Tothom té (o hauria de tenir) un lloc on anar a parar quan tot s'ensorra, quan tens la sensació que el món és un rival massa dur. Una mica a l'estil de la Fortalesa de la Solitud d'en Superman (sí, home: aquell refugi que té al Pol Nord i que s'obre amb una clau gegant que només ell pot moure). Jo tinc la sort de tenir dos santuaris: Dublin i Alacant. Aquest any els he visitat tots dos, Alacant tot just la setmana passada.
Alacant no és la ciutat més bonica del món, això està clar. No té un barri vell com el de Girona ni un entorn exhuberant com els del nord d'Espanya. No té palaus àrabs ni museus amb pintures de Goya i Velázquez. Tot just una fortalesa en un turó erm i algunes platges normaletes. Tampoc li hem demanat mai aquestes coses, perquè el seu encant no radica pas aquí: no li calen monuments modernistes ni jardins exhuberants perquè Alacant té tot el que ha de tenir: una gent acollidora i amant de la festa i la bona vida, les Fogueres que fan per Sant Joan, el Barrio i els còctels del Nic.
La primera vegada vaig anar-hi a parar va ser una mica per casualitat però des d'aquell moment he procurat no passar mai gaire temps sense tornar-hi. A Alacant les coses són més senzilles que aquí, i tens la sensació que els seus habitants són més assequibles, a banda de que dominen perfectament l'art de fer-te sentir com el Rei del Mambo. I segurament és aquí on rau el seu poder balsàmic, perquè quan et creus que tot és difícil vas a Alacant i t'adones que no, que les coses en realitat poden ser molt fàcils. I si tens la sort de tenir-hi amics aleshores ni t'ho explico.
Una característica d'aquests refugis ha de ser que et sorprengui cada vegada que el visites. Pensava que amb les Fogueres ho havia vist tot però Alacant sempre s'espavila per fer-te veure que en realitat no saps res. Aquest any hem conegut l'illa de Tabarca, on hi pots menjar Caldero de Gallineta, un peix protegit que només poden pescar els pescadors d'allà, i en quanitats molt regulades. Un plat impressionant, i us ho diu un que no li agrada el peix. S'hi arriba en barca, i és molt recomanable parar a mig camí, havent dinat, i fer un gin tònic digestiu. Veus el sol pondre's i pots fer una capbussada i quedar-te bocabadat amb la posidònia i tots els animals que hi viuen. Quan tornes, per refer-te, res millor que un altre gin tònic (el bar Nic ha guanyat el concurs de gin tònics de l'arc Mediterrani molts anys seguits) o un mojito dels que preparen al Arteespiritu, assegut a la terrassa i veient la gent passar. Perquè Alacant és l'únic lloc on pots estar més hores assegut en un mateix bar que el temps que trigues en arribar-hi des de Catalunya, i que tot llisca tan ràpid que quan t'aixeques de la cadira no et pots creure que hagin passat sis hores.
Si teniu la oportunitat no us estigueu de visitar la ciutat. Si no teniu l'oportunitat, creeu-la. Potser haureu tastat Mojitos millors que els que prepara en Chipi a l'Arteespiritu, però us puc assegurar que mai els haureu begut en tan bona companyia.
Gràcies per tot, Sergi.
