No m'estranya que els blogs caiguin enfront dels microblogs del Twitter. Si vols escriure un blog en condicions necessites: a) una idea, b) temps per escriure-la, i certa gràcia a l'hora de fer-ho, c) repassar el text, escollir una foto, penjar-la, arreglar-ho tot perquè probablement s'hagi desconfigurat d) repassar per segona vegada i finalment e) penjar-ho tot. Hi ha un punt f), consistent en tornar a fer un tercer repàs una vegada t'has adonat que el post no té títol o que encara hi ha errades. Per acabar-ho d'adobar, has d'escriure molt sovint -si pot ser, diàriament- i els posts han de ser curts i potents, com un xupito de tequil·la, però han de deixar un bon regust (si fan vomitar, com el licor dolent, mal negoci). Amb el Twitter és diferent: escrius una o dues frases mitjanament coherents, les penges i la gent les llegeix. Moltes vegades no cal ni que ho facis tu: pots tenir un gestor de compte, com fan els polítics. No has de fer un post llarg, ni estructurar un text, ni presentar una idea complexa. No calen justificacions ni explicacions.
No has de fer res. Només escriure aquestes dues frases mitjanament coherents. A l'era de la immediatesa i amb un públic molt poc acostumat a llegir, és normal que els blogs caiguin enfront d'aquestes píndoles que s'empassen tan fàcilment que no fa falta ni un got d'aigua.
