ENTREVISTA AL DIARI DE GIRONA

Com que els meus coneixements informàtics són limitadíssims i rudimentaris , desconec com heu de fer per poder-la llegir des d'aquesta pàgina. El mètode més pedestre -i el que faig servir sempre jo- és descarregar l'arxiu i després fer-lo gran movent aquella roda del mig del ratolí.

Aquesta entrevista va sortir el dissabte 27 de novembre al Diari de Girona.

LES GAVINES

Aquesta setmana tinc poc temps, de manera que parlaré d'un animal que mereix poques paraules, i totes dolentes: la gavina.

En un món perfecte, les gavines i els saltamartins serien enemics mortals i es passarien el dia matant-se els uns als altres. Seria fantàstic, però a aquestes alçades de la pel·lícula tots sabem que la realitat és decebedora i que els dolents no moren quasi mai. Som els bons, els qui patim.

Mireu els ulls d'una gavina si teniu prou valor. Només hi trobareu maldat i indiferència absoluta cap a tot allò que és bell i just.  Són aus malèfiques, creades segurament per alguna deïtat iracunda que volia castigar als homes per algun pecat nefand.

Inexplicablement, algunes cantants i poetesses cursis senten fascinació cap aquesta mala bèstia i els hi dediquen poemets i cançons carrinclones, on aquest animal fastigós és un protagonista completament immerescut. Més que una poesia, les gavines haurien de protagonitzar una pel·lícula de terror, o gore. Són monstres.


La gent que hi entén diu que les gavines cada vegada entren més terra endins. S'alimenten de tota classe de deixalles i de carronya, i fins i tot ataquen animalons petits, com ara ànecs o pollets. Sembla ser que cada vegada són més atrevides i voraces, i que cada cop tenen menys por. A London comencen a ser una plaga, i només és qüestió de temps que comencin a atacar-nos de manera sistemàtica i planificada, com a la pel·lícula d'en Hitchcok.

El meu desig per aquest Nadal? Que el Pare Noël, o el meu amic el patge del Rei Ros, amb el seu poder màgic i terrible, aniquili aquesta plaga. A les fotos següents veureu com en són, de filles de putes. Són tan thug life que fins i tot els taurons de la foto 2 s'arraconen perquè puguin passar.

LA CONTRA

Aquesta setmana surt la novel·la. Com que ja heu vist la portada, aprofito l'avinentesa per penjar la contra.

Nits de matapobres és la història de com canvien les vides d’en Roger i la Bàrbara, dos joves de més de trenta que viuen en una ciutat petita, sacsejada per l’aparició del sidral, nova droga de disseny, i de la seva versió adulterada, la matapobres. Els darrers dies d’aquesta relació que fa aigües transcorren en cafeteries de disseny, discoteques dels afores, sexe ràpid i restaurants xinesos que cuinen amb massa glutamat monosòdic.

Nits de matapobres és el retrat d’un grup de joves que viuen pendents de les tendències i que lluiten per ser els més moderns de la seva minúscula ciutat, i de com la droga interfereix en les seves vides. Una novel·la amargant com un gintònic, i que en llegir-la produeix el mateix plaer.

PRESENTACIONS

Hem planificat tres presentacions d'ara a finals d'any. La primera és la d'aquí sobre, a Barcelona. Serà a la Impossible i presentarà en Matthew Tree.Teniu totes les dades al targetó. La segona serà a Girona, a la Llibreria 22, el dimarts dia 1 de desembre, i serà apadrinada per l'Eudald Espluga, doctorand en filosofia i autor de Mediterròniament. La tercera, a la biblioteca de Cassà el dia 3 de desembre. Aquesta la farà en Joan Carles Codolà, director de la revista Llum i Guia. No sé l'hora de l'una ni de l'altra, però suposo que començaran entre dos quarts de vuit i les vuit. No cal dir que us espero a tots i a totes -heu de venir amb acompanyant, esclar. Prometo fer-les divertides i curtes.

SALTAMARTINS

Em fan por les llagostes. No pas les marines -que, per la seva aparença alienígena, tampoc són sant de la meva devoció- sinó les terrestres. El que a Girona en diem saltamartins o, més vulgarment, saltamontes. No és que em facin fàstic, sinó que els hi tinc fòbia. Per mi l'infern és una plaga de llagostes, o una habitació plena d'aquests insectes diabòlics. Fins i tot tinc esgarrifances a l'hora d'escriure aquest nom tan sinistre, i ni parlar-ne de penjar una foto per il·lustrar el post.

Fa dies que al meu garatge hi ha un d'aquests saltamartins. Fins fa poc era a la paret de la plaça de pàrquing del meu veí. Me'l mirava amb por que em saltés al damunt com un dimoni sorgit dels averns. Però ell es quedava allà, quiet com un malparit. Al final vaig pensar que era mort, i que seguia penjat a la paret per algun caprici de la física, o per obra del Maligne. Al capdavall, quants dies pot aguantar un d'aquests monstres sense menjar?

