EL CONGRÉS ( II )

El congrés va durar tres dies. Cada matí hi havia un parell de ponències d'algú important i a la tarda havies d'escollir un taller. Durant les conferències del matí mitja sala dormia. Quan parlem de dormir durant una classe o una xerrada normalment ho fem de forma figurada, però no pas allà: allà la gent dormia de debò. Alguns fins i tot s'estiraven al terra per estar més còmodes. L'assistència era obligatòria a un vuitant per cent de les hores, per la qual cosa no es podia badar i calia anar-hi fins i tot amb ressaca i sense haver dormit, cosa fàcil i fins i tot rutinària als vint anys. Els actes del matí tenien lloc en una sala immensa, i era fàcil fer una becaina sense que els conferenciants et veiessin. En més d'una ocasió els ponents es van queixar perquè el soroll - no tothom dormia, alguns ens limitàvem a xerrar per matar el temps- no els deixava sentir-se a si mateixos. Literalment.

El congrés va ser inaugurat pel Conseller d'Esport d'aleshores. Era el primer matí i alguna gent encara estava una mica fresca. El presentador, que lògicament parlava castellà, va dir el nom del Conseller (en català, no podia dir, posem pel cas, "Casadeabajo" en comptes de "Casadevall") i el càrrec (també en català: no podia dir "Consejero de Deportes de la Generalidad de Cataluña", o sí, però no ho va fer). La xiulada va ser monumental. De debò: he vist hooligans borratxos comportar-se amb més educació. Tret dels qui dormien tothom es va unir al "buuuu" general. Al costat hi tenia una noia de Lleida a qui només coneixia de vista. Em va mirar amb els ulls més desorbitats que he vist mai.

En un món ideal els catalans ens hauríem posat dempeus i hauríem fet alguna cosa heroïca, del tipus cantar els Segadors o alguna cosa semblant, com fan al cafè d'en Rick a Casablanca. Però no. En el món real et quedes assegut i mires al terra, no fos cas. No eren cinquanta, ni cent, ni dos-cents els que xiulaven: eren força més. I el més important: si això hagués passat en un congrés de lampistes o de cirugians plàstics hauria estat una anècdota. Però era un congrés de mestres. Els nois i noies que xiulaven ara mateix són educant mainada a les aules d'arreu d'Espanya. Cap més comentari al respecte.

La tarda va passar de forma més plàcida. Jo m'havia apuntat a un curset de relaxació i ioga, que va acabar convertint-se en una migdiada guiada. La professora ens despertava gentilment, inclús somreia quan algú roncava. Acabat el taller vam anar a les dutxes comunitàries i ens vam empolainar tan bé com vam saber: era l'hora de sortir de festa.

EL CONGRÉS ( I )

Quan fèiem segon de Magisteri d'Educació Física ens van oferir d'anar a un congrés. Cap de nosaltres estava gaire interessat en l'Educació Física, però la cosa era a Tarragona i ens donaven tres o quatre crèdits. De seguida ens hi vam apuntar. Era allò o treure'ns la lliure elecció fent seminaris sobre els mètodes educatius cubans o sobre la intermulticulturalitat (no és broma).

Vam anar-hi amb furgoneta i vam dormir en una tenda enorme. Què voleu, érem joves. Tan bon punt la vam tenir muntada vam córrer a inscriure'ns i, després, a fer unes copes: el congrés no començava fins l'endemà. Prop de la universitat Rovira i Virgili hi havia un càmping, on la majoria de congressistes -vinguts de tot Espanya- acampàvem. Els més privilegiats dormien en una residència d'estudiants, que va quedar seriosament destrossada després del congrés. Fins i tot va desaparèixer la pancarta que anunciava l'event. Malgrat els precs que van fer per megafonia, mai es va recuperar.

A la nit vam anar a Tarragona ciutat. En un bar hi havia la festa Ballantine's, de manera que vam sortir amb tantes peces de roba de regal que hauríem pogut fer una expedició al Pol Nord. Quan vam arribar al càmping -amb un col·lega de digestió difícil ens vam endarrerir una mica - ens vam adonar que havien muntat una tenda just al costat de la nostra. Els seus ocupants eren fora, fent unes cerveses i uns porrets. "Bona nit" vam intentar articular. "Buenas noches. Estamos en España, catalanes hijos de puta: hablad español" ens van respondre ells com si fos la cosa més natural del món. Va ser impressionant, ni tan sols van pujar el to de veu. Jo i el meu amic ens vam mirar amb cara d'incredulitat. No sabíem què fer. Per descomptat, la baralla física estava descartada: donat el nostre estat ens haurien liquidat en pocs segons. La baralla dialèctica tampoc era una opció, donat que difícilment se'ns hauria entès. De manera que vam preferir anar a dormir sense respondre. No teníem ni idea del que ens esperava l'endemà.

EL 24 AL NOU TOC

A Cassà tenim dues tradicions nadalenques entranyables: una, passar-nos la revetlla bevent i dues, passar-nos el dia de Nadal bevent. Què voleu, som gent senzilla. El dia 25 pots beure a tot arreu però el dia 24 has d'anar a un lloc concret: al 9 Toc. El 9 Toc no és el millor bar del món però segurament tampoc és el pitjor. En realitat és el típic bar de nit de poble, amb tot lo que això comporta (si no ets de la casa i fots merder, per exemple, sempre seràs considerat culpable. Si tens intenció de lligar tampoc és un bon lloc per intentar-ho, ni per sentir-te jove si passes dels trenta).

Però tothom va al 9 Toc la nit del vint-i-quatre. Els que viuen al poble i els que viuen fora, tots s'hi deixen caure una estona. I si alguna gràcia té aquest bar en aquesta nit concreta és precisament aquesta: que hi és tothom. Tothom vol dir que moltes vegades és impossible entrar i t'has de quedar fora, però no hi ha massa problema perquè segur que trobaràs un col·lega que viu a l'altra banda d'Europa i que veus un cop l'any. Ni tan sols els cants de sirena dels bars de Girona i Platja d'Aro tenen efecte en els cassanencs aquesta nit: Everybody goes to 9 Toc.

Demà torna a tocar. Si ets pels voltants passa-t'hi a fer un cubata i a brindar pels bons temps. És una nit ideal per fer-ho.

EL MEU HEROI

En el món del cinema d'Arts Marcials hi ha una estrella que brilla amb llum pròpia: el meu heroi (a banda d'en Joan Herrera, és clar) Steven Seagal. Molta gent no ho sap, però és cinturó negre setè dan en Aikido (normalment les arts marcials tenen, com a màxim, deu dans), va ser el primer occidental que va ensenyar aquesta disciplina als japonesos, i és cantant de country i blues a estones lliures. Durant un temps també afirmava ser un lama reencarnat, tot i que desconec si avui dia encara ho manté. Com es pot veure, el meu heroi és un autèntic self made man.

A Wikipèdia hi surt una llista de 35 pel·lícules, algunes tan grans com "Buscant Justícia" (una de les millors pel·lícules que s'han rodat mai" o la mítica "Alerta Màxima". En té d'altres de més oblidables: si algú ha vist "El extranjero" i l'ha entesa li pago una birra. Per desgràcia, la llista d'oblidables és llarga, sobretot darrerament, per tant si algú vol tenir un primer contacte amb l'actor li recomano enèrgicament les primers pel·lícules.

Els títols de les seves produccions (a banda d'interpretar dirigeix, escriu, composa la banda sonora i produeix) són impagables i sincers: com en la pornografia, cap espectador es pot queixar que no l'havien avisat. En efecte, el total de paraules "Kill" i "Dead" (i variants) puja fins a 9 en una filmografia de 35 pel·lícules, sense oblidar "Justice" (4 cops).

Hi ha foscos rumors sobre la seva persona. Es diu que maltractava la seva esposa Kelly LeBrock, i que li agradava massa perseguir faldilles i embaucar noies amb rotllos zen. Detesto els maltractaments, però no veig quin mal hi ha (si ets solter o separat) en perseguir faldilles i fotre rotllos zen per intentar lligar, però pel que es veu als enemics del meu heroi, que en té molts, els hi molesta molt.

Si he escrit aquest post és perquè he sabut que el meu heroi, Steven Seagal, protagonitza un reality show anomenat Lawman. A cada capítol es dedica a acompanyar una patrulla d'agents de la policia de Florida (és agent voluntari) a caçar malfactors. La sèrie és un must pels seus fans, i té moments antològics, com quan l'Steve detecta les intencions dels delinqüents: a realització han preparat un efecte especial que simula una mena de sisè sentit.

Per descomptat, qui vulgui veure-la (la recomano amb fervor)haurà de fer-ho a través d'Internet. I que vigili: ara Steven Seagal persegueix el mal fins i tot a la vida real.

ELS VOTS DELS IMMIGRANTS

Una última reflexió (i ho deixo, ho juro) sobre el Referèndum de diumenge:

Avui he sentit en López Tena. Diu que ha estat un error donar vot als immigrants. Segons ell el motiu és molt simple: d'una banda sí que s'eleva el nombre de votants potencials, però ningú va pensar que a la majoria dels immigrants se'ls en refot la independència de Catalunya. No ens enganyem, amics i amigues: té raó. De manera que si en un poble "x" van poder votar mil persones més, però al final només anar a les urnes, posem pel cas, un centenar, l'estadística de participació baixa dramàticament.

Va haver-hi un altre grup que en unes eleccions normals no hauria pogut votar: els adolescents de setze a divuit anys. Quan vaig ser a al taula (unes tres o quatre hores) potser van venir-ne cinc o sis. Literalment. Els adolescents fan coses d'adolescents, i si no tenen pares molt conscienciats els importa un borrall tot plegat. Passa el mateix que amb els immigrants: si s'obre un grup de (també posem pel cas)tres-cents votants potencials, però només n'hi van cinquanta, l'estadística de participació baixa encara més dramàticament, i en comptes de sumar restem.

Quin desastre! A mi no se m'hauria acudit mai perquè sóc un analfabet matemàtic, però ningú va preveure una cosa així? Tant Happy Flower som que pensàvem que els immigrants i els adolescents anirien a votar en massa, amb barretina, espardenyes i samarra?

De manera que facilitant l'accés a les urnes a dos grups que tradicionalment no l'hi tenen, amb tota la bona fe del món, l'única cosa que hem fet ha estat tirar-nos pedres al teulat. I si a això hi sumem una mica de suport dels Ajuntaments i de la Generalitat els resultats haurien estat, de totes totes, millors, sobretot als pobles amb molta immigració. Una altra cosa és si permetre el vot als immigrants és una victòria per se, però em temo que aquí no hi puc entrar, perquè aquesta és una altra batalla que forma part d'una altra guerra. Perquè també és veritat que quasi em cau una llagrimeta quan vaig veure una dona magrebina, que segurament mai de la vida havia posat una papereta en una urna, venir a votar amb tota la il·lusió del món.

Sóc un sentimental?

DOS ARGUMENTS

ARGUMENT OPTIMISTA

El referèndum ha estat organitzat per una colla de gent amb molt bona voluntat però sense massa mitjans. Pràcticament no hi ha hagut publicitat, i segurament hi havia gent ni tan sols sabia que era avui. No hi havia meses electorals prop dels domicilis. Els mateixos ajuntaments hi han donat poc o cap suport (a Cassà de la Selva, per exemple, corre el rumor -em temo que molt fonamentat- que un únic regidor socialista ha posat de genolls tot ERC, impedint que ajudessin de cap manera, directa o indirecta). I l'argument definitiu: si a les consultes vinculants la gent tendeix a no anar-hi, o a anar-hi poc... com volem que vagin massivament a votar en un referèndum simbòlic?

