L'ÚLTIMA BIRRA (i II)

Al principi volia donar de baixa el bloc, o tancar-lo, o el que sigui. Molta gent ho fa quan deixa d'escriure-hi. No comparteixo alguns articles que va penjar la versió jove de mi mateix. Els temps han canviat, la meva manera de pensar també, i les meves circumstàncies ja no són les mateixes d'aleshores. Però les paraules que escrius les has de defensar, com ho faries amb fill tabalot, i si bé es poden matisar, o fins i tot demanar disculpes, no crec que esborrar un bloc sencer sigui l'opció  valenta. Per tant, el deixaré obert i em limitaré a no actualitzar-lo, cosa que de fet ja només feia de Pasqües a Rams. Potser d'aquí un temps l'hauré de recuperar, però ara mateix no se m'acut per quin motiu. També és cert que el temps i les patacades m'han ensenyat que mai diguis mai.  Qui s'hagi d'emprenyar, s'emprenyarà igualment: sempre hi ha algú disposat a sentir-se ofès. Hi ha qui escriu com un titafreda -o com una conyfred- per congraciar-se amb tothom, però a casa sempre hem pensat que l'alçada d'algú es mesura pels seus enemics. Si no en tens cap, malament rai. 

En el seu moment Tardes de birres va ser una bona plataforma per donar-me a conèixer.  Tot just començava a escriure i no sé com ho hauria fet sense. Alguns articles van ser llegits per  milers de persones, com ara el del Raluy, que crec que té el rècord. Però també he tingut baralles, és clar. La més sonada va ser amb el pobre Víctor Amela, per motius que ara no vénen al cas.  

Molt pitjor que l'Amela van ser els maquinorros quan vaig riure'm del seu líder espiritual, en David Pastillas. Vaig rebre tantes amenaces, i algunes de tan intimidatòries, que vaig haver de retirar l'article. Acabava de néixer el meu primer fill i no tenia ganes de trencar-me la cara amb paios que aviat van descobrir on vivia i van amenaçar de visitar-me. És l'única vegada que m'he autocensurat en deu anys. Ben mirat, aquells tios tenien part de raó: vaig entrar a matar sense cap motiu. No tinc res en contra d'en Pastillas, només volia fer-me el graciós -crec que l'article estava prou bé, però vist ara potser sí que era ofensiu-. El que no calia era amenaçar-me de mort, però en fi, de tot se n'aprèn. També vaig tenir alguna enganxada amb un opinaire del Diari de Girona, i segurament amb algú altre, però ara tot plegat em sembla molt poc important, ximpleries de per riure. 

Però les batusses només han sigut una part minúscula de la vida d'aquest bloc. Gràcies al Tardes de birres  he resolt misteris del passat, i he rigut molt. També he escrit reflexions penoses i algunes d'encertades, i he demanat perdó a amics a qui he fet enfadar.  La gran majoria d'històries que us he explicat són veritat, i van passar tal i com les vaig escriure. Si hi havia salsa era la justa i necessària. No sóc home d'autoficció, perquè la realitat és prou estrafolària per si sola, i no cal inventar-se res.

Escric aquestes darreres línies i penso que potser en el fons no cal tancar el bloc, i que n'hi hauria prou publicant un post cada mes, que és més o menys el ritme que seguia darrerament. Seria una bona idea, però saber que he d'alimentar aquesta bestiola, encara que sigui molt de tant en tant, em roba idees i energia, i necessito cada engruna, cada gota de força pels projectes que tinc al cap, que són molts i exigeixen dedicació plena. Alguns lectors i lectores ja saben que Lèmmings ha guanyat el premi a millor novel·la negra publicada l'any 2018. La traducció al castellà ha quedat magnífica. El gruix de la feina va fer-lo l'editor, en Marc Moreno, i jo vaig tenir el privilegi de poder aportar retocs i matisos. Lemmings en castellà és un llibre diferent i n'estic molt content. Si algú té curiositat, la versió paper és a les llibreries, però la versió digital es pot aconseguir aquí per un preu molt llaminer. Vaig posar-hi el cent per cent de mi mateix. Us explico això perquè a cada llibre que faig intento superar l'anterior, i fer que els diners que la gent s'hi gasta li surtin a compte. Publicar un llibre que no m'hagi fet sagnar ho trobo una estafa pel públic lector, una presa de pèl. A cada moment ho faig tan bé com puc, i ara estic en un moment que necessito enfocar bé el poc temps lliure que em queda. M'estimo moltíssim aquest bloc, i li dec tot, o gairebé tot, però a dia d'avui el sento com un llast. 

