral que fa tanta, tantíssima ràbia, i que si no fos una persona assenyada potser encara acabaria votant un imbècil, només per fotre als Michael Moores que hi ha pel món, que ja es freguen les mans perquè tenen un enemic nou contra el qual lluitar, i així donar una mica més de sentit a les seves vides -i potser fer algun caleró. Fatalment, han oblidat una de les velles màximes dels publicistes: la gent és imbècil, però no li agrada que li ho recordin.

Ahir deia al Facebook que en Clint Eastwood, en Chuck Norris, en Hulk Hogan, en Charlie Sheen i en Mike Tyson, entre d'altres, recolzen obertament a Donald Trump, i que precisament per això guanyaria. Més enllà de l'anècdota, cal ser molt ruc per veure que en Bon Jovi mou gent, però en Hulk Hogan potser encara en mou més. Aquests són els herois dels pobles petits, dels rednecks i dels pistolers que maten caimans a trets. Els herois dels handlebar moustache i dels pobres que no tenen la sort de viure a Manhattan, o a California. Els herois del cinturó bíblic, i dels venedors de cotxes de segona mà, i de les mares que fan apple pies. Ens hem rigut d'ells des del nostre postureig d'europeus esnobs, i ara els rednecks s'han alçat. Aneu fent broma contra els pagerols: jo ja us ho deia.

EL RALUY, O LA INSIGNIFICANÇA D'UNES CUIXES

Quan era petit davant de cals meus pares hi havia una gran esplanada de sorra. A la festa major hi posaven les fires, i una o dues vegades l'any hi venia un circ. Els meus veïns i jo passàvem hores rondant entre les rulots i els remolcs, esquivant les cordes que  lligaven la carpa i les tifes de gossos i cavalls. La majoria d'aquells circs eren d'una sordidesa que avui trobariem extraordiària, amb tota classe d'animals salvatges instal·lats de qualsevol manera en gàbies. Recordo amb vivesa un pobre elefant, encadenat per una pota a una estaca clavada al terra. La pobra bèstia no podia moure's ni un metre. L'altra cosa que recordo és la fortor a palla bruta i mig descomposada. Era una misèria. Els meus amics i jo espiàvem als artistes, i ens sorpreníem en comprovar que els alegres pallassos, quan es treien la pintura, semblaven membres d'ETA, que en aquell moment atemptava a tot drap. Un dels domadors era un borratxo, i el director de pista ens dedicava tota classe d'amenaces si ens apropàvem gaire a les instal·lacions. Però el millor de tot eren els muntadors, que semblaven sortits de la presó o del manicomi aquell mateix matí. Viven apilonats en camions sinistres i foscos, i fumaven i bevien llaunes tothora. Ens imaginàvem que tenien una vida aventurera i nòmada, però el més probable és que molts fossin, senzillament, uns pobres diables sense un lloc on caure  morts, alguns enganxats a l'heroïna, que a mitjans dels vuitanta picava fort (dispenseu la broma dolenta, no l'he poguda evitar).

Feia més de vint anys que no trepitjava un circ, i ahir vaig anar al Raluy, instal·lat a davant de casa meva, on, casualitats còsmiques o kàrmiques, també hi ha una esplanada on hi posen fires i, molt de tant en tant, circs. Vaig anar-hi una mica emmurriat, però amb curiositat per veure aquelles noies que tant han escandalitzat als gironins benpensants, i de retruc a l'Ajuntament del meu poble, que s'ha afegit al ridícul dels nostres veïns rebutjant, també, aquells fantàstics pòsters publicitaris. Fins i tot en això anem a remolc de Girona. En fi, us deia que ahir vaig anar al circ, mentalitzat que veuria un espectacle més o menys tronat, amb pallassos imbècils i equilibristes d'estar per casa, tot amanit amb cuixes de noia bonica. Poques vegades m'he equivocat tant, i tant estrepitosament. El circ Raluy és artefacte que desprèn una màgia molt poderosa i molt antiga, que t'inunda només d'entrar.  Com als bons hotels i restaurants, cada detall està curosamet estudiat, i no es deixa res a l'atzar. L'ambientació és superba, i em va resultar impossile (a mi!) trobar una sola cosa que no quadrés. L'espectacle en si és a l'alçada del que promet l'ambientació, i les noies lleugeres de roba fan un número increïble, on en el que menys et fixes és en si tenen un culet bonic o no, perquè aquella màgia tan poderosa de la que us parlava no t'ho permet. Segurament alguns i algunes voldrien que anessin amb uns d'aquests burkinis que ara tant lloa l'extrema esquerra neopuritana, o amb unes faldilles llargues i galdoses com les que porten les noies de l'Opus i les legionàries de Crist -unes malles també serien massa provocatives, si és que no es pot ser bonica, noies!.

El Raluy és una autèntica meravella. Més que un lloc, tal i com passa amb els restaurants extraordinaris, és una experiència a molts nivells i molt diferents. Els artistes tenen un talent que només es pot qualificar d'exagerat, i és injust que de tot plegat, de la bellesa increïble que només pot néixer al cap d'anys de sacrifici, treball i disciplina, ens quedem amb una trivialitat ridícula. Amb una simple anècdota. Ahir vaig tornar a casa amb les mans que em feien mal de tant aplaudir, i amb els meus fills embruixats. El circ és això, collons. Màgia i alegria. I qui se senti ofès per unes cuixes és que té un problema.

LA COLLONADA DELS PALLASSOS MALÈFICS

Aquests dies tothom parla d'aquests homes adults que, per alguna raó desconeguda, en el seu temps lliure es disfressen de pallassos i surten a espantar gent. No és un fenomen nou, a Internet ja fa temps que corren vídeos on psicòpates amb la cara pintada fan cagar de por -a vegades literalment- els passejants incauts, i a alguns països el fenomen ha pres dimensions preocupants. La cadena de deixalleries McDonalds ha retirat temporalment la seva mascota perquè no l'associem amb els killer clowns -com si el puto Ronald Mc. Donald per si sol no fos prou terrorífic- i a diferents punts de la geografia del Canadà i del Regne Unit els pares no deixen que els seus fills vagin sols a l'escola. A alguns comtats dels EUA han hagut de retirar les disfresses de pallasso dolent -s'acosta Halloween-, i a Oregón els universitaris fan batudes, segurament ben regades amb mam, per localitzar i apallissar als pervertits disfressats. Tinc la sensació que el fenòmen  dels killer clowns es mou entre la broma gegantina, la festa macabra i una estranya i profunda neurosi col·lectiva. Us penjo un vídeo perquè us feu una idea de què va. Té més de dos anys:

Escric això després d'haver sentit aquesta tarda a RAC1 que hi ha un pallasso que atemoreix la ciutat de Lleida. Finalment la moda ha arribat a Catalunya. Vam ser tristament ràpids a l'hora d'adoptar els odiats hipsters i la seva versió pobre, els moderns, però els pallassos assassins han trigat dos anys a arribar. Perdem un llençol a cada bugada, però aquesta no és pas la qüestió. A veure, anem a pams: entenc que fa un temps, quan tot això era nou, trobar-te un paio vestit de pallasso terrorífic en un descampat o en un pas subterrani et fes fugir cames ajudeu-me, però Internet és com un poble petit i tothom es coneix. Ara mateix aquests pobres friquis només fan por a qui vol ser espantat, és a dir, a nens molt petits, cosa que encara els fa semblar més malalts i recargolats. Un adult normal en principi no hauria de tenir-los por.  No fotem. Si fins i tot hi ha un paio disfressat de Batman que s'ha afegit a la festa i es dedica a perseguir-los! (vegeu la foto de sota). Tot plegat és una collonada monstruosament gran, allò que dos no es barallen si un no vol, i s'acabarà en el moment exacte que algú s'emprenyi i foti un cop de puny damunt la taula.

