TICS

Durant tota la vida he lluitat per mantenir a ratlla els meus tics nerviosos. He tingut èpoques de tot. Quan era molt petit no els sabia controlar i feia tota classe de ganyotes amb els ulls i amb la boca. En èpoques xungues fins i tot tenia tics fònics, que són una mena de sorollets que et fan semblar un tarat. Els meus pares, lògicament preocupats, van dur-me vàries vegades al metge, que va constatar que eren tics d'origen nerviós i que s'hi podia fer poca cosa. "Que es tranquil·litzi" em receptava el metge. I es quedava tan ample.

Quan vaig ser adolescent vaig aprendre a controlar la majoria de tics, però va aparèixer una cosa molt pitjor: una mena de Transtorn Obsessivo Compulsiu (TOC) que m'obligava a fer tot de rituals estúpids, inútils i eterns. Per exemple, havia de comprovar deu vegades que la porta de casa estigués ben tancada. Ni nou ni onze, deu. Si algun dia tenia pressa i sortia corrents de casa les Veus s'encarregaven de recordar-me que no havia revisat la porta. "I el gas, segur que l'has tancat?", "I la cigarreta, està ben apagada?". Quan les Veus tenien ganes de tocar-me els ous em demanaven coses més complicades: "T'has assegurat que la cortina sigui ben lluny de l'endoll del  televisior? Encara provocaràs un incendi".

Tics i transtorns obsessius apareixien sobretot quan passava per un moment tens o estressant. A dia d'avui el TOC ha desaparegut (per sort, sense cap tractament mèdic ni psicològic, sinó que simplement un dia va marxar i ara només tinc manies residuals que, si bé són asurdes, de cap manera resulten tan penoses com els antics rituals). També tinc els tics força controlats, tot i que els fills de puta sí que reapareixen de tant en tant. Un dels pitjors és un moviment de mandíbula que recorda la manera com la mouen els cocaïnomans o els addictes a les metaamfetamines. Si heu vist l'enyorada Breaking Bad sabreu de què parlo.

Un dels detonants dels tics nerviosos és l'alcohol begut amb poca mesura, sobretot en moments d'estrés. Ja us podeu imaginar quina fila que faig en un bar de nit movent el maxil·lar inferior de forma discreta però constant: una barreja de Jaime de Marichalar, Doherty Hunter i Charlie Sheen.

Quan sortia de nit, en una galàxia molt, molt llunyana anomenada juventut, a vegades em demanaven si tenia coca o speed per passar. Quan els hi deia que no em preguntaven si ja me l'havia acabada tota sense convidar. Jo els hi explicava que només havia pres alcohol (això sí, potser més del compte) i ells em miraven amb cara d'incredulitat, com volent dir "Sí, home, i què més?". Va arribar un punt que vaig desistir de convèncer ningú. Al capdavall, la gent pensa el que li dóna la gana, diguis el diguis i facis el que facis.

No sé si tornaré a sortir de nit. Potser quan els meus fills tinguin quinze anys viuré una tercera adolescència. Si aleshores em trobeu en un bar i la mandíbula em va a mil per hora (o faig coses rares amb els ulls o amb la boca, Déu no ho vulgui!) no em demaneu que us convidi a res que no sigui una birra.

ELS GITANOS DE SANT JORDI

Un cop apreses les lliçons que el dia de Sant Jordi em va ensenyar (seran tema d'un post proper) vaig decidir tornar a casa. Ja havia comprat una rosa per la dona al matí, però vaig pensar que estaria bé arribar a casa amb una altra. Aquest dia la Plaça de Catalunya de Girona és plena de nanos que les venen. Però començava a ser tard, i tots els estudiants ja s'havien cansat i eren pels bars del voltant, o bé a casa seva, sopant. "D'aquí al pàrquing ja trobaràs algun venedor reressegat" em vaig dir. Però no. Era el dia de Sant Jordi i en un tram de dos-cents metres no vaig trobar ni un sol venedor de roses. Ja té collons la cosa.