Aturo el rotllo. Ens veiem a les xarxes (sóc a Facebook i a Twitter) i a les llibreries.  I ara sí, escric les paraules que més m'han costat d'aquests deu anys i escaig. Adéu, gent. Ha sigut un plaer i un honor. No us podeu ni imaginar lo feliç que m'heu fet llegint-me, i fent-me saber que éreu aquí. Us estimo a tots i a totes, perquè a nivell literari us ho dec tot. Un petó, una abraçada gegant i fins sempre. 

Cassà de la Selva, 16 d'abril del 2019. 

L'ÚLTIMA BIRRA (I)

El primer post del Tardes de birres  el vaig escriure al Facebook. Si no vaig errat, eren deu raons per no ser d'esquerres. En aquella época sempre deia que era de dretes. Era postureig, en realitat se me'n refotia tot plegat, però era la meva manera de rebelar-me contra la dictadura de la correcció política i dels xupiguais. Ara que envelleixo  sí que m'estic tornant d'esquerres de debò, una cosa ben curiosa donat que la majoria de gent ho fa al revés. Sobretot avui, que he rebut la factura del gas d'Endesa. Al pas que vaig acabaré de presidenciable de la CUP. Però en fi, no tinc ganes de parlar de política. Ja ho he fet massa al llarg d'aquests anys, i m'ha portat una pila de disgustos i ben poques satisfaccions, o fins i tot cap. Quan el bloc era viu m'ho jurava mil i una vegades, amb la mateixa passió -i inconsistència- que jurava que no m'emborratxaria mai més, i al final ensopegava altra vegada amb aquests rocs. Sempre amb aquests rocs, i amb d'altres encara més patètics que prefereixo ni mencionar.

Però avui no. Avui he vingut a dir-vos adéu. Serà un adéu per entregues, això sí, però ha arribat l'hora de deixar el bloc.

Alguna vegada ja vaig escriure que en molta mesura he mantingut el Tardes de birres  durant  aquests anys per la promesa que vaig fer a en Xicu. Va morir ja fa un temps, a una edat que amb prou feines comences a viure amb serenor. Quan el vaig visitar a l'hospital em va fer prometre que no tancaria el bloc. He sigut fidel a la promesa des que te'n vas anar, company, i  suposo que sabràs perdondonar-me. Ja saps que els blocs ja no són ni l'ombra del que van ser quan llegies el meu. Ben mirat, quan el vaig obrir ja anaven de baixada. Mira si en sóc de talós, tio, que encara no he sabut arribar mai d'hora enlloc. Com quan érem joves: sempre em presentava a les festes massa aviat i  acabava fet pols, o al revés, arribava massa tard, quan ja s'havia tallat tot el bacallà. Suposo que la vida m'ha anat com m'ha anat per aquesta incapacitat meva d'arribar a l'hora en punt. Quaranta-dos anys i encara no he fet ni un càlcul del dret.

Però no només ho he fet per en Xicu, això d'alimentar el bloc. Sempre ha sigut un plaer, un entrenament, una pedra d'afilar per tenir la ploma a punt per les estocades. M'ho he passat molt bé, i això us ho he d'agrair a vosaltres, perquè un bloc no existeix sense lectors. Però all good things come to an end, i amb el temps el bloc ha perdut seguidors, suposo que de manera proporcional a la meva regularitat a l'hora d'escriure-hi. Malgrat algunes excepcions -els blocs de novel·la negra tenen una salut de ferro- la blogosfera s'ha rendit a Twitter. Jo mateix hi tinc un compte que no aconsegueixo arrencar perquè el Twitter té uns mecanismes que ignoro del tot, i allà dins m'hi sento lent, maldestre i estúpid, com quan boxeges amb algú molt més jove i fort que tu. Tots sabem que un dia Twitter s'acabarà, i sortirà una altra cosa -diuen que de fet ja és un zombi, i que la partida es juga a l'Instagram- però fins aleshores farem la puta i la Ramoneta allà. Seria molt propi meu que li agafés el truc el dia que Twitter deixés de ser el que ara és.