El pallasso lleidetà, deia, terroritza la ciutat en un moment que tothom ja sap que no és un ésser sobrenatural, ni un psicòpata, sinó un simple imbècil amb problemes psicològics de l'alçada d'un campanar. Que un degenerat així campi lliurement i espanti els nens i nenes diu molt poc dels catalans. Primer, per adoptar una moda tan imbècil com aquesta, segon per creure-la, i tercer per no haver-li trencat la cara. Si un poble que aspira a la independència es veu acorralat per un raret  vestit de pallasso, què farà a l'hora d'enfrontar-se al poderós Estat Espanyol? Deixo la pregunta a l'aire. Entretant, aquest és el seu compte d'Instagram, per si voleu insultar-lo. No gaire, perquè no volem que s'ho cregui massa, però un insult petit ja us li deixo dir. Al capdavall el pobre diable també té dret als seus deu minuts de glòria.

TOTS CONTRA ELS MESTRES: EL CAS DE PINELL DE BRAI

Fa pocs dies vam saber que molts pares i mares de Pinell de Brai no havien dut la mainada a classe per culpa de la mala praxis de dues professores del centre. Tothom (jo inclòs, que fa més de quinze anys que sóc mestre) va donar per fet que les senyores en qüestió eren funcionàries de les abans, i que s'aprofitaven del privilegi de no poder ser acomiadades. El motiu era incert: la metodologia de les mestres no agradava a pares i mares. Sembla ser que totes dues mestres també van protagonitzar una violenta discussió amb l'equip directiu de l'escola, amb insults inclosos. Aquesta discussió havia estat en època de vacaces, però tal com una mare angoixada repetia: "Si ha passat una vegada pot tornar a passar, i el proper cop amb els nens al davant. Què passarà si veuen els mestres discutir?". Sempre segons pares i mares, una de les dues mestres va tenir la poca vergonya de fingir un atac d'ansietat. Pocs dies després els nens i nenes van tornar a l'escola i els mitjans de comunicació van trobar noves notícies -el pregó de Pérez Andújar, que ara la gent tuiteja a trossos, com si fossin frases de Paulo Cohelo o Jorge Bucay, i que és considerat una autèntica obra mestra d'un gènere que fins ara es considerava rural i menor- i van deixar-nos amb el cliffhanger: com havia acabat la història? Quines motivacions reals tenien les mestres? I els pares i mares? Allò semblava el final de Lost.

M'equivocava jo i ens equivocàvem tots en considerar que les mestres eren les culpables o, per dir-ho bé, les úniques culpables. Que s'equivoqui el ciutadà de peu és comprensible, però que ho faci jo, que sóc mestre i hauria de tenir un sentiment de solidaritat gremial, té tela, però aquesta és una altra història. En el paràgraf anterior deia que tots els diaris havien oblidat aquest cas per per parlar d'altres temes de més actualitat. Una notícia és com una bossa d'amanida d'aquestes que compres al súper: només dura un parell de dies, encara que ells assegurin que no. Només un diari ha aprofundit una mica en aquest assumpte: l'Ara, que sorprenentment ha abandonat el seu barcelocentrisme i s'ha fixat en els fets ocorreguts en aquest poblet. Sembla ser que els pares i mares del muncipi van esciure, manllevant les paraules del redactor, una autèntica carta als tres reis, i demanaven més sortides a l'entorn rural, potenciació del dibuix lliure, flexibilitat a l'horari d'entrevistes, treball per projectes, acompanyament dels pares els primers dies a classe i una llarga tirallonga de reclamacions, unes més sensates que les altres, i que es veuen redactades per algú que ha sentit tocar campanes -i amb innegables dots de lideratge i ganes boges de fer merder- però que no sap res del dia a dia de les escoles, de la mateixa manera que algunes persones són activistes antivacunes en base a arguments que han sentit del cosinet Pere o han llegit a Internet.

El divorci de la comunitat educativa i la societat és cada vegada més mal portat, i de casos com el de Pinell de Brai n'hi ha a carretades. Si aquest en concret ha trascendit és perquè els pares no van deixar que els seus fills i filles no comencessin l'escola. L'altre dia un amic metge m'explicava que a ells els hi passa exactament el mateix: molts pacients ja hi van amb el diagnòstic fet -cortesia del dr. Google-, i els hi demanen recepta per un medicament, i quan el facultatiu els hi recomana un altre tractament li ho discuteixen. Molts d'aquests intervencionistes són els mateixos que després lloen les escoles de països del nord, on el professorat té el suport dels pares i mares pel simple motiu que allà la societat és diferent, i es tendeix a refiar-se dels professionals i a defugir aquest cunyadisme de cafè amb llet.

Hi ha qui diu que si els mestres tinguessin més formació es farien respectar més. La majoria de professionals amb qui treballo, a banda de la carrera de mestre, en tenen una altra (jo mateix sóc llicenciat en Humanitats), a més que molts parlen amb força correcció un tercer idioma, o tenen algun Màster, o estudis de postgrau. No és, doncs, qüestió d'un any més o un any menys de carrera. Segurament és pel salari: tal com diu -més o menys- Beigbeder a 14,99 euros: "Sap perquè a mi em respecten més a mi que a vostè? No pas perquè sigui millor, ni més veterà, sinó perquè cobro més".

EL TWITTER SE'N VA EN ORRIS: L'OCÀS DELS DÉUS

L'altre dia a RAC1 van dir que el Twitter va clarament de baixa. No pas de baixa a seques, sinó clarament  de baixa. Ja m'he queixat altres vegades amb agror d'aquesta xarxa social, pel temps i l'esforç que exigeix.  Mai no he sabut entrar-hi, i cada intent que faig és més patètic que l'anterior. Semblo un d'aquells pobres paios que no tenen amics i que estan desesperats per fer-ne, o aquells altres que proven de lligar a les cinc del matí, quan tot el peix ja està venut. Com a escriptor en certa manera em preocupava -sempre havia pensat que a Twitter s'hi talla el bacallà-, però ara em diuen que no cal que m'hi escarrassi perquè va clarament de baixa, a diferència del Facebook, que si bé és un cementiri d'elefants, sembla que està estancat. En Basté -crec que era ell- no va dir què era el que anava d'alta, i es va limitar a anunciar la decadència de la xarxa de l'ocellet blau, quedant-se tan ample. Potser tornaran els blocs, de la mateixa manera que tornen les coses vintage, o aquells horrorosos pantalons de cintura alta que tants disgustos em provoquen.

Val a dir que el meu pas per Twitter ha estat atzarós, i he fet més enemics que no pas amics. M'han bloquejat un munt de vegades. Vaig enfrontar-me amb l'Arqueòleg Glamurós, un personatge histèric i sobreactuat que té un grup nodrit de fanboys, igualment excessius, que al cap d'anys de tuitejar han acabat pensant que el món real és a Twitter, estranyant-se quan, per exemple, el PP guanya a tot arreu per majoria. Altres enganxades van ser esgarrifoses, com les que vaig tenir amb aquest individu, comunity manager de Societat Civil Catalana i amb un passat fosc que va amenaçar-me  perquè el vaig confondre amb un (pressumpte, que no vull més maldecaps) camarada seu, en Fredy el Gordo, líder de les temudes Brigadas Blanquiazules. Vaig haver-li de demanar perdó públicament. Jo, que com a màxim m'han posat una multa per anar a setanta en comptes de cinquanta, vaig haver-me d'abaixar els pantalons davant un home que ha estat engarjolat per agressió. Aquest és el món on vivim, i aquest és l'ús esbiaixat que alguns fan de la justícia, però aquests són altres temes.

Després hi ha tot el famoseig. Us en faig la llista, per si voleu fer-vos seguidors i que us bloquegin com em van fer a mi: l'Alberto Ribera, en Miguel Ángel Rodríguez (detingut per conduir completament borratxo, és important que li ho recordeu, per si se n'hagués oblidat), en Jordi Cañas (que va inspirar aquest post), i un català que sempre surt a les tertúlies i que ara no recordo com es diu, entre d'altres que tampoc recordo.