Aquest dia la carretera és plena de gitanos amb galledes i taules de càmping, de manera que la meva millor opció era conduir de tornada i parar-me quan en trobés un. Després de la tercera rotonda, en un voral de la carretera, hi havia una dona. Era gitana, rotunda sense la desmesura de les portugueses, amb uns ulls menys saltirons i la pell una mica més clara. Al davant del meu cotxe n'hi havia un altre, d'un magenta furiós, tunnejat a més no poder. Un Jonathan i una Soraya fumaven recolzats al maleter.

- Hola, quiero una rosa - vaig dir jo amb el meu castellà calçotaire.
- Ara mateix en portem, noi, que se m'han acabat. El meu marit és a l'altra rotonda i ja ve cap aquí - em va respondre la gitana amb català cristal·lí.
- Ah, gràcies.

El Jonathan em va dir que una cosa que no vaig entendre. Li vaig demanar que ho repetís i tampoc ho vaig entendre, de manera que vaig decidir riure. Els desconeguts generalment diuen parides o es queixen, de manera que tenia un cinquanta per cent de possibilitats que allò fos una gracieta. Bingo, era una broma: ell també va riure. Li faltava una dent. La seva xicota tenia aquella bellesa impostada prèvia a la catàstrofe segura que tenen algunes noies de barri. Va mirar-me un parell de vegades i jo clavava els meus ulls al terra, no fos cas que en Jonathan es pensés que flirtejàvem.

El marit de la gitana no arribava, tot i que suposadament venia amb cotxe. No volia arriscar-me a marxar perquè potser eren els únics venedors de roses que quedaven a la carretera. En aquell moment, us ho prometo, vaig pensar en els escriptors catalans. En els que conec, en els que he llegit i en els que no penso llegir. M'imaginava uns destapant cava per celebrar el seu nou èxit de vendes. M'imaginava els altres sopant a Barcelona en algun restaurant ben fashion. M'imaginava als autors del no-llibre "Yo fui a la EGB" brindant amb gintònics per tots els llibres seus que han venut i que mai ningú no llegirà. Me'ls imaginava a tots i em veia a mi, en voral de la carretera, entre paquets de tabac rebregats i llaunes de cervesa buides, fent cua per comprar una rosa a una gitana i evitant el contacte visual amb una Soraya perquè el seu xicot no em fotés un bol d'hòsties.

Vaig saber del cert que el meu problema és aquest: que en comptes de llegir i d'escriure -que és el que han de fer els escriptors- em passo la vida entrant i sortint de situacions així. Potser és la forma que tinc de compensar la meva manca de talent natural, com aquells paios tan pesats que trobes a vegades i que fan broma tota l'estona per amagar que en realitat no tenen absolutament res a dir.

Ja us podeu imaginar com acaba la història: arriba el gitano amb les roses -furgo blanca clapada de rovell-, espero el meu torn, m'acomiado de la tropa i arribo a casa passada l'hora de sopar, però a temps d'entregar la rosa i un llibre pel petit Lluc. El títol? Abraça'm fort.

SANT JORDI

Que em perdonin els amics i els lectors veterans d'aquest bloc, però s'acosta Sant Jordi i toca fer promoció. Aquest any -ho heu d'admetre- us he donat molt poc la tabarra.

A continuació hi trobareu tres vídeos que, mal m'està dir-ho, són una puta passada, cortesia de d'en Xavi Navarro-Soto. Una mica més avall, pels barcelonins i barcelonines -o passavolants variats- la ubicació de la parada de l'editorial el dia de Sant Jordi. Malgrat que n'hem fet una segona edició, el gat de Schrödinger no es trobarà entre templers i llibres de cuina a les parades de les grans superfícies. Si voleu assegurar el tret allà el trobareu segur. El vostre amic i servidor serà en algun punt de la Rambla de Girona, a la parada de la libreria Context, signant pels volts de les set de la tarda, i fins a les vuit.