El segon article del bloc - també al FB, encara que després el vaig penjar aquí - va ser sobre l'ocupació de la Facultat d'Educació quan va haver-hi tot aquell merder al voltant de Bolonya (crec). I després ja vaig obrir la paradeta. Aquests dies m'he divertit fent arqueología blocaire. Si esteu morts d'avorriment podeu anar baixant estrats, com un Indy Jones intrèpit. La majoria són fullaraca i palla, però hi ha algún paràgraf que es pot salvar. Els veterans diuen que amb això ja n' hi ha prou.

Durant la seva vida el bloc ha patit alguns canvis lleus d'aparença. El més important va ser  quan desactivar els comentaris. Vaig fer-ho perquè no tenia la constància per contestar-los un per un, que és el que toca fer, i després em sabia greu semblar un imbécil i un estirat. Per això vaig creure que la millor opció era bloquejar-los, no pas per menysprear al lector -Déu me'n guardi, sort n'he tingut, de vosaltres!- sinó perquè no donava l'abast.

I a grans trets això ha sigut tot. Em queden un o dos posts repassant els highlights, però no vull alargar l'agonia més del que sigui necessari. Això de dir adéu és difícil i mai me n'he sortit gens bé. 

NINJA!

En un dels primers capítols de la nostra estimada Bola de Drac, en Goku aconsegueix el núvol Kington. No sé si sabíeu que aquest personatge està inspirat en el Rei Mico de la mitología xinesa, que també volava a cavall d'un núvol, i que tenia molta força, i un bastó que s'allargava i s'arronsava. Si us hi fixeu, a molts restaurants xinesos hi ha representacions d'aquest semi-déu taoista. A Girona, per exemple, es pot veure a la Gran Muralla del Carrer de la Creu. També hi fan una vedella força bona, encara que això de portar-te-la en una plata roent amb forma de vaca és una mica xaró, però en fi, suposo no es pot demanar gaire més.

Tothom sap que al núvol Kington només hi pot pujar la gent que té el cor pur. En Krilin no podia fer-ho  perquè  volia aprendre Arts Marcials per agradar a les noies. El Follet Tortuga se'n va adonar, però al final el petit monjo el va convèncer regalant-li una carretada -literalment- de revistes pornogràfiques. Avui  podem trobar dibuixos tronats com en Bob Esponja, sumament desagradables, i alguns de divertits com els Teen Titans, però ja no fan mangas com els d'abans. Però no he escrit aquest post per rondinar com un Javier Marías o un Pérez-Reverte qualsevol, o aquell altre de les grenyes ridícules que sempre té els ulls mig tancats i que ara no recordo com es fa dir. L'he escrit perquè tenia ganes d'escriure alguna cosa, ja anireu veient que en realitat avui no tinc absolutament res a dir, i tot és desvarieig.

En Krilín no era l'únic que volia lligar aprenent Arts Marcials. En aquella época més o menys tots pensàvem igual, i les grans produccions cinematogràfiques ho reflectien. D'alguna manera intuíem el concepte de mascle alfa, però no teníem prou intel·ligència per pensar-lo.

De totes les Arts Marcials, els ninjitsu era el que ens havia de convertir en uns fuckers definitius. No em pregunteu per què, però aleshores estàvem convençuts que les noies es desfeien en veure homes disfressats de ninja corrent amunt i avall, brandant armes medievals i aprenent a dissimular l'ombra amb les branques dels arbres  (no és broma, ens ensenyaven coses així). Elles ens miraven amb més pena i preocupació que no pas desig, i entre això i els jocs de rol és normal que no ens mengéssim un torrat. Quina tristor d'adolescència que vam passar, Verge Santa.

