El dia 30 de desembre els amics d'Espècies Protegides, de la cadena SER, van fer-me una entrevista. Podeu sentir-la fent click aquí. Pels qui no hi estigueu familiaritzats no es tracta d'una entrevista clàssica, sinó que es troba repartida al llarg del programa.
Aprofito l'avinentesa per desitjar un feliç 2016 a tots els lectors i lectores del bloc. Sigueu feliços, tingueu sort, llegiu molt, mengeu bé, beveu força, (intenteu) practicar sexe, mireu sèries, en definitiva, feu tot el que us agradi.
dimecres, 30 de desembre del 2015
dilluns, 28 de desembre del 2015
... I ENCARA MÉS FART DEL KÖNIG
Si hi ha un tòtem intocable pels gironins de bé és la cadena d'hamburgueseries König. Aquests restaurants s'han entreteixit tant a la ciutat que una Girona sense les cues que s'hi formen al davant cada vespre és absolutament impensable. Com un Dublin sense pubs, un París sense bistrots o una Roma sense pizzeries. A dia d'avui el König és el restaurant que millor explica Girona, alhora que és un tipus de local que difícilment arrelarà enlloc amb la força que ho ha fet aquí.
Per entendre aquest fenòmen hem de partir de la base que el gironí -i la gent dels pobles dels voltants també, però potser en menor mesura- és un animal de costums. El tallat es pren en un bar, se sopa en un altre i es beu en un de diferent, procurant no barrejar gaire, no fos cas. I després hi ha el König. Fer un König és una expressió que ha fet fortuna a Girona, i que vol dir anar a menjar alguna cosa ràpida (al König, evidentment, perquè fer-ho a qualsevol altre restaurant és una aberració) després del cinema, o tornant de botiguejar. El König que fa uns anys van inaugurar a Barcelona és el millor exemple d'això que escric: sembla ser que s'ha convertit en un autèntic Little Girona, on els expatriats gironins -per dir-ne d'alguna manera- s'hi retroben tal i com ho feia la gent del Rick's Café. Els que no sigueu de per aquí us preguntareu: i què cony té el König que el fa tan especial? Doncs no ho sé. En teoria ofereix molta qualitat a un preu assequible, a banda de servir-te raonablement de pressa. Els dos darrers punts són certs, tot i que el tema de la qualitat no el veig tan clar. Jo vaig deixar d'anar-hi perquè fer cua em molesta horrorosament, i aviat vaig descobrir que es pot viure perfectament sense trepitjar-lo.
En efecte, als dos o tres Königs sempre hi ha cua. De fet, fer cua és part de l'experiència-König. La gent l'assumeix, encantada de la vida, com qui s'espera per anar a fer un menú de degustació a Can Roca, i arrufen el nas el dia que no n'hi ha. Perquè fer cua és la millor manera que la gent et vegi, que vegi les bosses de les botigues on has estat i que vegi les Munich noves -abans eren Bikkemberg- que t'has comprat a vés a saber quin outlet. El fet que a la vora de cada König hi hagi restaurants que ofereixen tanta o més qualitat a un preu igual o més barat sembla que no importi gens als königuers. Menjar una hamburguesa en una altra banda és blasfèmia, a Girona, i els altres restaurants de fast-food de la ciutat sobreviuen gràcies als turistes o a la gent com jo, farta que es parli tan -i de manera tan extremadament afalagadora- del König, que ja ha passat a engrossir la llista de coses que procuro no fer, com ara comprar al Mercadona o veure partits de futbol.
A la Plaça Independència hi ha restaurants fantàstics on podeu menjar el mateix que ofereix el König sense haver de fer cua. Aquests dies n'he descobert uns quants. Estan molt bé de preu, us ho prometo, i el servei és exquisit. Aneu-hi i tasteu el que hi fan. Us asseguro que el mite de les patates braves del König (per què carai en diuen braves si no piquen?) se us esfondrarà molt i molt de pressa.
