L'APARADOR I EL CONY DE MÒBIL

Aquest matí en Lluc i jo hem anat a Còmics 22 a comprar el darrer volum recopilatori de Daredevil.  En Guillem Terribas o algun dels seus col·laboradors han tingut la bondat de posar el Gat de Schrödinger a l'aparador. Al costat de la meva novel·la hi havia Victus i, oooooh!!, La sociedad Juliette, l'opera prima de l'ex-actriu porno Sasha Grey (en realitat a l'Internet del segle XXI mai ets ex- perquè tot roman, però aquest és un altre tema). M'imagino a la Sasha passejant pel carrer Hortes de Girona i, en veure el seu llibre a l'aparador, deturar-se i preguntar quins llibres són aquells altres. "Victus és un dels èxits del moment" respondrien els llibreters, "i el gat de Schrödinger és la segona novel·la d'un escriptor local molt prometedor. Afanya't a comprar-la".

El més curiós del cas és que tres llibres més enllà hi havia Els caus secrets, l'antologia d'autors dels Països Catalans menors de quaranta anys i que inclou un conte meu. "Ostres!" li he dit a en Lluc, que només té dinous mesos i em mirava amb els ulls molt oberts. "És el primer cop -i segurament el darrer-que hi ha dos llibres meus a l'aparador d'una llibreria" (bé, Els caus secrets és meu i de molta altra gent, només és una manera de parlar).

He volgut fer una foto a l'aparador i penjar-la al Facebook però estava sense bateria. Tal i com ja sabeu, sempre et quedes sense bateria en el moment exacte en que necessites urgentment el mòbil, ni un minut abans ni un minut després.  He estat a punt de dir "hòstia puta merda" o alguna cosa molt pitjor però me n'he estat perquè no vull que en Lluc aprengui paraulotes (per això mateix cada vegada que em dono un cop, o ensopego, en comptes de dir "hòstia" dic "fuck", amb l'esperança que no ho entengui).

En fi, que m'he quedat sense foto per penjar-la al FB i presumir. Però no em dono per vençut, i a sota us hi poso una composició que us donarà una idea de com era l'aparador de la 22:


 

FENT RODAR ELS DAUS

Quan érem adolescents -i no tan adolescents- jo i quatre o cinc amics, en comptes de perseguir noies i fumar d'amagatotis, ens tancàvem a algun garatge a jugar a rol. Jugar a rol era la nostra manera de fugir d'un món que no ens agradava, i on sospitàvem que potser no hi encaixàvem del tot bé (el tòpic del jugador de rol freak és exagerat, però de cap manera infundat).

Potser el rol ens va salvar del MDMA, de la farlopa i de les amfetamines (de l'alcohol, per desgràcia, no), o potser no. El que sí és cert és que la partida del diumenge a la tarda era la nostra manera de trobar-nos i de dir pestes del mort i de qui el vetllava. Les petites misèries de cada setmana eren tractades i encarpetades, i els problemes es diagnosticaven amb una precisió que faria que molts psicòlegs envermellissin. Aquells móns plens d'orcs, trolls i d'altres monstres naïf eren, com dirien a Alcohòlics Anònims, la nostra zona segura, un lloc on ningú ens podia fer mal. Al capdavall érem mags, assassins de dracs i guerrers llegendaris. Què representava un company de feina torracollons o una xicota controladora al costat d'això?

El meu homenatge particular a aquells dies de daus i birres és un article a la Revista de Girona. El podeu llegir aquí.

ESCRIURE i els merders que comporta.

Escriure és posar-te en problemes. Això sempre ho deia en Salvador Sostres (potser encara ho diu, el que passa és que des que s'ha fet escolanet de JJ.Ramírez, famós pels seus tirants amb la bandera espanyola i per haver protagonitzat un vídeo de watersports i sodomía amb strap-on amb una prostituta negra, ja no el llegeixo). I com més escriguis, més probabilitats hi haurà de que la caguis. Això és així, estadística pura, i no s'hi pot fer res.

Alguns periodistes/blogaires/escriptors són capaços de trascendir les seves emocions i escriure d'una manera quasi assèptica, sense fer emprenyar al personal. Em ve al cap el gran Espinàs: no sóc lector fidel de la seva columna (bàsicament perquè mai llegeixo el Periòdico) però em costa recordar que mai hagi protagonitzat cap embolic, ni gran ni petit. D'altres necessiten la polèmica, com ara la Pilar Rahola, denostada per alguns sectors de l'esquerra catalana per la seva ferotge persecució contra els integrismes islamistes i la també ferotge defensa del poble jueu. I després hi ha la gent com jo, que no som exactament blogaires, ni escriptors -i molt menys periodistes- sinó que senzillament tenim un blog (del piló) i hem escrit alguna novel·leta (que, per cert, entre d'altres llocs podeu comprar aquí)  i que ni busquem polèmiques ni volem ser assèptics, però a vegades  els problemes ens truquen a la porta i te'ls trobes de morros, com quan érem jovenets i sortíem de festa i a vegades ens trobàvem enmig d'un merder amb quillos sense saber exactament com ens hi havíem posat.