Tot això em va venir al cap a arrel del post de l'altre dia, i perquè diumenge vaig passejar pel Parc Central de Girona, on a vegades entrenàvem. A part de nosaltres, els ninjes, hi havia petits traficants, atracadors de navalla suïssa i  homosexuals que es trobaven de manera furtiva. Aquests últims no destorbaven mai ningú, eren els vells verds i els pervertits els qui ens incomodaven. La majoria estaven convençuts que totes les jovenetes que portaven la faldilla més amunt del genoll eren unes putes, i a una amiga meva més d'una vegada li van oferir mil pessetes a canvi d'una mamada, putos malalts. La llegenda deia que de tant en tant un d'aquests pervertits era foragitat per un ninja, però no ho crec pas. A l'hora de la veritat, quasi mai no passa res. També hi havia llegendes al voltant d'en Chois Lee, un koreà pioner del Taekwondo a Girona, i que tenia les característiques dels herois fundadors de les grans mitologies universals. Deien que uns dissortats l'havien atracat i que havia llançat als seus assaltants  des del Pont de Ferro -o des del Pont de Pedra, segons qui ho expliqués. Sempre aquest desig de justicia, que el Karma posi les coses a lloc, i si no ho fa la justicia convencional, o fan els ninjes o els professors de Taekwondo vinguts de Korea. Ai , estimats amics i amigues, que em temo que no hi ha un ordre universal, en realitat no hi ha res, ben res, i per això ens inventem les conspiracions, per intentar injectar lógica allà on no n'hi ha, perquè només hi ha crueltat i tristor absurda.

No sé si els nanos d'avui són tan ingènus com ho érem nosaltres. Potser a ells no els hi cal fer el préssec d'una manera tan exagerada, i es limiten a encadenar embolics amb despreocupació. Les Arts Marcials tradicionals han perdut aquella aura mágica que les envoltava, i ja no hi ha ningú que es cregui que l'energia interna es pot canalitzar d'una manera determinada per fer mal a algú.  Els ninjes, en general, fan més riure que respecte.

Tinc la impresió que aquest mercat s'ha democratitzat, i que ara la gent jove té accés a relacions de parella sense haver de posar-se en evidència d'una manera tan vergonyant com ho fèiem alguns de nosaltres. Aquests nanos ho tenen tot més fácil. I jo cada vegada m'assemblo més als pollavelles rondinaires que he citat més amunt.

QUAN EL CERVELL SE'T FA PETIT

El món de les arts marcials i els esports de contacte ha guanyat en sensatesa aquests darrers anys. La majoria dels entrenaments estan més o menys ben planificats, o si més tenen certa coherència. Quan vaig començar -fa més de vint anys- no era així. Aleshores ja hi havia professionals, però molts  no tenien cap formació, i ni tan sols gaire sentit comú. Alguns dels entrenaments que patíem aleshores eren demencials.

Vaig recordar tot això quan vaig veure un tuit que va penjar en Bernat Dedéu. Era aquest:

Thoughts on this? pic.twitter.com/xVH2tdUayH

— KO KINGS (@KOKINGS4) 4 de febrer de 2019

Aquest comportament a dia d'avui es considera propi de troglodites i de retardats, però fa uns anys estava més normalitzat del que us penseu. Vaig tenir un entrenador que aplicava un mètode semblant (sense tanta ràbia, perquè aleshores no ho gravàvem tot per penjar-ho a Internet, no teníem la necessitat de demostrar coses tota l'estona). La seva teoria era que a base de rebre cops al cap, el cervell rebotava amb les parets del crani i de mica en mica s'anava fent petit. Quan s'havia fet prou petit ja no podia rebotar contra les parets del crani, i per tant el dissortat atleta ja no podia quedar ko. Era un teoria d'una lògica absoluta, molt difícil de rebatre. 

I no era l'únic. Vaig conèixer un altre paio que per tal d'endurir el front i poder clavar cops de cap més forts a un hipotètic rival, ens ordenava que clavéssim cops a una gran massa de fusta que hi havia al terra, de les que fan servir els paletes per clavar estaques. El número de neurones que perdies no era tan alarmant com a l'exercici anterior, però si tenies ganes de doctorar-te està clar que no eren entrenaments que poguessis seguir gaire temps. Jo sempre dic que si no hagués entrenat tant, ara seria metge neuròleg. 

Però això només és el començament. Un paio ens va fer clavar cops a una alzina surera amb les punts dels dits. L'objectiu era endurir-los, però les estelles se'ns ficaven entre les ungles i feia un mal horrorós. Sort que era suro, i no pas pi. També hi havia, per descompat, el clàssic cop amb la tíbia a l'arbre. Des de la mítica pel·lícula Kickboxer, del gran Van Damme, que tots els gimnasos el praticaven. Era un must. El del gif de sota era en Tong Po, el seu rival a la pel·lícula.  Era un personatge tan potent que eclipsava al nostre heroi, i era habitual veure paios pels gimnasos que es pentinaven com ell. 