Per entendre aquest fenòmen hem de partir de la base que el gironí -i la gent dels pobles dels voltants també, però potser en menor mesura- és un animal de costums. El tallat es pren en un bar, se sopa en un altre i es beu en un de diferent, procurant no barrejar gaire, no fos cas. I després hi ha el König. Fer un König és una expressió que ha fet fortuna a Girona, i que vol dir anar a menjar alguna cosa ràpida (al König, evidentment, perquè fer-ho a qualsevol altre restaurant és una aberració) després del cinema, o tornant de botiguejar. El König que fa uns anys van inaugurar a Barcelona és el millor exemple d'això que escric: sembla ser que s'ha convertit en un autèntic Little Girona, on els expatriats gironins -per dir-ne d'alguna manera- s'hi retroben tal i com ho feia la gent del Rick's Café. Els que no sigueu de per aquí us preguntareu: i què cony té el König que el fa tan especial? Doncs no ho sé. En teoria ofereix molta qualitat a un preu assequible, a banda de servir-te raonablement de pressa. Els dos darrers punts són certs, tot i que el tema de la qualitat no el veig tan clar. Jo vaig deixar d'anar-hi perquè fer cua em molesta horrorosament, i aviat vaig descobrir que es pot viure perfectament sense trepitjar-lo.
En efecte, als dos o tres Königs sempre hi ha cua. De fet, fer cua és part de l'experiència-König. La gent l'assumeix, encantada de la vida, com qui s'espera per anar a fer un menú de degustació a Can Roca, i arrufen el nas el dia que no n'hi ha. Perquè fer cua és la millor manera que la gent et vegi, que vegi les bosses de les botigues on has estat i que vegi les Munich noves -abans eren Bikkemberg- que t'has comprat a vés a saber quin outlet. El fet que a la vora de cada König hi hagi restaurants que ofereixen tanta o més qualitat a un preu igual o més barat sembla que no importi gens als königuers. Menjar una hamburguesa en una altra banda és blasfèmia, a Girona, i els altres restaurants de fast-food de la ciutat sobreviuen gràcies als turistes o a la gent com jo, farta que es parli tan -i de manera tan extremadament afalagadora- del König, que ja ha passat a engrossir la llista de coses que procuro no fer, com ara comprar al Mercadona o veure partits de futbol.
A la Plaça Independència hi ha restaurants fantàstics on podeu menjar el mateix que ofereix el König sense haver de fer cua. Aquests dies n'he descobert uns quants. Estan molt bé de preu, us ho prometo, i el servei és exquisit. Aneu-hi i tasteu el que hi fan. Us asseguro que el mite de les patates braves del König (per què carai en diuen braves si no piquen?) se us esfondrarà molt i molt de pressa.
dissabte, 19 de desembre del 2015
FART DE STAR WARS
Quan era petit veia una vegada i una altra les pel·lícules d'Star Wars. A diferència de molts farsants, recordo perfectament el primer cop que vaig sentir: Luke, yo soy tu padre. Tinc gravats a la retina els pàrams gelats de Hoth, els boscos de la Lluna d'Endor i els deserts de Tatooie, amb en Luke fent piruetes al trampolí de la barca d'en Java.
Però la infància dura poc i de seguida ens vam fer grans. Molts dels meus companys començaven a parlar de motos i a perseguir noies, o potser al revés, mai vaig estar-ne gaire segur. Uns quants -la majoria dels meus amics i jo- vam seguir fidels als jedis galàctics. No era gaire popular que t'agradessin aquestes coses i a l'Institut érem considerats rarets, en el mal sentit de la paraula. El món d'Star Wars aleshores s'assemblava molt al món al món dels jocs de rol i dels còmics: com més seguidor n'eres, més difícil et resultava lligar amb noies. Recordem que en aquella època les adolescents i les jovenetes no es disfressaven de personatges de manga, i la cultura pop no tenia el prestigi que ara té. Els modernets senzillament no existien, i era més fàcil emportar-te una hòstia que no pas un elogi si duies una samarreta de l'Spiderman. Ningú no deia mainstream, ni petar això o petar allò. En general, eren temps certament més foscos que no pas ara, però segons com també eren més sensats.