ARGUMENT PESSIMISTA

S'ha votat a un centenar llarg de municipis de la corda nacionalista i a la majoria de llocs no s'ha arribat ni al trenta per cent. No vull ni imaginar què passarà a Girona o a Barcelona. El porcentatge de "no" ha estat petit, però desconeixem què haurien fet els abstencionistes. Val més no pensar-hi... Començo a creure que els nacionalistes i els independentistes en realitat són una minoria. Sorollosa, però minoria al capdavall.

EL PREU D'EN SOSTRES

En Sostres se’ns en va al Factual, el diari digital de l’Arcadio Espada. Ens ha volgut convèncer que la gent de l’Avui són una colla de venuts i potser ens l’hem cregut massa a cegues: el que està clar és que canviar-se de camisa amb la facilitat que ell ho fa no és precisament una cosa honorable. Pot justificar-se de moltes maneres ( i ell ho fa de forma magistral a la seva pàgina, però es veu més fals que un bitllet de vuitanta-cinc euros): que si rigor intel•lectual, que si nou periodisme, que si naps i que si cols. El cap del camí, però, és que l’Aracadio Espada i la seva troupe representen el català ressentit amb Catalunya. No hi ha volta de full.

Sostres s’aferra a aquest tauló amb la desesperació d’un nàufrag. No fa ni una setmana demanava diners als lectors de la seva pàgina (ell, que presumia de milionari) i ara se’n va a un diari propietat d’un dels anticatalanistes més viscerals que he vist mai (a en Sostres , ho recordo bé, li agradava comparar aquesta gent amb els jueus que feien de guàrdies al Gueto de Varsòvia). No sé si és que tothom té un preu i en Sostres el té més baix del que ens havia fet creure, o tal vegada a ell només li interessa publicar i ser llegit. Més que publicar, provocar.

Mentiria si digués que m’ho esperava: en realitat esperava molt més d’ell. És cert que la classe alta catalana no s’ha caracteritzat mai per la seva fermesa ni per la lleialtat al país. També em sobta el grup d’incondicionals que té en Sostres: fanàtics que el seguirien fins a l’infern si els ho demanés. Gent tan encegada que és capaç de justificar tots els seus excessos, essent aquest, segons el meu punt de vista, el pitjor de tots. És un creador d’opinió i un ideòleg nat. Se’ls pixa a sobre i després els diu que plou. Una cosa és dir que parlar castellà és de pobres en un article clarament irònic i sarcàstic i l’altre treballar per un grup de gent que abomina Catalunya. Fa pocs dies vaig defensar-lo aquí al blog, i infinitat de vegades l’he defensat en dinars, sopars i tardes de birres. Ara, per desgràcia, no puc dir gaire res a favor seu. No només els polítics creen desafecció: en realitat ningú es creu res. Tothom es ven per un plat de llenties. I en Sostres, irònicament, no ho ha fet per llenties del Bulli, si és que al Bulli fan llenties, sinó per aquelles de pot i de marca Lidl, les que tenen l’etiqueta mig arrencada i pols sobre el tap.
I per això als catalans ens va com ens va. Em temo que no ens mereixem gaire res més.

JAPÓ

El meu amic Miles passa uns mesos al Japó fent-nos molta enveja a tots, especialment als freaks i als qui hem dedicat llargs mesos de la nostra vida a fer una rigurosa recerca sobre l'evolució de l'ètica i la moral del guerrer Samurai, fent especial incidència en les influències rebudes del Shintoisme, Confucianisme i Budisme. He agregat el seu blog a una llista que hauria de sortir a la banda dreta.

Ell no parlarà del sogunat Tokugawa ni de la restauració Meiji, ni tan sols de com els 47 samurais van matar Kira, el qui va fer caure en deshonra al seu senyor, suicidant-se posteriorment. No, no espereu això d'en Miles. Ell us parlarà del Japó real, del sushi, de les sales de joc, del sake, del manga i dels videojocs. Tot plegat molt més interessant que no pas l'origen de l'estratificació social japonesa.

Apa, disfruteu la lectura.

BONS TEMPS PER LA LÍRICA

A vegades passes èpoques sense trobar-ne cap. Llegeixes un llibre darrera l'altre però no hi ha manera. Les paraules són com les combinacions de roba que duen les senyores angleses de classe obrera: irreconciliables. Les descripcions es fan eternes, els personatges no tenen cap gràcia. No passa res, i fins i tot girar les pàgines és agònic, esperant a veure quin desastre narratiu et trobaràs a la següent. Palles mentals, exercicis d'autocomplaença literaria, tot plegat és terrible.

I un dia tens sort. Per atzar et ve a parar a les mans el llibre "La oreja de Murdock", de Castle Freeman, o el darrer llibre pòstum de Bukowsky (és fantàstic això que un dels teus autors preferits tregui llibres després de mort), "Fragmentos de un cuaderno manchado de vino". Torna la velocitat, torna l'acció. Passen coses tota l'estona, entens cada línia, cada paràgraf (bé!), i ja no t'avorreixes llegint monòlegs inacables i insípids (parlant de monòlegs, només espero que el meu ídol David Sedaris tregui un nou recull. Els qui es pensen que Buenafuente i els seus clons són divertits i intel·ligents hauran de reconfigurar del tot la seva manera d'entendre l'humor després de llegir un llibre seu).

Afegim-hi la novel·la "El Fin", que m'espera al sofà, encara sense obrir, i que diuen els que hi entenen que és tota una descoberta. Els que hi entenen també diuen que "Burlando a la parca" és un dels millors llibres d'humor que s'ha escrit mai. Ja el tinc encarregat a la Llibreteria, a Girona (per cert, si algú encara no hi ha estat ja triga: quedarà impressionat de la manera que tenen d'entendre els llibres. Creieu-me: he estat quasi en tantes llibreries com bars).

Davant tantes lectures em sento com un infant el dia de Reis, que té mil regals i no sap per quin començar. Com quan em comprava una bossa de xuxeries i m'agradaven tant totes que les reservava per més tard...

ELS OKUPES DE MAGISTERI ( i II )

En aquell lloc desolador, assegut en una cadira de càmping i fumant un porro, hi trobo un antic alumne, de la primera promoció que vaig tenir. Ara duu rastes, com tots els nanos que corren per allí. També vesteix de la mateixa forma, amb jerseis de llana, palestins i pantalons amples d’aquells que sembla que t’hi hagis cagat dins. Té un punt de commovedor veure’ls a tots tant uniformadets, com si fossin fotocòpies els uns dels altres. Precisament ells, que defensen la llibertat individual i que pretenen protestar contra les modes imposades pel capitalisme patriarcal i ferotge.
M’acosto i li dic hola, què tal, i ell s’amaga el porro com si encara fos el seu mestre. Li clavo una plantofada a l’espatlla i li pregunto, rient:
- No m’enganyis: tot això ho feu per follar.
- No, home, no! – respon ell, vermell com un pigot.
Aleshores m’adono que jo ja no sóc tan jove, però que ell fa quatre dies es queixava perquè els alumnes de quart d’ESO li xutaven la pilota a l’hora del menjador. I que en el fons només són criatures borratxes de llibertat, eufòriques per ser el centre d’atenció d’un país sencer, però criatures al cap i a la fi. Nens i nenes que fumen porros i beuen Xibeques, i que en un mateix sac hi posen el veganisme, el matriarcat, les protestes contra el kubotan i el Ioga Kundalini.
Anem a fer un cafè al bar de la Facultat i el trobem buit: deuen haver anul•lat les classes. A la taula del costat hi ha una noia d’uns vint anys, bonica i ben vestida. No aparta els ulls de la muntanya de papers que cobreixen la taula. No fa cas a ningú, només dels seus fulls, i penso que una vegada més la comèdia que és aquesta existència ens ofereix un últim acte terriblement lúcid i didàctic: enmig de haxix, alcohol i matalassos, una noia estudiant. Es fa rar, veure-la allí. I aleshores m'assalta un pensament estrany: com és que la única persona que fa el que se suposa que s'ha de fer, sembla un bitxo raro?

ELS OKUPES DE MAGISTERI ( I )

Aquest és un post antic que vaig penjar al Facebook fa prop d'un any. Avui l'he trobat mig per casualitat i he pensat que el podria penjar aquí. Pels qui no se'n recordin, el motiu de l'okupació de la Facultat d'Educació va ser una protesta pel Pla de Bolonya.

Dimecres a la tarda els vam anar a veure. El primer que et crida l’atenció són la mitja dotzena de pancartes rebregades que pengen de la façana, solidaritzant-se amb els okupes barcelonins i reivindicant llibertat de pensament. Algunes són il•legibles, de tant fetes malbé com estan per la pluja i el vent. Un cop a dins la Facultat els colors purs desapareixen, i tot adquireix una tonalitat de gos com fuig. Unes coses es confonen amb les altres, imprecises, com si no tinguessin contorn o anessis tota l’estona sense ulleres. Les tendes d’acampada, les mantes escampades arreu, les banderes i els mocadors que fan de toldos improvisats contribueixen a augmentar aquesta sensació d’irrealitat. No hi fa exactament pudor, però l’aire és dens, viciat, i hi ha moments que et sents com nedant en una piscina. Tenen una zona habilitada com a dormitori, i alguns fins i tot han col•locat cartells de paper damunt del lloc on dormen, indicant de qui és propietat. Damunt d’una tenda, per exemple, pots trobar-hi escrit “Cal Peruano”, o “Lloc de la Thaïs”. Amb un hula hop de fusta d’un metre de diàmetre han fabricat l’atrapasomnis més gran que mai he vist, a base de teixir una teranyina de cordills esfilagarsats i plomes enormes, segurament de les gavines que ronden per allí. Hi ha tendes del tipus iglú, de les que no s’enganxen al terra, però molts d’ells han optat pels matalassos de gomaespuma que no s’han dignat ni a cobrir amb un llençol. Sorprenentment no hi veus gaire sacs de dormir: la majoria fan servir mantes blaves o marrons, com les que teníem a ca l’àvia quan érem petits. Com ja he dit, alguns fins i tot han improvisat toldos, una tècnica que havia vist fer als rodamóns, amb la diferència que els tendals dels okupes estan decorats amb propaganda anarcofeminista (?) i, com no, retrats del Ché.

Els nanos s’han esforçat per sentir-se com a casa, i a tot arreu hi ha xarops per la tos, revistes, cartells contra les curses de braus i, reblant la sensació surreal i onírica que et dóna estar allà, unes pantumfles d’anar a dormir.

Sota el porxo de la Facultat hi ha la Botiga Solidària, una parada d’intercanvi amb roba vella (tot em picava només de veure-la) i llibres. Vaig acostar-me a mirar-los, només per adonar-me que tot són lectures d’alt nivell: contes infantils amb moltes il•lustracions i llibres com els que tenen els Instituts com a lectures obligatòries. Infeliç de mi, pensava que els universitaris revolucionaris llegien a Marx, Sartre i Foucault, però es veu que prefereixen les aventures de Candy Candy i dels Set Secrets.

Una mica més enllà de la Botiga Solidària hi ha la cuina menjador, un munt de taules de diferents mides i formes col•locades com si d’una cantina escolar es tractés (i arribats a aquest punt no puc evitar pensar com en són, de criatures). Aquí i allà, caixes amb verdures en diferents estats de putrefacció, i algunes ampolles buides de Xibeca i de vermut blanc, d’una marca tan misteriosa com la del tabac que fan servir per liar.

LA CAIGUDA D'EN SOSTRES ( i II )

Ahir vaig fer una volta per Internet per veure com es respirava al voltant de l'afer Sostres. Evidentment hi ha defensors i detractors. Els defensors fan servir arguments semblants als que vaig utilitzar jo mateix. En realitat en democràcia hi ha un únic argument possible: cal garantir la llibertat d'expressió. I si hi ha faltes o calumnies per això tenim els tribunals.

Els detractors eren prou ingenus. Una breu mostra:

- En Sostres dóna munició als espanyolistes (no us enganyeu, detractors, els espanyolistes radicals no necessiten en Sostres. Ben aviat en trobaran un altre. Qui vol baralles no necessita excuses).