Els tuitaries fracassats i molts faceboocaires ens alegrarem de la caiguda en desgràcia de l'ocell blau, que sempre ens ha semblat que s'ho té molt cregut. Entrar-hi és com entrar en una d'aquelles festes plenes de gent interessant i guapa on ningú no et fa cas i et limites a asseure't en un racó i a xarrupar la teva beguda, esperant que passi alguna cosa extraordinària que mai no passa.

EL PING PONG, LA LLEGENDA DE LES PRESENTACIONS LITERÀRIES I EN DAMIÀ BARDERA

Fa anys, i per motius que ara no vénen al cas, vaig dinar amb un dels capitostos de la federació catalana de tennis taula. L'home es va passar tot l'àpat queixant-se de la poca acceptació que té aquest esport a casa nostra:

-  A la Xina el tennis taula és un esport de masses -deia -, com el futbol aquí. La gent es torna boja, t'ho asseguro, noi.

A mi em costava imaginar milions de xinesos mig pitofs, amb trompetes, bombos i bufandes, posant-se dempeus i cridant com energúmens durant un partit de ping pong, però també podia fos que sí, de manera que vaig seguir menjant pollastre amb patates rosses, assentint amb el cap i intentant empatitzar amb ell. Al cap i a la fi tothom se sent dels seus mals, i és perfectament normal que estigués emprenyat: a tots ens agrada ser el centre d'atenció. Amb els anys he après que la gent del món dels llibres som un dels col·lectius més egocèntrics, i que tenim la pell més fina i rondinem més i més sovint. Escric aquestes línies el dia que he sabut que Ildefonso Falcones, l'autor més sobrevalorat d'Espanya, ha publicat la tercera o quarta novel·la (si teniu mal gust i temps per perdre la podeu llegir aquí). La relació que té aquest escriptor amb la resta del post és un misteri fins i tot per mi, però suposo que d'alguna manera la trista aparició del seu nou llibre ha activat un mecanisme subconscinent. En fi, tornem al tema que ens hauria d'ocupar: la llegenda de les presentacions literàries.

Aquesta llegenda diu que en alguns països hi ha cua per assistir a les presentacions literàries, i que a vegades la gent fins i tot paga per anar-hi. Jo n'he vist de molt plenes -la llegendària presentació que va fer Tom Sharpe a l'enyorada Llibreteria, a Girona- i d'altres de força dignes, però és que a casa nostra considerem que és un èxit rotund si hi ha, posem pel cas, una trentena de persones (és a dir, si corre el rumor que després de la presentació hi haurà pica-pica bo i molt cava). A qualsevol partit de futbol de qualsevol equip de costellada de qualsevol poble perdut hi ha més públic. També n'he vist de força buides, i algunes de tristament desertes. En part per manca de tradició: no fa gaire parlava amb un amic escriptor que es queixava que a la seva presentació hi havia anat molt poca gent. Li vaig fer notar que abans d'escriptor havia estat lector, i li vaig preguntar a quantes presentacions havia assistit aleshores. La seva resposta? A cap.

Diu la mateixa llegenda que en aquestes Ítaques llunyanes l'autor es limita a asseure's, a llegir uns quants fragments mentre xarrupa un bon vi, i a signar exemplars encabat. Aquí, cada presentació és una lluita per guanyar-te el públic. Sempre que vaig a una compro el llibre que s'hi presenta -només faltaria- però no tothom ho fa: algunes persones aguanten una o dues hores d'elogis desmesurats i després tornen a casa amb les mans buides, i sense ni tan sols tenir curiositat per saber si aquelles supremes llepades de cul són justificades. Vivim en un manicomi, i el món dels llibres és en un dels nivells més subterranis, foscos i recòndits.

Fa mesos el meu amic Bardera em va enviar el seu darrer llibre -i la seva primera novel·la-, Viladelsac. No vaig fer-ne cap ressenya aleshores perquè ja he repetit molts cops que no sé ressenyar, i ni tan sols sé presentar, però com que a distàncies curtes -i amb una mica de cava al damunt- guanyo molt, i si tinc un bon dia faig riure, a vegades em criden.  A banda de no saber-ne, el cert és que tampoc tenia ganes de participar en una d'aquelles farses que sovint són les ressenyes de llibres d'amics, uns textos carregats d'elogis més falsos que una exaltació de l'amistat a les cinc de la matinada, després d'una nit de copes. De cap manera tenia ganes de fer el pilota o el ridícul, però alhora sentia que era una llàstima que una obra tan bona -compte, parlo de l'obra en general, perquè en el cas d'en Bardera el més notori no és pas un llibre concret, sinó la totalitat de les publicacions- com la d'en Damià passi desapercebuda en un país que s'agenolla davant l'Ildefonso Falcones o del meu estimadíssim amic Víctor Amela.

Mogut per aquest sentiment ferotge de justícia, se m'ha acudit que, si el llibre és bo, el millor elogi que se li pot fer és publicar-ne un fragment perquè tothom el pugui tastar. Aquí teniu  alguns contes per llegir-los d'amagat. I després decidiu vosaltres mateixos.

Com que era un noi molt dilèxic -li havien diagnosticat "dislèxia exagerada"-, en comptes de dir les coses amb la mà al cor, les deia amb el cor a la mà. I es va morir, evidentment.

*

Després de passar per vint-i-tres o vint-i-quatre braços diferents, la xeringa va ingressar en un centre de desintoxicació. 

*

Hi havia una vegada un caníbal que es va menjar un vegetal -i en va deixar la cadira. 

*

Mentre li mamava, es va emocionar tant -n'estava molt enamorada- que se la va ficar massa endins, fins a la campaneta. Per sort, el semen li va fer retrocedir el vòmit que ja pujava decidit a expandir-se i a embrutar-ho tot -la seva reputació de dona experimentada inclosa. 

*

En veure que res ni ningú no queia dins seu, el precipi es va deprimir molt, fins a convertir-se en una escletxa inofensiva. 

*

- Com és que va decidir fer-se escriptor?
- Perquè ben aviat vaig veure- sempre he estat una persona autocrítica- que no tenia ni la categoria ni la intel·ligència ni el talent- per esdevenir un crític literari com déu mana. 

*

"Però no ho veus que no hi tens res a fer?" va dir el mite a la realitat. 

ELS SET ARGUMENTS DE L'ESPANYOLISME

Hi ha qui diu que l'independentisme té les hores comptades, que entre tots l'hem esgotat i que s'està arribant al final d'una etapa, una mica com el que li passa a aquest bloc. És possible que sigui així. El fet és que cada vegada és més fàcil trobar opinadors (professionals o amateurs, tan li fa) que s'atreveixen a disparar contra l'elefant, ara que està ferit de mort. Els seus arguments no són gaire originals, i en el fons tot diuen exactament el mateix. He fet volts pel Facebook i pel Twitter recollint dades, i he arribat a la conclusió que només hi ha set grans arguments espanyolistes, amb totes les seves variants. Heus-los aquí:

1- La Catalunya real és la dels barris: Alguns polítics el fan servir a tothora. Els de Ciudadanos en concret són uns autèntics experts a l'hora d'invocar-lo. Segons ells, el que entenem per Catalunya és una simple construcció cultural parida pels nacionalismes excloents, una mica com passava amb Matrix. Seguint el seu raonament, la Catalunya de debò és plena de gent que se sent espanyola, que viu majoritàriament a les zones urbanes i suburbanes i que no té conflictes identitaris perquè està massa enfeinada torejant (olé!) els problemes reals.  Que cada onze de setembre es manifestin més d'un milió de persones i que l'independentisme sigui majoritari al Parlament  són simples anècdotes que no mereixen ni un minut del seu temps.