Avui al matí escoltava RAC1. Feien una taula rodona i hi havia quatre o cinc convidats, els noms dels quals ara no recordo, ni tampoc no vénen al cas. Tots ells asseguraven ser, des de sempre, uns grans fans de Star Wars. I no són pas els únics: avui dia tothom jura haver tingut un passat friqui i haver-se empassat una vegada i una altra la triologia original disfressat de soldat imperial o d'heroi de la Rebel·lió.
I una merda, nois. A mi no m'enganyareu pas. Ara resultarà que, segons vosaltres, estava rodejat de friquis, i jo sense saber-ho. Si m'ho haguéssiu dit ens hauríem repartit les burles i els insults, no és just que me'ls emportés tots jo si realment tothom era un seguidor incondicional de la saga.
Demà al vespre aniré a veure la pel·lícula amb els meus amics de tota la vida. Els que érem freaks quan ser freak no molava, abans de The Big Bang Theory. La veritat, ho faig més per veure'ls a ells, riure una estona i recordar vells temps, perquè amb tanta ximpleria m'han passat les ganes de veure la pel·lícula aquesta. Perquè estic ben empatxat de tant Star Wars i de tants papanates galàctics.
Però la infància dura poc i de seguida ens vam fer grans. Molts dels meus companys començaven a parlar de motos i a perseguir noies, o potser al revés, mai vaig estar-ne gaire segur. Uns quants -la majoria dels meus amics i jo- vam seguir fidels als jedis galàctics. No era gaire popular que t'agradessin aquestes coses i a l'Institut érem considerats rarets, en el mal sentit de la paraula. El món d'Star Wars aleshores s'assemblava molt al món al món dels jocs de rol i dels còmics: com més seguidor n'eres, més difícil et resultava lligar amb noies. Recordem que en aquella època les adolescents i les jovenetes no es disfressaven de personatges de manga, i la cultura pop no tenia el prestigi que ara té. Els modernets senzillament no existien, i era més fàcil emportar-te una hòstia que no pas un elogi si duies una samarreta de l'Spiderman. Ningú no deia mainstream, ni petar això o petar allò. En general, eren temps certament més foscos que no pas ara, però segons com també eren més sensats.
Avui al matí escoltava RAC1. Feien una taula rodona i hi havia quatre o cinc convidats, els noms dels quals ara no recordo, ni tampoc no vénen al cas. Tots ells asseguraven ser, des de sempre, uns grans fans de Star Wars. I no són pas els únics: avui dia tothom jura haver tingut un passat friqui i haver-se empassat una vegada i una altra la triologia original disfressat de soldat imperial o d'heroi de la Rebel·lió.
I una merda, nois. A mi no m'enganyareu pas. Ara resultarà que, segons vosaltres, estava rodejat de friquis, i jo sense saber-ho. Si m'ho haguéssiu dit ens hauríem repartit les burles i els insults, no és just que me'ls emportés tots jo si realment tothom era un seguidor incondicional de la saga.
Demà al vespre aniré a veure la pel·lícula amb els meus amics de tota la vida. Els que érem freaks quan ser freak no molava, abans de The Big Bang Theory. La veritat, ho faig més per veure'ls a ells, riure una estona i recordar vells temps, perquè amb tanta ximpleria m'han passat les ganes de veure la pel·lícula aquesta. Perquè estic ben empatxat de tant Star Wars i de tants papanates galàctics.
dissabte, 12 de desembre del 2015
EL DIA QUE VAIG SER JUEU
El vaig conèixer fa un o dos anys en un comiat de solter. Seia a la meva mateixa taula i enraonàvem de ximpleries, com fem tots els homes quan estem entre desconeguts. Era l'hora del pica-pica i uns quants ja anàvem mig pets. Quan van arribar els musclos jo devia fer una cara rara perquè ell va preguntar:
- Que no t'agraden?