- En Sostres és de dretes (sí, teniu raó. I molt de dretes, afegeixo jo, potser massa. Però és que no té dret a ser-ne? Tothom ha de ser d'esquerres? Catalunya independent serà d'esquerres o no serà? Per què?)

- En Sostres embruta el bon nom del catalanisme (aquest argument em fa molta gràcia: quin bon nom? És l'únic que ho fa? Essent classista i racista -que ho és- embruta el catalanisme? Perdoneu-me però no hi veig relació).

- En Sostres és un provocador (en efecte, és un provocador. Sempre ho ha estat. D'això es tracta, oi? Que no ho són en Zaragoza, el Tardà o en David Madí?)

- Feia malament la seva feina (ah, mira quants especialistes en periodisme que hi ha per Internet. Quina és la feina d'un periodista exactament? Informar de forma objectiva? No fotem: a ningú li agrada la objectivitat. És com un plat de verdures sense sal).

Per acabar, la meva frase preferida en defensa d'en Sostres: "A l'Avui cada vegada hi ha menys lliurepensadors i més periodistes hipermegaxupiguais i sostenibles com la Mar Jiménez".

LA CAIGUDA D'EN SOSTRES

Ahir ho anunciava a la seva web i avui ja s'ha fet públic: han fet fora en Salvador Sostres del diari Avui, potser el darrer mitjà on encara no l'havien acomiadat.

Pels qui no el conegueu en Sostres és l'enfant terrible del periodisme català. Un tipus amb talent, però massa agressiu pels gustos descafeïnats dels catalans, una nació de bevedors de tallats que encara suca els croissants i les torrades. Un home que té les seves idees molt clares, però que són unes idees massa provocadores, massa càustiques. Un escriptor reaccionari en ocasions i tendre en d'altres, àcid i compassiu, emfalagós fins a la nàusea quan es posa poètic. A vegades te l'imagines com un retrògrad i, d'altres, com un tipus avançat al seu temps, i no t'equivoques ni en una cosa ni en l'altra.

En Sostres té legions d'admiradors i imitadors (entrenyables aquests darrers), i també legions d'odiadors que l'abominen: impossible quedar-se indiferent davant d'algunes de les seves perles: històries de sexe, de minyones, de gin tònics, de putes i d'àpats refinats i caríssims.

Ha viatjat per tot el món i només n'ha comprès una part. Ha dit el que ningú s'atrevia dir i ha colpejat a qui ningú s'atrevia a tocar, fent pel camí enemics terribles. Sovint es diu d'ell que és el Losantos català, però en Sostres només és la meitat de demagog i en canvi té el doble de classe que l'aragonès del cabell greixós.
Atrinxerat a la seva pàgina web (www.salvadorsostres.com) ara demana diners als lectors, un acte estrany venint d'un tipus que sempre ha presumit que els milions li surten per les orelles. Però estic segur que rebrà contribucions, i moltes, i que hi haurà Sostres per estona. I és bo que sigui així, perquè no s'hauria d'atacar a ningú per opinar, encara que les seves opinions piquin.

En moments així els freaks sempre pensem en el còmic de V de Vendetta, escrit pel genial Alan Moore, i en la frase que el resumeix. "Les idees no es poden matar: són a prova de bales". I afegeixo jo: "ens agradin o no aquestes idees".

Sort, Sostres.

LA VACUNA DELS SAMURAIS

Tot això de les vacunes em fa pensar en un episodi molt curiós de la història del Japó. Durant uns 250 Japó, sota el govern del sogunat Tokugawa, va restar aïllat del món. Va ser un salt enrere enorme: anclats en un sistema feudal caduc i deficitari, donaven l'esquena voluntariament als descobriments científics de l'època. Encara pescaven amb raquítiques barques de fusta quan els americans navegaven amb pessants vaixells de metall moguts per vapor. Molts encara lluitaven amb katanes quan a tot arreu les armes de foc estaven generalitzades, per posar només dos exemples.

Un altre dels descobriments que els japos en un principi van passar-se pel forro van ser les vacunes. Fidels a la medicina tradicional xinesa, que havien importat segles enrere, no concebien això d'inocular bacteries dèbils en un cos humà saludable. Els poquíssims metges japonesos que coneixien tècniques occidentals (Japó comerciava amb comptagotes amb Holanda) eren en un inici tinguts per excèntrics i bojos pels seus companys de professió, fins que es va demostrar que era un sistema eficaç.

Més tard, amb la restauració Meiji, Japó es va obrir a Occident, fent el pas de gegant més gran que segurament cap país hagi fet mai. Finalment tots els tradicionalistes van acabar admetent que les vacunes no eren tan terribles.

No dic que el cas d'avui dia sigui el mateix perquè òbviament no ho és. Potser sí que la vacuna aquesta és una estafa: tal com vaig dir, em desconcerta que dos professionals d'una ciència puguin dir coses tan antagòniques, tan absolutament contraposades. Però com deia aquell, és important conèixer la història (i aquí afegeixo jo: si pot ser, la de tot arreu) per no acabar repetint els mateixos errors. No fos cas que el que avui trobem una aberració mèdica demà acabi essent el pa de cada dia.

LA VACUNA

Tot tendeix a la dualització, com ja apuntaven fa milers d'anys els filòsofs asiàtics. La gent és del Barça o del Madrid, de dretes o d'esquerres, del mar o de la muntanya, de cinema comercial o alternatiu, de Sega o de Nintendo. El mateix passa amb això de la grip A, i tothom ha corregut a agafar posicions, a saber: els uns a favor de la vacuna i els altres en contra. El que pensi jo a ben poca gent li ha d'importar perquè de medicina no en tinc ni idea, però el més alarmant és que els metges estiguin tan dividits. La vacuna pot ser bona o pot ser dolenta, o en tot cas bona en alguns casos i dolenta en d'altres. Però això quasi ningú ho diu. Que no era una ciència, la medicina? Aquests darrers dies em recorda una discussió entre sofistes, on els arguments esdevenen armes llencívoles. Avui surt una monja doctora en medicina i diu que no, i l'endemà el director d'un hospital diu que sí (la Teresa Forcades, val a dir-ho, com a mínim es molesta a defensar el seu no amb arguments mèdics, cosa que no fan d'altres professionals, un gest que trobo enormement irresponsable). Uns diuen que tot plegat és una conspiració de les indústries farmacèutiques, i d'altres que si l'han donada massivament als EUA, el país de les demandes mèdiques, no cal patir.

Jo, si tinc mal de cap, prenc un Espidifen. Funciona. Si tinc molt mal de cap, un i mig o dos. A la llarga fa mal però tampoc n'abuso tant, i estic segur que tots els metges diran una cosa similar. Per què, doncs, amb la vacuna hi ha tanta polèmica? Funciona o no? Acabarem pensant que els metges no saben el que diuen, i això sí que em crearia molta angoixa. Perquè si no em puc fiar del sí o del no d'un metge en aquests temes... de qui em puc fiar?

La situació em recorda massa un capítol de House. Una parella de joves van a veure'l perquè tenen el fill malalt i en House li recepta antibiòtics. La parella diu que no pensen donar-li antibiòtics al nen perquè tot forma part d'una conspiració de les indústries farmacèutiques per fer diners, i que de cap manera pensen col·laborar-hi.

- Com vulguin - els respon en House.- Així col·laboraran amb les indústries que fabriquen taüts. M'han dit que en fan de molt bonics.

CLUB DE LLUITA

Les poques coses que sé de política les vaig aprendre quan feia Humanitats a la UOC. Com que no tenia prou feina estudiant em dedicava a entrar als Fòrums que la universitat posava a la nostra disposició. El meu preferit era el Fòrum Comunitat. Allà vam coincidir-hi un grup d'estudiants de totes les tendències polítiques, era una representació en miniatura de la societat. Si cap professor de Sociologia, Antropologia o Ciències Polítiques de la casa s'hi va fixar va fer mal fet, perquè va perdre's un laboratori de pràctiques collonut.

Com a la novel·la de Chuck Pallahniuk (i la pel·lícula amb Brad Pitt i Edward Norton) ens dedicàvem bàsicament a hostiar-nos, metafòricament parlant, és clar. Era com un d'aquests tornejos d'Arts Marcials de les antigues pel·lis d'en Van Damme: cadascú lluitava amb el seu estil. Al Fòrum vaig aprendre que CiU no tenia -ni té- un programa clar, i que tants caps tants barrets. També que el PSC no existia aleshores i molt menys existeix ara: és senzillament el PSOE amb el nom canviat, com quan en Superman es posa les ulleres i diu que és en Clark Kent. ERC, pel que vaig veure, eren de tot menys independentistes. Un fet que em va sobtar, lligat a això darrer, va ser quan un dels representants d'Esquerra del Fòrum... es va fer militant del PSOE d'un dia per l'altre! Ni ho vaig entendre aleshores ni ho entenc ara. Els PePeros eren excel·lents a l'hora de crear pol·lèmica i jugar amb els fets i les paraules, seguint una mica l'escola de Pedro J. Ramírez. I els d'Iniciativa... ai, els d'Iniciativa (tot i que cal dir que n'hi havia un parell que encara hi tocaven, cosa que no passava amb tots els partits).

Durant una època em vaig obsessionar amb el Fòrum Comunitat. Hi anava a totes hores i a totes hores s'hi penjaven comentaris, rèpliques i contrarrèpliques, arguments nous i vells. Era de bojos. Recordo que a vegades tornava de festa, mig torrat, i em connectava per veure si aquell tio havia respost als meus posts. L'endemà, tot just llevar-me, corria a l'ordinador pregant per no haver escrit cap barbaritat sota l'efecte del JB. Era aleshores quan descobria que si jo havia publicat el missatge a les quatre de la matinada me l'havien respost a les cinc.

Com tot, de mica en mica es va acabar. Va arribar gent nova i les velles glòries van desaparèixer, com desapareixen totes les velles glòries. Al Fòrum Comunitat vaig fer-hi un parell de bones coneixences i inclús algun bon amic, d'aquests que saps que duraran tota la vida, i vaig quedar-me una mica més calb per la mala llet i l'estrés, tot i que en general imperava el respecte. I al final, per desgràcia i com passa quasi sempre, molt soroll per no res: quan apagaves l'ordinador tot es quedava igual. Una llàstima.

FARTS DE GUERRA CIVIL

Jo i la majoria dels de la meva generació n'estem fins als pebrots, de la Guerra Civil i de la Postguerra (tret dels votants d'Iniciativa, és clar). I penso que hi té molt a veure la sèrie Bola de Drac. En efecte, tots els qui ens hem criat amb aquest manga tenim uns conceptes del Bé i del Mal molt més flexibles del que molts polítics, de dretes i d'esquerres, desitjarien. Hem deixat el maniqueísme molt enrere.

Vam aprendre, per exemple, que no tots els dolents són tan dolents: en Satanàs Cor Petit, al final, era un tros de pa beneït, i fins i tot el terrible Vegeta va acabar lluitant al costat del seu enemic de tota la vida per defensar la Terra, la seva família i tota la pesca. Però també vam aprendre que no tots els bons són tan bons: tret d'en Son Goku, ningú podia pujar al núvol Kington (em sembla que també la Xixi, no n'estic molt segur, el cert és que en Krilin i el Follet Tortuga no). En Yamcha era un putero i un malgastador, en Tenshin estava obsessionat en ser el més fort, en Xaos era un pobre diable, i fins i tot en Goku queia al costat fosc: recordeu com va deixar marxar en Vegeta la primera vegada que van arribar els guerrers de l'espai només per poder-hi lluitar un altre dia, perquè aleshores era el seu únic rival. Un acte d'egoisme pur i dur. Potser els únics exemples de "bé pur" serien els fills d'en Son Goku, curiosament quan la sèrie va anar degenerant.