ESTEM EMBARASSATS

Mai no escriuré un post que tingui un títol com aquest. I no ho faré per un motiu molt senzill: la qui està embarassada és la meva dona, no pas jo. Ella té dolors abdominals, caprodos, arcades, rampes a les cames i tota classe de molèsties i inconvenients. Jo estic més o menys bé (espantat, això sí. Això sempre).

Em fan ràbia les parelles que somriuren i et diuen que estan embarassats. Me n'alegro per ells, sí, però d'homes embarassats de moment no n'hi ha (bé, em sembla recordar que un parell de transexuals sí que van tenir fills, tot i que no estic segur de si eren una cosa o altra). Tu no estàs embarassat, company. Embarassada ho està la teva pobra dona, que es passa el dia fotent-se antiàcids, suplements vitàmics i pastilles pel mareig. Embarassada ho està ella, que s'engreixa i se sent lletja, i pesant, i maldestre. Si de debò vols ajudar-la, en comptes d'anar-te'n a fer running o cycling outdoors -altrament dit, tocar els collons als conductors- queda't amb ella i ajuda-la. En comptes de somriure i de repetir ximpleries vés a comprar i fes totes les tasques que puguis. En lloc de fer hores extra o allargar reunions, passa més estona a casa. I potser així, només així, et sentiràs una mica com se sent ella.

Com podeu veure, no sé massa bé cap on encarar aquest post. Feia temps que tenia ganes de comunicar-vos l'embaràs de la meva dona (una mica més i neix el petit Joan: si tot va bé només li queda un mes) i d'explicar-vos la ràbia que em fan les parelles que diuen que estan embarassades. També me fan molta ràbia les parelles que diuen que esperen, sense especificar què esperen, però amb l'avinentesa que tu sí que ho saps. Doncs no, nois i noies. A partir d'ara haureu de ser més específics perquè el proper que em digui que està esperant li respondré:

- Ah, sí? Que interessant. I què esperes exactament? Que el Barça guanyi no sé quin títol? Que t'apugin el sou? Que siguem independents?

Amb l'arribada d'en Joan el meu temps lliure passarà de ser escàs a inexistent. Adéu, per tant, a la novel·la que fa tant temps que em volta pel cap i que no tinc energia ni hores per escriure. Confïo que durant aquests dos o tres anys que estaré pràcticament inactiu la història acabi d'arrodonir-se i la pugui materialitzar en un futur. En aquest aspecte faig com en Son Goku, que abans de llançar l'Energia Universal a un enemic es passava molta estona concentrant-se. Tanta, que els seus amics havien de lluitar contra els dolents per donar-li una mica de temps. Però al final l'atac era formidable, i si no derrotava l'enemic el deixava molt malferit.

Bona Setmana Santa a tothom. Sigueu bons, descanseu i disfruteu. I llegiu Losers: Judes, que ara és l'època.

NO EN TENIU NI PUTA IDEA

Coincidint amb l'estrena de la nova temporada de Joc de Trons a les xarxes socials podem veure tot de fotos de nois i noies guapes presumint de friquisme. Alguns fins i tot duen samarretes on hi posa Nerd is new cool, i coses per l'estil. El que abans es considerava un moviment marginal propi d'inadaptats i perdedors ara es sincretitza orgullosament amb d'altres modes com el hipsterisme o el propi modernisme urbà, a falta d'un altre terme. Aquests nois i noies guapos i guapes confonen ironia amb desesperació, tristesa vital amb el que ells -amb pedanteria- anomenen pose. Sèries com The Big Bang Theory són, en part, responsables de la popularització del que abans coneixíem com a freak (ara potser caldria buscar un nou terme degut a la sobreexplotació que ha sofert).