I jo, sense saber per què, només perquè anava torrat i tenia ganes de cremar-ho tot, li vaig respodre:
- No. Sóc jueu i els jueus no podem menjar animals de clova.
Però el tio sabia de què anava tot això de les prohibicions alimentàries jueves, i em va dir:
- Sí, però abans t'he vist menjar pernil i els jueus tampoc poden menjar-ne.
Era cert, moments abans havia menjat molt pernil, segurament massa, com faig sempre amb totes les coses, però vaig tenir els sants collons de dir-li:
- No, no ho crec pas. Segurament era algú altre, jo no l'he ni tastat.
Ell em va mirar i va fer que sí amb el cap, molt a poc a poc. Al capdavall, per què havia de dubtar de mi? Quina classe d'imbècil es fa passar per jueu?
Setmanes després vàrem retrobar-nos al casament de l'amic comú que tenim. Va trobar-me a la taula dels embotits, altra vegada atacant el pernil.
- Hola Jordi. Vull presentar-te la meva dona. És molt fan dels jueus. Mira, fins i tot porta un tatuatge de l'estrella de David a la cama.
En efecte, aquella noia, tot i ser cristiana, era una gran admiradora del poble jueu. Els seus dos fills tenien noms jueus, i per algun motiu trobava atractiva aquella religió plena de prohibicions i normes absurdes dictades per un déu venjatiu i iracund.
Va començar a fer-me preguntes com ara:
- Com t'ho fas el dissabte? Compleixes el sabbath?
- Euuhhh... més o menys - responia jo, sense adonar-me que era dissabte, i que en cas de ser jueu ja hauria violat mig centenar de regles.
- Els teus dos fills tenen noms ben cristians. Lluc i Joan. Quina gràcia. En canvi els meus són ben jueus.
- Sí, és molt curiós, oi? - deia jo, que ja estava ben fart d'aquella broma, però ben conscient ja era massa tard per fer-me enrere.
Dissabte vam trobar-nos al bateig del fill que havia tingut el noi que ens havia presentat. Vaig pensar que era una bona manera de tancar el cercle i de dir-li que no sóc jueu, sinó un simple borratxo que duu les bromes massa lluny. Però no em vaig veure amb cor de fer-ho.
Érem a l'església i -es veia a venir- em va preguntar:
Érem a l'església i -es veia a venir- em va preguntar:
- Us molesta als jueus entrar en esglésies cristianes?
I jo, com un idiota, li vaig respondre:
- No, ja saps que sóc una persona molt tolerant amb les altres religions.
I em vaig quedar tan ample, hòstia.
Si per un d'aquells atzars que a vegades regeixen les nostres vides desastroses llegeixes això, et demano perdó. No sóc jueu, ni de lluny. Espero que tu també te n'haguéssis adonat el primer dia i et limitessis a seguir-me la corrent, pensant que als bojos sempre se'ls hi ha de dir que sí.
diumenge, 6 de desembre del 2015
TERTÚLIES A CAN QUIRZE
Dissabte tornàvem de fer el vermut a la plaça. Quan érem davant de Can Quirze vam sentir una olor meravellosa i ens vam veure obligats a entrar. L'arròs bullit que planejàvem fotre'ns a casa no era una alternativa gaire engrescadora.