TV3 i mitjans afins insisteixen en adoctrinar-nos com si fóssim infants: a la guerra hi havia bons i dolents. Uns van fer moltes bestieses i els altres no en van fer cap (o molt poques i molt justificables) perquè eren lluitadors per la llibertat. En realitat, no m'importa qui era més cabró. Ho dic públicament: n'estic fart de la guerra, d'assassins de monges i de franquistes perseguidors de la meva llengua, de feixistes i de comunistes, de burgesos de missa i xocolata calenta i de proletaris rancuniosos que es carregaven obres d'art centenàries. I com em passa a mi, em consta, li passa a molta més gent de la meva edat. Segur que els directors de Trenta Minuts, del Periodico, del dominical del País, dels reportatges de Cuatro i tota la pesca estaran molt decepcionat amb nosaltres. Però nosaltres seguim les ensenyances d'en Son Goku i dels seus amics: al final tot es redueix a un espetec d'hòsties, més o menys llarg, alguns moren, d'altres viuen. Després d'això alguns es fan més forts i tornen a haver-hi hòsties, a vegades amb resultats diferents, a vegades quedant-se la cosa igual. No hi ha volta de full. I si una sèrie pensada per nens i adolescents ja fuig de la distinció blanc-negre... perquè les esferes intel·lectuals catalanes i espanyoles s'esforcen per tornar-hi?

NITS DE DIUMENGE

De tots els diumenges depriments n'hi ha un que recordo particularment. Va ser avui fa quatre o cinc anys. El dia abans havíem anat a Barraques de Girona, hi tocava en Loquillo. Per descomptat, ens havíem torrat i l'havíem sentit poc. El diumenge vam quedar per jugar a rol a la tarda. Aquelles partides eren el darrer reducte de diversió abans d'enfrontar-nos a la monotonia absurda de la setmana. Jugar a rol era una cosa que esperaves i que alhora no tenies ganes que arribés perquè era la frontera on començava la rutina. Durant la partida ens explicàvem el que havíem fet el cap de setmana, perquè al llarg de la setmana mai passava res interessant: era un temps de purgatori, erm i anodí, una mena de Quaresma. També ens explicàvem les vides i les neures, si no és que són el mateix, els projectes i els desenganys, les fantasies que un dia serien realitat i les que no ho serien mai. Entretant lluitàvem contra monstres del Caos, dimonis i morts vivents. A vegades quan acabàvem de jugar anàvem a prendre una cervesa, un costum que vam anar perdent. Jo quasi sempre anava a buscar sopar a Can Samfaina, a Cassà (si algú encara no ha provat l'hamburguesa que preparen ja triga) i era un ritual agredolç. Aquell vespre, quan anava cap allà, vaig posar el CD del cotxe i la primer cançó que va sonar va ser la d'en Sabina: "La canción más hermosa del mundo", una cançó trista com poques. Després va venir "Cuando fuimos los mejores", la cançó més melancòlica que mai s'ha escrit. Quina mala tria, hòstia. Les Fires de Girona s'havien acabat i al davant hi teníem un mes llarg, fosc i lànguid. L'Adrià Puntí el retrata molt bé a la cançó "Nits de Novembre". Conduia i pensava que tot plegat era innecessàriament brutal, que les coses haurien de ser més senzilles i bones.

Els anys han passat i els diumenges d'ara no són millors que els d'abans. Potser els dies de la setmana no són un enemic tan ferotge, potser hem après a que no només de cubates i nits de festa viu l'home, però quan arriba el vespre de diumenge encara ens assalta aquella sensació que teníem quan recollíem els daus. Ja no som tan joves ni ens creiem invencibles com aleshores. Cada any des d'aleshores, quan arriba aquesta nit, em poso nostàlgic perdut. En certa forma faig balanç, miro on estava i on estic. I cada any miro de distreure'm de la millor manera possible. Aquest any, amb el blog.

Bona setmana a tothom!

ASSETJATS I ASSETJADORS

Divendres em va caure a les mans una mena de test que han fet els sindicats i que serveix per detectar si ets víctima d'assetjament laboral. Vaig llegir-lo amb estupefacció i vaig recollir-ne alguns punts, que passo a transcriure literalment.

A la persona assetjada:
- No se la convida a dinars o sopars de la feina.
- S'evita mirar-la.
- Se li deixa de parlar.
- Se li atribueixen problemes psicològics.
- Se'n parla malament al darrera.
- Sospirs, mirades despectives, somriures, tos (sic, la mala sintaxis no és meva).
- Es fan servir malnoms per referir-se a la víctima. Se la imita.
- Es critica la seva vida privada.
- Es manipulen i distorsionen les paraules de la víctima.

Encara n'hi havia més i alguns eren greus de debò (maltractament físic, terror telefònic, se li demana que faci feines perilloses o tòxiques, se li crida o insulta etc.). Però vull centrar-me en el primer grup, perque és obvi que si et colpegen, t'insulten i t'obliguen a fer la feina més perillosa i tòxica de l'empresa (que d'altra banda algú ha de fer) és obvi que t'estan assetjant.

Segons els sindicalistes, tots som assetjats i, alhora, assetjadors. Qui és que no evita tractar amb algun company a la feina? De debò es pensen que la gent no posa malnoms, inclús als seus amics? I la vida privada? El qui no es consideri, encara que sigui una mica, xafarder que llanci la primera pedra. Segons els sindicalistes hem de convidar a sopar a tothom? I si anem de copes uns quants també hem d'endur-nos als qui no suportem? Hem de riure les gràcies i ser agradables amb els companys més insolidaris? No podem somriure si algú diu una cosa estúpida, ni tan sols tossir una miqueta?

La retòrica sindicalista és quasi sempre aquesta: passada de rosca, ferotge, rancuniosa i absolutament paranoïca. Amb aquesta classe d'indicacions tothom es pot sentir marginat a la feina, de la mateixa manera que si ens dediquem a buscar símptomes de malalties ens adonarem que en tenim molts.

Els sindicalistes sempre a punt per ser útils ens descriuen el perfil de la persona propensa a ser assetjada:

"Les víctimes solen ser persones amb elevat nivell d'ètica, honradesa. Són rectes, autònomes, amb iniciativa i capacitat professional"

És curiós: segons les seves paraules és impossible que es margini un gandul, un insolidari, un trepa o un desgraciat. Tots els assetjats són treballadors rectes i exemplars. El non plus ultra de l'eficiència.

En fi, que com sempre ens toca fer-los cas: a partir d'avui somriure a la feina, ser feliços, convidar a copes fins i tot al company que ens puteja, no fos cas. S'ha acabat reunir-nos i explicar xafarderies, o dir que tal o qual està sonat (perquè, és clar, no podem atribuir-li malalties mentals falses). Mirem a tothom amb els ulls ben oberts, per si les mosques. Si un company o companya és un imbècil ho acceptarem inclús amb alegria, contents que a la nostra feina hi hagi tanta diversitat. Somriem sempre, camarades, siguem amables, siguem bons. El Gran Germà ens estima. Siguem feliços.

EL NOSTRE HEROI JOAN HERRERA

Abans d'ahir en Joan Herrera, en un moment d'eufòria ecosocialista, va decidir que la sortida de la crisis es fonamentava en el respecte en el Medi Ambient i amb polítiques d'esquerres de debò. Ignoro què hi té a veure, el llinx ibèric, els rius i les plantes amb una crisis provocada per la caiguda del rajol, però ell, que està al Govern, deu disposar de dades privilegiades. També ignoro com remuntarem de la crisis pagant pensions i invertint en el funcionariat, però en Joan Herrera sap la manera. Quin descans! Quan pensàvem que tot estava perdut el nostre heroi Joan Herrera ens ha vingut a obrir els ulls.

En un altre ordre de coses, aquest matí he sentit que una colla de gent, imagino que afins al nostre heroi Joan Herrera, ha presentat una proposta perquè el Nadal es deixi de dir Nadal i passi a ser "Vacances d'Hivern", i el mateix amb Setmana Santa. Deixant de banda el fet religiós, que avui dia per molta gent és anecdòtic, aquests senyors pretenen esborrar dos mil anys de cultura d'un cop de ploma (algú més pensa en 1984?). Si no fos tan sinistre, seria divertit.

GRÀCIES

Cuatro Amigos el magistral llibre de David Trueba, acaba d'aquesta manera:

Miré a Claudio y a Blas a mi lado y comprendí, en cierta medida, lo que significaba la amistad. Era una presencia que no evitaba que te sintieras solo, pero hacía el viaje más llevadero.

Kurt Cobain, que escrivia però que ho feia d'una forma una mica diferent, també va dir un parell de coses al respecte. La primera m'encanta: "Un amic és aquell que segueix suportant-te fins i tot coneixent els teus defectes". La segona és el començament d'una cançó: "I'm so happy 'cause today I've found my friends".

Divendres vaig tenir la sort de passar una nit memorable amb uns quants amics dels de sempre. Tan memorable que em va incapacitar per escriure aquest post, que volia penjar ahir mateix. De tota manera, benvingudes siguin les ressaques com a conseqüència de jornades així. Amb alguns ens veiem sovint i amb d'altres no tant, però sempre que et tornes a trobar és com si no hagués passat el temps. Les persones vivim més de records magnificats que de fets reals i presents, i aquests records són poderosos i creen vincles molt forts. Si t'hi pares a pensar, és estrany que visquem més en base a coses que ja hem fet i no a les que es farem. De tota manera a vegades penso que, havent viscut el que he viscut amb algunes persones, seria impossible emprenyar-m'hi -al menys de forma seriosa- per res del món (per bé que la realitat, a vegades, s'entesta en demostrar-nos cruelment el contrari).

Sigui com sigui, hi ha dies que em sento imbècil total (tot i que intento ser-ho cada dia una mica menys, això us ho puc assegurar), i no puc evitar sentir certa admiració cap a la gent que han anat a parar al meu costat i que han d'aguantar les meves neures, els meus problemes reals o imaginaris i els meus plans de futur, alhora que han de lluitar contra les seves neures, contra els seus problemes reals o imaginaris i han de seguir traçants els seus plans de futur. Penso que deu ser dur per ells, i aquest humil post és la meva manera de donar-los les gràcies.

El llibre de Trueba se sustenta en aquesta tesis: els amics no et solucionaran la vida, potser ni tan sols te la faran més fàcil, però segur que, gràcies a ells, sí que serà més divertida i fàcil de passar.

Ho subscric plenament i, de nou, aprofito per dir gràcies.

L'AVENTURA DE CAN MARQUET ( i III )

Vaig deixar el cotxe a un lateral.

- Quedi’s a dins…- i l’agent digué alguna cosa per ràdio, mirant la matrícula.

Féu cara d’impaciència mentre esperava la resposta. Entretant preguntà: - Així, d’on ve, exactament?
Can Marquet de les Roques és un nom difícil de recordar. Per escriure aquest relat he hagut de consultar-ho a Internet. Sota pressió, per mi, és del tot impossible.

- No sé com es diu. És un poble prop de Sabadell. Bé, una mena de casa.

El Mosso aixecà les celles de forma suspicaç, alhora que es posava la mà al cinturó.

- No recorda com es diu?
- No. Però vinc d’una presentació d’un llibre meu.
- Ah. Vostè ha escrit un llibre. Enhorabona.
- Bé, jo sol no. Jo i més gent.

El Mosso sospirà.

- Ensenyi’m la documentació.

Tremolós, vaig treure el carnet. La ressaca ja no em proporcionava aquell agradable efecte sedant, el mal de cap havia tornat i feia estona que el vi i el whisky havien estat eliminats del meu organisme. O això em pensava: per culpa de la tensió (em passa sovint) em va venir aquella cremor d’estòmac típica del licor barat, una cremor que se’m va enfilar fins la gola. Vaig aconseguir dissimular fent veure que empassava saliva: no semblava que aquells Mossos, amb metralletes, armilles antibales i cadenes per rebentar pneumàtics fossin allí per fer bufar borratxos, però segur que no els hi feia cap gràcia trobar-ne un, encara que només ho fos en potència: havia begut poc i no hagués donat positiu, però temia l’efecte reactivació que provoca beure en un dia de ressaca.
El Mosso digué el meu nom per ràdio i algú a l’altra banda féu una consulta informàtica.