A principis de setmana va desaparèixer. Vaig pensar que el meu veí s'havia afartat de tenir-lo allà palplantat, i que l'havia liquidat d'un cop. El meu veí, el meu heroi. Però no: avui he vist que el saltamartí encara és al garatge i, encara pitjor, ara s'està a la columna que hi ha a la meva plaça de pàrquing. Per què collons no es mor, el fill de puta? Què menja? Suposo que deu sortir del pàrquing a rosegar les flors de les veïnes i després torna a entrar.  Per acabar-ho d'adobar, encara s'ha fet més gran, i ara ja sembla un d'aquells monstres llegendaris de l'antigor. Em veig valent de boxejar contra un albanokosovar de cent quilos i amb el cos cobert de tatuatges patibularis, però sóc incapaç de fer fora del meu garatge un saltamartí -això sí, deu ser el puto rei dels saltamartins. Ahir mateix, en comptes d'entrar el cotxe al garatge per poder baixar la compra i pujar-la a l'ascensor, vaig haver d'aparcar al carrer i carretejar-ho tot amut i avall. El meu fill de tres anys tampoc no s'atreveix a matar-lo i la meva dona no ho fa perquè la violència contra els insectes no li agrada, tot i que m'he afartat d'explicar-li que els saltamartins no són insectes comuns, sinó petits aberracions enviades a la Terra per torturar-nos. Només hi ha una criatura que les superi en vilesa i maldat, les gavines, però d'aquestes ja en parlaré en un altre post.

De manera que si hi ha algú més valent que jo que s'atreveixi a fotre'l fora ja sabeu on trobar-me. Us tornaré el  favor si mai heu de boxejar contra un albanokosovar de cent quilos i amb el cos cobert de tatuatges patibularis.

LA BARCA BLANCA

Eres home de poques paraules, la intel·ligència la tenies a les mans. Amb aquella intuïció d'home de molts oficis, tan sabies construir una barraca com plantar tomates, o arreglar un cotxe vell. El teu magatzem semblava can penja i despenja, ple d’amagatalls i d’andròmines que aconseguies vés a saber on.

No te’ns asseies a la falda per explicar-nos contes, però ens feies unes cabanes fantàstiques. I arcs i fletxes. I un robot que s'assemblava una mica a l'R2-D2, i que tenia una bateria de cotxe a dins. Érem els únics nens que teníem una tenda de campanya per anar a fer la migdiada, i una barca blanca al jardí. Ara hi juguen els teus besnéts: quina herència tan fabulosa que els hi has deixat. També vas fabricar-me un sac de boxa, dur com un roc, i vas arreglar una vespino perquè poguéssim fer el burro per Sant Grau. Vas provar d’ensenyar-nos unes quantes coses, però la gent d’abans éreu millor fent que no pas reflexionant, i ara som fets d’una altra pasta. Segurament, menys noble i humana. Segurament, pitjor. Potser per això ens costa tant aprendre.

Fa moltes tardors, en dies apagats i molls com avui, anaves a caçar bolets amb la teva filla gran, la meva mare. Sabies exactament on era cada clapa, i en comptes d’agafar-los, apartaves una mica les fulles mortes perquè els demés -sobretot ella- els poguessin trobar. La teva virtut més gran sempre va ser la generositat. Una generositat cap a tothom, incondicional, a vegades fins i tot excessiva. Més d’un mal de cap et va portar, ser tan bona persona, però al final ha valgut la pena, perquè el que queda de nosaltres és el record. Tan de bo tots deixem una petja com la que tus has deixat.

Quan escrivia això m’he recordat d’un dia de Nadal que, havent dinat, em vas demanar que et busqués una foto d’en Negrín. Deies que no l’havies vist mai, i que tenies ganes de saber quina cara feia. Te la vaig  buscar i la vaig imprimir de seguida, però no te la vaig ensenyar. Em pensava que ja hi hauria temps . Sempre ens pensem que n’hi ha, i no és veritat, perquè al cap de poc et va passar una cosa terrible que et va fer oblidar aquella conversa i moltes d’altres. Ja no et vaig poder ensenyar en Negrín. Hem d’aprendre alguna cosa, de tot això. Hem d’aprendre que les coses, per ximples i trivials que semblin, s’han de fer al moment, perquè ningú no sap què passarà demà. En moments així t’adones que no hi ha res que sigui trivial, i l’anècdota més insignificant pot convertir-se en el record més preuat.

Descansa, avi Joan. I vés-te’n tranquil: tindrem cura de l’àvia, i de Sant Grau.