Can Quirze no és un simple restaurant de poble, sinó EL restaurant de poble. Si algun alquimista molt savi tingués prou poder per destil·lar un restaurant, i després tornar-lo a destil·lar, i finalment destil·lar-lo un tercer cop, el resultat obtingut seria Can Quirze. Un restaurant on un simple bistec amb patates fregides i una truita de patates esdevenen prodigis de la cuina. Això, unit a la seva peculiar estètica i a l'ambient que s'hi respira, fa que sigui un lloc únic, un d'aquests que quan desapareixin no podran ser substituits de cap manera. De debò que m'estranya -i m'alegra- que aquella colla de pixapins papanates que van pel món buscant llocs autèntics encara no l'hagin saquejat. L'Empar Moliné té un conte deliciós que explica una situació semblant, crec que és al seu darrer recull.
Tornem a Can Quirze: érem allà, dinant, i va passar el que passa sempre: els de la taula del cantó volien conversa, i en llocs així és una grolleria no enraonar amb qui té xerrera, així que aviat vam ser-hi pel tros. El cas és que la conversa de seguida va derivar cap al món de l'educació i cap a les escoles públiques i concertades. L'home desgranava tòpics que potser eren certs fa cinquanta anys, però que ara mateix, en el millor dels casos, són absolutament erronis. A dia d'avui a l'escola concertada hi ha famílies molt humils (per alguna cosa és concertada), mentre que alguns metges i advocats carregats de diners duen els fills a l'escola pública. Ara mateix és impossible establir les categories antiquadíssimes i tendencioses que ell establia. Com a mínim a pobles i ciutats petites.
Però més enllà de l'anècdota, allà hi havia alguna cosa més. No diré ràbia de classe, perquè és una expressió molt grossa i lletja, però sí una certa rancúnia. Segurament justificada per molts anys d'abusos d'uns envers els altres, o potser no, aquest és un tema que no tinc capacitat intel·lectual ni filosòfica per encetar. El cas és que Catalunya -i Espanya, en això som idèntics- és el país de l'enveja i la mesquinesa. Els rics són uns cabrons, sí, però ningú no s'ha forrat treballant vuit hores al dia i després anant a fer cervesetes al bar de sota. I d'altra banda, no tots els pobres són uns gandulots que volen viure de subsidis i ajudes. Molts obrers voten la dreta i alguns coneguts petit-burgesos militen a l'extrema-esquerra. A dia d'avui totes les barreres han caigut i els prejudicis de classe són autèntiques imbecil·litats. Però ser-hi encara hi són, igual que les ferides de la Guerra Civil, que lluny d'estar tancades sembla que cada dia fan més mala cara, i necessiten una injecció de pencil·lina amb tota urgència.
Aquestes mateixes idees velles i resclosides infecten el debat polític català. És obvi que el menyspreu que alguns membres de Junts pel Sí i la CUP es professen els uns als altres prové de les mateixes idees velles i atrotinades que tenia aquell avi de Can Quirze. Aquesta és la maledicció dels catalans: estar sempre a punt d'arribar i després engegar-ho tot a la merda perquè no ens entenem entre nosaltres, creant més ressentiment i fent que la roda no pari de rodar.
Can Quirze no és un simple restaurant de poble, sinó EL restaurant de poble. Si algun alquimista molt savi tingués prou poder per destil·lar un restaurant, i després tornar-lo a destil·lar, i finalment destil·lar-lo un tercer cop, el resultat obtingut seria Can Quirze. Un restaurant on un simple bistec amb patates fregides i una truita de patates esdevenen prodigis de la cuina. Això, unit a la seva peculiar estètica i a l'ambient que s'hi respira, fa que sigui un lloc únic, un d'aquests que quan desapareixin no podran ser substituits de cap manera. De debò que m'estranya -i m'alegra- que aquella colla de pixapins papanates que van pel món buscant llocs autèntics encara no l'hagin saquejat. L'Empar Moliné té un conte deliciós que explica una situació semblant, crec que és al seu darrer recull.
