BLOODY MARY

Diuen que el millor moment per preparar-te un Bloody Mary mai és el teu millor moment. Generalment sol coincidir amb una ressaca de proporcios suaus-moderades. No és un còctel tan precís com un Dry Martini i és més obert a improvisacions. A mi m'agrada el clàssic: suc de tomàquet,  vodka (no gaire), llimona, gel, tabasc, salsa worcesteir, una mica de pebre i, si estàs d'humor, una gota de vinagre de mòdena. Si tens api a mà pots posar-hi una fulla a dins. És una medicina fantàstica i alimenta moltíssim. Això sí: te l'han de preparar com a tu t'agrada. No hi ha res pitjor que tenir una ressaca suau-moderada i que et donin un Bloody Mary amb massa vodka o sense algun dels ingredients, com ara el tabasc. Un Bloody Mary sense tabasc és com un mojito sense menta. El diumenge passat me'n van fer un d'horrible. Quan tot just anava per la meitat l'estómac se'm a començar a regirar. Em passa cada vegada que  menjo -o en aquest cas, que bec- una cosa que no m'agrada. La ressaca va passar de lleu-moderada a important, per acabar essent èpica. És un fet estrany, sobretot si tenim en compte que eren les vuit del vespre, una hora en que les ressaques tendeixen a desaparèixer per deixar lloc, si s'escau, a una nova nit de copes. Podria atribuir-ho a l'edat, és clar, però m'estimo més pensar que la culpa és del cambrer, que no sap preparar Bloody Maries com Déu mana.

POLZE AMUNT!

Quan tornàvem de la manifestació de Barcelona ens vam deturar en un semàfor. Eren les deu del vespre i la ciutat encara era plena de gent amb banderes i pancartes. Una dona a la cinquantena i el seu marit em van saludar amb la mà. Des que els autocars havíem arribat que molta gent ens saludava, i jo em sentia com un soldat del Setè de Cavalleria anant a auxiliar a un batalló heroic cosa que, segons com es miri, era certa.

Content per l'èxit de la manifestació - i pel gin tònic que vaig beure en dejú- vaig aixecar el dit polze tancant el puny. La parella van riure i em van respondre de la mateixa manera. En aquell moment les coses anaven bé: estàvem junts, havíem guanyat i tot semblava possible.

Han passat pocs dies des d'aquella manifestació i, com sempre, la realitat s'entossudeix a demostrar-nos que el món és terriblement complex. Tan complex com desagradable. En termes polítics ja no saps on mirar: CiU està sota sospita constant d'electoralisme, tot i que aparentment són els únics que surten ben parats de tot plegat. Esquerra Republicana pateix una esquizofrènia greu, i potser és el partit que ha perdut el rumb de forma més escandalosa.  Als d'Iniciativa, pobres, ningú se'ls escolta. I el PSC... bé, el PSC aquests dies ens ha ensenyat la seva veritable cara, demostrant una vegada més que no es poden servir a dos senyors al mateix temps (em sembla que això ja va dir-ho Jesús fa dos mil anys) Potser aquest desemmascarament dels socialistes serà l'única cosa positiva que en traurem, de tot plegat: sempre és bo saber qui és qui, per més que en èpoques de bonança es disfressin amb samarres de xai i barretines, fent veure que són simpàtics pastorets de la muntanya.

LA NINA INFLABLE

El dissabte érem a la platja. Al cap d'una estona -la tranquil·litat sempre dura poc- va arribar un grup d'homes que celebraven un comiat de solter. El futur nuvi duia una disfressa clàssica: mitges de pell fins a mitja cama, top  i un barret amb lluentons. A la mà una galleda plena de cocos, que oferia a la gent a canvi d'un euro. Duia un megàfon de joguina i es passejava amunt i avall cridant: "Al rico coco!" i "Cooooco, coooco fresco!", mentre la seva colla d'amics reia i li feia fotos. Arrossegaven una nina inflable espantosa, amb uns pits enormes i una cara que feia basarda. Fins aquí, per desgràcia, tot més o menys normal.

