Ha passat aquest matí. He anat al Bauhaus a comprar fusta per fer una taula de despatx. Ha estat horrible: feia calor, hi havia moltíssima gent, molt pocs dependents i cap carretó per dur les fustes. Al final n'he aconseguit un, ha costat molt. La qüestió és que jo sortia de la botiga ben carregat i el carretó, vell i atrotinat, tirava molt cap a l'esquerra. Estava a punt de creuar el pas de vianants quan una furgoneta blanca quasi se'm tira al damunt, ha estat un miracle que no volqués el cony carretó amb les fustes. Del vehicle ha baixat un gitano i una gitana del tipus portuguès: molt grossos, morenos, cara llarga amb ulls saltirons i aquell aire que tenen i que et fa pensar que d'alguna forma tots estan emparentats. No dec haver fet gaire bona cara perquè l'home se m'ha quedat mirant, clavant-me aquells ulls negríssims. No hi havia aparcament i el tio ho ha solucionat aparcant sobre el pas de vianants. Quasi mil cotxes al pàrquing i ell ha fet el que ningú més gosava. No m'hauria d'estranyar, tants anys visquent al Carrer del Carme m'han ensenyat que tenen les seves pròpies normes: fan el que volen i quan volen, entren i surten, i la por que desperten és tan gran que ningú gosa dir-los res. Si una altra persona s'atrevís a comportar-se com ells ho fan seria increpat per tothom, i segurament li posarien un feix de multes. No pas a ells, però aquest és un altre tema.
M'ha vingut del cor, potser perquè ha estat a punt d'atropellar-me. Sigui com sigui les paraules m'han sortit soles, fins i tot m'ha sorprès sentir-les. Era com si hagués parlat algú altre.
- Tio, no pots aparcar aquí, és un pas de vianants!
El gitano s'ha deturat. Cent quilos, però sense cap consistència. Gelatinós com una medusa. De tota manera, més valia no posar-s'hi. Però ell no pensava el mateix:
- ¿Qué pasa? ¿Verdad que has podido pasar? - ha respost, més o menys. I m'ha clavat aquells ulls espantosos, com pous de negror.
M'he bloquejat, no he sabut què dir ni què fer. He pensat: "nano, avui és el dia de la teva mort". El gitano ha fet una passa cap a mi i jo he respost ajuntant les mans com si pregués, fent la salutació budista. Potser el gitano ho era, de budista, o potser ha sentit pena de mi, o tenia pressa, no ho sé. La qüestió és que jo retrocedia caminant enrere i encomanant-me al Cel, fent breus reverències. El paio m'ha mirat una estona més i al final ha entrat al Bauhaus amb la seva dona (o germana, o filla, era impossible saber-ho del cert).
Jo he pujat al meu cotxe i he fugit d'allí volant. Encara no entenc perquè he dit allò, no sóc dels que recrimina a la gent, i encara menys a un tipus que no fa cara de tenir gaire manies. Senzillament, un part de mi ha actuat sense permís. A vegades passa, tots ens hi hem trobat. Situacions en les que reaccionem de formes que mai ens havíem imaginat. Però quan tanco els ulls encara els veig, aquells ulls foscos i terribles, com pous de negror.