Tornem a Can Quirze: érem allà, dinant, i va passar el que passa sempre: els de la taula del cantó volien conversa, i en llocs així és una grolleria no enraonar amb qui té xerrera, així que aviat vam ser-hi pel tros. El cas és que la conversa de seguida va derivar cap al món de l'educació i cap a les escoles públiques i concertades. L'home desgranava tòpics que potser eren certs fa cinquanta anys, però que ara mateix, en el millor dels casos, són absolutament erronis. A dia d'avui a l'escola concertada hi ha famílies molt humils (per alguna cosa és concertada), mentre que alguns metges i advocats carregats de diners duen els fills a l'escola pública. Ara mateix és impossible establir les categories antiquadíssimes i tendencioses que ell establia. Com a mínim a pobles i ciutats petites.
Però més enllà de l'anècdota, allà hi havia alguna cosa més. No diré ràbia de classe, perquè és una expressió molt grossa i lletja, però sí una certa rancúnia. Segurament justificada per molts anys d'abusos d'uns envers els altres, o potser no, aquest és un tema que no tinc capacitat intel·lectual ni filosòfica per encetar. El cas és que Catalunya -i Espanya, en això som idèntics- és el país de l'enveja i la mesquinesa. Els rics són uns cabrons, sí, però ningú no s'ha forrat treballant vuit hores al dia i després anant a fer cervesetes al bar de sota. I d'altra banda, no tots els pobres són uns gandulots que volen viure de subsidis i ajudes. Molts obrers voten la dreta i alguns coneguts petit-burgesos militen a l'extrema-esquerra. A dia d'avui totes les barreres han caigut i els prejudicis de classe són autèntiques imbecil·litats. Però ser-hi encara hi són, igual que les ferides de la Guerra Civil, que lluny d'estar tancades sembla que cada dia fan més mala cara, i necessiten una injecció de pencil·lina amb tota urgència.
Aquestes mateixes idees velles i resclosides infecten el debat polític català. És obvi que el menyspreu que alguns membres de Junts pel Sí i la CUP es professen els uns als altres prové de les mateixes idees velles i atrotinades que tenia aquell avi de Can Quirze. Aquesta és la maledicció dels catalans: estar sempre a punt d'arribar i després engegar-ho tot a la merda perquè no ens entenem entre nosaltres, creant més ressentiment i fent que la roda no pari de rodar.
dimecres, 2 de desembre del 2015
ELS FOLLETS DE RÀDIO CASSÀ
El dijous 26 de novembre em van entrevistar al programa Fets i Gent, de Ràdio Cassà. Segur que tots heu sentit que a la tele, a la ràdio i a la premsa escrita hi viuen uns follets que es diverteixen fent tota classe de bromes i malifetes. Doncs bé, el dijous 26 no hi havia un follet entremaliat, sinó un tros de malparit que ens va fer la vida impossible, un cabró que ens va fotre mitja entrevista enlaire. Mireu si n'era de xungo aquest follet que ni un professional bregat com ho és en Mateu Ciurana va ser capaç de fer-lo quadrar. Al final vam salvar molta part de l'entrevista, però aprofito l'avinentesa per aclarir una cosa que em sembla que no queda prou clara: quan jo dic que la primera novel·la per norma general no veu la llum em refereixo, literalment, a que es queda tancada en un calaix de tan dolenta com és. La segona potser te la publiquen o potser no, depèn. En el meu cas, tampoc no la van publicar. La tercera novel·la que vaig escriure va ser Manual de Supervivència, que va guanyar un certamen l'any 2010, i que va ser la meva primera novel·la publicada, sense comptar les dues obres que havia escrit per a estudiants de català. Per tant, jo no parlava de novel·les de consolidació, com diu en Mateu Ciurana, sinó de la dificultat que té que et publiquin una primera novel·la. Editorial Stonberg, amb qui vaig publicar El gat de Schrödinger, és una editorial petita però tremendament seriosa, i els editors són uns professionals enormes. Que ara publiqui amb uns de cap manera desmereix els altres. Disculpeu aquest batibull, la culpa és del cony de follet. Per culpa seva vam haver de córrer i no van poder parlar amb calma.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)