2- El nacionalisme espanyol no existeix: sempre s'ha dit que el triomf més gran del diable és fer-nos creure que no existeix. Així, pot anar pel món fent tota classe de maldats. Els unionistes, que són de tot menys idiotes, segueixen aquesta vella màxima al peu de la lletra. És un principi tan senzill que fa riure, i alhora, és difícil de desmuntar: el nacionalisme català existeix, és conscient de si mateix i molt sovint es reivindica. En canvi, el nacionalisme espanyol no en té necessitat, perquè és majoritari i Espanya, com a entitat cultural, lingüística, històrica i fins i tot folclòrica, no té perill de desaparèixer. En definitiva, el nacionalisme espanyol es pot permetre el luxe d'obviar-se a si mateix . Si heu llegit L'aigua és això, de David Foster Wallace, ho entendreu perfectament. Pels que no, us enganxo el primer paràgraf en castellà i us fareu una idea de per on van els trets:

Hay dos peces jóvenes nadando y sucede que se encuentran con un pez más viejo que viene en sentido contrario y que les saluda con la cabeza y dice “Buenos días, chicos. ¿Cómo está el agua?” Y los dos peces jóvenes nadan un poco más y entonces uno de ellos se vuelve hacia el otro y dice “¿Qué diablos es el agua?”.

3- El bon català: l'ex-convergent i ex-independentista Xavier Cima ha sigut notícia aquest estiu per la seva boda amb la Inés Arrimadas. Pocs dies abans de casar-se, el polític feia declaracions on deixava clar que abandonava les tesis independentistes. Aquest canvi de darrera hora va provocar tota classe d'especulacions. La més òbvia i barroera: tira més un pèl de cony que la maroma d'un barco. Alguns opinadors, visiblement complaguts, saludaven el canvi de camisa de Cima i s'alegraven de la seva rectificació. Vaig llegir un article -em sap greu no penjar-lo, l'he buscat i no el trobo- que assegurava que Cima era l'exemple de bon català que s'adonava dels seus errors passats i que, mansament, entrava a la cleda de l'unionisme. Els casos de boncatalanisme són molt freqüents, i fins i tot l'intrèpid blogaire i escriptor Valero Sanmartí ha gaudit d'aquest honor dubtós a arrel del seu darrer llibre. L'escriptor, crític amb la societat catalana i els seus tics, ha rebut alabances de personatges relacionats amb l'extrema-dreta espanyola, practicants d'aquell conegut principi de la realpolitik: l'enemic del meu enemic és el meu amic.

4- Jo sóc ciutadà del món/les llengües només serveixen per comunicar-se: aquestes són les frases preferides de qui gaudeix fent veure que és objectiu i equànime. Ni un hippie passadíssim d'herba se les creuria. Si em donessin un euro cada vegada que he sentit expressions similars passaria les vacances fent un tour pel Japó amb un parell de domèstiques que tinguessin cura dels meus fills. Certament, hi ha ciutadans del món més o menys autèntics, però aquests no es passen la vida, posem pel cas, entre Girona i la Costa Brava, o bé bevent cervesa als locals socials del barri de Gràcia. L'objectivitat no existeix, ni la busquem, i quasi sempre aquesta distància que pretenen és perfectament impostada. Existeix un subgrup, brutalment pedant, que es nega a llegir en català, argumentant que és regionalista o camperol. Els seus membres adoren a escriptors residents a Catalunya i que en sa vida han escrit ni una sola paraula en català: Marsé, Vila Matas, Cercas i tota la colla. Vés per on, mai van incloure en aquest grup a un gegant de les lletres com era Tom Sharpe, que malgrat que escrivia en anglès, durant un grapat d'anys va viure a Catalunya. Era menys català, posem pel cas, que la Rosas Regás?

5- Ser independentista és de pagerols/ser indepe es de paletos: una vegada vaig discutir amb una amiga el significat de la paraula cosmopolita. Ella va dir que ho era més que jo perquè vivia en una ciutat i jo en un poble. Jo la vaig rebatre dient que mentre que ella no parlava idiomes, jo sí, que mentre que ella havia viatjat poc jo havia viscut mesos sencers a l'estranger, que coneixia Dublin tan bé com Barcelona, i que em descomptava cada vegada que intentava recordar els cops que he estat a Londres. Ser cosmopolita o independentista, no té res a veure amb el lloc de naixença, ni de residència, i que un paios amb prou feines ha sortit del seu barri/ciutat dormitori -Twitter n'és ple- vulguin fer-nos creure el contrari és una imbecil·litat, i recórrer a la vella lluita poble-ciutat per desprestigiar a l'independentisme és senyal d'una vergonyosa falta d'imaginació.

6- Cervantes era català i el Quixot és una traducció: esteu bojo o què?: l'independentisme, com qualsevol altre grup social, també té la seva quota de friquis. A nosaltres ens ha tocat patir aquests. No són perillosos, i ens recorden una mica als tarats de l'embut al cap que juren que són la reencarnació de Napoleó. No-nacionalistes i  ciutadans del món s'ofenen de mala manera amb els desvariejos inofensius i una mica còmics dels nostres investigadors, alhora que miren cap a una altra banda quan algú diu que el valencià és una llengua que no prové del llatí, o quan revisionistes perillosos com ara Pío Moa o César Vidal borden les seves diatribes i barbarites per la ràdio o per 13TV.

7- L'autocrítica és important, i cal saber riure's d'un mateix: fals. L'autocrítica és imprescindible, i si no sabem riure'ns de nosaltres mateixos és que som uns imbècils. Però resulta que els catalans SÍ que sabem riure'ns de nosaltres mateixos. Programes com el Polònia -que a mi no m'agraden gaire, però és una qüestió de gustos- ho peten cada setmana a nivell d'audiències. No, el nostre problema no és l'humor. El nostre problema és l'autoodi. L'autosabotatge. Necessitem una teràpia grupal amb urgència, perquè la neurosi ens afecta a tots. Fer broma sobre un mateix és sa i necessari, però acarnissar-se, avergonyir-se, no, i us ho diu un neuròtic que d'auto-odi i menyspreu cap a si mateix en sap un munt.

FISIOTERAPEUTES (una història d'amor)

Fa sis o set estius vaig tenir la idea insensata de posar en pràctica un programa d'entrenament per aconseguir fer cent flexions de braços d'una sola tirada. El desafío de las cien flexiones, es deia. Era una rutina d'entrenament demencial, pensada per gent molt més jove i més en forma que no pas jo. Si no recordo malament, el vaig descobrir a la infame revista Men 's Health, una mena de Cosmopolitan per tios que comprava els dies de platja que em deixava el llibre a casa. Vaig haver d'interrompre l'entrenament a la meitat, amb la musculatura de l'esquena destrossada i amb tantes contractures que em movia de manera segmentària, com en Robocop. Aquell final d'agost plujós i gris -feia tan mal temps que alguns guiris havien de tornar als seus països abans d'hora- va ser el primer cop que vaig visitar una fisio. I va ser un amor a primera vista.

Sempre he estat home de poques dones, però al llarg d'aquests sis o set anys he estat amb tres fisioterapeutes (tècnicament quatre, però n'hi ha una que no compta). Totes tres joves, extraordinàriament intel·ligents, amb una habilitat estranya i poderosa a les mans i, per acabar-ho d'arreglar, capritxosament boniques. Però la cosa no s'acaba aquí: si hagués d'escollir una virtut diria que són extraordinàriament sensibles: la gent d'aquest ofici sap perfectament que tant es cura a base de massatges com amb paraules ben escollides pronunciades en el moment oportú. La fisioteràpia és la prova indiscutible i definitiva que la medicina, sense acompanyament humà, perd eficàcia.

Al llarg d'aquest temps m'he enamorat de les meves fisioterapeutes. En realitat, això és el que faria qualsevol persona sensata davant de tanta bondat i comprensió.  Les fisioterapeutes -i suposo que la seva contrapartida masculina també- ens recorden que encara hi ha esperança, i quan al cap de dos dies d'haver sentit les seves mans guaridores ens llevem i ja podem mirar a dreta i esquerra, i el dolor ha baixat uns quants graons a l'escala, ens donem compte que, si bé el món és un lloc lleig i incòmode, ple de tota classe d'entrebancs, de gent desagradable i d'autèntics imbècils, l'antiga màgia no ha desaparegut. A vegades algú em diu que no creu en els fisioterapeutes, una afirmació tan absurda com dir que no creu en la lluna o les estrelles. Només puc sentir llàstima cap a aquestes pobres ànimes que escullen el dolor.