Sembla que el post de l'altre dia no va agradar gaire, i alguns fans d'en Valero de seguida van dir que jo li envejava l'èxit, i patatim patatam. A veure, no negaré que ja m'agradaria, ja, tenir tants lectors com té ell. També els hi agradaria a molts escriptors de primera línia catalana, que segur que són molt menys llegits que el nostre intrèpid blogaire. Però no per això hem de callar. Atribuir qualsevol crítica negativa a l'enveja és una estratègia equivocada, a banda de reduccionista. Seguint aquesta premissa, cap escriptor podria dir que el llibre tal o el llibre qual no li ha agradat, perquè automàticament seria acusat d'envejós. De la mateixa manera, un cuiner tampoc podria parlar d'altres restaurants, i així anar fent. Aquesta actitud és una ximpleria.

Curiosament el propi Valero no ha fet massa cas de la crítica, i s'ha limitat a un parell d'improperis via Facebook. Essent un berseker assedegat de sang com és puc donar-me per satisfet (no voldria despertar la seva còlera). Però no deixa de sorprendre'm l'actitud d'alguns dels seus lectors, que fan bona aquella dita que diu no sé que sobre ser més papistes que el Papa.

BATMAN I VALERO SANMARTÍ

L'any 1986 Frank Miller va escriure i dibuixar un dels còmics més grans de la història del novè art: Batman, the Dark Knight Returns. La crítica i els lectors van decidir per unanimitat aquell còmic era una autèntica obra mestra. Va convertir-se en clàssic a l'instant, i a dia d'avui no hi ha cap aficionat que no el tingui a les seves lleixes.

Anys més tard, el 2001, Miller va treure la segona part, de nom DK2. Tots vàrem córrer al quiosc a comprar-lo i el vàrem llegir amb avidesa. Una, dues i tres vegades. Després, silenci. A Internet ningú deia gaire res, i a les botigues de còmics la gent callava. Aquell còmic ens semblava bo i dolent alhora. O només era dolent? Ningú s'atrevia a alçar la veu contra el sacrosant Miller, una de les figures més emblemàtiques del còmic americà, creador de 300 i del llegendari Born Again. Mica en mica, molt a poc a poc i amb certa timidesa, varen començar a aparèixer veus crítiques: la primera part era excepcional, però no es podia titllar d'heretge a ningú per afirmar que DK2 era decididament fluix. Segundas partes nunca fueron buenas.

Amb l'escriptor i blogaire català Valero Sanmartí passa una cosa molt semblant. El seu blog Jo només follo a pèl i el seu llibre Jo només il·lumino la catalana terra han arrasat a les xarxes socials i a les llibreries, i tothom va boig comentant-lo. Sanmartí és un franctirador que tira contra tot i contra tothom, cosa que ens ha d'alegrar: realment feia falta aire fresc, i aquest xicot ha sabut obrir la finestra a temps. Tothom qui vol ser algú el llegeix i fa saber pel Facebook i Twitter que l'està llegint. Els més atrevits -i els més guais i enrotllats- li envïen suggerències per nous posts. Quan diu alguna cosa a les xarxes socials són legió les persones que li dediquen "m'agrada". Sanmartí és The man of the moment.

Però, ai las! el síndrome Miller ataca al nostre intrèpid blogaire. Fa pocs dies la web Gent Normal ha penjat un article de Sanmartí sobre el Concert per la Llibertat. I el cert és que ha punxat. S'esperava molt d'ell i aquesta vegada no ha arribat a l'alçada. Abandonada la intel·ligència fina -que mesclava sàviament amb grolleries destraleres- Sanmartí es limita a encadenar bromes sobre cocaïna, la seva polla bífida i d'altres parides semblants, sense ni la meitat de gràcia que ha demostrat fins al moment. I tothom calla com un puta perquè criticar a en Valero és anti-modern. Tant Miller com Sanmartí em recorden una mica la història del Vestit Nou de l'Emperador, on tothom feia veure que veia la roba inexistent per no semblar ximple. Veurem si el xaval és un one hit wonder -realment espero que no- o si mica en mica trobarà el seu lloc entre la modernor catalana.

