El dijous vàrem acomiadar-nos del mestre Rossell. Dir que va ser un acte emotiu seria un eufemisme. En realitat va ser una cerimònia total, segurament la més intensa que mai he viscut. Dels centenars de persones que omplien l'església no n'hi havia cap que hi hagués anat a fer el mec. D'una manera o altra tothom se l'estimava.
Vaig passar mitja cerimònia, per no dir tota, plorant o a punt de fer-ho (en diferents fases del plor, per dir-ho més exactament). No era l'únic: era impossible sentir com cantaven el parenostre sense que se't posés la pell de gallina, per més menjacapellans o ateu convençut que puguis ser. Després va parlar el meu pare i la gent va treure una mocadorada que empetitiria qualsevol camp de futbol. "Avui fins i tot els ulls dels gegants espurnegen", va dir, ell mateix amb la veu trencada. Si algun dia arribo a escriure tan bé com ell parla guanyaré el cony de Premi Planeta.
L'Església domina els rituals com ningú. El tempo, el simbolisme, la música. No em puc imaginar el funeral d'ahir en un entorn fred i civil (a banda de que en Rossell era cristià convençut i de missa més o menys setmanal). En moments així necessitem que ens diguin que hi ha alguna cosa més gran i més bona que nosaltres, encara que després ens costi de creure. La catarsi col·lectiva és necessària.
Doncs bé, avui encara estem tots una mica fluixos. Aquesta tarda a classe treballàvem la cançó Heal the World per preparar la Diada de la Pau. A mi aquesta cançó mai m'ha fet ni fred ni calor, però avui he tingut penes i treballs per aguantar les llàgrimes. Quan el videoclip ha acabat tocava fer una petita reflexió. Jo tenia un nus a la gola i m'he posat a ordenar papers, que és una tècnica que faig a vegades quan se m'escapa el riure per alguna cosa i no vull que la mainada em vegi (en algunes circumstàncies, per exemple, és fotut renyar-los i mantenir-se completament seriós). Com als boxejadors que estan a punt de caure, m'ha salvat la campana. El timbre de les cinc. Els nens han començat a recollir i a mi el nus de la gola no em marxava, ben al contrari. Els ulls se'm començaven a humitejar. Al final he aconseguit reunir prou forces per dir:
"Bon cap de setmana".
