En un món perfecte, les gavines i els saltamartins serien enemics mortals i es passarien el dia matant-se els uns als altres. Seria fantàstic, però a aquestes alçades de la pel·lícula tots sabem que la realitat és decebedora i que els dolents no moren quasi mai. Som els bons, els qui patim.
Mireu els ulls d'una gavina si teniu prou valor. Només hi trobareu maldat i indiferència absoluta cap a tot allò que és bell i just. Són aus malèfiques, creades segurament per alguna deïtat iracunda que volia castigar als homes per algun pecat nefand.
Inexplicablement, algunes cantants i poetesses cursis senten fascinació cap aquesta mala bèstia i els hi dediquen poemets i cançons carrinclones, on aquest animal fastigós és un protagonista completament immerescut. Més que una poesia, les gavines haurien de protagonitzar una pel·lícula de terror, o gore. Són monstres.
La gent que hi entén diu que les gavines cada vegada entren més terra endins. S'alimenten de tota classe de deixalles i de carronya, i fins i tot ataquen animalons petits, com ara ànecs o pollets. Sembla ser que cada vegada són més atrevides i voraces, i que cada cop tenen menys por. A London comencen a ser una plaga, i només és qüestió de temps que comencin a atacar-nos de manera sistemàtica i planificada, com a la pel·lícula d'en Hitchcok.
El meu desig per aquest Nadal? Que el Pare Noël, o el meu amic el patge del Rei Ros, amb el seu poder màgic i terrible, aniquili aquesta plaga. A les fotos següents veureu com en són, de filles de putes. Són tan thug life que fins i tot els taurons de la foto 2 s'arraconen perquè puguin passar.