El més sorprenent de tot era que la nina en qüestió la portava un nen de vuit o nou anys. La criatura duia un pentinat que semblava fet a la perruqueria Paca i un banyador negre amb flames taronges i vermelles. El pobre nen traginava la nina i, quan la processó parava per oferir cocos als banyistes, li posava els dits a la boca. Era una estampa horrorosa. El nen feia cara de no entendre res, de preguntar-se per què cony existien nines tan absurdes com aquella, amb tanta quantitat de forats (tres) la funció dels quals li era desconeguda. Pobra, pobra criatura. A vegades arrossegava la nina per una pota, i d'altres li engrapava els dos pits per subjectar-la. Van estar una estona rondant per la zona on érem i durant tota aquesta estona vaig preguntar-me què li passava pel cap. Aquella nina tan rara, aquell home amb mitges de cuiro i el seu pare (o germà, o oncle) fent-li fotos i animant-lo. I tots aquells tipus tatuats que els acompanyaven, cridant i rient. Cada cosa té la seva edat, i un comiat de solter no és el lloc ideal per un nen tan petit. I encara menys que s'hagi de fer càrrec de dur la nina inflable amunt i avall. Després els nens surten i com surten, i tothom s'estranya, s'esparreca les vestidures i diu que la culpa és de la societat, quan ells són els primers de no tenir una engruna de sentit comú. La vida d'aquest nen, em temo, serà una tragèdia.

SER UN REPRIMIT SEXUAL (II)

La guerra dels sexes - o, millor dit, la guerra del sexe- torna a estar d'actualitat ara que en ZP vol prohibir els anuncis de contactes dels diaris. Permeteu-me penjar un comentari que el meu amic Paolo (no us perdeu el seu blog "No en Portland") va fer fa poc en fòrum, fent referència a l'escriptor Michel Houllebecq.

"Houllebecq viene a decir en su libro Ampliación de Campo de batalla y en otros que aparte de las tensiones y dialecticas de clase socioeconomica, tan y tan estudiadas existen otra dialectica enconada que tiene con la sexualidad como base.

Al igual que existen desposeidos socioeconomicos existen desposeidos sexuales, subclases, castas desfavorecidas por combinación de diversos factores: status, apariencia, edad, etc… que conforman una especie de proletariado sexual frente a una clase dirigente o satisfecha (Los jovenes y bellos… ) Esto acaba por generar una suerte de estructura y superestructura y por supuesto una jerarquia social que puede ser tan opresiva como la socioeconómica… (Aquí se antojan diversas peliculas que pueden ilustrar el tema: Porkys, American Beauty, American Pie, Happiness, etc…)

Ciertamente cuando Marx analizaba las neurosis del hombre alegaba razones economicas y dejaba de lado uno de los mayores factores de alienación : la privación sexual. Entiendo yo que ninguna antropologia puede plantearse sin tener en cuenta las pulsiones sexuales. (No soy un gran conocedor de Marx pero recuerdo que siempre se le acusó de ceñir su materialismo a factores económicos ).

La antropología de Houllebecq viene a enriquecer la perspectiva de la dialectica marxista. Una vez que en las sociedades occidentales se ha establecido una clase media extensa y se consolida el individualismo así como la libertad sexual, se establece una feroz división social entre aquellos con acceso a la sexualidad y aquellos que no y encima dentro de una esfera ultraliberal, ultraliberalizada y ultrasexualidad que no hace sino que despertar y estimular los apetitos pero sin la posibilidad de saciarlos en muchos de los casos de una forma natural, civilizada o no remunerada…

Houllebecq como pesimista redomado no aboga sin embargo por ninguna revolución. El cree más por ejemplo en la desacralización y desromantizacion del sexo y la generalización y aceptación de la prostitución como vehículo para mitigar las neurosis de los frustados… O eso o el surgimiento de culturas opresoras que pongan fin a este sindios."

DEIXAR DORMIR EL TEXT

La majoria de gent que escriu, un cop han acabat el text, esperen un temps abans d'enviar-lo allà on l'hagin d'enviar. D'això se'n diu "fer dormir el text" o "deixar-lo reposar". Amb els escrits passa el mateix que amb el bon vi: amb el temps, milloren. Com més temps passen a la bóta millors són quan els tastes. Quan revises un text al cap d'uns dies d'haver-lo escrit sempre hi trobes tota mena d'errades que al principi t'havien passat desapercebudes.

Quan tens un blog, generalment, no deixes dormir res. Com a màxim, i de forma excepcional, un dia o dos. Escrius, repasses i el penges: és l'única manera de tenir-lo una mica actualitzat.

El problema arriba quan llegeixes un text al cap d'uns dies d'haver-lo penjat. Sovint t'horroritzes i et preguntes com cony vas ser capaç de fer-ho.  Descobreixes faltes d'ortografia, de lèxic i de sintaxis, i et promets a tu mateix que la propera vegada deixaràs reposar el post abans de penjar-lo. Però la propera vegada et passa el mateix: no tens temps, i si vols tenir un blog una mica actiu no pots tenir gaires contemplacions ni ganes de lluïr-te estilísticament. I al final el penges sense repassar,com acabo de fer ara mateix.

