JO SEGUIRÉ DONANT

Arran de la Marató de TV3, aquests dies hem pogut llegir a les xarxes socials missatges de persones que s'enorgullien de no haver donat ni un punyeter cèntim, i que juraven no fer-ho mai, ja que la Sanitat i el benestar general són responsabilitats exclusives dels estats. Alguns d'aquests missatges estaven carregats de rancúnia i de voluntat de càstig cap a un govern amb qui no combreguen. La bola s'anava fent grossa, i a veure qui és més bad boy. No cal dir que molts dels arguments que s'han fet servir eren inframentals, i és una llàstima que les xarxes donin veu a gent tan curta i insignificant que, d'altra manera, no tindrien ningú que se'ls escoltés. Però avui no parlarem dels imbècils, sinó dels qui tenen un discurs mínimament estructurat.

Com ells, jo també espero que un dia visquem en un país amb un Govern format per ciutadans i ciutadanes de moral inqüestionable, a la manera dels antics grecs, i que gestionin de manera justa i harmònica els fons que tants esforços ens costa pagar. Però fins que no arribi aquest país de Xauxa governat per virtuosos on ningú -ni rics ni pobres- defraudi Hisenda, ni hi hagi lladres, ni estafadors, hem de seguir donant diners a iniciatives com la Marató. Fins que no arribi aquest Shangri-La de la Sanitat Pública -alguns l'identifiquen amb la llunyana Cuba-, està bé que els ciutadans col·laborem, ni que sigui donant uns quants euros, el que val un gintònic presumit a Girona o a Barcelona.

Fa dos o tres anys el Banc dels Aliments va haver de fer una recapta extraordinària perquè tenia els magatzems buits. De seguida van sortir veus molt similars a les que hem sentit aquests dies, cridant al boicot de la recapta. Ens deien: alimentar els ciutadans menys afavorits (dir "pobre" fa de dretes) no és cosa de ciutadans, sinó de l'Estat. Tots entenem, i fins i tot compartim el posicionament d'aquesta esquerra nostrada, però fins que no arribem a la utopia, què? La gran pregunta és aquesta. Què hem de fer, segons ells? Asseure'ns? Fer de filòsof barat al Facebook o a Twitter? No comprar ni un trist paquet d'arròs per qui no té ni per comprar-lo? Permetre que els magatzems del Banc dels Aliments es buidin?

Potser algun dia les coses aniran millor, i la gent també serà millor, sobretot els polítics. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè en tants anys d'història encara no ens n'hem sortit. Però fins que el moment no arribi, jo seguiré donant. Al Banc dels Aliments, al Banc de Sang, a PROïDe, a Intermón i als senyors i senyores que trobi pel carrer, sempre que la meva economia de mestre de Primària m'ho permeti. Certament, la Marató és un programa lacrimògen, a vegades xaró, i  difícil de mirar gaire estona. També és veritat que moltes de les empreses que hi col·laboren són plenes de malparits que només volen publicitar-se i desgravar impostos. Però en temes així  hem de basar-nos estrictament en l'imperatiu categòric de Kant: actuar com ens agradaria que tothom actués. Què passaria sí, de cop i volta, totes les oenegés, del tipus que siguin, del color que siguin, deixessin de fer la feina, esperant que els governs, de cop i volta, alehop, veiessin la llum i decidissin per fi comportar-se humanament? Fins que no hi hagi aquest miracle, jo seguiré fent el que faig ara. I us convido que també ho feu.

LA SÍNDROME DE CASSANDRA

Que bonic que és poder dir ja t'havia avisat! Que bé que ens fa sentir, que superiors que ens veiem. Segurament és la frase que ens agrada més, perquè a) implica un avís previ per la nostra part, i b) implica que el nostre interlocutor, d'entrada, no ens hagi cregut. Això ens fa semblar més intel·ligents que ell o ella, i aquesta és una sensació que agrada a tothom. El ja t'ho havia dit és una droga, i convé no abusar-ne.