DE BARS

Avui va de bars:

a) A Girona han començat un boicot contra el bar Can Campaner. Tot ve a arrel d'una entrevista als Matins de TV3. Una vegada vaig anar al local aquest i, a banda de ser horrorosament impersonal i lleig -tot era de plàstic i hi havia un clar abús del color taronja- no en tinc mal record. La noia diu que al pot de salsa brava hi vivia una legió de cuques i insectes, però això passa a les millors famílies, i tothom sap que aquests animalons alimenten i fan la salsa més bona. Sembla ser que l'amo era un explotador de ca l'ample: potser sí, però hauríem de sentir les dues versions. Tal com diria, i amb raó, el propietari de Cal Campaner Tú difama, que algo queda. Però parlem del boicot: perquè us feu una idea del tipus de client que tenen, us diré que bona part de la parròquia d'aquest bar estaria d'acord amb el propietari si aquest digués catalufa a una cambrera catalanoparlant. Aquesta gent no mira els Matins de TV3, i si fa servir el Facebook és per penjar-hi fotos fent morros, passejant el pitbull i jurant amor etern a la Jennyfer o al Jonathan de torn. Per tant, dubto que  el boicot arribi a res. De fet, dubto que cap d'ells arribi mai a saber que s'ha proposat un boicot.

b) Una iniciativa que em toca més de prop és aquesta concentració a la Plaça del Vi. Quan manava la Pagans (PSC) un dels meus bars preferits havia de tancar d'hora i col·locar dos segurates a mig camí del bar perquè els clients no fessin soroll durant el trajecte (un dels segurates era a... 20 metres del bar, com si fos un municipal regulant el trànsit!) Un dia es va saber la veritat: l'alcaldessa vivia molt a la vora  i el tràfec de gent amunt i avall, pobreta, la destorbava. La Pagans pertany a aquest fascinant grup de població que vol viure al centre de les ciutats (normalment fan servir frases com el rovell de l'ou) i, alhora, exigeixen -perquè aquesta gent sempre exigeix- que hi hagi tranquil·litat. A veure, com queden? Voleu viure al rovell de l'ou però alhora voleu que sigui un cementiri? Com es menja tot plegat? Que no ho veieu, papanates, que si hi ha gaire gent com vosaltres els negocis hauran de traslladar-se a una altra banda de la ciutat i aleshores ja no viureu al rovell de l'ou? Si voleu calma i tranquil·litat aneu a viure a un poble, hi sortireu guanyant perquè tot és molt més barat. Ara bé, si compreu una casa en un poblet bucòlic (normalment feu servir frases com NECESSITO calma -com si els demés no en necessitéssim-) no denuncieu al pobre capellà perquè sentiu tocar les campanes de l'església.

Bona part dels membres del consistori actual (CIU) també deuen viure en pisets cèntrics molt bonics, segurament a Pou Rodó -on hi ha el magnífic Context- o a qualsevol altre raconet xul·líssim de l'antic Barri Xino. Al meu antic barri ja ens podíem queixar dels ionquis, dels Maulets, dels gitanos i de qui fos, que no ens fotien ni puto cas. Però quan els quatre nens de papà rondinen tothom ha de córrer. Ja em direu si és just.

LA MIRADA

Aquest dissabte era a Platja d'Aro celebrant un comiat de solter. Feia temps que no sortia de nit per aquelles contrades (de fet, feia temps que no sortia de nit per cap contrada), però de seguida vaig veure que, malgrat els noms nous i les decoracions renovades, tot venia a ser més o menys el mateix d'abans, però una mica millor i més net: noies guapíssimes i estirades -caminaven increïblement dretes, no recordo si anys enrere també ho feien- i grups d'homes calents com senglars de bosc. Molta camisa blanca i molt gin tònic amb coses flotant. Pell invariablement bruna. Majoritàriament pixapins jovenets  i veterans locals més cremats que la pipa d'un indi, entre els quals m'hi contava. A l'hora de deixar-se fotografiar -ara la majoria de bars guais tenen fotògrafs residents que retraten la gent guapa- tothom volia dir-hi la seva, amb fortuna i resultats molt desiguals. Vegem-ne dos exemples:

En un moment de la nit era tot sol a la barra i una noia que hi havia a la vora em va mirar. Era més o menys bonica, tot i que cal tenir en compte que jo anava una mica pet (de manera que potser fins i tot era moderament lletja). Sigui com sigui, sempre he estat un desastre a l'hora d'interpretar el llenguatge no-verbal. Quan era solter havia fet ridículs estrepitosos -llargament recordats- després de llegir malament una mirada. A grans trets, considerava que qualsevol noia que em mirés més de dos segons estava intentat establir contacte visual. És normal que els desenganys fossin terribles, tot i que a vegades, molt de tant en tant, sonava la flauta. Encara ara, soldat vell i bregat en mil batalles, segueixo essent un perfecte inútil desxifrant gestos de cap mena.