QUATRE IDEES SOBRE LA MANIFESTACIÓ

No faré cap anàlisis sobre aquesta marxa perquè hi ha plomes molt més capacitades i fines que no pas la meva. Simplement us faig quatre apunts al voltant de les coses que vam aprendre ahir:

1: No sóc home de manifestacions, però si no hagués anat a aquesta m'hauria sabut un greu infinit. Primer, pel que va representar, i  en segon lloc, per la sensació que tenies de que allà  passava alguna cosa important. L'ambient era impressionat, molt difícil de descriure. La gent se sentia capaç de tot. Se sentia invulnerable. De tant en tant la multitud es posava a cantar els Segadors, o una coral perduda en un lateral entonava l'Estaca. Et passaves  l'estona amb la pell de gallina.

2: Hi havia gent de tota classe i condició. Només vaig trobar a faltar, de forma bastant notòria, el sector d'edat que va dels vint-i-molts als quaranta. No m'explico per què aquest grup hi era menys present que les altres franges d'edat. Som més descreguts? Ens fa més mandra? És veritat que som uns nens mimats que ho hem tingut tot i que, per tant, no valorem res? O, simplement, la platja i el sofà  tiren més?

3: Diguin el que diguin, va ser una manisfestació clarament independentista (i compte: amb això no vull dir que sigui positiu ni negatiu. Simplement constato un fet). Es llegia en els lemes, se sentia els crits, es notava en l'ambient. L'Estatut només va ser-hi present de forma anecdòtica. Com va dir algú per la ràdio, només hi havia una persona que encara creia en l'Estatut: en Montilla. Que, per cert, va haver de passar-se hores aguantant escridassades i insults.

4: Lligant-ho amb la idea anterior: els polítics en general - i en Montilla en particular- van ser menyspreats durant tot l'acte. Les seves ànsies de protagonisme, subjectant senyeres o pancartes, es van quedar en un no-res. Perquè la manifestació no tenia principi ni fi, no tenia una estructura ben definida. Els carrers adjacents estaven plens, no hi havia capçalera ni final. Era gent al carrer, centenars de milers de persones fartes de tot, cansades de que la seva nació fos menystinguda.
Malgrat tot, ens agradi o no, la gent que ahir era al carrer no té poder real. La gent no pot fer lleis ni pot aprovar-les: són els polítics els que ho fan. Esperem que aquesta vegada prenguin nota de debò.

RETROBAMENTS

Alguna gent segueix insistint en que Internet no afavoreix les relacions interpersonals. Doncs bé, aquesta gent segueix equivocant-se. La Xarxa ens permet, precisament, conèixer i contactar amb persones que, si no, mai no hauríem conegut. Quan feia Humanitats a la UOC ocupava bona part del meu temps d'estudi al Fòrum Comunitat, un espai que la Universitat posava a disposició dels estudiants, i que nosaltres fèiem servir per tirar-nos els plats al cap. Alguns debats -majoritàriament centrats en política- van ser antològics. Recordo que, quan tornava de copes a les tres de la matinada, em connectava abans de posar-me al llit per saber si algú havia dit alguna cosa nova, o si havien respost algun dels meus posts.

Quan la polèmica era heavy obrir el Fòrum Comunitat era la primera cosa que feia després de llevar-me. Els catalanistes deien que era ple d'espanyolistes, i els espanyolistes deien que era ple de catalanistes. Uns el veien de dretes i els altres el veien d'esquerres.  Era una bogeria. Divertit, però una bogeria. Vaig aprendre molt, i hi vaig conèixer un munt de gent, allà: Socialistes, peperos, independentistes, pancatalanistes, convergents, independentistes que es tornaven federalistes, filocomunistes i així anar fent. Ens clavàvem d'hòsties però després, com bons boxejadors, ens abraçàvem quan el combat s'acabava i, si calia, fèiem front comú per enfrontar-nos a rivals més perillosos (una vegada va haver-hi un merder molt gros amb un paio que ens volia denunciar a tots plegats. Un dia d'aquests l'explicaré amb més calma).

Gràcies als Facebook he retrobat alguns d'aquests amics. Per mi és una cosa fantàstica. Ens veiem per aquí, xavals i xaval·les!