Com sempre, els grecs tenen un conte per il·lustrar-ho, El  mite de Cassandra. Cassandra era una princesa troiana a qui el déu Apol·lo li havia otorgat del do de la profecia. Després van tenir un affaire, i Cassandra, amb molt poca vista -no sé què pensava aquesta noia: als déus no se'ls menysté- un dia li va fer la cobra. Apol·lo, emprenyat, li va escopir a la boca, una pràctica que ara es habitual a les pel·lis porno, però que pels volts del segle XXII abans de Crist era una molt mala cosa. En efecte, el déu va condemnar a la profetessa a no ser creguda pels seus conciutadans. D'aquesta manera, la noia feia tota classe de prediccions encertadíssimes però ningú no se la creia i, el que és pitjor, es pensaven que era boja i la van tancara les masmorres de palau. Mentre era captiva, la Cassandra va avisar els nobles de Troia que no acceptessin aquell cavall de fusta tan gran i sospitós, i va profetitzar que, en cas de fer-ho, la ciutat cauria i seria cremada. Ningú no li va fer ni puto cas i la ciutat, com tots sabeu, se'n va anar pel pedregar. A banda de ser maltractada pels seus conciutadans de Troia, la pobra endevina va fer mala fi: durant el saqueig un dels Àiax (n'hi havia dos o tres, crec, i aquest en concret no era pas el més important, però sí el més fill de puta) la va trobar amagada dins del temple d'Atenea i la va violar. A la foto de sota ja veieu la pinta de milhomes que fotia, el subnormal aquest.

Els que estem maleïts amb la síndrome de Cassandra ens passem el dia avisant la gent del nostre voltant de coses que nosaltres veiem clares i nítides, i que aparentment ningú més no veu, o ho de fan de manera distorsionada o incorrecta. La gent tendeix a no fer-nos cas, i és perfectament comprensible: jo, si no fos jo, tampoc no em faria cas. El meu do no és un regal enverinat dels déus, sinó un simple efecte secundari de la meva visió apocalíptica del món. Per exemple: sabia del cert que en Donald Trump guanyaria les eleccions, i ja ho vaig escriure en aquest post. La gent confon els meus vaticinis cataclísmics amb simples mostres de pessimisme. Això en part és degut a aquest optimisme malaltís que tot ho envaeix, i que fa que la gent prengui tota classe de males decisions, confiant que l'Univers o el Karma d'alguna manera posaran les coses a lloc pel simple fet de desitjar-ho. En realitat les lleis còsmiques són molt senzilles, el que passa és que a la majoria de gent no li agraden.

A vegades l'erro, sí. Però en segons quins temes - per exemple, quan es tracta de jutjar una persona- m'equivoco molt rarament, gairebé mai. La veritat fa mal -i fa perdre les amistats, diu la dita- i per això els afectats amb la Síndrome optem per fer l'orni tot el dia, o bé per fer-nos els sorpresos quan ja feia temps que sabíem que fulano era un malparit i que zutana era una harpia. La meva incapacitat total per expressar-me parlant i la dificultat que tinc per formular idees no contribueix a l'hora de creure'm, i és molt fàcil que algú pensi que, en comptes de vaticinar el futur, estigui barbotejant com un idiota.

Com jo, hi ha un munt de gent afectada amb aquesta síndrome. Apreneu a fer-nos cas, i deixeu de pensar-vos que només som uns aixafaguitarres. A vegades la vida és rosa i algunes persones -no gaires!- potser són meravelloses, però és més fàcil ensopegar amb un imbècil que no pas amb un unicorn. Penseu-hi.

NENS DE LLET

Generalment no penjo els textos de les presentacions que faig perquè són llargs, pensats per ser llegits en veu alta i només parlen d'una obra concreta. Avui faré una excepció, i la faré per dos motius. El primer, per amistat, i crec que amb aquest ja n'hi hauria prou. Però és que en el text de presentació de Nens de llet, de l'editorial El Cep i la Nansa, parlo una mica de tot, i crec que hi ha un parell de reflexions que us poden semblar interessants, a banda de l'obra pròpiament dita, que és molt, molt bona. Heus-lo ací, que diria aquell:

Fa sis anys vaig guanyar un premi literari convocat per una editorial petita de Barcelona. El premi consistia en la publicació de la novel·la, cosa que comporta, teòricament, la seva distribució i promoció. El llibre tenia un altre títol, però al final li vam posar Manual de Supervivència. En realitat només vaig guanyar mig premi, perquè l’editor es va limitar a imprimir-lo, com els mariners d’abans, que feien fills alegrement a les barjaules de cada port, i després se’n desentenien, i tal dia farà un any. Ni distribució, ni promoció, ni res. Però aquesta és una altra història.