- Esperi’s un moment – em demanà mentre mirava el revers del meu carnet.
- Què he fet?
- Busquem algú. De moment no ha de patir.

Però sí que patia, i molt: havia mentit a un armari amb una metralleta enorme. Feia poc que havia estrenat la solteria i no deixava de pensar que, si hagués tingut xicota res d’allò hauria passat. Aniríem feliços, xerrant i escoltant música, i quan la Policia ens parés ella els hauria explicat que tornàvem d’una entrega de premis. El Mosso potser em felicitaria de tot cor, inclús em demanaria una còpia firamada del llibre. Tornaríem a casa i sortiríem a fer un bon sopar per celebrar la publicació, regat amb molt vi negre.
En comptes d’això, jo barbotejava ximpleries i el policia es pensava que era un islamista radical. Aleshores se’m va acudir.

- Si vol, miri al seient del darrera. Hi tinc els llibres.

El Mosso em féu una ganyota difícil d’interpretar i va obrir la porta del darrera.

- És veritat. Aquí hi surt el seu nom- digué en fullejar el volum.
- Sí.

La ràdio va murmurar alguna cosa i el mosso va fer que sí amb el cap. Em va semblar entendre “D’acord”.

- Tot està bé. Ja pot marxar. Que tingui una bona tarda i perdoni les molèsties.
- Gràcies – vaig dir mig esperant-me un tret a la roda quan arranqués.

Abans de saludar-me amb la mà a la gorra, l’home em mirà per darrera vegada. Va ser una d’aquelles mirades que et deixen un cert mal rotllo perquè no saps interpretar. Però juraria que, entre la mescla d’emocions que bullien al cap d’aquell Mosso, hi havia compassió.

L'AVENTURA DE CAN MARQUET ( II )

A mi em sorprenia que una senyora tan gran sapigués què era el sistema Bluetooth (imprescindible si volies trobar la gràcia a la història), però vaig optar per respondre-li que a mi també m’havia entusiasmat la poesia que havia llegit, malgrat que:

a) Nerviós com estava, amb prou feines l’havia escoltat.
b) Els meus coneixements de poesia són equivalents als que tinc de Física Nuclear o Literatura Rumanesa.

I pels altaveus em van demanar que pugés a la tarima. Vaig començar la lectura excusant-me per la meva veu, rogallosa i cascada: feia poc que havia tingut un disgust amorós i les nits eren més llargues, tristes i dures que mai. Sort en tenia, vaig dir, del meu amic Justine and Brooks. El públic s’ho agafà a broma, i molts fins i tot aplaudiren. Vaig pensar que era un bon principi, que potser les meves moneries taparien el patètic estat físic i emocional en el qual em trobava.

La lectura transcorregué sense pena ni glòria. La ressaca va tenir un efecte sedant, i vaig poder llegir sense que em caigués el llibret ni el deixés empapat de suor, com em passa quan no bec cinc til•les o prenc el Sumial. Acabat l’acte, tothom anà a fer una cigarreta esperant que comencés una taula rodona sobre algun tema d’interès social. Els convidats eren gent del món de les comunicacions i la cultura, però jo tenia mal de cap i el camí de tornada em semblava llarguíssim, així que vaig optar per donar les gràcies als organitzadors i, amb un feix de llibrets sota el braç, escapolir-me.

A la sortida de l’autopista em parà una patrulla de Mossos. Fortament armats, era obvi que buscaven algú que, vist el desplegament, era un criminal molt perillós. Potser un terrorista suïcida o un assassí en sèrie.
Un Mosso quadrat com un armari es posà la mà a la gorra d’aquella manera que, en condicions normals, em fa tant gràcia.

- D’on ve?
- De Barcelona.

Automàticament un calfred em recorregué l’esquena i la sang m’escalfà les galtes: en realitat no venia de Barcelona, sinó de Sabadell. El meu problema és que quan agafo l’autopista el meu cervell ho assocïa, de forma automàtica, amb la paraula “Barcelona”. Vaig pensar que el millor era solucionar ràpidament aquell malentès, no fos cas que l’agent descobrís que l’havia mentit.

- Bé, en realitat no vinc de Barcelona. Vinc de Sabadell.
- Aparqui aquí.

L'AVENTURA DE CAN MARQUET ( I )

Tornava per autopista de Can Marquet de les Roques, a tocar de Sabadell. És un lloc que sempre em fa pensar en l'Última Llar Acollidora, del Senyor dels Anells. L’any anterior m’havien otorgat un accèssit al Certamen Literari Clara Alsina, i venia de la presentació del llibret. Els de l’organització em demanaren que llegís un fragment del meu conte. Es deia Bluetooth, i anava d’un grup d’homes i dones que no es coneixien entre ells i que en un vagó de metro s’enviaven essaemaesses i arxius els uns als altres sense saber qui enviava què. No era el millor relat que he escrit mai, però passava xuclant i tenia la seva gràcia. El problema és que parlar en públic (fins i tot llegir en públic) m’aterroritza, sobretot si no m’he empasta un Sumial o mig pot de Valeriana. I com que aquella tarda no en tenia cap al damunt, vaig haver de tirar del succedani que tenia més a mà: una ampolla de vi negre de batalla que havia rapinyat d’una taula. Acabat el primer got (amb esgarrifances, perquè tenia un horrible gust avinagrat) algú de l’organització m’oferí un vas de plàstic amb una mica de whisky. Era un licor barat, del que et pot deixar cec si en beus gaire. La classe de whisky que sembla que algú hagi destil•lat a la banyera de casa seva, en un garatge pudent o en un rierol de muntanya.

Un cop a la sala d’actes em vaig asseure a esperar el meu torn. Anava després d’una àvia entranyable que ja llegia els seus poemas, també guardonats. La dona acabà, la gent la va aplaudir i s’assegué al meu costat, l’única cadira buida de tot el local. En veritat era un àngel: mocador de seda estampat i vestit jaqueta molt elegant. Era una senyora una mica refeta i amb aires de matriarca benevolent: era la iaia que tothom voldria tenir. Em digué que li havia encantat el meu conte, que ja se l’havia llegit, i em dedicà un somriure encantador, que feia olor de colònia de la d’abans.

NO HA ESTAT RES

Tenir un blog és una cosa carregosa. En certa forma deu ser com tenir un fill: t'agrada tenir-lo però és emprenyat haver-te'n de fer càrrec en tot moment. Per això a molta gent li agrada més ser tiet que pare. Per això la majoria de la gent, que ja en fa prou cuidant fills i parella, no té blogs.

Darrerament he estat fins les celles de feina i he descuidat una mica Tarda de Birres. He acabat un projecte (del que prefereixo no parlar perquè tinc la seguretat que, tan bon punt digui alguna cosa, sortirà malament), he anat a massa sopars, he recaigut i he tornat a llegir Houllebecq (que té un efecte nefast sobre el meu estat anímic), he anat a presentacions de llibres (el meu mestre i amic Vicenç Pagès ha presentat els Jugadors de Whist, una novel·la que encara no he començat però que promet). He llegit còmics (si encara no teniu The Boys us esteu perdent un dels millors comic book del mercat. També he llegit Persépolis, que m'ha sorprès molt positivament i que també recomano).

I això és una mica tot. El panorama polític segueix essent desolador, tant que no val gaire la pena parlar-ne. La bipolarització amb dretes i esquerres és una cosa absolutament desfassada i absurda, però el President Montilla i els seus n'estan encantats, i ho fan servir com a cavall de batalla per la majoria de comicis. És un miracle que la gent encara vagi a votar.

Ah, sí: ahir vaig veure Rocky IV. El malvat Ivan Drago (interpretat per un Dolph Lungren que fot por de veritat) mata a l'Apol·lo Creed. El semental italià es cobra la seva venjança després d'un entrenament a lo pel·li de Kung Fu (el rus entrena amb tantes màquines que ell mateix acaba assemblant-s'hi). Imagino que els votants d'Iniciativa estaven furiosos quan Rocky va tombar el comunista Drago amb un crochet devastador, però un servidor literalment es va posar de peu, un mica com fa Clint Eastwood a Million Dollar Baby. A mi, què voleu que us digui, em va encantar que el rus caigués.

En fi, per avui res més. Me'n vaig a fer el dinar de diumenge. Espero no despenjar-me tant la propera vegada. A tornar-hi, que no ha estat res.

QUI ENS GOVERNA? El cas d'Arenys

Se m'ha acudit un bon exemple del que deia en els últims posts. Ahir a Arenys de Munt s'hi va celebrar una consulta pel dret a decidir dels catalans. Fins aquí molt bé, perfecte (obviem el patètic paper del govern central, dels energúmens de la Falange i dels Maulets tirapedres). Ara bé: qui en treurà rèdits electorals, d'aquest acte simbòlic? Doncs sobretot CiU i ERC, potser també en Carretero, però d'aquest no en puc parlar perquè no en sé res. Convergència en menor mesura, ja que la independència mai ha estat la marca de la casa i, encara que darrerament en parlin "por lo bajini", no crec que avui per avui sigui un ham per milers de nous electors. Potser més aviat el contrari, però aquest és un altre tema.

Esquerra és una història completament diferent. Durant molts anys va fer de la independència el seu status quo, el seu cavall de batalla. Ara Esquerra ha canviat i on deien Llibertat diuen Polítiques Socials, on deien Països Catalans diuen Igualtat, on deien Estatut No ara diuen Estatut Sí, on deien "Visca Catalunya Lliure" ara ho deixen en un escuet "Visca Catalunya". Pactant amb un partit majoritàriament espanyolista com ho és el PSC, Esquerra ha confós el sector menys dogmàtic de votants i militants, que ja no saben si estan en una sucursal dels PSC o en una versió aigualida d'Iniciativa.

Però aquests dies els hem tornat a veure traient pit: referèndums, dret a decidir, independència. Ja gairebé no recordaven ni com es prounciava, aquesta paraula: Independència. Van a anar a Arenys, van passejar-se per Arenys i van dir que lluitarien a favor de tots els Arenys del món. Ells, els més independentistes d'entre tots els independentistes. Però, com diu Bono (el d'U2, és clar) "Nothing changes on New Year's Day": deixada enrere l'eufòria i passada la ressaca, ERC torna al Palau de la Generalitat amb els seus socis de la rojigualda i el toro i amb els altres, els del mocador palestí. Amb piles carregades i alguns vots més a la butxaca, però a la mateixa posició de sortida. Els polítics hauran complert el seu objectiu: perpetuar-se un xic més en el poder, aquesta vegada gràcies a la bombolla d'oxigen que ha estat aquest referèndum després d'una llarga època de sequera ideològica. ERC no creu en la Independència, o com a mínim no hi creu tant com ells mateixos es pensen, però la independència és un producte que ven i ells són, com la resta de polítics, uns venedors experts. Defensant de forma superficial una causa que a l'hora de la veritat no s'atraveixen a abordar amb valor es mantenen dins el seu partit, dins el seu món.

Aquests són els polítics que tenim: gent interessada en la pròpia posició, homes i dones pels quals la ideologia, sigui la que sigui, és una eina, una font de vots, una manera d'entrar al Parlament o a la Diputació. Si no, no s'entendria que persones que criden a favor de la igualtat i el repartiment just de la riquesa es passin l'estiu fent paelles i menjant peix a l'Empordà. Però si algú és capaç d'explicar-m'ho racionalment, aquí estic.