Espot "Somniem"

QUAN ET DIUEN QUE EN PREFEREIXEN UN ALTRE

El diumenge passat hi havia un paio dormint a la platja. Texans baixos, calçotets D&G i camisa: era evident que tornava de festa i  que havia decidit estirar-se una estona a la sorra abans de tornar a casa. La gent passava pel seu costat i se'l miraven amb expressions que anaven des del somriure condescendent o burleta fins al fàstic més absolut, com si aquell nano hagués comès un crim horrible i antinatural.
Jo i la meva xicota vam estirar les tovalloles una mica més avall i vaig observar què feia. El paio seguia dormint i la gent seguia mirant-se'l de lluny. Em vaig aixecar i vaig caminar fins on era. Devia tenir uns vint-i-dos o vint-i-tres anys.
- Estàs bé? - vaig preguntar sacsejant-li el braç.
El noi va trigar a despertar-se, em va donar la mà i va asseure's amb les cames creuades, mirant el mar. Semblava un místic meditant.
- ¿Hablas español? - vaig preguntar, pensant que potser no m'entenia.
- Parlo català, castellà i, si és molt tard, també parlo anglès.
Somrient, em va tornar a donar la mà. Vaig comprendre que encara no havia eliminat tot l'alcohol del seu organisme.
- Devia ser una festa grossa, la d'ahir.
Ell va assentir. Per primer cop em va mirar a la cara i em va preguntar:
- Saps què és que una noia et digui que no li agrades i que al cap d'una estona s'enrotlli amb un amic teu?
Sí, sí que ho sé. Més o menys tothom ho sap, però aquestes coses cal viure-les a la pròpia pell, cal superar-les sol. Les grans lliçons de la vida s'aprenen quan una noia et diu que prefereix el teu amic que no pas a tu.
- Sí, noi. És una merda però te'n sortiràs.
Tots dos ens vàrem quedar una estona en silenci, mirant el mar.
- Ho tens tot? Mòbil, cartera?
- Només he perdut la dignitat.
- No pateixis, home. A tots ens ha passat alguna vegada. Fins i tot coses pitjors. Encara que creguis que l'has perdut sempre te'n queda una mica. A més, la dignitat es recupera, estigues tranquil. Tens apartament aquí?
- Sí.
- Creu-me quan et dic que sé de gent a qui li ha passat coses molt pitjors. - i aquí vaig explicar-li un parell d'històries. Un dia, amb més calma, les escriuré.- Tens diners?
Va posar-se la mà a la butxaca, va comptar les monedes i va dir que en tenia prous com per comprar un paquet de tabac.
- Ara anava a prendre un tallat. Vols venir? Et convido.
- Sí.... - va dir ell. Vaig ajudar-lo a posar-se dret i  vam anar fins al bar més proper. Va comprar tabac, vam prendre un tallat parlant de res en concret, com si fóssim dos coneguts de tota la vida,  i ens vam acomiadar. Vaig tornar a la tovallola.
- Què li havia passat? -va preguntar la meva xicota.
- Res. El que passa quan et diuen que en prefereixen un altre.

EL DESIG ESTRANY

El dijous passat vaig quedar per dinar amb l'editor Josep Maria Riera. Havíem parlat per telèfon vàries vegades i ens havíem escrit mails però no ens coneixíem en persona. Vam dir de trobar-nos al migdia al Zurich, a Barcelona.
Vaig arribar puntual i vaig demanar una cervesa per esperar-lo. Prop de la meva taula hi havia un home amb un cabell espès i blanquíssim. Era un cabell meravellós, un cabell que mai podré tenir, perquè és probable que em quedi calb abans no se'm torni tan blanc. L'home llegia un llibre, subratllava paràgrafs i escrivia notes al marge (mirant de reüll vaig descobrir que era un assaig sobre l'escriptora Carmen Laforet) i vaig pensar que probablement era ell.
- Bon dia. Ets en Josep Ma. Riera? - vaig preguntar.
L'home va somriure.
- No. Però si t'hagués dit que sí... què hauria passat?
Mai no m'havien fet una pregunta tan rara i no vaig saber què respondre. Per dir alguna cosa i no semblar idiota, vaig explicar-li que en Riera era  editor i que havíem quedat per dinar, i que m'havia pensat que era ell perquè l'havia vist guixant el llibre.
- Doncs si t'hagués dit que sí, hauries tingut material per una bona novel·la, noi. - em va dir l'home dels cabells nevats.
Era un tipus agradable i vam acabar parlant de la Carmen Laforet. Tothom la coneix per la novel·la "Nada", però aquell senyor tan elegant em va explicar que posteriorment n'havia escrit unes quantes més, que van passar sense pena ni glòria. Jo ni tan sols n'havia sentit parlar.
- Quan comences massa fort passen aquestes coses- va dir l'home. - Cal anar poc a poc.
Vaig assentir. Aquelles paraules eren molt sàvies. Vaig tornar a la meva taula i vaig estar una estona mirant la cervesa: feia calor i entrava bé. Una senyora va arribar per recollir al meu nou amic i abans de marxar tots dos van passar per la meva taula. L'home es va acomiadar i va dir:
- Molt de gust, noi. Espero que les coses, al començament, no et vagin gaire bé.
Vaig dir-li adéu i gràcies. Mai abans m'havien desitjat sort d'una manera tan estranya.