Sí que va tenir la decència, l’editor, de convidar-me a dinar. Vam citar-nos al Zurich, a la Plaça Catalunya de Barcelona. Vaig arribar abans d’hora i em vaig asseure en un lloc estratègic, no fos cas que no em veiés i fotés el camp sense publicar-me l’obra. A la vora hi havia un home de mitjana edat, cabell blanc, vestit amb molta elegància i que llegia un llibre mentre bevia una cervesa d’un marró molt dens. En definitiva, aquell  home tenia tots els trets físics i atributs estilístics que jo, aleshores, atribuïa als editors. Vaig anar-li a preguntar si era la meva cita a cegues i em va respondre que no, però que li agradava molt llegir, i que en una altre vida li hauria encantat ser editor. Vaig explicar-li que havia guanyat un premi i que esperava l’editor per anar a dinar amb ell. Vist en perspectiva, devia semblar-li un bufanúvols. Però en comptes de mirar-me amb condescendència o amb preocupació, va explicar-me que la Carmen Laforet –l’autora de Nada, que segur que tots heu llegit en algun moment de la vostra vida acadèmica- va petar-ho amb aquella novel·la, però que després les coses no li van anar gaire bé. Les demés obres no van tenir tant ressò, i va morir de manera més o menys trista, amb un munt d’originals sense publicar que potser mai no veuran la llum.

“Si la seva primera novel·la no hagués sigut un èxit com va ser-ho Nada, potser hauria arribat encara més amunt. No és bo triomfar de pressa, noi. Espero que les coses et vagin malament. O com a mínim, que no et vagin gaire bé” em va dir aquell home, que jo cada vegada estava més convençut que era el meu editor fent-me una broma o posant-me a prova, com passa als contes de fades. Al cap i a la fi, no l’havia vist mai ni sabia quina cara feia, només havíem parlat per telèfon, però la veu de la gent canvia molt. Al final el senyor ben vestit va marxar i el meu editor, el de veritat, va aparèixer. Era petit i rodanxó, anava amb pantaló curt i suava com una mala cosa. Era exactament la pinta que faria Santa Claus si anés a fer turisme un mes de juliol a Barcelona. Només de veure’m em va dir: “Noi, necessito una cervesa”. Se la va beure d’un glop.

A vegades penso en aquell lector tan elegant que em vaig trobar al bar i imagino com m’haurien anat les coses si hagués sigut l’editor de la meva primera novel·la. Ara, amb els anys, he après que els editors no cal que vagin amb americanes, però guanyen molt si tenen el cabell de color blanc. Al cap i a la fi, és un símbol universal de maduresa, de saviesa i de bon fer. L’editor d’en Damià, en Francesc, els té d’un blanc polar que enlluerna. Quina sort que tens, company. El meu editor actual els té grisos, que està bé però no tant, perquè són blancs del tot. Ara que parlem d’editors: el pròleg del teu llibre parla de la sintonia necessària entre l’autor i l’editor, una cosa que no passa gaire vegades i que a simple vista potser no es pot apreciar, però que en els teus llibres, i en aquest en particular, que és el que ens ha reunit aquí, d’alguna manera és present des de la coberta fins la darrera paraula. En el que cas que ens ocupa, la darrera paraula del teu llibre és “res”. La frase completa: “Però res, ningú no deia res”.

Si hem de fer cas del que diu en Damià, aquesta paraula, “res”, serà la darrera que llegirem durant algun temps. Si us hi fixeu bé, ja té una certa càrrega de fatalitat, de profecia, de poesia. “Res”. 

Cadascú pot triar si creure-se’l o no. Jo estic convençut que serà una pausa molt curta, que d’altra banda a nivell estratègic és bona, perquè no pots publicar un llibre cada tardor durant molts anys, encara que mantinguis el nivell, com és el cas, o fins i tot que cada llibre sobrepassi l’anterior, com també és el cas. El camí d’en Damià no és el de la Carmen Laforet o el d’en Zafón, que ho peten amb el primer llibre, sinó el de construir uns fonaments molt sòlids per un edifici encara més sòlid, i que arribi com més amunt millor. Però ja saps que ho tens difícil, amic: el mercat es mou amb uns mecanismes capritxosos i quasi sempre injustos, i mentre alguna gent espera el Sant Jordi per comprar el nou llibre del Polònia –o d’en Buenafuente, o Crackòvia-, arrufen el nas si un escriptor de debò publica massa seguit. Però són les regles del joc, i malgrat que no ens agraden –i a tu encara menys- nosaltres no podem canviar-les. 