Per cert, no vaig arribar a les cent flexions seguides però abans de petar vaig aconseguir fer-ne setanta-cinc. Tampoc està tan malament. No?

ANAR PEL MÓN SENSE DENTS

Una de les coses que més em terroritzen és quedar-me sense dents. Per evitar-ho, me les respatllo amb fúria i visito devotament el dentista sempre que puc. Si m'hi dono un cop -cosa habitual si fas esports de combat- m'espanto i comprovo tothora que estigui ben fixada. Regularment  faig glopejos i coses semblants, i aviat començaré a beure aigua amb llimona cada matí, tal i com, segons George R.R. Martin, feia el comandant del Mur Lord Mormont per conservar la dentadura, un d'aquells detallets que fan que els llibres sempre siguin més deliciosos que les seves contrapartides audiovisuals.

Posar-se dents noves val calers. Pel que diu la gent, moltíssims. I bràquets també: fa pocs dies que en porto. No sóc pobre de solemnitat, però la hipoteca, els impostos municipals, la llar d'infants, la llum, l'aigua, els imprevistos i un llarg etcètera de factures sagnen a diari el meu compte corrent. Si ara em caiguessin una dent o dues no sé com ho faria, segurament hauria d'anar pel món sense. A mi m'emprenyaria molt, però hi ha gent a qui no li suposa cap problema, com ara la Rita Barberá. Mireu les fotos de sota. Aquesta dona ha -pressumptament- saquejat les arques públiques i ha rebut tota classe de regals i suborns per part d'empresaris corruptes. Segurament té més diners que tots els lectors d'aquest bloc junts. I va pel món sense dents. 

El misteri és si la Rita llueix aquest somriure esbarregat per desídia, perquè li estan fent una dentadura nova (potser d'or amb diamants incrustats) o bé perquè li fa por anar al dentista. El cas és que fa una fila que Déu n'hi do. Entre aquesta còrpora descomunal, la veuarra, les seves borratxeres llegendàries, aquesta manera de fer pròpia d'un bar de camioners polonesos, les dents de menys i el pentinat -que sembla fet en un casal de jubilats de barriada- els pobres valencians deuen anar ben servits. 

Després hi ha la Soraya fent de discjòquei, un assumpte que no té res a veure amb les manca de dents, però en el seu moment em vaig quedar amb les ganes de comentar-ho. Estic temptat de pensar que el PP ha fitxat el millor assessor polític del món, un home de gran visió, saviesa i experiència, que sap exactament què demanen els seus votants. En aquest cas, corrupció i caspa a dojo. Si no, aquest esperpent resulta incomprensible, vergonyant fins a més no poder. La cara de la Santamaría fent morrets em provoca una gran tristor, i referma el meu sentiment independentista, que he de confessar que darrerament ha trontollat unes quantes vegades, suposo per cansament. Si la Soraya Fiestera no és una maniobra per aconseguir vots, per exemple, de poligoners, antics bakalas i chonis, costa molt entendre per què el PP així ha revalidat -i, de fet, ha augmentat- la majoria.

FORA COMENTARIS

Fa temps que m'estic plantejant fer canvis importants en el bloc. De fet, el que m'estic plantejant en realitat és tancar-lo. Ja fa un grapat d'anys que hi escric, i tot que i que tinc la sort de tenir força visites, sobretot si tenim en compte la immensa oferta, és una tasca esgotadora. Fixeu-vos-hi, si no: molts escriptors han anat tancant el seu bloc per diferents motius: els hi treu temps de fer altres coses, es queden sense res a dir o, la més important, els blocs ara mateix són un anacronisme, una mica com els bars de rock, els especials de Cap d'Any que fan a la 1 i els concerts de la Salseta del Poble Sec. Però el cert és que encara no m'hi veig amb cor o, com diuen els adolescents cursis i els alcohòlics que no es volen rehabilitar, encara no estic llest per fer-ho.

L'alternativa és el Twitter, però a mi la xarxa del puto ocellet blau se'm resisteix i no hi ha manera que hi entri. Massa gent parlant al mateix temps i esforçant-se per dir una genialitat. Tot massa artificial, de lema fàcil. No es pot reflexionar amb cent quaranta caràcters. També trobo que hi ha massa política, massa mala llet, massa votants de Ciudadanos emprenyats amb Catalunya i la cultura catalana. Cal reconèixer que el Twitter és un autèntic democratitzador d'opinions (qualsevol xitxarel·lo pot dir-hi la seva, i al costat de mags de les paraules és fàcil trobar-hi autèntics subnormals), però ja us el ben regalo.

Els lectors més veterans ja saben que fa uns anys vaig fer una promesa a un amic que ja no hi és. Quan aquest amic era a l'hospital llegia el Tardes de Birres, que en aquell moment tot just començava, i em va demanar que no deixés d'escriure-hi perquè l'ajudava a passar les hores. Potser us semblarà una ximpleria, però si encara no he tancat el bloc -i hi ha hagut moments que n'he tingut moltes ganes, us ho ben juro- ha sigut per aquesta promesa que vaig fer.

Però ha plogut molt des d'aleshores, i estic segur que el meu amic, sigui allà on sigui, té coses més interessants a fer que llegir-me. Suposo que m'ha alliberat de la promesa que li vaig fer. De tota manera, no tancaré el bloc en breu, però sí que hi faré alguns canvis conceptuals. El primer de tots, i de caràcter més immediat, és suprimir els comentaris dels lectors. Us explico el perquè:

Se suposa que una de les grans virtuts d'Internet és la interacció entre els navegants. Aquesta interacció és, precisament, el motor de Twitter, Facebook i d'altres xarxes socials. També hauria de ser-ho en els blocs, i de fet a la majoria de llocs és així. Però no pas aquí, perquè a l'hora de respondre als lectors sóc un punyetero gandul, a banda d'oblidadís, insegur i  un inconstant patològic. Això, i el fet que la majoria dels meus posts no són plantejats per crear debat, ha fet que la majoria de lectors passin d'escriure. És perfectament comprensible, i el que m'estranya és que de tant en tant encara hi hagi algú amb prou moral per fer-ho. Aquest post serà el darrer que tindrà els comentaris activitats. Seguiré penjant els posts a Facebook i també a Twitter, que no sigui dit. Si teniu ganes de dir-hi la vostra ens veurem al Facebook, que és l'única xarxa que no em resulta antipàtica. Si no, jo seguiré escrivint. Per cert, el meu correu electrònic ha de sortir per aquí, en alguna banda.

Aprofito per donar-vos les gràcies per anar entrant al bloc, en especial als que heu tingut la paciència i l'humor de dir la vostra .També em disculpo per la meva manca de seriositat i de constància. Com sermpre, és un plaer tenir-vos aquí.

YOUTUBERS, UNBOXERS I TUTORIALS DE SUD-AMERICANS

Internet en general i el Youtube en particular ens torturen a diari amb dos dels fenòmens més nefastos que hem tingut la desgràcia de veure néixer aquests darrers anys.