Les pel·lícules eren una font inesgotable de mètodes d'entrenament. Quan el profe veia una pel·lícula d'en Jackie Chan, el dilluns següent ja ens tens a tots asseguts a l'aire i aguantant dos claus amb els braços estirats. Era molt dolorós, però no et provocava lesions cerebrals. També hi havia, esclar, l'enduriment abdominal. Ens havíem d'estirar panxa amunt i el més gros del gimnàs saltava sobre les nostres panxes. Una vegada un pobre nano es va cagar. No cal dir que no el vam veure mai més. 

Aquests entrenaments a la babalà també eren freqüents a d'altres esports. Recordo que tenia amics que jugaven a futbol i que m'explicaven que a vegades acabaven l'entrenament vomitant. Tota aquesta col·lecció de despropòsits i disbarats van endurir-nos -el que no mata et torna fort. Els quarantins d'avui som la darrera generació que ha crescut en l'obscurantisme. Tot plegat era una bestiesa enorme, còsmica, però vam riure tant, tant i tant, i riem tant quan ens en recordem, que a vegades crec que al final va valer la pena. 

Llàstima, però, de no tenir el sou d'un metge neuròleg.

MORE LEMMINGS!

Una persona va llegir Lèmmings abans que fos publicada i em va dir que era una novel·la massa masculina, i que difícilment agradaria a un públic femení. Els qui em llegiu ja sabeu que tinc l'autoestima més trencadissa que un gerro xinès (dels de veritat, no pas d'aquests horrorosos que venen als basars), i aquest simple comentari em va deixar els ànims pel terra. Vaig pensar que si no em llegeixen les dones, que són les que majoritàriament llegeixien, qui em llegiria?

Però la novel·la va sortir igualment. Us he de confessar que estava acollonit, però això no és cap novetat en mi. Els meus dos primers llibres -de temàtica ben diferent als dos darrers- havien passat desapercebuts, i Nits de matapobres sí que va rebre alguns elogis, però en general va tenir poc recorregut.

Em sento tremendament afortunat que Lèmmings hagi guadit de bona acceptació, i que l'editor li hagi fet confiança i l'hagi volgut traduir al castellà. Però el que em fa més il·lusió són les ressenyes fetes per dones lectores, blogaires i tuitaires. Dones que trenquen els tòpics de llibres de gènere.  Dues en un dia, més del que puc digerir. Us ho dic de debò, amb tota la sinceritat que em permeten un teclat HP (que ja he de canviar) i una pantalla: gràcies, gràcies i encara més gràcies!

Ressenya 1
Ressenya 2

VISCA EL REI ROS!

Quan era petit i em preguntaven quin Rei Mag m'agrava més sempre deia que el Ros. El Negre era massa mainstream, massa vist. Tots els nens l'adoraven, basant-se en l'absurda creença que tirava més caramels que no pas els altres, i que els seus regals eren millors. La meva àvia, en canvi, afirmava que era una figura punitiva i que només duia carbó. Segurament moltes àvies deien el mateix, aleshores la correcció política no era el que és ara, que fins i tot volen que un patge  negre del Pare Noel deixi de treballar . Entre naps i cols, en Baltasar tenia un munt de fans, o com a mínim es parlava molt d'ell, que en aquest món nostre, tan boig, ve a ser el mateix.

El Rei Blanc, en canvi, era el savi, el veterà, el líder, i només per això la majoria dels nens ens el miràvem amb suspicàcia. Era la tria dels adults, suposo que perquè s'hi veien reflectits. A mi mai no em va fer gaire gràcia, i encara avui no em cau gens bé, amb aquells aires de superioritat que gasta. No en vull saber res, d'en Melcior, que va intentar fer-se veure regalant or al Nen Jesús.

En canvi en Gaspar, el Rei Ros, no era estimat ni per nens ni per adults, i potser per això vaig escollir-lo,  de la mateixa manera que el meu personatge preferit de Bola de Drac sempre ha estat en Yamcha. A la taula on escric aquest post hi tinc una figura que el meu germà va tenir la gentilesa de dur-me de Japó, i de tant en tant me'l miro i li pregunto què tal, tio? Pobre Yamcha, que tampoc no agradava a ningú. En fi, que l'atracció pels perdedors em va començar de ben petit, ja ho veieu.