De manera que allí em trobava, recolzat a la barra, mig pet i amb una noia raonablement guapa -o això creia  aleshores- mirant-me, o no mirant-me. No podia estar-ne segur. Home casat i pare responsable com sóc, no tenia ganes de fer el burro, però mentiria com un bergant si no digués que -com li passa a tothom, no us feu els puritans, ara-  una miradeta pot ser una injecció d'autoestima brutal. Vaig demanar una cervesa  i la noia va tornar a mirar-me, no sé si perquè començava a estar intranquil·la de que jo fos allà o perquè li havia fet gràcia. En aquell moment de la nit estava molt cansat, i quan estic cansat i vaig una mica begut faig força llàstima (a algunes persones l'alcohol els fa posar violents, a d'altres eufòrics, però a mi m'accentua el meu cansament vital crònic i fa que m'arrossegui pel món com una ànima en pena. Literalment).

Vegeu, vegeu aquestes fotos. Què cony hi foto aquí? pensava jo tota l'estona. Profanant aquell temple de la joventut,  de la bellesa i de la joie de vivre amb les meves tentines de borratxo quasi-quarantí i pagerol. No vaig parlar amb aquella noia -ni amb cap altra- i vaig sortir d'escena. Ja hem gastat totes les sortides de sol a la platja, sentint-nos inmortals, i els kebabs i cafès a hores petites. Fa temps que ens hem quedat sense heroïcitats per explicar, i donem voltes una i altra vegada a les  mateixes gestes de joventut. Els somriures blancs, els llavis vermells i els ulls verds ja no són per a nosaltres. Estem enfredorits pels vent i la pluja. El nostre món ja no és aquest.

BREUS

- Una reflexió sobre el concert pel dret a decidir: sort que no vaig anar-hi. Cap grup que m'agradés i, tret d'algunes excepcions, la majoria d'artistes de segona fila o més grans de 50 anys. Si els Love of Lesbian o els Manel hi haguessin anat, un munt de gent, de cop, hauria entès moltes coses. Quina llàstima que es tornés a desaprofitar una oportunitat històrica.

- Parlant de música, no sé si coneixeu a en Joan Dausà. L'he escoltat poc i m'ha agradat menys. La qüestió és que vaig enviar-li un missatge de Facebook fa uns quants mesos (hi ha pocs Dausàs i tenia curiositat sincera per saber d'on venia). El paio no em va contestar, com tampoc va fer-ho després del segon missatge. Potser es pensava que era una mena de fan embogit, un aspirant a groupie o alguna cosa semblant. No, amic (o cosí) Dausà, no sóc fan teu. I ara, menys.

- Fenomen Valero Sanmartí: sembla ser que molts espanyolistes (perdó: molts no-catalanistes)  s'estan apropiant de les seves teories, de la mateixa manera que a Madrid alguns constitucionalistes -per dir-ho suaument- fan llegir el llibre de Sánchez Piñol, perquè a) el va escriure en castellà, essent utilitzada la seva figura com la d'un escriptor català que renega de la seva llengua i b) perquè l'autor trenca tot romanticisme al voltant de figures com ara Rafel de Casanova. No sé si Piñol i Sanmartí són independentistes o, ehem, constitucionalistes (o federalistes, o neocomunistes), però els seus textos se'ls hi escaparan de les mans. De fet, ja està passant. I si no us ho creieu, feu un cop d'ull al Facebook de Sanmartí.



- I per acabar, Salvador Sostres: el mateix articulista que presumia d'independentisme, de parlar en castellà només amb les criades sudamericanes, i de ser un dels ideòlegs a l'ombra de CiU, baixa un graó més en el seu particular descens a la produndíssima i tenebrosa caverna mediàtica espanyola. L'autor de Sóc convergent, i què? va assistir a una d'aquestes concentracions pro-espanyolistes (del tipus "Todos juntos" i merdes així, on s'hi barregen iaios nostàlgics del franquisme, skin heads amb retard mental, manolos de barriada i tertulians d'Intereconomía i 13TV). Aquí, en Sostres amb el seu amic Arcadio Espada (pels qui no l'hagueu vist mai, en Sostres és el de la dreta, el de les tetes). Molt bé, xaval!