QUI ENS GOVERNA? (II)

L'objectiu de tot polític és perpetuar-se en el seu càrrec, no ens enganyem. Potser n'hi ha uns quants que, de passada, intenten fer algun bé a la seva manera, però la seva meta última és, precisament, seguir essent polítics i no haver de tornar al seu lloc de treball habitual. I això ho fan tots, des dels peperos fins els comunistes, especialment aquests darrers. Alguns fins i tot escullen un partit on és més fàcil escalar: és obvi per tothom que no és el mateix arribar a la cúpula de Convergència o del PSC que a la de Ciudadanos o Iniciativa. La política a la carta està servida, i són normals els transfuguismes i els canvis de camisa ideològica. Independentistes que no ho són, comunistes amb xal·let a l'Empordà i nostàlgics del franquisme que s'erigeixen en adalids de la democràcia. Pobra, pobra Catalunya.

Tornant al que anàvem: anys enrere vaig fer un Postgrau de mitjans de comunicació a la UdG. El professor ens preguntà quina funció tenien els diaris i els telenotícies i nosaltres, ingenus, vam caure-hi de grapes: "Doncs informar, és clar". L'home va somriure. "No. La seva funció és fer diners. Qui funda un diari ho fa per fer diners, no us enganyeu". Una cosa tan òbvia com aquesta (ningú treballa gratis i tothom necessita menjar, pagar el lloguer i cervesa) ens va passar completament per alt. Exactament el mateix passa amb els polítics: ells volen cobrar i ésser polítics com més temps millor. Un diputat cobra uns tres mil euros al mes, a banda de dietes, desplaçaments i altres ingressos que ronden els mil euros extra, i això sense comptar els que tenen càrrec. Com que només treballen tres dies a la setmana la majoria tenen temps per ser columnistes, professors, tertulians, de tot. Alguns són uns perfectes inútils, uns individus que a l'empresa privada serien ràpidament acomiadats, i que inexplicablement segueixen movent-se entre la política i el sector públic sense que ningú hi faci res. I així seguiran durant molt temps perquè els ciutadans no tenim cap mecanisme per escollir qui va a les llistes dels partits que després votem.

No sempre ha estat així. Quan va començar la democràcia els sous dels polítics eren una altra cosa. Eren temps en els quals encara podies trobar gent que creia amb alguna cosa, gent amb ganes de treballar pel seu país o pel seu poble, tan li fa. Gent que mai va treballar per diners, bàsicament perquè els sous eren una merda. La nova generació de polítics, els que ara ocupen ajuntaments i Diputacions i Consells Comarcals, el primer que feren va ser pujar-se (molt) el sou. Males llengües diuen que els partits d'esquerres van ser els més descarats, però aquest és un extrem que no puc confirmar. El fet és que amb ells va néixer una nova espècie: el polític professional, l'home o dona que ha fet de la democràcia una forma de vida i obté un sou (molt) alt essent, en alguns casos, un perfecte incompetent. I aquests, amics i amigues, són els qui ens manen: no pas els millors, sinó els que hem hagut de votar. Perquè no hi havia més remei, i perquè ells controlen els mecanismes perquè segueixi essent així.

QUI ENS GOVERNA?

Teòricament haurien de fer-ho els millors. En un país utòpic els polítics haurien de ser professionals molt vàlids de cada camp que haurien de figurar entre els més destacats. Aquesta tesi la defensa Xavier Roig al llibre "La dictadura de la incompetència" i jo la subscric del tot. No només no ens manen els més bons, sinó que la figura del polític professional encobreix moltes vegades un trepa inútil que ha arribat a dalt de tot a base de llepades, cops de sort i maniobres hàbilment calculades. Fins aquí arriba el seu talent, perquè a partir d'aquest punt ens mostra la seva absoluta inutilitat. Alguns es limiten a aprendre quatre consignes demagògiques i a cridar-les, cada vegada amb veu més alta i forta. Tothom qui hagi llegit Rebel·lió a la granja de George Orwell (per cert, una crítica als totalitarismes però centrada en els d'esquerres, no ens confonguem) sabrà de què parlo. Alguns partits són autèntics especialistes en aquesta política de lemes tronats. Parlant d'aquests temes tothom pensa, és clar, en Iniciativa. El ridícul que ens han fet fer altra vegada és espantós, xiulant a una cantant israeliana que precisament és coneguda per la seva voluntat de diàleg amb el poble palestí. Sembla ser que la noia va fer declaracions en contra de Hamàs, una organització de terroristes assedegats de sang, i aquí la va cagar. Tots els fills de papà amb mocador palestí van sortir al carrer a corejar les consignes que els seus ideòlegs els van ensenyar per l'ocasió. Catalunya és un país antisemita, amb totes les lletres, i sento una terrible vergonya aliena. Iniciativa, un partit de govern, boicoteja els actes que ells mateixos han organitzat, com Esquerra Republicana s'erigeix com a màxima defensora d'un Estatut que va rebutjar, i insisteix en dir que és independentista tot i pactar l'esquerra espanyolista. Aquests són els que ens manen: no pas els millors, ni tècnics més destacats, ni administradors brillants: ens mana gent que va saber ser al lloc just en el moment adequat. I el més trist de tot plegat és que el ciutadà de carrer no té cap mecanisme per fer-hi res, tret de deixar de votar o votar en blanc, que tampoc té l'efecte desitjat: la reflexió i autocrítica sincera dels polítics, que sembla ser que tenen com a única missió perpetuar-se a sí mateixos. Joan Saura és al govern i són d'esperar numerets similiars, inclús pitjors. Temps al temps.

L'ÚLTIM DIA DE PLATJA

Avui hem anat per darrera vegada a la platja. Hi ha poca gent i s'hi cap raonablement bé. Tot i així, amb tot el lloc que hi havia, ens ha tornat a passar: un grup de iaios, malcarats i de barriada, se'ns han assegut al costat. Quan dic al costat em refereixo a que qualsevol observador extern pensaria que formàvem part d'un únic grup. Eren tres senyores i un home amb les dents enormes i blanques, que mantenia tota l'estona molt apretades, com aquell torero. Era tan desagradable tenir-los allà i sentir els seus crits que ens hem hagut de canviar de lloc: dues discussions amb vells de l'extrarradi barceloní són massa per un sol estiu. El que té pebrots és que aquesta mateixa gent gosen dir que el jovent d'ara són una colla de bàndals maleducats, i que s'han perdut els vells i bons costums. Em pregunto quins són, aquests costums. Arribar a la platja cridant com energúmens i agafar el lloc a la gent que hi porta estona? Menjar-se tots els canapès dels actes públics? Permetre que els seus gossos es caguin pel carrer? No sé si les coses realment han canviat tant.

El que sé segur és que els Maulets de Girona, els que no em deixaven dormir amb els seus crits de borratxo, i els quinquis que passaven amb els cotxes tunnejats, un dia també seran iaios que, quan vagin a la platja, trauran el lloc de la gent i lamentaran la pèrdua dels vells i bons costums.

P.S.: Potser perquè avui és la Diada, però m'ha semblat metafòrica i simbòlica la situació: uns iaios castellanoparlants i clarament imperialistes (a jutjar per la forma com s'ha apropiat del terreny d'altri) ens han fet recular. De fora vingueren i de casa ens tragueren, que diuen. Servidor ha perdut quasi del tot la vena nacionalista que tenia anys enrere, però per un moment m'he vist temptat a fer de Rafael Casanova i resisitir el setge de les Hordes de l'Hospitalet...

MALTRACTADORS I MALTRACTADORES

Ahir a la nit en Pellicer va parlar d'un crim masclista no sé on: un animal havia mort la seva dona a cops de pal. Lamentable, com sempre. La notícia immediatament posterior era sobre un altre crim: una dona havia deixat abandonat a un familiar seu (no recordo el grau) amb Alzheimer i se la jutjava o ingressava a presó, tampoc ho recordo. De fet, tan li fa. La qüestió és la terminologia: un maníac mata a la seva dona i és violència masclista. Una dona maltracta al seu avi (o pare, o germà...) i no és violència feminista. Com es menja, això? Les vares de medir han de ser iguals per tothom. Però sembla que ser a TV3 i d'altres mitjans de la mateixa corda hi gaudeixen, amb aquesta terminologia, perquè fa temps que sentim a dir coses així. Com la vegada que van fer el patètic anunci en què hi sortia un home avergonyit de ser home perquè d'altres homes maltractaven les dones. A mi m'encanaria maltractar a un maltractador, però no per això m'avergonyiré de ser home. Quina parida. Aquest feminisme de cigarreta i gin tònic que encara campa per aquests móns de Déu no ens acosta més a la igualtat, sinó a la burda caricatura de sí mateix.

EL PAÍS

Fa setmanes vaig saber que cada diumenge el diari El País obsequiava als lectors amb una selecció de contes d'escriptors de renom. Avui era un relat inèdit d'en Charles Bukowsky, i malgrat la tremenda ressaca m'he acostat a comprar-lo. El conte era bo, i l'estat en què l'he llegit hauria complagut al mestre Chinasky. Quan he acabat he fet un cop d'ull al diari, em sembla que mai abans l'havia llegit. Una cosa m'ha cridat poderosament l'atenció: una corrua de dones que escrivien cartes al director per queixar-se del procediment per fer mamografies. Segons elles, és una tècnica brutal, invasiva i degradant per la dona. Una fins i tot afirmava que tenia ganes de plorar després de fer-se'n una: se sentia buida i profanada. "En nom de la ciència es fan barbaritats" escrivia sense vergonya, i més tard "si les mamografies es fessin als testicles dels homes, segurament haurien trobat un altre procediment, no tan humiliant com aquest". De debò que he quedat parat: no pensava que encara estéssim amb aquests rotllos pamfletaris i demagògics. Entre tots plegats paguem un tractament preventiu (d'altre banda, imprescindible) i encara hi ha dones amb la barra de queixar-se de que és degradant. Sempre hi ha algun imbècil disposat a protestar perquè el sol brilla, és ben cert. Una sonda anal pot ser invasiva, però una mamografia? Ningú obliga a aquestes feministes tronades i en guerra amb el món a fer-se'n. Per mi, poden ocupar el seu temps llegint el País en comptes de sotmetre's a, segons les seves paraules, barbaritats que es fan en nom de la ciència. És impressionant que encara quedi gent així, recalcitrant i fanàtica, sempre disposada a indignar-se per tot i amb tothom. Sempre a punt de sentir-se trepitjada i maltractada.

La resta d'articles tampoc tenien pèrdua: una successió d'atacs fanàtics contra tot el que no sigui aquesta esquerra folclòrica i de gin tònic i cigarreta que tenim aquí. Només hi faltava un reportage en blanc i negre sobre les bondats del comunisme cubà o nordcoreà. El seu maniqueisme a l'hora de veure el món és alarmant, no gaire diferent del que tenia el president Bush: l'Eix del Bé i l'Eix del Mal. Fins i tot els malvats del còmics tenen més matissos i motivacions que aquesta gent. Amb una dreta com la que respresenta el PP i una esquerra com la dels socialistes, tronada i guerracivilista, no és d'estranyar que el país vagi com va.

Per acabar el post, una seqüència del Doctor House que il·lustra molt bé aquest tema: una parella de joves duen el fill a l'hospital i en House li prescriu un tractament a base d'una medicina. "No volem contribuir amb la indústria farmacèutica" diuen els pares. "Bé" els respon House, "Sempre podeu contribuir amb la indústria de fabricació de tauts per nen. M'han dit que n'hi ha de moníssims".

NOMÉS AMICS

Només eren amics fins que un dia, borratxos, es van embolicar. Quedaren l’endemà per parlar-ne, un diumenge de color cendra. Fent un xarrup de cafè, ell digué que li sabia greu, que no sabia què li havia passat. Ella va respondre que estava molt avergonyida. Que sentia moltíssim haver perdut els papers.

I aleshores a ell sí, que li va saber greu de debò.