Fa molts anys l'atzar va fer que conegués un patge del Rei Ros. Ara que sóc més vell penso que potser no va ser l'atzar, però tan li fa. El cas és que el patge i jo ens trobem una vegada l'any, en algun moment abans del dia de Reis. Aquest any hem quedat el dematí del dia quatre, perquè el dia cinc sempre va a tot drap. Li he explicat que ja no podríem brindar amb Jura perquè gairebé no bec, però ell se n'ha empassat un got igualment mentre jo em conformava amb un tallat. "Com és la vida sense alcohol?" ha volgut saber. D'entrada és més avorrida, però també és més productiva. Ara tinc més temps per tot. Ah, ha dit, i ha demanat un segon whisky a la cambrera de La vella fàbrica.

En fi, què vols aquest any? Com sempre m'ha fet rumiar. Podria dir que tinc de tot, però ja sabeu que tot i res  són termes relatius. No ho tinc tot, encara que quan tinc els ànims encesos tinc la sensació que ho puc fer tot. Aquest estat d'ànim em dura poca estona, i potser seria un bon regal tenir una mica més d'estabilitat, de serenor, perquè quan no em sento com un heroi invencible, homèric o wagnerià, em canso de manera espantosa, i tot ho veig negre. Ara que rellegeixo aquestes línies m'adono que us dec semblar una persona desequilibrada, i potser no n'hi ha per tant, però sí que sóc un home de contrastos. Un dia  puc escriure Lèmmings - que ha de sortir en castellà aquest 2019, quin regalàs!- i l'endemà somicar com un infant  mal criat perquè les paraules no em volen creure.

Una vegada, fa moltíssims anys, una senyora em va tirar unes pedres amb runes gravades -una versió nòrdica del tarot- i em va sortir la runa de la collita. Em va dir que havia vingut a aquest món a recollir. Aquell dia anava una mica pet, i aquella senyora em va semblar molt creïble, i vaig quedar molt parat. Sóc un paio impressionable, ja ho veieu. Però a vegades encara penso que la senyora tenia raó, i que tinc molta sort perquè l'únic que he de fer és ajupir-me a recollir. D'altres, em sento com en Sísif empenyent la roca.

M'agradaria, això sí, una màquina molt màgica i molt poderosa que fes que el temps anés més a poc a poc. És una tragèdia això de la velocitat dels dies: ja tenim el Nadal quasi acabat. Si puc demanar una cosa, li he dit, vull això. La màquina màgica.  El tio s'ha fotut a riure i ha dit posa't a la cua, matat, que ets un matat. Tothom vol aquesta màquina, però saps què? Si us en duguéssim una a cada un -no dubtis que tenim la capacitat per fer-ho- després no valoraríeu gens el temps que teniu. La vida comença a molar quan et dones compte que els dies no són infinits, i que les coses que no facis avui ja no les faràs. Els joves diuen carpe diem, aprofita el moment, perquè ells es pensen que són eterns. Nosaltres, festina mox nox: afanya't, que aviat serà de nit. No et vas tatuar això, fa poc? m'ha preguntat el patge. Sí. Doncs això, xaval. Matat,que ets un matat.

Després li he explicat una mica com ha anat aquest any. Li ha fet molta gràcia que Lèmmings tingués presència a diaris com l'ABC, el Periódico i la Vanguardia, i que diaris propers com l'Ara o el Diari de Girona no volguessin publicar ni una trista nota de premsa. Per coses així la gent canvia de bàndol, fixa't en en Boadella, m'ha dit el patge, i he pensat que tenia part de raó, però que ara per ara no tinc pensat fer-me membre de Societat Civil Catalana. A arrel d'això li he comentat que aquest ha sigut l'any que he enterrat l'única cosa en la qual he cregut durant un temps brevíssim. Els polítics ens han enredat, tio, li deia jo mentre que ell es fotia el tercer whisky. Sí, ha dit ell. Però hi ha una cosa que no la tens ben entesa, xaval. Li he preguntat quina cosa era, i m'ha dit que sap -perquè ells tot ho saben- que cada dia, abans d'anar a dormir, vaig a acotxar els meus fills i els hi faig un petó a la galta. Abans els hi he hagut d'explicar un conte i cada dia -excepte, potser, els dies que estic molt enfadat perquè han fet alguna dolenteria- els hi dic que els estimo. A vegades ells em responen "jo també".

Ho veus, ha rigut el patge, ho veus com sí que encara creus en algunes coses?