El primer són els unboxing, on algú -generalment un adolescent, però a vegades també ho fan adults, alguns fins i tot amb aparença de persona normal- obre un paquet (quasi sempre telèfons mòbils, videoconsoles i d'altres ximpleries tecnològiques de darrera generació) alhora que descriu les emocions que experimenta en fer-ho. Hi ha qui ho fa amb certa gràcia, però la majoria demostren un vocabulari preocupantment limitat i uns recursos lingüístics molt escassos. Lèxic a banda, els unboxing tenen un aire ritual, quasi cerimonial, que els fa especialment ridículs, sobretot si tenim en compte que es tracta d'un simple telèfon que el noi o la noia en qüestió ha  finançat a tres anys. Alguns unboxers misteriosament s'han fet famosos, i ara les companyies els hi envien productes perquè facin de desembolicadors professionals i ho pengin a la Xarxa. Siguin professionals o amateurs, la majoria d'unboxings no tenen cap interès, ni tan sols per les persones que vulguin comprar l'aparell en qüestió, ja que en el fons no deixen de ser palles mentals, i el que pugui sentir algú a l'hora de desempaquetar-lo és irrellevant.

Els segons, encara més preocupants, són els youtubers, potser la pitjor plaga a la Xarxa a dia d'avui. Pels que tingueu més de quaranta anys -que a Internet equival a viure en una cova a les muntanyes- un youtuber és una persona amb un ego descomunal, desbordant, que sent la necessitat de col·locar-se davant de la seva webcam i explicar els seus maldecaps, projectes i, ai las!, opinions. El fet que bona part d'aquests youtubers no tinguin ni punyetera idea de res no els frena pas, ans al contrari: el Youtube és aquell país dels bojos on és rei qui la diu més grossa i qui fa la barrabassada més delirant. Coneixedors d'aquesta premissa, els youtubers competeixen en xabacaneria. Tot s'hi val, i embolica que fa fort!

Alguns d'aquests youtubers s'omplen les butxaques gràcies al públic -majoritàriament adolescent, i fins i tot infantil- que els segueix. Alguns dels més populars fan gameplays, que consisteix  en jugar a un joc mentre els demés miren. Això fa que centenars de persones que han nascut amb un os a l'esquena es vulguin guanyar la vida des de la seva habitació, explicant els seus problemes o fent tutorials del Minecraft. De la mateix manera que molts joves crescudets es volen omplir les butxaques fent de tronista a Mujeres y hombres y viceversa o sortint al Gran Hermano, el somni de tot adolescent és ser el nou  Fernanfloo. A la foto de sota hi tenim la filla del President Zapatero, que recentment es va estrenar com a Youtuber. Malauradament va haver d'esborrar el vídeo perquè la gent de forocoches la van posar al punt de mira, com van fer-ho amb mi quan vaig escriure un post sobre en David Pastillas.

Però el Youtube també ens dóna alegries. A banda de ser el passatemps preferit de la majoria de gent que treballa amb l'ordinador (hi podem escoltar música, veure vídeos de baralles, tràilers, muntatges, clips, en definitiva, és l'excusa perfecta per no escriure) és el tutorial informàtic més ben nodrit del món. Tinguis el problema que tinguis, a Youtube hi trobaràs un simpàtic sud-americà disposat a ajudar-te sense demanar-te res a canvi que no sigui una visita -i si pot ser un like- al seu canal. Si avui sóc aquí escrivint això aquí és perquè en algun moment un d'aquests herois anònims -i que tenen tan poques visites al costat dels youtubers- m'ha donat un cop de mà. Respect, bro.

EN PEPE

Fa uns dies dinava en un restaurant de Monells amb la meva família. A l'hora de pagar vam començar una conversa amb la propietària, una senyora molt castissa que tenia un lloro que es deia Pepe. En Pepe era un puto crack, i repetia coses amb més claredat i nitidesa que no pas jo. Només hi havia una paraula que no vaig ser capaç de copsar, i vaig pensar que potser no era cap paraula, sinó un soroll inintel·ligible de lloro.

Vaig pensar que seria molt guapo tenir un lloro i dur-lo a l'espatlla, com els pirates de l'antigor -dubto que els moderns pirates sumalís tinguin lloros, segurament se'ls menjarien, però tot pot ser. Després me'n van fer desdir: es veu que els lloros embruten molt, i que són aus llunàtiques i proclius als transtorns neuròtics, una mica com jo.

Per la nostra manera de parlar la senyora castissa de seguida ens va identificar com a locals. Segons ella, bona part del poble és temporalment habitat per estiuejants i diumengers, sobretot barcelonins. Els cotxes d'alta gamma que hi havia per tot arreu -semblava el pàrquing d'un casino de Montecarlo freqüentat per la comunitat russa- en donaven fe.

- Us passa el mateix que a la Costa Brava -li vaig dir amb aires de mestretites, sense ser conscient que havia dit la cosa més imbècil i òbvia que aquella bona senyora segurament havia sentit en tot el dia.
- Sí -va respondre ella-... i que a la Cerdanya, i a Ses Illes,  i a la Costa Blava, i a tot l'Empordà, i fins i tot als pobles de la franja d'Aragó.

La mestressa d'en Pepe tenia raó, i mentre ens feia la factura jo meditava sobre tot allò. Cada vegada que vaig a algun lloc algú em diu que la meitat de la població són pixapins -o gironins, però sobretot pixapins, suposo que per una qüestió purament estadística- que hi passen els caps de setmana i quinze dies a l'estiu. Segons aquesta lògica, una part important dels catalans tenen una segona residència en una banda o altra. No parlo dels fastigosament rics,  sinó del que abans en dèiem, amb certa pompa i autocomplaença, la classe mitjana. He viscut quaranta anys convençut que en formava part, però cada dia que passa tristament m'adono que de middle class, nanai de la pum. Prou feia tinc a pagar la hipoteca d'un simple pis -que, per acabar-ho d'adobar, ni tan sols és al centre d'una ciutat mitjanament important- com per plantejar-me comprar una segona residència, o bé fer un viatge gaire llarg. El perquè ens ho han fet creure mereix un anàlisi polític fet per algú millor i més ben informat que no pas jo, que mirant-ho fredament només sé parlar de lloros i de cerveses.

No som membres de la classe mitjana, si és que aquesta realment ha existit mai. Potser no som pobres de solemnitat, i els nostres sous ens permeten algun caprici ocasional -sopars, gintònics, algun llibre, canviar la nevera si s'espatlla i una entrada de cinema, no gaire res més, de fet és el famós panem et circenses. Però el que en l'imaginari col·lectiu s'anomena classe mitjana és molt menys nombrosa del  que ens han venut. Els creuers barats, les vacances a ressorts cutres i massificats de l'Amèrica del Sud, les macrotelevisions d'extraaltadefinició finançades a cinc anys, els Iphones finançat a dos i els Ryanairs a La Toscana han enfortit la il·lusió de creure'ns una cosa que no som.  Hi ha qui encara va més enllà i diu que aquests perdonavides odiosos que es passegen per Platja d'Aro amb mocasins, pantalons curts i camisa blava de màniga llarga després compren un pollastre a l'ast a la rostisseria El Gallo Claudio i se'l foten a casa perquè, malgrat els aires d'Upper Diagonal, no es poden permetre menjar a fora. És una teoria atrevida i massa categòrica, però no la podem descartar del tot, i mereix un post motu proprio.

Quan sortíem del restaurant la meva dona em va dir: "Quina gràcia, aquest lloro. Has sentit què ens deia?". Jo li vaig respondre que no. "Ho dius en sèrio?" va fer ella. "Sí". "Pringats. El lloro ens deia pringats". Vaig quedar acollonit. Puto Pepe, quanta raó que tenia.

UNA PARADOXA FÍSICA

Fa dues setmanes vam passar uns dies a l'hotel Acacias de Lloret de Mar. L'hotel en qüestió és una petita impossibilitat de la Física, un capritx raríssim i inexplicable a dia d'avui. Situat a escassos metres de la platja i a pocs minuts del centre, et permet estar tranquil i passar-t'ho bé al mateix temps. Fent servir terminologia Schrödingeriana, podem dir que és una zona tranquil·la, i que alhora no ho és tant.

Va ser un cap de setmana llarg. Teníem ganes de veure com es portaven els nens en un ambient no conegut, i no podíem anar a qualsevol lloc. No podia ser massa lluny, ni massa car, ni incòmode. Havia de ser tranquil però no avorrit, espaiós i amb pàrquing, esclar, i totes les comoditats habituals exigibles a qualsevol hotel amb cara i ulls.