En Bernat Puigtobella ha escrit un article fantàstic a Nuvol.com, una autèntic xupito de clarividència. Parla de la dificultat d’enfrontar-se als grans gegants editorials, del desencís, de la sensació de caminar en cercles, com un hàmster a la seva roda. A arrel de la presentació d’en Damià a la Impossible, ha dit:

No plega pas d’escriure, però sí de publicar, que ara per ara s’ha convertit en un acte fútil. Els que coneixem en Bardera, un autor d’una ambició insubornable, sabem que no és una declaració retòrica per generar adhesió. Tal com està el pati, l’opció de Bardera és la més sensata ara mateix.

Tinc la sensació que molts escriptors catalans que ara tenen entre trenta-cinc i  quaranta-cinc anys –per dir una edat així, en general- vam ser víctimes d’una mena de gran engany. Vam estudiar, pensant que si aconseguíem feina de lo nostre la vida molaria. Vam aprendre anglès i vam treure’ns una segona carrera, o un Màster, i alguns es van doctorar. Vam comprar cases per un preu superior al real i vam pagar-les a un preu encara més alt per culpa dels putos interessos de les putes hipoteques. Vam seguir totes les modes del moment, i després molts vam formar famílies perquè era el que tocava. Finalment, vam publicar llibres pensant que d’alguna manera el talent i l’esforç tindrien una recompensa traduïda en cert reconeixement i en un volum digne de ventes. Per molts de nosaltres, gairebé per tots, no ha estat així. Ara em direu, i amb raó, que els joves d’avui dia encara ho tenen pitjor. És cert, però estic segur que a les noves generacions no els hi ha rentat el cap com van fer-ho amb nosaltres. En part, perquè ja no tenen professors pijoprogres i happyflowers, sinó que ens tenen a nosaltres, de professors, i nosaltres ja sabem que la vida no és de color rosa, i que és més normal perdre que no pas guanyar. Segurament els nanos d’ara són més cínics, més desencantats. Però en fi, no ens desviem del tema.

Potser aquesta ràbia amb prou feines continguda contra les promeses incomplertes i contra el món, que no és com ens van assegurar, és el que fa que l’obra d’en Damià sigui plena d’esguerrats, de bojos, de tragèdies grans i petites, de sordidesa amb prou feines camuflada pels brots verds que va plantant aquí i allà.  

Aquests darrers anys, i això crec que és indiscutible, en Damià s’ha convertit en una figura reputada dins de les lletres catalanes, però de les lletres catalanes de debò, una categoria gairebé secreta, on per norma general no hi entren ni càtars detectius,  ni capitans carlins, ni societats secretes italianes. És literatura que parla de la vida i de la mort. Farcida de realisme màgic, si voleu. Aquells fets que es llegeixen mig de passada, que són absurds però que tothom els troba perfectament normals.  Farcida també de mites antics, de folklore, d’històries velles i molt potents que ja s’explicaven, d’una manera o altra,  fa centenars d’anys, potser des de la nit del temps, i que són plenes d’arquetips i de màgia molt antiga i poderosa. Quan parlem de literatura, per mi, que no sóc ningú però a vegades em demanen l’opinió, parlem exactament d’això.

Ha sigut un honor i un plaer compartir presentacions i discussions amb tu durant tot aquest temps, i fins i tot aguantar ruixats. O com a mínim, aguantar tu els ruixats i procurar que jo no em mullés gaire: sempre has sigut més fort i valent que no pas jo. Estic segur que la teva obra millorarà després d’uns quants mesos retirat dels circuits comercials. És allò que diuen de fer una passa enrere per agafar arrancada. Sé que en aquest cas no és un tòpic, com els mesos de prova que es donen les parelles quan acaben de separar-se. En Damià ens fa falta per fer de contrapès. L’any vinent, quan comenci el desembre, ens sentirem estranys sense les presentacions del Cucut. Fes el que hagis de fer, company, però no triguis gaire. D’acord? Els demés intentarem mantenir el circ en moviment perquè, quan tornis, el trobis igual de demencial o, si la sort es posa de la nostra banda, una mica millor.