Però no, amics meus. Un freak no és això. Un freak no és una noia guapíssima amb ulleres de pasta que es descarrega episodis de Lost o de Game of Thrones. Un autèntic freak és més aviat això altre:

Un freak és el meu amic que ja s'havia llegit la saga Cançó de Gel i Foc (en realitat es diu així) quan vosaltres encara no sabíeu ni que existia. Un freak es passa els diumenges a la tarda jugant a rol en un garatge mentre vosaltres preneu vermuts en bodegues que lo petan. Un freak de debò pinta miniatures un dissabte a la nit mentre tu beus gintònics a no sé quin bar de no sé quin barri modernillo. Ell col·lecciona còmics i videojocs mentre tu col·lecciones nòvies (o nòvios). Mentre tu perdies la virginitat els freaks intenten salvar la Humanitat d'amenaces alienígenes o de sinistres enemics interiors. Veien Star Wars quan encara es considerava una extravagància i no era, com ara, el vaixell insígnia de la cultura pop. Un freak sap qui és en Michael Moorcock, l'Allan Moore i en Frank Miller. Sap que en Légolas no surt al Hòbbit (perquè s'ha llegit el puto llibre, que d'altra banda tampoc és tan bo) i que en Batman necessita un Bruce Wayne amb un punt fúnebre, gens compatible amb Ben Affleck. Els freaks -o geeks, o nerds, o com cony en diem avui en dia- són tan sexis com un gitano xandallero i panxut. Si no ets un freak els següent acudit no et farà cap gràcia:

Us dieu freaks a vosaltres mateixos? Deixeu-me dir-vos una cosa -fent servir una frase que qualsevol freak autèntic sabria indentificar o localitzar-: No teniu ni idea del que és ser freak. Us agrada Joc de Trons? Ho trobo fantàstic, però dir-vos freaks és el mateix que dir nen a un nan.

L'AUTOBUSERO EMPRENYAT

El dijous conduïa per la carretera Marina i vaig veure un paio corrent per la vorera. De seguida vaig entendre que estava a punt de perdre l'autobús, que anava just al darrera meu. Vaig reduir la velocitat  i així el paio va poder arribar a temps a la parada (quan vaig veure'l més a la vora vaig adonar-me que tenia un look antisistema molt xungo, ho arribo a saber abans i no sé si hagués fet reduir la marxa de l'autobús).

Segons després vaig aparcar davant de ca la Tàlia per assegurar-me que estiguessin ben proveïts de gats de Schrödinger, ara que s'acosta Sant Jordi. No vaig calcular bé el moment d'obrir la porta del cotxe, i quan vaig fer-ho passava l'autobús, que va apartar-se d'un cop de volant completament excessiu (tenia lloc de sobra), acompayant-lo de tocs de clàxon llargs i amenaçadors.

Vaig fer una salutació amb la mà per disculpar-me i vaig tancar el cotxe. El semàfor era vermell i l'autobús estava parat. Es va obrir la porta per on pugen els passatgers i va sortir-ne el conductor, un home de mitjana edat amb la panxa prominent i els avantbraços gruixuts i fibrosos. Tenia la cara quasi lila.

- Fill de puta, desgraciat- va començar a cridar-me - Aquest dit te'ls fots al cul!

Jo vaig barbotejar "Perdoni?" però de seguida vaig entendre què estava passant: el bon home es va pensar que li havia ensenyat el dit cor.

- Encara tens els collons de fer-me això, maleducat de merda!? - s'esgargamellava.
- Jo no li he fet res, i encara menys això.
- Però si ho he vist!
- Li he fet un gest amb la mà, però era per demanar-li perdó, no pas per engegar-lo.

Uns negres que sortien d'un locutori es van parar a veure l'espectacle. "Pégale, pégale" ens deien, sense aclarir qui havia de pegar a qui. A ca la Tàlia tenien la porta oberta i tots els clients - entre ells, la mestra del meu fill i directora de la guarderia- van poder veure la meva discussió amb el condutor, que m'acusava de ser un maleducat.

- Fill de puta, fill de puta!
- Escolti, això és un malentès - li intentava explicar jo.

