Escriure un post per acomiadar algú és un fàstic, però avui toca fer-ho: ens ha deixat el mestre Rossell. Per als qui no el coneixíeu era mestre de la Salle Cassà fins que es va jubilar l'any passat. Un atac de cor sobtat se'l va endur en algun moment del cap de setmana. La família va fer un enterrament íntim, amb una dotzena escassa de persones. Properament l'escola organitzarà un acte de record.
El mestre Rossell (hi ha qui li deia Paco, però ell era el mestre Rossell) va viure una bona vida, que al cap i a la fi ho és tot. Li agradava la seva feina i s'hi deixava la pell. Era dels pocs mestres (l'únic, que jo sàpiga) que feia classes particulars sense cobrar ni un cèntim. Més cassanenc que els propis cassanencs, va ser pioner a l'hora de crear-se un look que, amb el temps, esdevindria la seva marca de fàbrica: ulleres fumades d'aire retro -darrerament la montura era una mica més moderna- i el famós Ducados, que aquests últims anys seria substituït per xiclets de nicotina, que a mi em feien més angúnia que no pas la cigarreta en sí.
El mestre Rossell no va aconseguir que m'agradessin les Mates. En realitat, ni tan sols va aconseguir que les entengués. No era culpa seva -era un mestre excel·lent- sinó del meu cervell, que té serioses limitacions pels números (i per les lletres també, però potser no tantes). Ara bé, d'ell vaig aprendre, entre d'altres coses, que a l'hora d'explicar històries la salsa és molt bona, però si no hi poses pa esdevé inmenjable. Els qui vam tenir la sort de compartir sobretaules i històries amb ell l'hometjarem de la manera que a ell li hauria agradat: amb més sobretaules i més històries, com més divertides, surrealistes i delirants millor.
Ara que pots, mestre, deixa els xiclets de nicotina i encén un Ducados a la nostra salut. Allà dalt hi trobaràs al teu pare i al teu company de feina, el mestre Verdaguer, i a alguns dels veïns que tenies al Firal. Demana també un Larios curt amb Cola (com cony podies beure't això?), que darrerament feies molta bondat. Aquí baix seguirem fent la nostra. Pensa que has aconseguit el que molt poca (poquíssima!) gent aconsegueix: fer-se estimar de manera sincera per generacions senceres d'estudiants i amics. Feia temps que no veia el Facebook tan revolucionat com avui. Genio y figura hasta la sepultura, que diuen.
Fa poc vas comprar un anell amb el nom d'en Lluc gravat (la vida té coses estranyes: vas arribar just quan em batejaven a mi i ara que estic a punt de batejar al meu fill marxes). Ara l'anell el té la seva mare, però quan el nen creixi li donaré a ell, i li explicaré qui eres i què feies. Diuen que, fent-ho d'aquesta manera, la gent no mor mai del tot.
