Fa pocs dies vam saber que molts pares i mares de Pinell de Brai no havien dut la mainada a classe per culpa de la mala praxis de dues professores del centre. Tothom (jo inclòs, que fa més de quinze anys que sóc mestre) va donar per fet que les senyores en qüestió eren funcionàries de les abans, i que s'aprofitaven del privilegi de no poder ser acomiadades. El motiu era incert: la metodologia de les mestres no agradava a pares i mares. Sembla ser que totes dues mestres també van protagonitzar una violenta discussió amb l'equip directiu de l'escola, amb insults inclosos. Aquesta discussió havia estat en època de vacaces, però tal com una mare angoixada repetia: "Si ha passat una vegada pot tornar a passar, i el proper cop amb els nens al davant. Què passarà si veuen els mestres discutir?". Sempre segons pares i mares, una de les dues mestres va tenir la poca vergonya de fingir un atac d'ansietat. Pocs dies després els nens i nenes van tornar a l'escola i els mitjans de comunicació van trobar noves notícies -el pregó de Pérez Andújar, que ara la gent tuiteja a trossos, com si fossin frases de Paulo Cohelo o Jorge Bucay, i que és considerat una autèntica obra mestra d'un gènere que fins ara es considerava rural i menor- i van deixar-nos amb el cliffhanger: com havia acabat la història? Quines motivacions reals tenien les mestres? I els pares i mares? Allò semblava el final de Lost.
M'equivocava jo i ens equivocàvem tots en considerar que les mestres eren les culpables o, per dir-ho bé, les úniques culpables. Que s'equivoqui el ciutadà de peu és comprensible, però que ho faci jo, que sóc mestre i hauria de tenir un sentiment de solidaritat gremial, té tela, però aquesta és una altra història. En el paràgraf anterior deia que tots els diaris havien oblidat aquest cas per per parlar d'altres temes de més actualitat. Una notícia és com una bossa d'amanida d'aquestes que compres al súper: només dura un parell de dies, encara que ells assegurin que no. Només un diari ha aprofundit una mica en aquest assumpte: l'Ara, que sorprenentment ha abandonat el seu barcelocentrisme i s'ha fixat en els fets ocorreguts en aquest poblet. Sembla ser que els pares i mares del muncipi van esciure, manllevant les paraules del redactor, una autèntica carta als tres reis, i demanaven més sortides a l'entorn rural, potenciació del dibuix lliure, flexibilitat a l'horari d'entrevistes, treball per projectes, acompanyament dels pares els primers dies a classe i una llarga tirallonga de reclamacions, unes més sensates que les altres, i que es veuen redactades per algú que ha sentit tocar campanes -i amb innegables dots de lideratge i ganes boges de fer merder- però que no sap res del dia a dia de les escoles, de la mateixa manera que algunes persones són activistes antivacunes en base a arguments que han sentit del cosinet Pere o han llegit a Internet.
El divorci de la comunitat educativa i la societat és cada vegada més mal portat, i de casos com el de Pinell de Brai n'hi ha a carretades. Si aquest en concret ha trascendit és perquè els pares no van deixar que els seus fills i filles no comencessin l'escola. L'altre dia un amic metge m'explicava que a ells els hi passa exactament el mateix: molts pacients ja hi van amb el diagnòstic fet -cortesia del dr. Google-, i els hi demanen recepta per un medicament, i quan el facultatiu els hi recomana un altre tractament li ho discuteixen. Molts d'aquests intervencionistes són els mateixos que després lloen les escoles de països del nord, on el professorat té el suport dels pares i mares pel simple motiu que allà la societat és diferent, i es tendeix a refiar-se dels professionals i a defugir aquest cunyadisme de cafè amb llet.
Hi ha qui diu que si els mestres tinguessin més formació es farien respectar més. La majoria de professionals amb qui treballo, a banda de la carrera de mestre, en tenen una altra (jo mateix sóc llicenciat en Humanitats), a més que molts parlen amb força correcció un tercer idioma, o tenen algun Màster, o estudis de postgrau. No és, doncs, qüestió d'un any més o un any menys de carrera. Segurament és pel salari: tal com diu -més o menys- Beigbeder a 14,99 euros: "Sap perquè a mi em respecten més a mi que a vostè? No pas perquè sigui millor, ni més veterà, sinó perquè cobro més".