BOIKOT ( i III )

Tercer boikot: feia tercer de Magisteri d’Educació Física, i era delegat de classe. L’encarregat d’una mítica sala de festes gironina es posà en contacte amb mi i amb els delegats d’altres carreres per oferir-nos un tracte suculent: ell ens deixava la sala un dimecres (el dijous la tenia plena a vessar i el dimecres era el dia tonto) i nosaltres fèiem una festa per recollir fons pels respectius viatges de final d’estudis. A tots ens va semblar una idea genial, així que l’endemà, entusiasmat, ho vaig plantejar als meus companys de classe, que ho reberen amb escepticisme i certa fredor. La cosa no va quedar clara, i alguns estudiants (amb molta més visió de futur que jo) em feien preguntes sobre beneficis i despeses. Jo només pensava que seria fantàstic sortir un dimecres i així fer un cap de setmana de quatre nits de festa. I a sobre, faríem pasta pel viatge. Tot va quedar una mica penjat fins que, pocs dies abans, ens va arribar un rumor que s’havia escampat per tota la Universitat: l’encarregat de la discoteca volia obtenir més benefici que nosaltres. Una cosa tan òbvia i normal quan ets adult va esdevenir una aberració a ulls dels nanos de vint anys que érem, i una paraula començà a repetir-se aquí i allà: boikot, boikot, boikot, boikot…
Moltes carreres que en un principi havien acceptat el tracte es retiraren, doncs el boikot era de caràcter global. La cosa, pels de Magisteri, quedà de la següent manera: ningú anava a la festa ni venia les entrades. Així el malvat empresari es quedaria cardat. Nosaltres no hi havíem posat diners, així que ni hi perdíem ni hi guanyàvem. Jo no sabia com sentir-me: d’una banda em feia llàstima el pobre tio que ens havia reunit a tots, la feina que li havia costat i els calers que hauria perdut, però tampoc em venia de gust que em tractessin com un idiota. La festa em temptava, però al final vaig decidir que faria un boikot com Déu mana. Al capdavall érem joves i això és el que havíem de fer, o com a mínim el que els professors insistien que havíem de fer. Ells havien tingut el seu maig del 68 (això deien, perquè a mi em costava molt imaginar un maig del 68 als carrers gironins) i el nostre deure era quasi el d’organitzar un moviment similar.

Però tots els meus propòsits revolucionaris s’escolaren, com llàgrimes en la pluja, el mateix dimecres. Jo prenia cafè al bar de la facultat, i un dels meus companys de borratxeres s’assegué a la taula, preguntant-me si em venia de gust anar a la festa aquella mateixa nit. Escandalitzat, vaig preguntar-li si estava sonat: aquell empresari burgès i mal parit ens volia estafar. Ell arronsà les espatlles i digué que uns quants tenien pensat anar-hi. Que fes el que volgués.
- Però no ens podem vendre – deia jo- ara que hem fet el boikot. Com ens mirarà tothom?
- A prendre pel cul. Anem a fer uns cubates, que el dimecres quasi mai obren i així farem un cap de setmana de quatre nits.

Aquella darrera frase fou una rebelació. El meu amic havia pensat exactament el mateix que jo (o jo havia pensat el mateix que ell, tan li feia). Aleshores em vaig adonar d’on era el meu lloc, on pertanyia. Jo no era home de fer sentades, ni de boikotejar agències de viatges o festes universitàries. Vaig comprendre de cop perquè el Ché em mirava amb aquella cara d’impaciència, perquè els porros em feien tan mal i per què mai aconseguia tenir sexe amb una hippy. Jo no era un d’ells. Jo pertanyia als altres, als descreguts, als que s’empassaven cubates sense cap altra aspiració que seguir empassant-se cubates. En els nostres móns minúsculs, l’objectiu no era enfrontar-nos a capitalistas malvats amb barret de copa o a empresaris de sales de festes. Cap de nosaltres duria mai la samarreta amb la foto del Ché. Ni tan sols recordàvem qui era Marx de quan ho havíem estudiat a COU, pocs anys abans, i les oenegés tot just eren embrions del que han arribat a ser (disgustat, sospito que de ser el que són ara, tampoc els hi haguéssim fet massa cas).

Així que vaig sospirar, resignat, i vaig encendre una cigarreta amb la burilla de la que m’estava fumant. No hi havia res a fer.

Aquella nit sortírem els quatre de sempre i, com sempre, acabàrem molt borratxos. Vam aconseguir el nostre propòsit: fer un cap de setmana de quatre nits, i és per aquest motiu que no recordo què passà exactament aquella nit de dimecres, tan semblant a de dijous, divendres i dissabte. El que sí que em quedà és una sensació de bon rotllo, la pau d’esperit que només pot tenir algú que descobreix, per fi, la seva veritable naturalesa, i en comptes d’enfrontar-s’hi s’hi rendeix apaciblement. No vam salvar el món, ni tan sols vam evitar que l’amo de la sala s’omplís les butxaques però, decidits a vendre’ns, ens venguérem del tot, tancant la sala a les tantes de la matinada.

Al final, les poques carreres que no es van retirar van fer moltíssims diners. Aquella nit vaig aprendre moltes coses: la vida sempre ho posa tot a lloc.

ALACANT

Tothom té (o hauria de tenir) un lloc on anar a parar quan tot s'ensorra, quan tens la sensació que el món és un rival massa dur. Una mica a l'estil de la Fortalesa de la Solitud d'en Superman (sí, home: aquell refugi que té al Pol Nord i que s'obre amb una clau gegant que només ell pot moure). Jo tinc la sort de tenir dos santuaris: Dublin i Alacant. Aquest any els he visitat tots dos, Alacant tot just la setmana passada.

Alacant no és la ciutat més bonica del món, això està clar. No té un barri vell com el de Girona ni un entorn exhuberant com els del nord d'Espanya. No té palaus àrabs ni museus amb pintures de Goya i Velázquez. Tot just una fortalesa en un turó erm i algunes platges normaletes. Tampoc li hem demanat mai aquestes coses, perquè el seu encant no radica pas aquí: no li calen monuments modernistes ni jardins exhuberants perquè Alacant té tot el que ha de tenir: una gent acollidora i amant de la festa i la bona vida, les Fogueres que fan per Sant Joan, el Barrio i els còctels del Nic.

La primera vegada vaig anar-hi a parar va ser una mica per casualitat però des d'aquell moment he procurat no passar mai gaire temps sense tornar-hi. A Alacant les coses són més senzilles que aquí, i tens la sensació que els seus habitants són més assequibles, a banda de que dominen perfectament l'art de fer-te sentir com el Rei del Mambo. I segurament és aquí on rau el seu poder balsàmic, perquè quan et creus que tot és difícil vas a Alacant i t'adones que no, que les coses en realitat poden ser molt fàcils. I si tens la sort de tenir-hi amics aleshores ni t'ho explico.

Una característica d'aquests refugis ha de ser que et sorprengui cada vegada que el visites. Pensava que amb les Fogueres ho havia vist tot però Alacant sempre s'espavila per fer-te veure que en realitat no saps res. Aquest any hem conegut l'illa de Tabarca, on hi pots menjar Caldero de Gallineta, un peix protegit que només poden pescar els pescadors d'allà, i en quanitats molt regulades. Un plat impressionant, i us ho diu un que no li agrada el peix. S'hi arriba en barca, i és molt recomanable parar a mig camí, havent dinat, i fer un gin tònic digestiu. Veus el sol pondre's i pots fer una capbussada i quedar-te bocabadat amb la posidònia i tots els animals que hi viuen. Quan tornes, per refer-te, res millor que un altre gin tònic (el bar Nic ha guanyat el concurs de gin tònics de l'arc Mediterrani molts anys seguits) o un mojito dels que preparen al Arteespiritu, assegut a la terrassa i veient la gent passar. Perquè Alacant és l'únic lloc on pots estar més hores assegut en un mateix bar que el temps que trigues en arribar-hi des de Catalunya, i que tot llisca tan ràpid que quan t'aixeques de la cadira no et pots creure que hagin passat sis hores.

Si teniu la oportunitat no us estigueu de visitar la ciutat. Si no teniu l'oportunitat, creeu-la. Potser haureu tastat Mojitos millors que els que prepara en Chipi a l'Arteespiritu, però us puc assegurar que mai els haureu begut en tan bona companyia.

Gràcies per tot, Sergi.

BOIKOT ( III )

Segon boikot: acabàvem l’institut i teníem concertat un viatge a Tenerife. Al darrer moment l’agència, Halcón Viajes, ens l’anul•là. Aquell dia vam aprendre una paraula nova: overbooking. Potser perquè només érem nanos, o perquè l’agència té tanta anomenada que podia permetre’s perdre un grup de clients, la qüestió és que no van moure un dit per solucionar el problema. “En tot cas”, ens digueren, “us podem oferir un viatge alternatiu: a Sevilla i a Granada”. Tot i les protestes inicials vam haver de dir que sí (era allò o res) i vam canviar les platges de sorra i les nostres companyes en banyador per la Giralda i la Alhambra: un mal negoci, ho miressis per on ho miressis. A banda dels monuments, els professors ens dugueren al que quedava de la Expo 92, una esplanada depriment i semiabandonada, i a un pintoresc tablao flamenc que pretenia ser un creuament entre un cortijo i una plaça de toros, d’on sortírem tots amb mal de cap i ganes d’anar a sentir en Ricky Martin i U2. A la segona nit vaig tenir un desengany amorós del qual vaig trigar setmanes a recuperar-me: mentre jo i els meus amics recorríem bars discutint sobre jocs de rol i videoconsoles (el clàssic debat Sega contra Nintendo), la noia que més m’agradava de la classe es va passar la nit follant amb un tipus que, a banda de dur ulleres, era un cregut i un mal parit (durant aquell viatge vaig aprendre que una persona pot dur ulleres i ser creguda i mal parida al mateix temps, extrems que a mi em semblaven irreconciliables).

La qüestió és que no estàvem satisfets amb el canvi de destinació i un dijous ens plantàrem davant la sucursal que l’empresa tenia a Girona. Dúiem pancartes i cridàvem lemes a favor de la seriositat i les bones maneres. La intenció inicial era la d’impedir l’entrada dels clients a l’oficina i fer-los, així, un autèntic boikot. Però la cosa afluixà quan el director de la sucursal sortí fet una fera i ens renyà com qui ho fa amb un nen entremaliat, exigint que deixéssim entrar als clients. I que féssim el favor d’enretirar-nos una mica de l’aparador, que li tapàvem les ofertes de Setmana Santa. De seguida vam fer-li cas, demostrant així que la nostra sang revolucionària era poc espessa. De manera que acabàrem fent un cultíssim viatge a Sevilla, visitant la Giralda i l’Alhambra i els tablaos. I jo, amb el cor trencat, fent-me la idea que ja mai més veuria a les meves companyes de classe amb banyador.

BOIKOT ( II )

Per culpa d’aquesta mandra reivindicativa només he participat en dos boikots a la meva vida. Va anar d’un pèl que no m’afegís a un tercer, però al final em vaig vendre per uns quants jotabés amb cola. En faig un breu resum:

Primer boikot: era a l’institut i feia segon de BUP. El nostre professor de llatí era un admirador de Keating, el professor rebel del “Club dels Poetes Morts”. L’home pretenia vendre’ns una imatge de sí mateix propera a la de l’acadèmic romàntic i entregat. En realitat era un funcionari que feia les seves hores de classe (més malament que bé perquè les seves explicacions eren pastoses i enrevassades) i que quan tocava el timbre de sortida ja s’havia assegut al volant del seu cotxe.
S’acostava el dia de Sant Tomàs, i el professor ens explicà que, anys enrere, havia estat un dia festiu. Nosaltres, òbviament, aixecàrem les orelles: un dia de festa per perdre jugant a rol, a la cònsola o veient les primeres fotos porno que havíem aconseguit en format digital. Ens deixàrem seduir per la seva retòrica: que si teníem dret a fer festa, que si era una vergonya que haguéssim de treballa el dia de Sant Tomàs. Anys més tard aprendríem que, per certes persones, aquelles consignes eren perfectament intercambiables i es podien fer servir per reivindicar qualsevol cosa, ja que, com a ciutadans lliures, teníem dret a quasi tot i treballar massa sempre era vergonyós. No puc dir que no hi estigués d’acord però, com he dit, reclamar coses em feia fins i tot més mandra que treballar.