L'home va fer una passa cap a mi i vaig pensar: "Ai, ara sí que l'has feta bona, Jordiet, et tocarà hostiar-te amb aquest senyor que té vint anys més que tu". Us juro que no li havia fet absolutament res, i que barallar-me amb aquell conductor -verbalment o físicament- era l´última cosa que se m'havia acudit que passaria aquella tarda de dijous.

Però al final el semàfor es va posar verd i l'home va tornar al seu autobús, que va desaparèixer en direcció a Llagostera. Vaig entrar a la llibreria entre avergonyit i frustrat. Allà una amiga -sempre que em passen coses així hi ha un nombre de coneguts proporcional al ridícul que he fet- em va preguntar com és que sempre em passen coses rares. La veritat, li vaig respondre, és que ho he pensat moltes vegades. I al final he arribat a la conclusió que no és que visqui més situacions surrealistes que qualsevol altre, sinó que jo, senzillament, les escric.

LA HISTÒRIA QUE UN DIA US EXPLICARÉ

Ja fa anys que reuneixo notes per escriure una novel·la sobre el món de les arts marcials i els esports de contacte. La fase de la documentació està àmpliament superada, però ara em falta trobar una bona història que faci de fil conductor. Després ja miraré d'encabir-ho tot.

Perquè hi ha material que val la pena de debò:

He de parlar-vos del sergent de l'exèrcit rumanès que patrullava la frontera amb Bulgària. De com els seus superiors, mig borratxos o borratxos del tot, li feien fer forats a la neu perquè ell i els seus companys es fotessin d'hòsties, a veure qui aguantava més.

Parlaré del paio que duia una serp tatuada -un  tatuatge de presó, sense cap mena de dubte- al voltant de tot el cos, el cascabell de la qual era en un apèndix masculí extremadament dolorós.

També de l'heroïnòman que abans d'entrenar es tancava al lavabo i fumava una xina de cavall. Explicaré que lluitava com un home boig, amb els ulls que li vibraven per culpa de la droga. Un dia li vaig clavar tants cops de peu a la panxa -no volia tocar-li cap zona del cos descoberta- que vaig fer que es cagués al damunt.

Us explicaré històries de nanos que entren i surten de la presó per delictes menors. De gitanos, magrebins, africans i catalans. La història de com alguns lluitadors no són admesos a les acadèmies de guàrdies de seguretat perquè tenen massa antecedents d'agressió.

També hi haurà anècdotes divertides: la del paio amb la bandera espanyola tatuada a l'espatlla que va suspendre dues vegades l'examen de cinturó negre de kickboxing perquè s'encarava amb els membres del tribunal.

En algun moment escriuré què se sent quan et foten un cop al cap i les cames s'alfuixen i els braços es tornen pesants, i t'envaeix una sensació que no és del tot dolenta sinó més aviat el contrari, quasi beatífica, com si el món es deturés durant un moment i tu poguessis veure'l des de fora.

Vull explicar-vos la història del boxejador amb els avantbraços plens de cicatrius autoinflingides, de l'escorxador que entrenava amb mi i que la policia va detenir perquè duia els ganivets de la feina al damunt, del pobre nano a qui la sogra li va llançar un armari al damunt i de les noies valentes que han de fer-se lloc en un món d'homes.

En el llibre quedarà molt clar que algú com jo, algú massa espantat per clavar cops de debò o rebre'ls, mai serà un lluitador autèntic: les arts marcials requereixen una grandesa i una capacitat de sacrifici que a mi em manquen totalment.

Escriuré tot això, però també parlaré de les gotes solitàries de sang que trobes en un racó del tatami. De la suor, l'esforç i les ganes de superar-se. De com s'abracen sincerament dos homes que segons abans s'havien estat trencant la cara l'un a l'altre. De senseis i entrenadors que fan de pares i de germans grans.

No serà un llibre crític amb les arts marcials, sinó ben al contrari: serà un homenatge de l'única manera que sé fer-los. Sempre dic que hauria preferit ser un bon lluitador que un escriptor medicore, però la vida et porta on et porta i has de jugar amb les cartes que t'han tocat.