Quan tornàvem de la manifestació de Barcelona ens vam deturar en un semàfor. Eren les deu del vespre i la ciutat encara era plena de gent amb banderes i pancartes. Una dona a la cinquantena i el seu marit em van saludar amb la mà. Des que els autocars havíem arribat que molta gent ens saludava, i jo em sentia com un soldat del Setè de Cavalleria anant a auxiliar a un batalló heroic cosa que, segons com es miri, era certa. Content per l'èxit de la manifestació - i pel gin tònic que vaig beure en dejú- vaig aixecar el dit polze tancant el puny. La parella van riure i em van respondre de la mateixa manera. En aquell moment les coses anaven bé: estàvem junts, havíem guanyat i tot semblava possible.
Han passat pocs dies des d'aquella manifestació i, com sempre, la realitat s'entossudeix a demostrar-nos que el món és terriblement complex. Tan complex com desagradable. En termes polítics ja no saps on mirar: CiU està sota sospita constant d'electoralisme, tot i que aparentment són els únics que surten ben parats de tot plegat. Esquerra Republicana pateix una esquizofrènia greu, i potser és el partit que ha perdut el rumb de forma més escandalosa. Als d'Iniciativa, pobres, ningú se'ls escolta. I el PSC... bé, el PSC aquests dies ens ha ensenyat la seva veritable cara, demostrant una vegada més que no es poden servir a dos senyors al mateix temps (em sembla que això ja va dir-ho Jesús fa dos mil anys) Potser aquest desemmascarament dels socialistes serà l'única cosa positiva que en traurem, de tot plegat: sempre és bo saber qui és qui, per més que en èpoques de bonança es disfressin amb samarres de xai i barretines, fent veure que són simpàtics pastorets de la muntanya.