El tema menjar -un dels més importants quan vas de vacances- és tractat amb eficàcia i intel·ligència. N'hi ha per tots els gustos. Cada vegada que vaig d'hotel esmorzo english breakfasts. Després, em passo una setmana intentant eliminar-lo de l'organisme, però aquesta és una altra història. Per mi, baked beans, bacon i frankfurts. La meva família va ser més conservadora -i saludable- i van optar per fruita fresca i cereals -també hi ha opció vegan friendly. Per dinar, paella (de la de veritat, no pas aquestes coses grogues que mengen els guiris). També hi havia un buffet lliure pensat per fer feliços a estrangers i a locals, i una tria força correcta de vins i caves. Parlant de drinks: al bar preparen uns spritz collonuts, val anar la pena anar-hi ni que sigui per tastar-los.

Però tot això no fa de l'hotel un lloc extraordinari. El que diferencia l'Acacias de molts hotels de costa -que en realitat són una màquina gegantina i monstruosa preparada per encebar turistes, emborratxar-los i envermellir la seva pell- és que allà et tracten com una persona intel·ligent. Tot l'hotel invita a la sensatesa i a la calma: un spa amb sauna turca i sueca, jacuzzis, dutxes a pressió, un gimnàs ben equipat, piscina interior i exterior, terrassa amb molta fusta, còctels.. la llista és llarga i amable.

Si aquest estiu teniu uns dies, no voleu marxar de Catalunya, i busqueu un turisme familiar que no sigui el clàssic hotelet amb gallines i cabres, proveu un sun and beach diferent, amb una relació qualitat-preu molt acurada, unes instal·lacions completament renovades -la suit té jacuzzi a l'habitació!-, olor de mar i un munt de bars, gelateries i restaurants a la vora. Proveu-ho, i ja m'ho sabreu dir.

EL DIA QUE EM VAN CONFONDRE AMB UNA ESTRELLA DEL ROCK

Dissabte al matí vaig entrar a un caixer del barri de Santa Eugènia de Girona i m'hi vaig trobar una noia asseguda en una cadira de rodes que mirava fixament la porta que dóna accés a l'interior de les oficines, lògicament tancada. "Bon dia" vaig dir jo. "Bon dia" va respondre ella, i va afegir: "Com estàs?". Jo li vaig dir que molt bé, gràcies, i també em vaig interessar pel seu estat.
- Aquí, esperant que obrin.
No sabia si feia broma o si ho deia de debò, de manera que vaig respondre amb un somriure que tan podia ser una continuació de la seva broma com un gest de seguir-li la corrent en cas que estigués sonada, cosa que a cada moment que passava em semblava més evident. Se fer-los molt bé, aquests somriures.
- Escolta, no és per res, però em sembla que avui no obren. És dissabte.
La noia  em va sorprendre amb una ganyota de disgust:
- Hòstia, em pensava que érem dimarts. Estic feta una embolic. Ho sento.
- Per mi no ho pateixis pas -li vaig dir jo mentre treia diners. - Estàs bé?
- Sí, molt. I tu? Feia temps que no et veia.
Vagi on vagi, si hi ha algú a qui li falta una fornada, automàticament se m'enganxa. No hi ha res a fer, i ho accepto aquesta fatalitat amb resignació estoica. Al cap dels anys he arribat a la conclusió que per ells sóc una mena d'arbre de Nadal enmig del desert. Generalment els hi segueixo la corrent una estona. Potser aquell dia va ser una estratègia equivocada, però em trencava el cor haver-li de dir que en realitat no sóc ningú especial, i que no ens coneixíem de res.
- Sí, ara feia molt de temps.
- No faràs cap altre concert? M'agradava molt com ho feies. Fa temps que no toques, oi?
- Sí, ara fa temps que no - li vaig respondre mentre li obria la porta del caixer perquè pogués sortir.
- Quan hi tornaràs? - va voler saber.- Et vindré a veure.
Vaig fer un esforç per posar-me a la pell d'un rockstar. Què se suposava que havia de dir? Que m'estava desintoxicant? Que tenia problemes amb la llei per haver destrossat una habitació d'hotel? Vaig optar pel músic que es pren un descans, una figura estranyament popular a Catalunya (tant cansa ser músic?).
- De moment m'ho prenc amb calma. Ja t'ho faré saber quan torni, no pateixis.
- D'acord. Gràcies i fins aviat.

Després d'aquesta conversa vaig tornar a Cassà. Vaig recollir al meu fill petit i vam anar a comprar al supermercat. Abans vam parar a fer un tallat i un croissant -encara no havia menjat res. Al nostre costat de barra hi havia un paio que bevia cervesa. Per la cara que feia -rodona i lluent, com una d'aquelles pomes de mentida que venen al Mercadona- no era la primera, ni tan sols la quarta. El paio va saludar al meu fill petit i de seguida va donar-me conversa. Era obvi que també m'havia confós amb algú altre. La meva suposició es va corroborar quan em va preguntar:

- Encara vius a Pals?
- No. Ara visc aquí, a Cassà.
- Ah, d'acord. També s'hi està bé, oi?
- Sí.
- Però no és Pals, esclar, perquè Pals té mar.
- Exacte.
- ... i no pots anar a passejar al costat del mar.
- No, ara passejo pels camins d'aquí, que també estan bé. - he de dir que mai he entès aquesta obsessió que té la gent pel mar. A mi no em fa ni fred ni calor.

El dilluns següent vaig anar a la meva farmàcia preferida. M'hi vaig trobar un paio a qui conec de vista. Feia molt temps -potser anys- que no el veia. Vaig sortir abans que ell, i quan era al cotxe cordant el cinturó de seguretat del meu fill (va amb mi a tot arreu, és el meu sidekick) se'm va acostar.
- Mira què he comprat - va dir, ensenyant-me un paquet de Vàlium de tamany familiar. Jo ja em fregava les mans: "Ara aquest pirat t'explicarà una història inversemblant sobre perquè es fot els Vàliums de dos en dos. Tindràs material per un post".
Va dir:
- Saps d'on vinc? D'Itàlia, d'ajudar als refugiats. Tio, he vist tanta merda que sóc incapaç de dormir si no em foto fins el cul de Vàlium.
I, per una puta vegada, em van passar les ganes de tant somriure irònic, tan de post i tanta tonteria.

BENET SALELLAS o la gauche divine 2.0

Fa molts anys vaig conèixer a en Benet Salellas en un curs de monitors. Tots dos érem membres de grups escoltes, ell a Girona (crec recordar que a Pare Claret, un agrupament que va desaparèixer envoltat de tot classe de polèmiques) i jo a Cassà, amb la Claca.

De seguida em vaig adonar que el tio tenia fusta de líder, i de ben jovenet ja apuntava maneres. Jo, que venia de poble i d'un agrupament força conservador, no estava acostumat a protestar per tot i a tothora. Flipava (així parlàvem aleshores: flipar, molar... érem una passada) amb la seva rebel·lia sistemàtica. No m'adonava que molts d'aquells estirabots i rebecs no deixaven de ser un épater le burgeoise de casa de colònies, moscatell i fulard. Amb el temps vaig aprendre que aquest descontent perpetu (i una mica postís) és una forma d'entendre la vida, igual de respectable -i d'absurda- que el cofoisme panxacontent. 

Aquests dies han sortit a la llum les possessions d'en Benet Salelles. N'hi ha un total d'onze (!!??), nou de les quals són una herència i una que és una donació.  La llista: dos habitatges, tres locals (que hauríem de saber si els té llogats i si li donen algun tipus de rèdit, que probablement sí) i sis finques rústiques, que si bé el valor és baix, caldria saber si també les té llogades, i quan en treu al cap de l'any. Aquesta notícia ha confirmat el que els gironins ja fa temps que sospitaven: que la família Salellas és de la pela. Feu aquest càlcul tan senzill: si en Benet com a mínim té un altre germà, en Lluc, que suposem que també va rebre la seva part d'herència quan el patriarca Salellas va morir, imagineu quina quantitat de possessions va arribar a acumular en vida el bon Sebastià, prohom gironí -molt d'esquerres-, i que en pau descansi. El clan Salellas s'imposa com la nova esquerra caviar a Girona, enfront de les dinasties velles i corcades, tan ben representades pels germans Nadal.