Però el que més ens va captivar de la seva retòrica fou un poema que el profe va escriure especialment per l’ocasió i que ens havia d’acompanyar a les barricades. Només recordo els dos versos finals, de gran força poètica i revolucionària. Deien:

Por Santo Tomás,
no trabajarás… jamás!

Què podíem fer nosaltres, una colla d’adolescents desorientats i hiperhormonats, davant d’aquell lema tan enganxós? Doncs exactament el que ens manessin. Fins i tot els esperits adormits com el meu sentiren l’escalfor de les causes justes. De manera que, a l’hora del pati, férem una sentada de protesta a la rampa de l’Institut. Un grup de representants anà a negociar amb els professors, que s’agafaren la demanda amb la seriositat que requeria, fent-nos tornar a tots a classe i expulsant uns quants dies els caps visibles de la protesta. Desconec si van expedientar al professor. De fer, desconec si mai van arribar a saber qui hi havia al darrera d’aquella vaga. L’any següent al professor se li va acabar l’interinatge i deixà l’Institut i, quan arribà Sant Tomàs, ja ningú recordava el nostre Febrer del 95.

BOIKOT ( I )

No sóc un revolucionari, mai ho he estat. Durant una època l’ambient contestatari va temptar-me, però suposo que en el fons mai em va interesar gaire. No pas perquè tingués sòlides creences contràries, ni tan sols per mediació dels meus pares (que veien amb certa llàstima els meus tics reivindicatius) sinó per naturalesa. Per mi ser revolucionari i bohemi és tan incòmode i poc natural com ser, posem pel cas, militar o químic orgànic. No era revolucionari, i les coses ni m’anaven bé ni m’anaven malament: en general, no m’anaven, i per això preferia els móns de ficció, màgia i fantasia, que per mi eren universos més coherents i sensats que el que vivia jo.

Tot i això, compartia gustos estètics amb joves esquerranosos. M’havia deixat el cabell llarg, m’encantaven els The Doors, i tenia dotzenes de samarretes i banderes de Jim Morrison. Les comprava a les parades de fumetes. Ben a prop, a tocar de les meves samarretes, n’hi havia d’altres amb la cara del Ché, que em dedicava una mirada vital i decidida. Com si digués: “A què esperes, nano? Acompanya’ns a la lluita!”. Semblava a punt de sortir de la tela per fotre’m un parell de plantofades que despertessin la meva vena recolucionària. Tanta ràbia em feia aquella expressió acusadora que a la llarga vaig desenvolupar un odi fanàtic cap a la seva figura. En una ocasió, amb l’ajuda d’un cambrer amic meu, fins i tot vam convèncer a una hippy adolescent que el seu ídol era un massacrador de criatures. Jo alçava les mans, simulant ser una víctima i demanant clemència amb veu de nen, i el cambrer, amb cara de sàdic, em disparava amb una escopeta invisible. Després de cada discurs antiguevarista aquell rostre semblava mirar-me amb més intensitat, com si fos una ovella perduda i particularment rebel que havia de tornar al corral. Però ni així ho va aconseguir. Amb les meves samarretes de Jim Morrisson sota el braç, me n’anava a beure cervesa a la barraca més propera, deixant al Ché que mirés a algú altre, més predisposat que jo.

NO VAGIS AVIAT A LA PLATJA

Sempre anem aviat a la platja per trobar lloc. No cal que ho facis, és perdre el temps. Val més que et prenguis el tallat (o el Martini, depèn de l'hora) amb calma i sense presses. Perquè encara que arribis d'hora i aconsegueixis un bon lloc, aviat seràs rodejat per hordes d'estiuejants que el cobejaran. Sense cap vergonya se't col·locaran quasi al damunt, obligan-te a marxar i a cedir-los el lloc. És un autèntic tour de força i guanya qui els té més ben posats.

Els pitjors són els homes de mitjana edat, autòctons i de l'extrarradi. Ni els guiris borratxos són tan maleducats. És sumament desagradable tenir-ne un a prop. Se't tiren tan a sobre que només et deixen una sortida: aixecar-te i marxar per no sentir les seves converses sobre com li va la vida al seu fill Jonathan o a la seva filla Rebeca. Tota discussió és absurda perquè es limiten a repetir arguments tan sabuts com "La playa es de todos". Avui ens ha tornat a passar, i han estat dues les vegades que ens hem vist obligats a moure'ns de lloc. Els teníem a menys d'un pam de la meva tovallola, era espantós. Ha estat un home, petit i escardalenc, amb aparença de Guàrdia Civil franquista. Segurament es deia José Antonio. La seva dona, amb tota probabilitat la Puri, ha somrigut triomfal quan hem hagut de desplaçar les tovalloles. Era tan grassa que ha aixafat l'hamaca on reposava, amb el cabell curt i tenyit de vermell rabiós. Del tipus de persona que està convençuda que el món li deu molt.

Volia dir-los alguna cosa però la meva xicota m'ha retingut:

- Deixa'ls estar, no val la pena. Han guanyat.

Derrotats, hem cedit terreny. No hi havia res a fer, i si no vols que les coses es posin lletges i tens una mica de seny, sempre has de cedir terreny. Si hi penses gaire és desolador. Perquè és ben veritat: al final ells sempre guanyen.

GITANOS

Ha passat aquest matí. He anat al Bauhaus a comprar fusta per fer una taula de despatx. Ha estat horrible: feia calor, hi havia moltíssima gent, molt pocs dependents i cap carretó per dur les fustes. Al final n'he aconseguit un, ha costat molt. La qüestió és que jo sortia de la botiga ben carregat i el carretó, vell i atrotinat, tirava molt cap a l'esquerra. Estava a punt de creuar el pas de vianants quan una furgoneta blanca quasi se'm tira al damunt, ha estat un miracle que no volqués el cony carretó amb les fustes. Del vehicle ha baixat un gitano i una gitana del tipus portuguès: molt grossos, morenos, cara llarga amb ulls saltirons i aquell aire que tenen i que et fa pensar que d'alguna forma tots estan emparentats. No dec haver fet gaire bona cara perquè l'home se m'ha quedat mirant, clavant-me aquells ulls negríssims. No hi havia aparcament i el tio ho ha solucionat aparcant sobre el pas de vianants. Quasi mil cotxes al pàrquing i ell ha fet el que ningú més gosava. No m'hauria d'estranyar, tants anys visquent al Carrer del Carme m'han ensenyat que tenen les seves pròpies normes: fan el que volen i quan volen, entren i surten, i la por que desperten és tan gran que ningú gosa dir-los res. Si una altra persona s'atrevís a comportar-se com ells ho fan seria increpat per tothom, i segurament li posarien un feix de multes. No pas a ells, però aquest és un altre tema.

M'ha vingut del cor, potser perquè ha estat a punt d'atropellar-me. Sigui com sigui les paraules m'han sortit soles, fins i tot m'ha sorprès sentir-les. Era com si hagués parlat algú altre.

- Tio, no pots aparcar aquí, és un pas de vianants!

El gitano s'ha deturat. Cent quilos, però sense cap consistència. Gelatinós com una medusa. De tota manera, més valia no posar-s'hi. Però ell no pensava el mateix:

- ¿Qué pasa? ¿Verdad que has podido pasar? - ha respost, més o menys. I m'ha clavat aquells ulls espantosos, com pous de negror.

M'he bloquejat, no he sabut què dir ni què fer. He pensat: "nano, avui és el dia de la teva mort". El gitano ha fet una passa cap a mi i jo he respost ajuntant les mans com si pregués, fent la salutació budista. Potser el gitano ho era, de budista, o potser ha sentit pena de mi, o tenia pressa, no ho sé. La qüestió és que jo retrocedia caminant enrere i encomanant-me al Cel, fent breus reverències. El paio m'ha mirat una estona més i al final ha entrat al Bauhaus amb la seva dona (o germana, o filla, era impossible saber-ho del cert).

Jo he pujat al meu cotxe i he fugit d'allí volant. Encara no entenc perquè he dit allò, no sóc dels que recrimina a la gent, i encara menys a un tipus que no fa cara de tenir gaire manies. Senzillament, un part de mi ha actuat sense permís. A vegades passa, tots ens hi hem trobat. Situacions en les que reaccionem de formes que mai ens havíem imaginat. Però quan tanco els ulls encara els veig, aquells ulls foscos i terribles, com pous de negror.

TOTHOM VOL SER PROFE

Darrerament m'he trobat un munt de gent que vol fer de professor a Secundària. Vénen de tot arreu: periodistes, arquitectes, economistes, llicenciats en Turisme... Molts d'ells ni s'ho havien plantejat, això de treballar en un Institut, però el món laboral no els ha tractat bé i hi han anat a caure. El CAP, el títol que cal per donar classes, ara com ara és un curset de poques hores, una mica de per riure. Des que em dedico a fer de mestre, és a dir, farà uns deu anys, que sento que aquest és el darrer any que es fa així, i que per l'any vinent han dissenyat un màster súper complet i que la gent sortirà més ben preparada i tota la pesca.

No és qüestió de lo difícil que sigui el CAP, sinó de motivació. No dic vocació perquè és una paraula molt kumbaià i que em fa certa ràbia, però és obvi que fer de professor no és repartir pizzes: cal tenir-ne moltes, moltíssimes ganes. Fan falta dosis enormes de paciència, ganes de fer coses noves i molta valentia per enfrontar-te a pares cada vegada més a la ofensiva. I és clar, no arrugar-te davant de nanos de setze anys, alguns dels quals són predelinqüents, si no delinqüents. La trista realitat és que la majoria de gent que entra al món de l'ensenyament no reuneix, ni de lluny, aquests requisits.

Aleshores, per què hi ha tanta gent que vol ensenyar? És una resposta tremendament senzilla: és una feina segura, amb un bon sou, moltes vacances i no gaire hores al dia. Ah, me n'oblidava: està blindada (només a l'escola pública, és clar) i no et poden fotre al carrer encara que et presentis borratxo a treballar, insultis al director i li clavis un cop de puny. Potser per això hi ha tanta gent que s'hi arrapa. Gent que és obvi que són mals professionals i que ho passen fatal fent classes. Aleshores, per què no ho deixen?, es pregunta la gent. Doncs perquè enlloc més del món trobarien una feina amb aquestes característiques. No és estrany, doncs, l'índex alarmant de depressions, crisis d'ansietat i tot el ventall de transtorns habituals: si fas una feina dura sense estar preparat és normal que et cremis. Jo no puc anar a fer d'economista perquè no tinc preparació, i un economista no hauria de poder ensenyar perquè ell tampoc en té.

Com tota regla, té excepcions. Sé de gent que ha estudiat una llicenciatura amb la vista posada en fer de professor. Són persones que pensaven, de bon principi, que l'ensenyament era una opció factible, i en alguns casos potser la primera. És gràcies a aquesta gent que no es col·lapsa el sistema i se'n va a la merda tot plegat.

Per què no diguin que critico sense aportar res, aquí us ofereixo dues possibles solucions. Són de sentit comú, molt senzilles:

a) Eliminar privilegis, de manera que no sigui una feina blindada contra tot i contra tothom.

b) Que el CAP sigui realment un màster súper complet i que la gent hagi d'esforçar-s'hi. No sé si solucionarà res, però com a mínim la gent s'ho pensarà dues vegades abans de fer-lo i, en conseqüència, abans de fer de professor.