Els rics sempre són els altres. Si li ho preguntem a en Benet, segurament ens dirà que ell no és ric, i que simplement va tirant. Potser fins i tot ens dirà que és un membre de la classe mitjana, i si se'ns lleva revolucionari, fins i tot s'atrevirà a dir que és de la mitjana-baixa. Després de dir-nos això, s'acomiadarà de nosaltres i anirà a fer la cerveseta en algun ateneu revolucionari o casal okupat. Allà, ell i els seus amics criticaran a l'Església Catòlica perquè des de la seva ridícula i excessiva opulència alliçona a les masses i les convenç que han de ser pobres com ho va ser Jesús. Fent servir terminologia cristiana, en Benet i els seus amics veuran l'estella als ulls dels altres, però no s'adonaran que ells hi tenen una biga. I seguiran criticant al capitalisme. Tan panxos.

ÀNIMS, ADA!

Aquests dies tothom critica l'actitud de l'Ada Colau, dient que és incomprensible que faci el que faci, i que sembla mentida que el poder l'hagi pogut canviar tant. Jo crec que fa el que fa precisament perquè és una persona conseqüent, i que realment es preocupa per la gent pobra i desvalguda. Tots sabem que l'Ada militava a la PAH, que majoritàriament ajuda a persones molt vulnerables i en situacions de precarietat extrema. Ella lluitava per famílies que estaven a punt de ser desnonades i que no tenien un sostre on passar la nit. En canvi, els pijokupes de Gràcia, com els de Can Vies, són una altra història. No és el mateix que un grup d'immigrants sense recursos ocupi un pis buit, que una tropa de nois i noies ocupin un local i es dediquin a fer tallers de titelles, de capoeira, d'arreglar bicicletes i a organitzar xerrades sobre la revolució zapatista. I encara menys si fan manifestos violents i buits com aquest (perquè sabem que d'aquí a una setmana tot s'haurà acabat, i d'aquí a dues, afortunadament per ells perquè així no hauran de complir la seva paraula, ningú se'n recordarà de res).

Durant anys vaig ser veí del casal gironí El Forn, que a dia d'avui té un look i una ubicació força més pija. Podríem dir que s'han gironitzat.  Però els nostres amics tenen un passat, i jo el conec molt bé. Tot i no ser un local pròpiament okupat, tenien un discurs molt semblant al dels casals okupes. Per exemple, deien que organitzaven activitats pel barri. Durant tots els anys que van ser allà només recordo festes etíliques que s'allargaven fins ben entrada la matinada. Els veïns, esclar, ens queixàvem i trucàvem a la policia, i aquesta ens feia més o menys cas, segons el dia. L'endemà els entrevistaven en algun diari, o en algun suplement o revisteta, i s'omplien la boca parlant de barri, de feina de carrer, de construcció d'un discurs social revolucionari i no sé què més, però el pobre desgraciat que passava les nits en blanc era jo. Aquella superioritat moral seva em feia -i encara em fa- una ràbia que ni us ho penseu. 

Aquí he de fer un apart per aclarir que els antidisturbis també em fan molt poca gràcia. El cos dels Mossos, en dono fe, és ple de bones persones, però també hi ha paios que han vist massa pel·lícules, addictes a l'adrenalina i gent que li agrada passejar-se pel món amb pistola i uniforme. És indubtable que alguns agents a vegades es passen tres pobles, i aquí no hi ha excusa que valgui perquè la seva feina l'han de fer bé, com tothom. Són precisament aquests excessos els que fan que una part de la ciutadania no sàpiga si posicionar-se al costat d'uns o dels altres. Quiet custodies ipses custodes, que el gran Alan Moore va popularitzar com who watches the Watchem?

L'Alejandro Sanz cantava No es lo mismo, i tenia més raó que un sant. No és el mateix okupar una masia abandonada i intentar crear-hi una utopia pacifista -cosa que admiro- que fer tremolar un barri. I tal com diu l'admirada Empar Moliné: apa, ara digueu-me fatxa.

LES FEMINISTES QUE ENS AGRADEN

Algú que hi entengui de cinema d'acció us explicarà amb tot luxe de detalls com el paper de la dona ha anat evolucionat al llarg de la història del setè art. A la primera versió d'aquest post havia fet un petit esbós d'aquesta evolució, però fins i tot jo l'he trobat decebedor -i això que els pares tendim a veure amb bons ulls els nostres fills- de manera que em limitaré a parlar del que volia parlar d'entrada. De femenisme.

Cadascú s'imagina una cosa diferent quan sent parlar de feminisme. Uns pensaran en les noies de Femen fent un escratxe. D'altres, en la feminista clàssica (cabell vermell, ducados, gintònic de quan ningú bevia gintònics perquè no eren gaire bons, cosa que tenia el seu mèrit). També hi haurà els qui pensaran en dones polítiques, o en intel·lectuals que llegeixen tractats sobre sexualitat, antropologia i cultura, transgènere, homo, bi i no sé quantes coses més. Finalment, i permeteu-me el reduccionisme, hi ha un grup -en el qual el vostre blocaire preferit s'hi inclou- que quan pensa en feminisme no s'imagina una senyora gesticulant i llegint poesies sobre conys, o dones assegudes en sofà o a casals okupes que asseguren que tot home és un violador potencial pel sol fet de tenir cigala. A alguns ens agraden les feministes de debò. Les que no estan de gaires hòsties, i que no necessiten els homes per res.

Per exemple, ens agrada la Michonne i la seva katana, capaç de tallar per la meitat a tot quant zombi o humà se li posi al davant. I ens agrada perquè va ser capaç de sobreviure sola allà fora, i és sense cap mena de dubte un dels personatges més forts i carismàtics del panorama televisiu actual. Fins i tot ha inspirat un llibre sobre feminisme: La mirada de Michonne.

Ens agrada la Carol, també de The Walking Dead, perquè va saber passar de dona submissa que vivia sota el puny de ferro del seu marit garrul·lo a supervivent implacable que ha salvat el grup sencer en moltes ocasions. L'autosuperació en comptes del lament, la força en comptes de la queixa estèril. Aquesta és la lliçó que la Carol ens ha ensenyat.

Ens agrada la Furiosa, coprotagonista de Mad Max, perquè és millor conductora que el protagonista, i fins i tot millor tiradora. Impagable l'escena en que l'expolicia falla dos trets (només té tres bales) i al final la seva companya ha d'abatre el cotxe enemic. La Furiosa no es pinta les tetes, sinó la cara, i no assalta esglésies plenes de feligresos ancians, sinó que ataca convois dels desert plens de salvatges i assassins. Ella no pensa en transfeminisme, ni en teories queer o capitalisme rosa, però és una feminista avant la lettre. Amb dos ovaris.

Ens agrada l'Arya Stark, perquè en comptes de fer pintades de color lila contra el patriarcat, aprèn a lluitar i així, si se li acosta algun fill de puta, pot atravessar-lo de mig a mig com si fos una oliva. Hi ha més d'un i més de dos patriarques que farien bé de tremolar només de pensar què els hi farà aquesta noia un cop hagi enllestit el seu entrenament.

Acabem amb la Wonder Woman, perquè la llista és exhaustiva. Superheroina par excellence i un dels personatges més poderosos de l'univers DC, i del món del còmic en general. La Diana és una princesa de les amazones, les famoses guerreres de la mitologia clàssica, i sembla creada per demostrar que els feminisme no ha d'anar renyit amb la feminitat.